Viatge Vietnam

M’he comprat una moto. Sempre m’ha fet respecte, el fet d’anar a tanta velocitat i tan desprotegit. Però ací, al Vietnam, és el transport per excel·lència. Pràcticament nou de cada deu habitants en tenen en propietat. És un dels països del món amb més vehicles de dues rodes per persona i, de fet, Ho Chi Minh és la ciutat que n’ostenta el rècord mundial.

L’autostop és el mètode de transport prioritari d’aquest viatge, però al Vietnam pot arribar a ser molt tediós. Hi ha molt pocs cotxes –són massa cars per culpa de les mesures proteccionistes del govern comunista– i els pocs que hi ha ho tenen molt difícil per a aturar-se a recollir algú, perquè hi ha un riu de motocicletes circulant al seu costat contínuament. Per a molts viatgers, descobrir el país sobre dues rodes esdevé una opció molt atractiva, atès que els motoristes tenen totes les facilitats i és relativament fàcil comprar-se una motocicleta a bon preu i vendre-la per una xifra similar al final del viatge, normalment a uns altres turistes. El preu habitual és d’uns 300 euros i, la potència, de 110 cc.

Aquest és l’aspecte que té la motocicleta carregada amb la motxilla.

Un cop assegut a la motocicleta, amb la motxilla subjectada amb unes quantes cintes darrere i el casc posat, només faltava decidir per on començar. El temps estiuenc, la proximitat i la possibilitat de descobrir més coses sobre un dels rius més importants de l’Àsia em van fer decantar pel delta del Mekong.

Perdre’s a voluntat
Amb 34 graus al migdia, el millor pla, a priori, és quedar-se a casa i esperar que passi la calda. Però conduir entre camps i rierols, amb el vent refrescant-te la cara, tampoc no va malament. Fins aquell moment no ho sabia, però conduir una moto pot arribar a ser alliberador, relaxant i emocionant al mateix temps.

Al Vietnam la motocicleta es fa servir per a tot, fins i tot, per portar objectes voluminosos.

Era el meu primer dia per a explorar, finalment, les zones rurals del país, una experiència que desitjava des que vaig contemplar els paisatges per primera vegada travessant el Vietnam en tren, feia tres setmanes. Ara aquells camps d’arròs inundats d’aigua m’envoltaven. Els núvols eren encara més bonics quan s’emmirallaven als bassals que no pas al cel. Però m’envoltaven moltes més coses que el paisatge i prou.

Entre els cultius, als laterals del camí, a les entrades de les cases, sobre les motos i els tractors… Arreu s’escampaven uns triangles de color groc clar intens. De sota els nón lá, els barrets tradicionals de palla, hi sortien vietnamites amb un somriure, acostumats a la calor i la solana. De tant en tant, algú aixecava el cap i exclamava ‘Hello!’ en veure’m passar.

La zona del delta del Mekong és plena d’afluents del gran riu asiàtic.

L’endemà, l’expedició va continuar acompanyada d’un altre viatger, en Simon, un noi alemany que vaig conèixer a Sibèria i amb qui, per coses del destí, havíem tornat a coincidir a Mongòlia i, ara, al Vietnam. El paisatge va continuar evolucionant a mesura que ens acostàvem al Mekong. La vida es va anar desplaçant cap al riu, que en aquest últim tram abans de desembocar a la mar s’omplia d’energia i violència.

Perdent-nos expressament per allunyar-nos de l’enrenou i tenir més privacitat per a acampar, vam trobar-nos envoltats d’una altra mena de plantacions. Moltes parcel·les de terreny havien canviat els arrossars i la terra fèrtil per sorra fina, de la que s’enganxa a tot arreu. Era ben bé com si algú hagués agafat un tros de platja i l’hagués encaixada allà al mig. Centenars de palmeres es barallaven per ser la més alta i acostar-se tant com fos possible al sol. I, com si fossin nius enlairats amb ous d’estruç, en penjaven milers de cocos.

Al delta del Mekong es produeixen la majoria de cocos del Vietnam.

De sota les fulles punxegudes dels cocoters ens va saludar un granger. En Boy, pare de família, ens va convidar a sopar a casa seva i, si ho volíem, a dormir-hi. Vam acceptar encantats. Vam aparcar la moto i vam treure els trastos. Al mateix temps, en Boy ens va passar pel costat amb un pal d’uns set metres amb una mena de falç enganxada a la punta. No li vam fer gaire cas i vam continuar preparant-nos per acampar.

‘Pum!’ De sobte, un fort soroll ens va alertar. Semblava ben bé que haguessin ventat un bon cop a terra amb una arma contundent, com un bat de beisbol. Vam buscar l’origen del soroll, encuriosits, i darrere la casa vam trobar el nostre amfitrió enlairant aquella mena de canya cap a la copa d’una de les palmeres. ‘Pum!’ La gravetat va disparar el coco contra terra i, pel camí, gairebé es va emportar una gallina. De cop, ja no ens semblava cap bestiesa que algú pogués morir per la caiguda d’un coco al cap (si bé, històricament, s’ha exagerat molt sobre la quantitat de gent que mor cada any per aquest motiu).

En Boy ofereix un dels cocos que acaba de baixar d’una palmera.

Ens vam beure l’aigua refrescant del coco i vam sopar plegats. Mentrestant, per davant la casa anaven passant veïns que, intrigats, venien a veure els nous convidats i a saludar. La veu es va escampar per tot el poble: hi havia dos estrangers a casa en Boy.

Quan ja era fosc, amb en Simon dormint a la tenda i la família i jo compartint vídeos de les nostres ciutats i cultures, una motocicleta es va aturar davant la casa. La mare va anar a parlar amb el conductor i, al cap d’una estona, el convidat se’n va anar. Una de les filles em va explicar que era la policia local, que demanava que notifiqués a la comissaria la nostra estada en aquella casa. Em vaig alarmar en sentir una cosa així. Quin era l’objectiu? Tenir-nos controlats? O aconseguir un suborn, una pràctica estesa a tots els nivells al Vietnam, a canvi que ens deixessin en pau? No semblava gaire normal que, per ser a casa d’un particular, hagués de passar per comissaria a donar totes les meves dades. De totes maneres, ‘segurament no tornarà’, em van tranquil·litzar.

El nostre amfitrió era un gran afeccionat a la música.

Però sí que va tornar, i acompanyat. Tots dos agents van aparcar la motocicleta i van entrar al menjador, on ens vam presentar i vam beure te. No sabia si allò que deien era veritat, però fos com fos, no tenia escapatòria. Eren allà, i no se n’anirien amb les mans buides. Era una emboscada.

Salomó al Vietnam
Primer, van dir que havíem de demanar permís al govern. Després, que no podíem dormir allà i que havíem d’anar per força a un hotel; que era per la nostra seguretat, que podia haver-hi lladres i bandits. Finalment, van tornar a repetir que, per quedar-nos en aquell districte, necessitàvem una autorització. Tres hores, vam negociar. Fins i tot, va venir la professora d’anglès de l’escola per fer-nos de traductora.

Van acabar optant per una decisió salomònica: ni a un hotel ni a un altre poble, com volien ells; ni dins ni fora de la casa, com volíem nosaltres: entremig, al porxo. Sense parets, sense mosquitera i a la vista de tothom.

Al final, no vam dormir ni dins ni fora, sinó al porxo,

Ens vam acomiadar entre riures i encaixades de mans. Aquestes coses s’han de prendre amb humor, o la negativitat pot contaminar el viatge. Dormir a la intempèrie sense ser a la intempèrie, una experiència més a afegir.

(Per cert, que investigant-ho amb gent local, es confirma que la policia tenia raó de demanar que ho notifiquéssim a la comissaria. De fet, era la família qui ho havia de fer. És una llei tan esperpèntica que, fins i tot, els vietnamites, si visiten un familiar o un amic, n’han d’informar les autoritats locals. Control total. Òbviament, ningú no ho fa. La majoria ni tan sols coneix aquesta legislació.)

L’arbre de la vida
L’endemà al matí, ens vam acomiadar d’en Boy i la seva família. Ells s’havien pres la situació amb total tranquil·litat. No podia ser d’una altra manera, venint d’uns vietnamites. Abans d’anar-nos-en, ens van regalar quatre cocos pelats i llestos per a beure.

Els cocos són presents a tota hora, fins i tot quan es punxa una roda enmig d’enlloc.

Aquesta fruita que per nosaltres és sinònim de platges verges i illes desertes, al Vietnam, que és un dels principals productors de cocos del món, és molt més que això. Del fruit de la palmera n’extreuen aigua, llet i olis. És a dir, s’aprofita pràcticament tot i, per tant, és una font d’ingressos important. Especialment, al delta del Mekong, on es produeix prop del 85% de cocos de tot el país.

És d’allò més habitual trobar-se cocos a la venda a banda i banda de la carretera, pràcticament a cada restaurant i botiga. Pels camins, es veuen motocicletes carregant remolcs plens del fruit sec més gran del món. I són assequibles per a totes les butxaques. En aquesta part del Vietnam, un coco costa uns 15 cèntims d’euro.

Un home transporta cocos amb la motocicleta mitjançant un ferri.

En cas de tenir set, es pot recórrer a l’aigua del coco. També forma part de molts plats de la gastronomia vietnamita. Fins i tot, se’n fan dolços. En català, del cocoter se’n pot dir palmera del coco, palma cocotera o palma indiana. Al Vietnam, on l’amor i el respecte per aquesta planta van molt més enllà, no és estranya que del cocoter en diguin, també, ‘l’arbre de la vida’.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb