Rotllets de primavera, sopa picant de gamba, hot pot amb carn de vedella i, de postres, sopa de fruita de longan (un arbre tropical) amb llavors de lotus. Aquest és el menú de Nadal d’enguany. Ni escudella, ni rostit farcit, ni canelons, ni neules. Al Vietnam, són lluny, els àpats tradicionals catalans. De fet, ací no hi ha ni rastre de la festivitat occidental per excel·lència, més enllà de les decoracions i les promocions especials protagonitzades per l’home de barba blanca i uniforme vermell als centres comercials de les principals ciutats.

És el primer Nadal que passo lluny de Catalunya. Per sort, una bona oferta de vols i alguns dies de vacances sobrants han fet que, en comptes de tornar a casa per Nadal, com deia l’anunci, hagi estat la meva família qui s’hagi desplaçat fins ací. I la veritat, probablement és una de les millors destinacions aquestes dates si la butxaca demana clemència. O si, per variar una mica, es volen viure les festes en màniga curta.

El delta del Mekong, diversitat cultural i biològica
Geogràficament, el Vietnam és un país estret i allargat. Disposa de més de 4.600km des del punt més septentrional al més meridional. En canvi, d’est a oest es poden recórrer, a tot estirar, 600km, si som a la zona nord; al centre, el territori s’estreny fins als 50km. Això fa que, a grans trets, el viatge es pugui dividir fàcilment entre sud, centre i nord.

Els mercats són el millor lloc per a apreciar la vida vietnamita.

El sud és capitanejat per la ciutat de Ho Chi Minh, o Saigon, com s’anomenava quan era capital de la colònia francesa Cotxinxina i, més endavant, de la República de Vietnam del Sud. La primera cosa que sobta de Ho Chi Minh és que es troba assetjada per la dictadura de les motos. De fet, és la ciutat del món amb més vehicles d’aquesta mena per habitant, i l’única que té registrades més motos que no pas cotxes: sis milions de ciclomotors per mig milió d’automòbils. Amb una població de set milions d’habitants, és el municipi més poblat del Vietnam i, també, el més vibrant.

No gaire lluny, hi ha el delta del riu més important del sud-est asiàtic: el Mekong. Neix a gairebé 5.000 metres d’altura, a la serralada de l’Himàlaia, i recorre més de 4.600km fins a desembocar en aquest punt del mar de la Xina Meridional. El delta dota de vida aquesta regió, on s’han identificat més 1.000 espècies d’animals des del 1997. De fet, encara se’n descobreixen de noves.

El delta del Mekong combina naturalesa salvatge amb mostres culturals.

La riquesa de les terres, perfectes per a sembrar, i la possibilitat de pescar-hi fàcilment han fet d’aquest lloc el més densament poblat de tot el Vietnam, amb gairebé 450 habitants per quilòmetre quadrat (prop de 20 milions d’habitants en total). Per aquest motiu, el delta del Mekong, conegut ací com el riu dels nou dracs, acostuma a ser una parada imperdible per al viatger. Hi pot trobar una gran biodiversitat i, al mateix temps, una interessant mostra de la manera com l’home s’ha adaptat durant segles per conviure amb aquest immens riu. Grans terrasses d’arròs, cases flotants i una cultura amb el Mekong com a pal de paller donen la benvinguda al nouvingut.

El centre geogràfic i històric del Vietnam
A més d’algunes de les platges més boniques del país, al centre hi ha dues ciutats cabdals per a entendre la història del Vietnam. La localitat de Hoi An, coneguda com la capital comercial del país durant els segles XVI i XVII, va esdevenir un dels punts d’intercanvi de mercaderies més importants de la regió. Xinesos, japonesos, portuguesos, holandesos i indis van optar per establir-se en aquest fructífer port.

Una sala d’assemblees xinesa a Hoi An.

Arran d’això, la ciutat presumeix d’una barreja d’estils arquitectònics que fa patxoca. No és estrany, doncs, que el símbol d’aquesta localitat sigui un pont japonès.

Hoi An ha estat una de les principals atraccions per al turisme massiu al Vietnam des de fa dècades. Tot i això, val la pena visitar-la sobretot a la nit, quan els carrers, reservats als vianants, s’il·luminen amb colors dels milers de fanalets de seda que pengen entre teulat i teulat.

La nit a Hoi An és marcada pels fanalets.

Resseguint la costa, a 120km, hi ha Hue, que havia estat la capital de la Dinastia Nguyen, l’última família d’emperadors que va governar el Vietnam. Ací, s’hi troba l’antiga ciutadella, construïda al segle XIX. Caminar entre els seus carrers és un bon exercici per a entendre la història recent del país, ja que s’hi poden trobar edificis històrics de l’època dinàstica, però també de l’etapa colonial sota règim francès.

Sens dubte, la joia més preuada de totes és la ciutat imperial, també coneguda com ‘la ciutat porpra prohibida’ perquè es va construir inspirada en la de Pequín. Com la xinesa, també era la casa de l’emperador, i inaccessible per als plebeus. Tot i això, la de Hue és molt més petita i tranquil·la. Passejant-hi, un pot estar amb harmonia i prendre’s el temps que calgui per a apreciar amb deteniment l’espai, una experiència pràcticament impossible als palaus de la capital de la Xina.

La ciutat imperial de Hue a vista d’ocell.

La ciutat imperial va quedar deshabitada després de l’abdicació de l’últim emperador, Bao Dai, el 1945, quan Hue va passar a formar part del Vietnam del Nord. El 1968, la ciutat va protagonitzar una de les batalles més llargues i sagnants de la guerra del Vietnam. En total, van perdre-hi la vida entre 8.000 i 13.000 persones, 5.000 de les quals eren civils. Gran part de la ciutadella va quedar completament destruïda, però la feina de reconstrucció i el bon estat de conservació de les parts que no van quedar malmeses van sumar suficients mèrits per a ser considerada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 1993.

Entrada principal de la ciutat porpra prohibida.

Les meravelles del nord
Finalment, al nord hi ha l’actual capital del Vietnam, Hanoi, on conviuen dues èpoques i realitats diferents. El centre històric és un conjunt de cases d’estil francès articulades en uns carrers estrets inundats de turistes. Cada dia, el nucli antic és fotografiat milers de vegades, però el veritable bullici de la ciutat es concentra a Cau Giay, on imperen els gratacels i on es troben les principals multinacionals que inverteixen en el país, la majoria japoneses i coreanes. Dia rere dia, Hanoi va acumulant nous milionaris a les parts més riques de la ciutat.

Amb la capital de l’antic Vietnam del Nord com a base d’operacions, es poden visitar alguns dels millors paisatges que ofereix el país. A unes tres hores en cotxe, hi ha la badia de Halong, l’atracció més fotogènica del Vietnam i la més visitada.

Per la badia de Halong només poden circular creuers i pescadors.

Gairebé dues mil illes i illots s’erigeixen entre les aigües, formant un paisatge únic. La llegenda diu que aquestes colossals muntanyes són, en realitat, fruit d’un drac que les va crear per protegir l’actual Vietnam dels invasors estrangers del nord, els xinesos. És un dels llocs catalogats com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i, des del 2011, Halong és considerada, per votació popular, una de les noves set meravelles naturals del món.

Centenars de creuers ho aprofiten per oferir-hi els seus serveis. Algunes de les activitats més destacades són fer excursions per algunes de les illes de la badia, plenes de jungles i micos, pescar calamars i fer una travessa amb piragua.

Les illes de Halong són cobertes d’una densa jungla.I si algú vol muntanya pura, el Vietnam també en té.

El cim més alt, el de Fansipan, fa ni més ni menys que 3.142 metres. Al seu voltant s’estén el districte de Sapa, una de les zones més boniques del Vietnam. Les terrasses d’arròs gairebé verticals comparteixen la postal amb casetes de fusta, pobles de muntanya, pagesos carregats amb cistells i turons de cims emboirats.

Això sí, a diferència de la resta del país, a Sapa, s’hi ha d’anar abrigat. Si bé al Vietnam les temperatures són càlides durant tot l’any, a Sapa sempre s’hi han de restar uns graus. A l’hivern, les temperatures mínimes poden rondar els 6ºC. De tota manera, l’impermeable ha d’estar preparat, es visiti la zona del país que visiti, si és l’època de pluges, és a dir, entre maig i novembre.

Una celebració diferent
Al Vietnam, tot i la influència occidental (sobretot francesa i nord-americana) dels últims segles, el Nadal no se celebra. Tampoc l’any nou, si més no, no pas com nosaltres. Ací, com a la majoria de països orientals, se celebra l’any nou lunar, que al Vietnam s’anomena Tet, i enguany s’escau el 5 de febrer.

Curiosament, fa una setmana, hi havia celebracions al Vietnam, tot i que no tenien cap arrel religiosa ni tradicional. La selecció nacional de futbol es va proclamar campiona de la FFA Cup, el trofeu bianual dels països del sud-est asiàtic que en Long, un noi vietnamita que em va acollir durant un cap de setmana, va definir com ‘la nostra Copa del Món particular’. Hanoi, on em trobava, va embogir.

 

Hanoi celebra la victòria a la final contra Malàisia.

A Europa, quan un equip de futbol guanya un trofeu, els seguidors es troben en un emplaçament mític per celebrar-ho. Si el Barça s’endú la Champions, Canaletes s’omple. Si guanya el Madrid, la Cibeles es tenyeix de blanc. Al Vietnam, el punt de trobada és la ciutat. Tots els carrers. I és que, com no podia ser d’una altra manera, la celebració es fa sobre dues rodes.

Aquella nit, centenars de milers de motocicletes van circular en una gran marxa multitudinària. Els clàxons i els càntics no van afluixar fins ben entrada la matinada.

Els carrers de Hanoi es van omplir de centenars de milers de motocicletes.

Les celebracions són un reflex de la cultura i els valors d’un poble. En aquest cas, al Vietnam, els trofeus esportius se celebren amb les motos, indestriables de la vida vietnamita, i tot plegat envoltat d’una relativa harmonia. A Catalunya, les victòries esportives se celebren amb eufòria.

Passa igual amb les celebracions tradicionals, canals de transmissió d’uns determinats valors de generació en generació. Per Tots Sants es recorda i respecta els difunts. Amb Sant Jordi es promou la generositat, l’estima i la literatura. El rerefons del Nadal a Catalunya ha estat, de fa segles, l’excusa per a reunir tota la família. Per aquest motiu, aquest primer Nadal lluny de casa no es fa dur, ni tan sols estrany, sinó diferent. En màniga curta i amb menjars exòtics, sí, però amb un denominador comú, la família, que hi continua essent. Tant se val si és a Banyoles o a la Cotxinxina, la cosa important del Nadal és passar-lo amb la companyia adequada.

 

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb