gran camí himàlaia

Es poden comptar amb dos dits d’una mà els qui s’han atrevit a intentar-ho en tot l’any. L’un és un australià, que l’ha recorregut després de moltes parades i, fins i tot, d’un salvament amb helicòpter. De l’altre, encara no se’n sap informació, però no seria estrany que no ho hagués assolit. La taxa d’abandonament en aquesta epopeia és molt alta.

El Gran Camí de l’Himàlaia (Great Himalaya Trail, com és conegut internacionalment) és una xarxa de camins que ressegueixen la serralada més alta del món. En la versió original, té 1.700 km a una mitjana d’uns 4.000 metres d’altitud. Amb aquestes xifres tan increïbles, és la ruta de senderisme més llarga i més alta del món. I per a molts és, també, una de les més dificultoses.

A la dècada dels setanta del segle passat, quan es va proposar per primera vegada la idea d’unir d’est a oest els camins més alts de l’Himàlaia al Nepal, molts ho consideraren un disbarat. Però la llavor ja s’havia sembrat. El 1980 una expedició va anar des de Kanchenjunga, a l’extrem oriental del país, fins al camp base del K2, al Paquistan. L’equip d’exploradors era format per Graeme Dingle, S. P. Chamoli i Peter Hillery, fill de Sir Edmund Hillary, el primer occidental que trepitjà el cim de l’Everest. Així i tot, els aventurers van esquivar els indrets més enlairats, perquè a la major part de l’Himàlaia nepalès l’accés als estrangers hi era prohibit. Fins l’any 2002 no es van aixecar aquestes restriccions; aleshores, finalment, fer el Gran Camí de l’Himàlaia ja era possible.

Els cims de l’Himàlaia encisen tothom.

Un britànic enamorat del Nepal, de nom Robin Boustead, s’ho va entomar com una fita i, cansat de repetir sempre les mateixes rutes de senderisme, va voler unir els camins que coneixia per crear una gran ruta que travessés per primera vegada, d’est a oest, la serralada més alta del món. Uns quants anys més tard va aconseguir de cosir la senda definitiva en dues expedicions diferents, el 2008 i el 2009.

Avui, menys de cent persones l’han completat amb èxit, segons un banc de dades actualitzat, i fins ara cap català. El suggeriment de les estatístiques i l’emoció d’emprendre una aventura única, la més extrema que hagi fet fins ara, m’han atret amb la força d’un imant.

Els diversos camins del Gran Camí

La setmana vinent, si tot va bé, començaré una expedició que durarà entre tres i cinc mesos per recórrer el Gran Camí de l’Himàlaia pel Nepal. No ho faré tot sol; m’hi acompanyarà Daniel Benedicto, amb qui fa un any vam comprar un cavalls a Mongòlia per descobrir els secrets de l’estepa i dels nòmades que hi habiten.

Quan Boustead va unir el Kanchenjunga amb Hilsa, ben a prop del Tibet, va recórrer les zones més altes possibles. Aquest itinerari ara és conegut com la ruta alta o extrema. Segons ell, calen uns 140 dies i hi ha 150.000 metres de pujades i baixades. Les xifres ací voregen els límits, amb una dificultat força elevada. Hi ha quatre passos tècnics que requereixen corda, arnesos, grampons i guia per superar-los. N’és un el Sherpani Col, el pas de muntanya més alt del món, a 6.147 metres. Per Boustead, aquest recorregut no tan sols satisfeia les necessitats dels senderistes més agosarats, sinó que també feia arribar els beneficis econòmics i culturals del turisme a les zones més remotes del planeta.

Un pescador prova sort en un riu del sud del país.

Poc després es va crear una versió que transcorre altituds més assequibles, cosa que no vol dir necessàriament més senzilles. La ruta baixa, de 1.500 quilòmetres per la serralada, és coneguda també com a ruta cultural, perquè sobretot travessa petites vil·les i camps. És a una altitud mitjana d’uns 2.000 metres, però s’enfila fins a 4.519 metres al pas de Jang La, un punt gairebé tan alt com el Montblanc.

Quan va comprovar el potencial turístic i econòmic del Gran Camí de l’Himàlaia, el govern del Nepal va obrir-lo oficialment, el 2011. La intenció és d’establir uns eixos d’atracció turística que actuïn de distribuïdors de riquesa. Amb tot, el fet és que els esforços per a promocionar-lo degudament no es veuen per enlloc, i les traves burocràtiques poden més que les bones iniciatives. Els preus escandalosos per a fer senderisme en algunes zones espanten més els visitants que no pas els encoratgen; i l’estada màxima del turista, que tan sols pot visitar el país durant 150 dies, dificulten molt les opcions d’atreure-hi excursionistes que vulguin fer el camí de cap a cap.

Una mar de núvols inunda la serralada pre-Annapurna.

Un recorregut líquid

Elaborar un itinerari mil·limetrat per a un recorregut tan llarg i imprevisible és una pèrdua de temps. Les condicions meteorològiques, l’estat de les pistes o la condició física són variables que poden fer alternar la ruta en qualsevol moment. I si no que ho demanin a Javier Campos, el primer espanyol que féu el Gran Camí de l’Himàlaia i la primera persona a fer-ho a l’hivern i tot sol. Atrapat a la neu i amb unes temperatures extremes, va haver de girar cua, congelat, i quasi hagué d’abandonar el somni.

De fet, molta gent intenta coronar l’aventura però no se’n surt. Les dificultats per a aprovisionar-se, la manca d’una bona alimentació a la muntanya, l’esforç constant per a no perdre’s o els persistents canvis d’altitud la converteixen en una de les proves de resistència més dures, tant físicament com mentalment.

La presència d’animals salvatges únics és un dels al·licients del Gran Camí de l’Himàlaia.

Conscients d’aquests desafiaments, la planificació serà un concepte fluid, que s’adaptarà contínuament a les condicions de l’entorn. Moltes decisions s’hauran de prendre in situ i això condicionarà totalment el viatge, com també ho farà el pressupost, que ja és prou elevat. Hi haurà riscs, però no hem vingut a jugar a ser herois. En aquest cas, rendir-se sempre serà una possibilitat.

Un projecte d’exploració

La nostra expedició neix amb una voluntat doblement exploradora. D’una banda, pretén empènyer-nos fins a una zona del món amagada de la immensa majoria d’humans. De fet, són paratges que amb prou feines s’han captat mai amb una càmera. Aquests racons han estat durant mil·lennis el pati del darrere dels pocs poblats que s’han atrevit a instal·lar-se en aquestes altituds, i són comptats els afortunats estrangers que han pogut gaudir de la bellesa de la natura en aquest hàbitat, un dels més radicals del món. L’objectiu és gaudir-ne, però també compartir-la.

Els ponts en suspensió formen part indestriable del paisatge del Nepal.

D’una altra banda, aquest és un desafiament, un més, que pretén descobrir els nostres límits personals. Fins on pot arribar el nostre cos? I la nostra ment? Són molts quilòmetres d’esforç físic intens, de condicions incòmodes, de desorientació cultural, de desconnexió. Són molts dies d’esgotament, de canvis d’altitud, d’incertesa i de compartir-ho tot directament amb una sola persona. Centenars de factors que fan de tot plegat un desafiament personal a l’altura de pocs, i mai tan ben dit. Precisament va ser Sir Edmund Hillary qui va dir ‘no és que conquerim la muntanya, sinó a nosaltres mateixos’. Doncs això, a conquerir-nos.

Més capítols de la sèrieLa volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleïnt sangoneres al sostre del món
(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb