Amb el primer raig de sol, la Janka s’incorpora del llit. És la primera de la família que ho fa. Sense alarmes, sense trampes. Són un quart de set del matí i hi ha moltes coses per fer. Surt de la iurta i estira una corda que s’enfila fins al teulat. Amb aquest moviment, separa un tros de lona de llana que actua com a única finestra de la casa. El sol hi entra i la resta de membres de la família es comencen a despertar. La Janka torna a entrar a casa i encén el foc, que abans de trenta minuts ha escalfat l’ambient després de l’impecable fred de la nit que, a fora, ho ha deixat tot gebrat. Mentre les flames agafen força, surt una altra vegada i torna de seguida amb un bidó de llet fresca acabada de munyir amb què prepararà l’esmorzar. El menú és fix i invariable: te salat amb llet, boortsog(una espècie de dònuts fregits), galetes, mantega i formatge assecat.

Així era com començaven els dies a totes les iurtes on vam dormir durant les tres setmanes que vam passar muntant a cavall per l’oest de Mongòlia. Al camp, les feines de cadascú estan completament diferenciades segons el gènere. Les dones s’encarreguen de cuidar la casa, munyir el bestiar i recollir fems secs que fan servir com a combustible per a la cuina, que a la vegada fa d’estufa. Els homes vigilen els animals que pasturen, cuiden plantacions (si en tenen) i, ocasionalment, treballen en obres, de mecànics o altres feines remunerades.

Una dona muny una vaca.

La gran majoria de famílies tenen ovelles, cabres i vaques o iacs (segons la zona). Les més pudents també tenen cavalls o camells. De fet, és fàcil deduir quina família viu en millors condicions segons la mida i la mena de ramat que té. Les que es dediquen a la cria de cavalls, per exemple, normalment disposen de cotxes a part de les motocicletes, que, de mica en mica, van substituint els cavalls com el mitjà de transport per a pasturar.

Una cultura amb la iurta com a nucli
Una de les coses que més sorprèn de Mongòlia és l’hospitalitat de la seva gent. Aquest concepte es redefineix, ací, i és completament diferent com l’entenem al món occidental. Nosaltres, quan convidem algú, hem de tenir la casa en un estat immaculat i hem d’aparentar que tot està perfecte. També vigilem que el nostre hoste vegi només les coses bones de casa i la nostra família. Fins a un cert punt, podríem dir que, mentre hi ha convidats, es fa una petita representació de teatre.

A Mongòlia, en canvi, tenir desconeguts a casa és la cosa més normal i habitual del món. No s’amaga ni s’aparenta res. No ho tenen pas a l’ADN. Si hi ha discussions davant els convidats, es discuteix amb tota naturalitat. Si s’ha de donar el pit al nadó, es fa al voltant de la taula sense cap problema.

Un pastor ens ajuda amb la cabeçada d’un cavall.

Al principi, quan ens convidaven a entrar a una iurta érem extremadament formals. Esperàvem que ens diguessin que podíem seure ací o allà. Hi havia una certa incomoditat per part nostra, com si haguéssim de compensar la família amb educació i respecte per la seva hospitalitat. Però, en realitat, la millor manera de mostrar aquesta educació i respecte és, bàsicament, actuant amb la mateixa naturalitat amb què ells ens conviden.

De fet, ací no es truca a la porta abans d’entrar. Senzillament, s’entra. O, si et topes amb un pastor que no és a casa, també et conviden amb tota facilitat a iurtes d’altri. Fins i tot, encara que no hi hagi ningú a casa, es considera un honor que hagi passat algun desconegut i s’hagi servit te, menjar o allò que l’invisible convidat hagi considerat oportú. Tenir hostes és encara motiu d’orgull i respecte, tot i aquesta naturalitat que demostren.

Els nens petits acostumen a ser molt independents.

Tot això s’explica per les característiques d’aquest país, el menys densament poblat del món. Fins fa pocs anys, tothom que es desplaçava pel territori ho feia a cavall, l’animal emblema de Mongòlia. A l’estepa pot haver-hi desenes de quilòmetres, fins i tot centenars, entre poblacions o assentaments. Això vol dir dies cavalcant sense trobar provisions o sense escalfar-se durant els duríssims hiverns. Si els nòmades no ajudaven els viatgers, difícilment podien arribar al seu destí. Era un mètode de supervivència dels mongols que s’ha convertit en una de les peces centrals de la seva cultura.

Nosaltres ho vam poder experimentar. Quan ens trobàvem en la pitjor de les situacions cavalcant per l’estepa de Mongòlia, els nòmades ens van salvar. Quan ens vam quedar sense aigua al desert, els nòmades ens van rehidratar amb te i llet. Quan ens vam trobar atrapats en una tempesta de neu, els nòmades ens van oferir refugi. Quan ens vam posar a recer d’un diluvi en un estable de cabres, l’endemà van venir els propietaris sense ni una mica de ressentiment. Només orgull que l’haguéssim fet servir quan tant el necessitàvem.

Aquest home ens va acollir en plena tempesta de neu.

La societat nòmada, encara ben viva
A Mongòlia, prop de la meitat dels ciutadans viu en iurtes al camp. De mica en mica, les ciutats van creixent, però encara hi ha una part de la població que es manté fidel a la tradició de transportar la casa d’un lloc a un altre. En alguns casos ho fan dues vegades l’any. En uns altres, cada quatre mesos. Per ells, és tan fàcil com desmuntar la iurta en tres quarts d’hora, transportar-la amb un camió (que han substituït els carros) i tornar-la a muntar abans de dues hores. El trasllat sencer es pot fer en un sol dia. Normalment, cada any repeteixen les localitzacions on s’instal·len.

Tot i això, hi ha un esforç d’aquesta part de la societat per modernitzar-se. Totes les cases tenen plaques solars com a font d’energia i que carreguen les bateries dels cotxes. A vegades, fins i tot, hi ha antenes parabòliques per a la televisió, i a poc a poc van apareixent els mundialment omnipresents telèfons intel·ligents.

L’educació a Mongòlia és obligatòria.

De tota manera, la vida al camp és molt més difícil que viure a Ulan Bator. El contrast entre els dos estils de vida és xocant. A la capital, hi ha una societat cosmopolita, amb totes les tecnologies i serveis possibles. A l’estepa, en canvi, els nòmades viuen sense electricitat ni aigua corrent i depenen de les condicions meteorològiques i dels ramats per sobreviure.

La família com a prioritat
S’acosta el capvespre, i amb ell la fi del dia. La Janka rep la família amb una tassa de te calenta. Han passat el dia separats, treballant, però ara és el moment que poden estar tots junts. De fet, és quan el sol ja s’ha post que la Janka i el seu marit surten a fora a fer l’única feina de casa que fan plegats. Ella muny i ell organitza quin vedell s’alleta amb quina vaca. Una volta la vaqueta ha tingut la seva dosi de llet nocturna, els tornen a separar perquè la Janka pugui aconseguir les últimes gotes d’aquest preuat líquid blanc. De fet, gran part de la dieta mongola es basa en productes làctics o derivats. L’altra part és, bàsicament, carn. Tant és així que, segurament, Mongòlia és un dels pitjors països per a ser vegetarià. No hi ha plat que no inclogui alguna mena de carn entre els ingredients.

En Khalm organitza els vedells perquè s’alletin.

D’aquesta manera passen les últimes hores del dia. Al voltant de la taula, amb el pare de família tallant la carn perquè tothom en pugui menjar. És en aquests moments quan un pot entendre com n’és, d’important, la família per als mongols. Parlen, riuen i ensenyen fotografies d’aquells fills o germans que viuen a la ciutat o d’aquells pares que ja no hi són. Les mostren amb orgull i alegria. Els uns són molt generosos amb els altres i, potser per això mateix, no els és difícil de ser-ho també amb absoluts desconeguts.

Altres capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia.
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb