‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’

‘Els meus pares són jornalers. Enguany no ha plogut, aquí, per això no hem pogut conrear. Gràcies per tot. Amb afecte, Babu.’ Així acabava una de les últimes cartes que el jove Sivaram, conegut familiarment amb el sobrenom de Babu, havia adreçat als meus pares. Tot i els milers de quilòmetres de separació, s’havia establert un vincle entre dues famílies que no s’havien conegut mai però que es tenien ben presents l’una a l’altra.

El nexe d’unió havia estat la Fundació Vicente Ferrer, que, mitjançant el seu famós programa d’apadrinament, finançava un bon grapat de projectes de desenvolupament al sud de l’Índia.

Jo era a Kàtmandu, a més de dos mil quilòmetres de distància, però valia la pena de recórrer pràcticament tot el subcontinent indi amb tren per saber de primera mà fins a quin punt tenien impacte les donacions fetes a la Fundació i, sobretot, per trobar-me amb qui s’havia acabat convertint en tot un company de correspondència després de tants anys.

Convertir el desert en un jardí

Quan Vicenç Ferrer va arribar a Anantapur es va trobar un escenari àrid i desolador. Els experts deien que en cinquanta anys el districte seria un desert. Anne Perry, una de les tres persones que el van acompanyar d’ençà del primer dia, recorda que moltes famílies ‘no tenien esperança a la vida, vivien en un món fosc’. La pobresa extrema era una plaga estesa per tot el territori. Molts ja s’havien fet a la idea que haurien de preparar-se les maletes i anar-se’n.

D’això ja fa cinquanta anys. A Anantapur ja no hi ha fam, hi ha camps de conreu que s’estenen a banda i banda de la carretera principal; els nens hi són escolaritzats, les dones organitzades per combatre el masclisme, les diferències socials són més reduïdes i Anne Perry fa mig segle que es va convertir en Anna Ferrer, la dona del missioner català, la seva companya inseparable dins el projecte i l’encarregada de continuar-ne el llegat després de la seva mort, l’any 2009.

Però el camí no va pas ser planer, ni de bon tros. L’estat d’Andhra Pradesh va ser l’únic que va acceptar Vicenç Ferrer quan fou expulsat de l’Índia per la seva feina a Manmad, on es va guanyar l’enemistat de terratinents i polítics que veien com un estranger s’esforçava per torpedinar un sistema social gairebé feudal que els mantenia els privilegis generació rere generació. Amb el favor de la primera ministra de l’època, Indira Gandhi, va tornar al país amb l’envit d’ajudar una de les zones amb més dificultats de l’Índia. ‘La pobresa no hi és només per a entendre-la, sinó també per a resoldre-la’, va exclamar.

Els primers anys van servir per construir uns fonaments ferms sobre els quals es pogués treballar. S’hi van edificar pous per proveir aigua als pagesos i augmentar la producció de les collites. També s’hi construïren cases, escoles i sanghams, uns espais de solidaritat en què les dones es troben per parlar de les discriminacions sexuals que pateixen i per mirar de resoldre-les.

Després de gairebé trenta anys, amb el suport i l’afecte del poble indi per la feina ben feta i preparats per a expandir-se, els Ferrer van pensar que era el moment d’augmentar ingressos i diversificar les opcions de desenvolupament del projecte. El 1996 van crear a l’estat espanyol la Fundació Vicente Ferrer, encapçalada per un programa d’apadrinament ambiciós que va tenir un gran èxit ja de bon començament. Abans, l’organització cobria unes 300 poblacions. Ara n’abraça gairebé 3.600.

De visita a Anantapur

Tot i conèixer la Fundació amb anterioritat, arribar a Anantapur va significar un xoc que difícilment oblidaré. La feina de l’organització es podia veure a tot arreu. Des de la finestra de l’autobús observava hospitals, escoles, cases i fins i tot un estadi polisportiu que tenien la firma de l’RDT (Rural Development Trust), el nom de l’ONG a l’Índia. La fotografia de Vicenç Ferrer era penjada arreu, en una mostra d’afecte i respecte de la gent d’Anantapur cap al missioner.

Tothom pot visitar l’organització i veure’n els projectes, dividits en sis sectors: sanitat, educació, habitatge, discapacitat, dones i esports. La Fundació es fa càrrec de l’allotjament i la manutenció dels visitants durant quatre dies, però ni així no hi ha prou temps de fer-se una idea acurada de l’abast real dels projectes de l’ONG.

Probablement, un dels canvis més importants ha estat social. ‘En cinquanta anys la Fundació ha expulsat la intocabilitat’, va escriure en una carta una dona autòctona. I no és cap afirmació intranscendent. D’ençà del començament, Ferrer es va esforçar a ajudar als dalit, o intocables, que rebien un menyspreu social tan gran que ni tan sols es consideraven dins el sistema de castes. Els van construir un allotjament digne i fonts d’aigua i van rebre educació, allò que per al filantrop barceloní era un dels pilars del desenvolupament.

Avui la Fundació treballa en deu districtes dels estats d’Andhra Pradesh i Telangana, en una àrea de 106.000 km2, i ja no tan sols amb intocables, sinó amb tots aquells qui viuen en condicions de pobresa. Durant tot aquest temps ha construït 1.609 escoles i instituts públics que, juntament amb els esforços del govern, han garantit la matriculació del 100% dels estudiants de primària i del 80% dels de secundària. A més a més, ofereix un programa de beques pre-universitàries i universitàries a més de 3.400 alumnes. Ara les castes ja no determinen el futur professional d’un nen. Fins i tot els dalit poden arribar a ser metges i metgesses.

Aquells que ho aconsegueixin, probablement treballaran en alguns dels tres pobles amb hospitals generals de la Fundació. El de Bathalapalli, és un gran complex sanitari que també disposa de sectors especialitzats en pediatria, en tuberculosi i en VIH, un virus que afecta una gran part de la població índia. Al costat d’aquest centre també hi ha un orfenat per a menors infectats, on es proporciona una dieta equilibrada i la medicació necessària. Els tres hospitals tracten un total de 2.500 pacients cada dia en unes condicions equiparables a les que es trobarien en qualsevol gran ciutat del país. Això sí, Vicenç Ferrer va lluitar perquè l’arquitectura d’aquests complexos fos molt més amable i familiar, perquè els malalts s’hi sentissin a plaer.

Apoderar els més vulnerables

A més dels sangham, les dones de les zones on arriba la cobertura de l’RDT han pogut accedir a microcrèdits sense interès per invertir en negocis propis. L’objectiu és donar poders a la dona dins l’economia domèstica i canviar els papers de gènere que imperen dins les famílies índies. De la mateixa manera, la fundació ha construït més de 77.000 habitatges, i la immensa majoria s’han registrat al nom de la dona de la família. La resta de cases s’han inscrit al nom de persones amb discapacitat.

‘El problema que sempre han tingut és que són estigmatitzats i la família els considera una càrrega’, explica Juanjo Coiradas, un mallorquí que fa pocs mesos que es va instal·lar a Anantapur. Del gener de l’any passat ençà, que encapçala un taller per a discapacitats. ‘S’havien fet molts cursos per a dones amb problemes, però cap per a homes.’

Coiradas els ajuda a convertir-se en persones autosuficients, capaces d’accedir al mercat laboral. Entre els alumnes hi ha d’invidents a persones amb paràlisi cerebral. Segons ell, el principal objectiu és que ells mateixos s’adonin que no són cap llosa, sinó que poden ser productius. ‘Cal cercar l’habilitat que tinguin, perquè tots en tenim una’, assegura.

Amb objectes trobats a les escombraries, creen tota mena de productes per a empreses que necessiten un cop de mà, normalment de dins la Fundació. El gran orgull dels nois que hi participen és una furgoneta completament rehabilitada i convertida en una biblioteca mòbil.

Segons Coiradas, aquest és el primer curs de formació professional per a gent amb discapacitat que es fa a l’Índia, i també el primer taller on els alumnes cobren un salari. Al cap de poc temps, els participants acaben trobant feina i fins i tot ocupant càrrecs d’importància, perquè tenen més formació que molts altres treballadors. ‘La gent del poble se’n fan creus, que aquests nois treballin’, explica.

‘Aquest és un premi per a la meva carrera –diu el professor–. M’ha tocat la rifa.’ Va venir a l’Índia perquè havia sentit parlar de la feina que hi feia l’ONG. Però admet que es va quedar bocabadat quan va veure-ho: ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació.’

Com ell, hi ha una extensa xarxa de voluntaris que vénen a ajudar uns quants dies, mesos o fins i tot anys. Així i tot, Ferrer sempre havia volgut que la revolució la fessin els indis, és a dir, que ha estat la gent d’ací que s’ha encarregat de gestionar-ho pràcticament tot. Gairebé el 100% de treballadors són indis, com és visible també als càrrecs de poder.

L’apadrinament, pedra angular del progrés

N’és un exemple Sheeba Baddi, directora d’Apadrinament. Forma part de la regeneració administrativa de la fundació, que pretén expandir encara més la zona de cobertura i la qualitat dels projectes. ‘Hem d’arribar a més pobles –diu amb contundència–, seguint la filosofia de Vicenç Ferrer. Volem arribar a tants pobres com puguem.’

Fa pocs dies que Baddi ha començat a cercar més nens per a ser apadrinats. Un equip de treballadors socials cerca els infants amb més dificultats a les zones on saben que hi ha més necessitat. ‘A vegades són els veïns que ens vénen a demanar que hi anem, després de veure l’efecte dels nostres projectes’, explica. L’objectiu és aconseguir dues mil noves fitxes de nens per a apadrinar abans del 31 d’agost.

‘L’apadrinament és la columna vertebral de la Fundació’, diu Baddi. Els diners que es recapten en aquesta àrea s’inverteixen en l’infant apadrinat, però també en la família (que rep una cobertura mèdica integral), el poble i tots els projectes de l’ONG. ‘Els nens, tant si tenen padrí com si no, se’n beneficien igualment’, diu Baddi. Ella és una demostració en carn i ossos de l’èxit del programa, perquè va ser una de les nenes apadrinades per la fundació. En total, més de 300.000 infants s’han beneficiat del programa d’apadrinament i han tingut garantides l’educació i la sanitat. Avui hi ha 130.000 col·laboradors.

A més del vessant econòmic, el projecte també humanitza les donacions i ‘crea un vincle entre dues famílies que viuen molt lluny’. La directora d’apadrinament convida tothom a visitar la Fundació. ‘Molts visitants em diuen que pels pocs diners que costa l’apadrinament (les quotes mensuals són de 21 euros, 25 euros i 30 euros), el preu d’un sopar a l’estat espanyol, és increïble què es pot fer ací. S’ha de veure i viure’, explica, en un català perfecte.

Sivaram (Babu)

Dins un dels vehicles de l’RDT m’endinsava a la zona més rural d’Anantapur. Era el meu últim dia a l’ONG i, per tant, tocava conèixer, finalment, en Babu. El camí de sorra m’ensenyava camps amb cacauets, mangos i llentilles. Alguns arbres que es veien havien estat plantats per la fundació per augmentar la quantitat d’oxigen de l’aire, per atreure l’aigua de la pluja i per subministrar nous conreus als pagesos. En total, 24 milions d’arbres. Anantapur, malgrat tot, continua essent la regió més seca de l’Índia, tot al contrari que l’estat de Meghalaya, la regió on més plou, no tan sols del país, sinó de tot el món.

Tot el poble d’Alankarayapeta semblava esperar el cotxe, que va escalar una petita rampa fins que s’aturà al davant d’una casa. M’hi esperava en Babu, que de nen ja no en tenia res. Tenia vint-i-dos anys i una bona barba que no amagava el seu somriure. Vam encaixar les mans amb alegria i em va convidar a entrar per conèixer la resta de la seva família.

Estaven especialment contents perquè en Sivaram, el fill més petit de tres, havia trobat una bona feina de treballador social pel govern. Abans, havia fet de camioner. A més a més, els pares ja li havien trobat una dona. Ací els matrimonis concertats continuen essent molt habituals. Tot amb tot, em va sorprendre que el casament no es faria fins d’aquí a quatre anys. Volen esperar que ella en tingui vint-i-dos i ell, vint-i-sis. És un gran què, tenint en compte que no fa pas gaire les nenes es casaven quan tenien entre onze anys i catorze. Aquest ha estat un dels grans esforços de l’RDT i l’administració aquests últims anys, i sembla que té efecte.

El temps anava avançant entre converses doblades pel traductor de telugu, la llengua local, que m’acompanyava. Vam ensenyar-nos fotografies de les famílies i vam endrapar gairebé sense parar. A fora, en Babu em va ensenyar el llogaret mentre passejàvem. El meu temps a Anantapur s’acabava. Costava de fer-se’n a l’idea, però havia compartit temps amb el company epistolar que feia tant de temps que ens coneixíem sense conèixer-nos. Finalment, ens vam acomiadar, aquesta vegada sí, amb una abraçada, i la promesa de repetir-ho.