Per als amants dels cavalls, Mongòlia deu ser un paradís. És un dels pocs països on encara hi ha ramats salvatges que pasturen i recorren els increïbles paratges de l’estepa mongola. Tot i això, és probable que no els quedin gaires dies de dolça llibertat, a aquests pocs afortunats. Bona part dels habitants no deixaran perdre l’oportunitat de domesticar-ne qualsevol que corri lliurement entre turons. Encara ara són valuosos com a aliment, material per a fer teixits, com a eina als camps o, per descomptat, per a cavalcar per l’inacabable territori mongol.

Cavalls salvatges a Mongòlia.

Mongòlia és un país on el temps sembla que no avanci. Aquests animals han estat sempre el símbol de l’Imperi Mongol, i encara avui són ben presents en el dia a dia d’aquesta civilització. Tothom, des del més petit fins al més gran, els saben muntar i s’hi entenen d’allò més bé.

Aquesta bola de vidre que és Mongòlia dins la globalització del planeta ha estat objecte de desig per als viatgers més romàntics. Molts han somiat a aprofitar aquesta situació excepcional per viure una experiència digna d’una altra època: comprar-se uns cavalls i viatjar junts pel país, topant-se amb famílies nòmades amb qui aprendre més d’aquesta mil·lenària cultura i quedant-se sense esma amb els paisatges inversemblants.

Però emprendre una epopeia d’aquestes característiques no és fàcil. S’han d’aconseguir els cavalls, el material, aprendre a muntar (si no se’n sap) i sobreviure a la intempèrie. Però el primer pas de tots, si no s’és mongol, és trobar un company o una companya amb qui llançar-se a l’aventura.

De perills n’hi ha molts, i per això convé anar-hi acompanyat. A l’estepa hi ha llops, ossos i lladres de cavalls; t’hi pots perdre, trencar-te una cama o quedar-te sense aigua. I si et trobes en qualsevol d’aquesta situació, val més no estar sol.

En el meu cas, va ser un tal Daniel Benedicto qui, per les xarxes socials, em va proposar una bogeria a la qual no vaig saber (ni voler) dir que no. Les coincidències eren masses per a obviar-les: tots dos, viatgers sense bitllet de tornada, catalans, de la mateixa edat i amb possibilitats de ser a Mongòlia al mateix temps. Com a mínim, s’havia de provar.

Classes intensives d’hípica al ‘mercat negre’
Quan en Dani va arribar a Ulan Bator, jo només podia pensar a marxar de la ciutat i perdre’ns per fi en la naturalesa. Però abans de sortir de la capital calia aconseguir tot el material necessari per a començar la travessa eqüestre. La idea era comprar tres cavalls, dos per a muntar i un per a carregar el menjar i la resta d’estris per a fer vida durant unes quantes setmanes. Necessitàvem dues selles, una altra per a posar-hi equipatge, tres cabeçades, frens, regnes, uns claus gegants i unes cordes per a lligar-los al camp i que pasturessin a la nit. A més, també calia comprar-nos roba per a sobreviure a les gèlides temperatures que, a priori, ens esperaven a la muntanya.

L’únic punt de tot Mongòlia on es poden trobar totes aquestes coses és el mercat de Narantuul, també conegut com a ‘mercat negre’. És un espai immens estructurat de forma laberíntica amb tendals, tanques de filferro i contenidors metàl·lics rectangulars com els que fan servir els vaixells mercants. Ací hi ha de tot: des de vestits tradicionals fins a arcs i fletxes per a caçar, passant per catifes gegants, paper de vàter, sofàs, sabates de disseny o un aspirador.

 

Camises al mercat de Narantuul.

La gran majoria de productes, importats de la Xina, són falsificacions. Tot i això, sorprèn l’alta qualitat a un preu més que assequible. Primer vam aconseguir una jaqueta folrada amb plomes, un parell de mitjos de llana de iac, un altre de llana de camell i unes botes per a cadascú. Un cop preparats per sobreviure a una bona nevada, ens vam endinsar a la secció d’hípica.

De sobte, estàvem envoltats de regnes de tots colors que penjaven del costat de cabeçades, ferros i altres instruments que no havia vist mai. A sobre les taules, moltíssimes selles, la immensa majoria d’estil mongol, molt més dures i doloroses que les europees, però més barates i amb uns colors vius com els de les banderes africanes. I tot això impregnat d’una particular olor que instantàniament em va evocar a records de la infància, a un estable del Pla de l’Estany, quan a l’estiu havia pogut fer un petit tast de què significa ‘hípica’. Tot i ser un record llunyà, ara era pràcticament tot el meu bagatge sobre aquest món.

Mirant selles mongoles al mercat de Narantuul.

Per sort, en Dani tenia una mica més d’experiència i m’assenyalava tot allò que necessitàvem, explicant-me pacientment per a què servia cada eina mentre jo feia un esforç per a assimilar tot aquell cabal d’informació. Tot i això, tots dos junts no en sabíem prou per a fer una compra encertada, però l’Ogii, un noi que vam conèixer al mercat, ens va donar un cop de mà i es va assegurar que no ens prenguessin el pèl a l’hora de pagar.

Un cop a casa, en Tenger, el nostre amfitrió, ens va ensenyar algun truc per a muntar com un mongol sense prendre mal, i ens va donar consells per quan estiguéssim tots sols a l’estepa.

En Tenger ens ensenya com muntar amb selles mongoles.

Camí al punt de sortida
Mongòlia és molt extensa i té paisatges molt diversos. Per això, escollir un sol lloc on passar unes setmanes no és fàcil. Nosaltres ens vam decantar per l’oest, on hi ha el massís d’Altai, que també cobreix part de Rússia, a la frontera amb la Xina i Kazakhstan. Però si vam optar per aquesta opció és perquè també hi ha la minoria ètnica kazakh, una petita part de la població mongola de tradició musulmana i coneguda, entre més coses, perquè són grans domadors d’àguiles, les quals fan servir per caçar.

El primer pas seria anar fins a Khovd, la capital de la província que porta el mateix nom. Per arribar-hi vam travessar gran part del país amb un autocar d’origen coreà. A dins no hi van faltar les cançons folklòriques a tota hora. En canvi, durant els més de 1.400 quilòmetres sí que vam trobar a faltar la calefacció, que no funcionava. Una incomoditat important tenint en compte que a fora nevava.

Després de vint-i-set hores de trajecte, la gran majoria dins el sac de dormir, vam trepitjar Khovd, un petit poble sobrevolat en tot moment per àguiles gegants. Pràcticament no es veuen edificis de més de dues plantes. La gran majoria de residències són simples iurtes amb un petit terreny protegit amb unes tanques. En una d’aquestes iurtes mongoles és on vam passar la nit.

La primera vegada que entrem a una iurta.

Ens hi havia convidat una de les passatgeres de l’autocar frigorífic. De fet, era casa del seu germà, en Battiulga, però ell tampoc no va dubtar ni un moment a acollir-nos. Durant la tarda ens va deixar trastejar amb els seus prismàtics militars de quan havia estat a l’exèrcit i que, si ens hagués calgut, ens hauria permès de llegir les instruccions d’ús d’un medicament a vint metres de distància. Al vespre vam rebre la visita d’amics i familiars. Un d’ells, el seu cosí, era metge de medicina tradicional mongola, i ens va fer un diagnòstic de l’estat de cadascun dels nostres òrgans només agafant-nos els canells. En principi sembla que tots dos estem molt bé de salut. I així, entre sorpreses i emocions, és com vam passar la nostra primera nit en una iurta.

Diagnòstic general a través de la medicina tradicional mongola.

Negocis sobre el capó d’un cotxe
Mitjançant el nostre amfitrió d’Ulan Bator ens havíem posat en contacte amb una família nòmada que vivia a pocs quilòmetres de Khovd. Ells estaven disposats a vendre’ns tres cavalls que, asseguraven, eren de molt bona pasta. I per coses del destí, en Battiulga també coneixia els pastors, de manera que es va optar per fer l’intercanvi, directament, al pati d’en Battiulga mateix.

Abans de l’esperat moment de veure els que potser serien els nostres nous companys d’aventures, vam rebre una classe exprés d’hípica (sense paraules) per part d’en Battiulga i el seu veí. Ens van ensenyar a fer els nusos, per on s’havien de lligar els cavalls, van comprovar que portàvem el material correcte… Tota una allau de consells, avisos i instruccions que miràvem d’interioritzar tan de pressa com podíem.

Demostració d’un nus ben fet.

Finalment, tres hores més tard de l’hora prevista, vam sentir, de lluny, el característic repicar de les peülles d’un cavall. Bé, en aquest cas, de tres cavalls. Pel carrer van aparèixer tres sementals guiats hàbilment per un mongol que muntava el cavall capdavanter.
De sobte, al pati hi havia prop d’una desena d’homes que se saludaven i s’encaixaven les mans. Mentre parlaven entre ells, nosaltres provàvem d’assimilar que érem a punt de fer realitat la bogeria de la qual parlàvem de feia setmanes. Allà, davant nostre, hi havia tres cavalls que passaven la revisió dels homes que ens acompanyaven. Un nòmada ensenyava la panxa d’un dels animals, i en Battiulga assentia. A l’altre costat, el seu amic feia igual després de comprovar com reaccionava el segon semental quan se li acostava algú des de la dreta, i no des de l’esquerra, com es fa habitualment, i d’aquesta manera demostrava que era un cavall especialment tranquil. I així, durant una bona estona.

Els tres cavalls arriben al pati d’en Battiulga.

Nosaltres els vam muntar i els vam acaronar. Poc més podíem fer després d’haver passat l’examen dels nostres amfitrions. Ara ja només faltava el moment d’oficialitzar la compra amb el pagament. Tothom es va agrupar en semicercle al voltant del capó del cotxe que hi havia aparcat davant de la iurta. Un per un, es van comptar i recomptar tots els bitllets (n’hi havia molts, tenint en compte que el bitllet més gran és de poc més de 7 euros). ‘Tot en ordre, és correcte’, va semblar que deia el cap de família. I amb un gest tan senzill com una última encaixada de mans hem passat a tenir tres cavalls, l’últim ingredient que ens faltava per a començar, definitivament, a viure un somni de viatger a l’estepa de Mongòlia.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb