Pai

Qui hagi passat per Tailàndia fa poc, probablement, deu haver sentit el nom de Pai. És un poblet situat al nord del país que aquests darrers anys s’ha convertit en una parada gairebé obligatòria per a milers de viatgers, la immensa majoria turistes de motxilla de països occidentals. Molts el coneixen com el paradís hippy del nord de Tailàndia.

Fa unes poques dècades, era una petita vila de muntanya habitada per famílies de la minoria ètnica shan, les últimes de descendència birmana a Tailàndia. Ara és un hub per als turistes de motxilla que han transformat el municipi amb escaire i cartabó a mida de les seves preferències. Els carrers han vist com canviaven els carros empesos per búfals d’aigua i els mercats dels pagesos per motocicletes de lloguer, restaurants vegans i centres de ioga. El canvi de la morfologia del poble i de la seva estructura econòmica és digne d’estudi.

Als afores de Pai l’activitat principal encara és l’agricultura.

De comunitat ‘hippy’ a Olimp dels turistes de motxilla

Pai és un poble molt jove. Si bé es creu que la zona ha estat habitada des de fa 5.000 anys, el municipi va ser fundat en fa uns 140, quan immigrants de la resta de Tailàndia es van instal·lar al costat dels assentaments de les famílies shan, que s’havien instal·lat a la regió feia segles provinents del nord de l’actual Myanmar.

La vila es va convertir ràpidament en un mercat important, perquè es trobava en la ruta que unia les províncies de Chiang Mai i Mae Hong Son. Quan, a mitjan anys vuitanta, va arribar el ciment a les carreteres i l’electricitat a les cases, va començar a atreure la mirada d’alguns viatgers que es meravellaven amb les muntanyes que envolten Pai i la tranquil·litat que s’hi respirava. Era un salconduit perfecte per a fugir de l’estrès i la rutina de les seves vides a Occident.

A Pai, hi viuen poc més de 2.000 persones.

Així és com es van començar a formar les primeres comunitats hippies de la zona. N’hi havia un grapat, i la majoria volien tenir una bona relació amb els habitants locals. Algunes, fins i tot, dirigien projectes per a ajudar els veïns. Eren espais on imperava el respecte, la tolerància i el laissez faire, i s’hi feien diverses activitats, com ara tallers de meditació, de jardineria i de ioga.

El boca-orella va col·locar Pai al mapa dels viatgers més alternatius i dels qui volien fer un canvi dràstic de vida. De mica en mica, el poble es va anar adaptant als gustos dels nous visitants, que cada dia eren més. L’arribada d’internet i de les xarxes socials ho va canviar tot. De sobte, un nou nom apareixia a les fotografies de paisatges bucòlics i experiències alternatives als murs de Facebook i Instagram, Pai era al punt de mira.

El poble és conegut per tenir una gran escena artística.

Motos de lloguer, albergs pintorescs i batuts de bolets

Avui, passejar pel municipi pot implicar tot un esforç mental. En alguns moments, s’ha de fer un exercici per a recordar que som, de fet, en una petita localitat a menys de 40 quilòmetres de Myanmar.

En determinades zones es veuen moltes més cares occidentals que no pas rostres tailandesos. L’anglès és l’idioma predominant als centenars de pissarres que ocupen part de les voreres. Anuncien ‘Happy hours’, massatges tailandesos, tallers de cuina probiòtica i menjars de tot el món, tots amb opcions vegetarianes i veganes.

Una de les principals atraccions és llogar una moto per uns tres euros al dia.

Els veritables protagonistes de l’organització social de Pai són els albergs, cadascun amb el seu estil i les seves activitats. Durant el dia, els viatgers visiten les atraccions culturals i naturals que ofereix la zona, o fan comunitat amb la resta de gent del seu allotjament. A la nit, els diferents subgrups de persones es barregen en alguns dels molts bars que hi ha al centre. Curiosament, l’oferta d’oci nocturn és més variada que no pas en altres ciutats del país molt més grans, com ara Bangkok. Hi ha música per a tots els gustos i preus per a totes les butxaques.

De fet, un altre dels motius que li ha donat renom entre alguns viatgers és l’accessibilitat a determinades drogues. Les més habituals són els bolets al·lucinògens, que es consumeixen amb alguna fruita en forma de batut, i el cànnabis. Tot i la relativa passivitat dels veïns i de la policia, que només fa algun escorcoll esporàdic de cara a la galeria, en realitat no obliden el passat fosc de la zona.

Unes noies passegen pel mercat nocturn.

Durant bona part de la segona meitat del segle passat, la província va ser escenari de conflictes entre bandes armades de narcotraficants, una situació comparable a la que hi havia, simultàniament, a Colòmbia. Ací es disputaven el control del mercat d’opi. El Pablo Escobar birmà era Khun Sa, que en l’idioma local vol dir ‘príncep pròsper’, tot i que també era conegut com a ‘príncep de l’opi’ i ‘príncep de la mort’. Va acumular 4.000 soldats, fins que va arribar a un acord per a rendir-se l’any 1996.

El veritable encant de Pai

Però, per sort, Pai és molt més que un munt d’albergs, restaurants i ressorts per a turistes de motxilla. Els estímuls que van enamorar els primers viatgers que van passar per aquestes terres encara es conserven, i són d’una bellesa indubtable.

L’entorn de Pai és ple de selva i rierols.

L’escenari on s’assenta el poble és esplèndid, envoltat d’algunes de les muntanyes més altes de Tailàndia (arriben fins als 1.500 metres) i travessat pel riu que dóna el nom a la vila. Alguns dels seus afluents serpentegen entre la jungla i formen salts d’aigua, com el de Mae Yen i el de Pam Bok.

Tot i això, l’escenari natural més singular és el del canyó de Pai, format per milers d’anys d’erosió. És també un dels punts favorits dels visitants per a veure la posta de sol.

L’espectacular canyó de Pai és un dels llocs més visitats.

A més a més, la zona disposa d’alguns atractius culturals, com ara el gran Buda blanc que s’alça per sobre de tot el poble i la tribu de Karen, on hi ha les famoses dones de coll allargat. Una altra opció interessant és la del pont commemoratiu de la Segona Guerra Mundial, construït pels japonesos i destruït, posteriorment, per ells mateixos. L’estructura s’ha hagut de reconstruir dues vegades, l’última el 1976 després d’una inundació que també va devastar tots els camps de la zona.

Tots aquests al·licients es troben en bon estat de conservació i degudament adequats al turisme, però l’ombra del desenvolupament, que ja fa perillar altres zones de Tailàndia, desperta molts dubtes sobre si es podran mantenir aquests espais de la manera menys invasiva i destructiva possible.

Un gran Buda blanc vigila el poble.

Un dilema (més) per al viatger

Així doncs, una vegada més, es pot observar com el capitalisme i la globalització afecten una comunitat menys potent econòmicament a costa de la voluntat d’unes altres de més apoderades. És ben bé com si Pai s’hagués convertit en la zona d’esbarjo de joves occidentals amb ganes d’una experiència diferent. És una metamorfosi a granel guiada pels turistes de motxilla. Ja en queda poc, de la vida en comunitat amb els veïns que anys enrere havia estat un dels fonaments dels primers assentaments estrangers. Els locals han modificat la vida i els costums per adaptar-se als gustos dels nouvinguts. No obstant això, és difícil de dir si és una repercussió positiva o negativa.

Determinades zones de Pai estan clarament en expansió.

És veritat que els nous canvis han fet perdre autenticitat a l’indret i que gairebé cap turista no coneix les arrels shan del poble, una gran riquesa cultural que s’hauria de preservar. Però, al mateix temps, als afores del poble es pot veure com el desenvolupament va arribant a les cases dels veïns, que abandonen la fusta pel ciment i hi afegeixen un munt de comoditats que, en qualsevol altre poble de muntanya de la província, són gairebé impossibles d’imaginar. És un dilema difícil de resoldre, però que tot viatger s’ha de plantejar si pren la decisió de veure món.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de lalta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb