Palplantat davant la porta, just abans de tocar el timbre, vaig dedicar uns quants segons a flairar l’entorn. El passadís estava impregnat de les fragàncies dels sopars que es preparaven als pisos del bloc, un dels més luxosos de Hanoi. La barreja d’olors em va recordar les escales de les cases de Catalunya el cap de setmana.

Em va rebre el doctor Nguyen en pantalons curts, polo verd i espàtula en mà. Ens havíem conegut feia uns dies, però ara, a casa seva, semblava un home completament diferent, molt més relaxat. Em va convidar a entrar amb un somriure.

‘Ja enllesteixo el menjar, escull un vi per al sopar i posa’t còmode’, em va dir al mateix temps que assenyalava un moble amb prop d’una vintena d’ampolles d’importació. N’hi havia sobretot de francesos i de xilens. No en sabia gaire, de vins, però tots semblaven d’allò més bons… I cars.

Nguyen diu que té seixanta ampolles de vi regalades per pacients.

‘No et preocupis pel preu, tot són regals. Mai a la vida no m’he comprat una ampolla’, em va confessar en veure’m dubtar durant uns minuts. Em vaig decantar per un Chateau Romefort del 2009. El nom tan òbviament francès, el castell de l’etiqueta i l’any de collita em van seduir.

Una vegada a taula, li vaig demanar pels regals. Em va explicar que eren obsequis dels seus pacients. Quan li vaig comentar que a Catalunya alguns doctors també en rebien, sobretot a les zones rurals, es va posar a riure.

‘A Europa són només això, mostres de gratitud. Ací, al Vietnam, és l’única manera que els metges tenim de subsistir.’

Els suborns com a pilar del sistema mèdic
‘Normalment, donen un sobre amb diners a dins. També ens regalen ampolles de vins, cigarrets i, fins i tot, m’han arribat a donar una gallina viva.’ Els suborns formen part del dia a dia dels hospitals vietnamites. Durant tot el sopar, l’Nguyen Van Son em va detallar com funcionava aquest sistema.

Dos doctors passegen durant la pausa del dinar.

Segons el cirurgià, fa uns anys, quan hi havia menys hospitals, les llistes d’espera eren tan llargues que els doctors van començar a prioritzar aquells qui aportessin un ‘valor afegit’. Aquells diners extres han estat gairebé l’única manera de sobreviure, atès que el seu salari base és d’uns 100-130 euros. ‘Comprar-se una casa semblava un somni impossible d’aconseguir, ni tan sols podíem viatjar pel país i menjàvem, sobretot, arròs.’

Per aquest motiu, ara que hi ha més oferta de metges, ‘els doctors competeixen entre ells per aconseguir nous pacients per al seu hospital, com si fossin clients.’ Només uns pocs aconsegueixen ‘sortir d’aquest cercle viciós’. La gran majoria continua depenent dels obsequis per mantenir el seu estil de vida.

‘Els doctors volem que això canviï’, assegura el cardiòleg, ‘però també hem poder donar menjar a les nostres famílies. Necessitem salaris més alts.’

 

La porta d’un hospital a Hanoi, Vietnam.

Nguyen creu que només un 15% de professionals es pot considerar bo i, per tant, només aquests aconsegueixen càrrecs d’importància i cirurgies extres, cosa que permet de sumar xifres a la nòmina de final de mes. ‘Amb una sola operació en un cap de setmana, guanyo igual que el meu salari mensual’, diu el cardiòleg. Aquests doctors guanyen prestigi no tan sols pels càrrecs dins l’hospital, sinó també pels elogis dels pacients publicats a xarxes socials com Facebook. Avui, són els únics que tenen llista d’espera.

Dies després del sopar, vaig coincidir amb un altre metge, Tran Binh Minh, qui també em va comentar aquesta situació. Tran també pensa que el problema dels hospitals vietnamites és que no hi ha prou professionals bons. Això fa que una minoria no doni l’abast, amb tants pacients, i la resta treballi ‘dur per aconseguir nous pacients’ i, de retop, nous suborns amb els quals subsistir.

Els obsequis es porten a l’oficina o, en alguns casos, directament a casa el metge.

Un sistema sanitari pobre però en creixement
Tots dos doctors coincideixen que un dels principals problemes de la sanitat al Vietnam és el repartiment desigual de recursos. La gent de tot el país ha d’anar fins a Hanoi o Ho Chi Minh, les dues principals ciutats, per ser ben atesos. Mentre alguns hospitals i doctors amb prou feines atenen pacients, n’hi ha d’altres que acumulen llargues llistes d’espera.

Alguns pacients fan cua per a recollir medicaments en un hospital.

Pel doctor Nguyen, la solució immediata seria invertir més recursos en hospitals secundaris perquè incrementessin el salari dels metges. D’aquesta manera, hi hauria professionals de qualitat disposats a treballar en altres llocs, arribarien a més gent i, de pas, es contribuiria a eradicar el sistema de suborns.

Segons el cirurgià, això ja ha començat a passar, gràcies al creixement de l’economia del país (aquest 2018, el PIB creixerà més d’un 6,7%, segons el primer ministre). A més, també es va millorant l’educació dels professionals, amb nous convenis internacionals que permeten als doctors de treballar un temps a l’estranger.

 

L’única escola de Medicina de tot el Vietnam.

Actualment, la seguretat social només cobreix l’atenció primària i els primers auxilis, factor que deixa al descobert molts pacients que viuen en situació de pobresa. Tot i això, curiosament, l’esperança de vida ací és de més de 76 anys.

La corrupció, un problema endèmic
Aquesta no és una situació exclusiva del sistema sanitari. Es reprodueix a molts nivells, i en alguns de manera molt alarmant.

En educació, és d’allò més habitual subornar els professors per tenir millor nota. De fet, alguns docents, fins i tot, aproven exclusivament aquells que els hagin fet algun regal. Una cosa semblant passa amb algunes entrevistes de feina de petites i mitjanes empreses.

 

Les motocicletes circulen per tots els carrers de Hanoi sense gaire regulacions.

Un altre cas claríssim i que el turista pot veure si visita el país és la corrupció de la policia, una pràctica estesa amb normalitat per tot el territori. Amb uns quants dongs (la moneda vietnamita) es poden evitar des de multes de trànsit (algunes inventades) fins a problemes pel consum de drogues.

L’exemple més evident és a l’anomenat carrer de la Cervesa, el nucli de la vida nocturna de Hanoi. A mitjanit en punt, la policia patrulla per aquest carrer i els cambrers dels locals desmunten les terrasses (que són il·legals) a una velocitat de vertigen. El moment s’ha convertit en una mena d’espectacle turístic equiparable al canvi de guàrdia al palau de Buckingham o al descens de bandera a la plaça de Tiananmen. Això sí, amb molt menys glamour. A la capital del Vietnam, la policia és completament conscient que hi ha terrasses durant tot el dia, però els diners dels comerciants compren la seva impunitat. Deu segons després d’haver passat la patrulla, les taules i cadires tornen a poblar l’asfalt, i els turistes, locals i estrangers, les ocupen novament amb la beguda a la mà.

Al Vietnam, totes aquestes actituds són acceptades. Hi ha una mena de laissez faire de les autoritats i de la població mateixa, que no ho veu del tot malament. ‘Per què queixar-se si el suborn acaba essent més barat que la multa?’, pensa la majoria.

Dos estudiants de medicina passegen davant l’escola.

Tot i això, denunciar-ho als mitjans encara és una qüestió sensible. Per aquest motiu, per decisió dels afectats, els noms utilitzats en aquest text són totalment ficticis.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb