viatjar caminant cambodja

‘No, gràcies, m’agrada caminar.’ És segurament la frase que he repetit més vegades aquests últims set dies. Són molts els qui s’aturen amb el cotxe o la motocicleta per ajudar-me quan em veuen caminant per llocs on, des del seu punt de vista, no hauria de ser. Fa una setmana que vaig sortir de la ciutat de Ho Chi Minh, al Vietnam, amb la idea de deixar estar els vehicles un temps i veure món només caminant. D’aleshores ençà, desenes de vegades he dit ‘no, gràcies, m’agrada caminar’. I unes altres desenes de cops m’he preguntat ‘segur?’.

Caminar és lent, esgotador, dolorós i perillós. De fet, fins i tot, he arribat a patir per la meva vida. Val la pena, doncs, recórrer quilòmetres i quilòmetres només a peu? Compensa la sensació de plenitud que experimenta l’ànima del viatger romàntic? Es viuen aventures similars a les que se somien abans d’emprendre una expedició d’aquestes característiques?

Un home em dóna una ampolla d’aigua després d’haver-se ofert a portar-me fins a Phnom Penh.

Una llosa a l’esquena

La vaig treure de la bàscula i la vaig deixar a terra. L’agulla de l’indicador havia pujat, ràpida com un ventall, fins als 27 quilos. Era una barbaritat. Ningú no podia caminar tants dies seguits amb aquell pes carregat a l’esquena. Sens dubte, el principal culpable d’aquella llosa era l’equip tècnic amb què treballo habitualment, però fins aleshores no havia estat mai un problema tan gros. M’havia d’empescar una solució.

La motxilla ha estat la meva principal preocupació.

Finalment, vaig optar per comprar-me un cotxet de nadó. Em serviria per a repartir el pes i fer les jornades més suportables. Malauradament, a la ciutat no n’hi havia dels pensats per fer excursions o anar a córrer. Aquells que normalment tenen tres rodes, fre de mà i uns pneumàtics preparats per circular per camins més enllà de l’asfalt i per cobrir distàncies llargues. M’havia de conformar amb un de baixa qualitat. Semblava que s’hagués de trencar en qualsevol moment, però la inversió valia la pena. Qualsevol ajuda era significativa quan el pes a l’esquena podia determinar l’èxit o el fracàs de la travessa.

El cotxet permetia d’alleugerir pes a l’esquena.

L’endemà mateix, desfilava pels carrers de l’antiga capital del Vietnam del Sud. Em costaria un dia sencer sortir de la metròpolis de vora nou milions d’habitants. Havia decidit posar els objectes de més pes, com l’ordinador portàtil, les càmeres, la tenda d’acampada o les reserves d’aigua, al cotxet. A l’esquena, ja només hi portava les poques mudes de roba que m’han acompanyat tot el viatge, el sac de dormir i tres paquets de fideus instantanis, que eren els meus subministraments en cas que no trobés menjar en tot el dia.

Les sensacions eren bones. L’esquena no patia gens i el cotxet, més carregat, aguantava sense gaires problemes tant per l’atapeït asfalt de la ciutat com per camins de sorra i pedra. Tot i no tenir un ritme gaire ràpid per culpa de les dificultats d’empènyer un cotxet per diferents terrenys i obstacles, sens dubte valia la pena anar més descansat per recórrer més i millor.

Un home em proposa de portar-me darrere la seva motocicleta.

A més a més, el cotxet tenia un paper social important. En primer lloc, despertava curiositat entre els vietnamites, que es demanaven què hi feia, un pare, passejant la seva criatura per aquella zona tan inhòspita. Tot i endur-se una decepció o, senzillament, una gran sorpresa per no trobar cap nadó descansant amb el balanceig del bressol ambulant, els veïns no dubtaven a acostar-se i preguntar-me coses. En segon lloc, el cotxet ajudava a reduir l’efecte intimidatori que pot tenir un home caminant sol entre un poble tranquil. Per algun motiu, la gent amb fills sembla més inofensiva que la resta.

La mort més a prop que mai

Però el tercer dia tot va canviar. Després de sopar en un restaurant a 45 km de Cambotja, vaig sortir amb l’estómac ple i l’esperit content a plantar la tenda en un descampat que havia vist feia una estona. Vaig esperar que la incessant circulació de motocicletes s’aturés un moment per travessar la carretera sense problemes. En veure l’oportunitat, vaig dirigir-me cap a l’altra carretera, decidit però tranquil, perquè les motos encara eren lluny. Però, de sobte, una moto es va col·locar al carril de l’esquerra per continuar avançant els altres sense afluixar l’esprint. Anava, com a mínim, a 100 quilòmetres per hora.

Alguns veïns que hi havia a la carretera en aquell moment.

Quan vaig adonar-me’n, vaig accelerar, però igualment era suficientment lluny per a no haver de patir. M’havia de veure i, per tant, o bé deixar d’accelerar fins que hagués passat, o bé desviar-se un metre per esquivar-me. M’havia de veure. Però no ho va fer. En qüestió de segons, la moto ja era massa a prop, massa ràpida, massa descontrolada. Les seves llums liles, diferents de totes les altres, i el soroll del motor excessivament revolucionat, són dues coses que no oblidaré mai. El xoc ja era inevitable.

En un últim impuls de supervivència, vaig empènyer el cotxet endavant cap a l’altra vorera, i jo vaig saltar tan fort, tan lluny, tan ple d’esperança com vaig poder. No havia ni tocat a terra quan vaig sentir l’impacte. Era un cop sec, dur i, per sort meva, allunyat del meu cos. Quan vaig aterrar sobre la gespa que cobria l’interior de la vorera, vaig veure com s’il·luminava el carrer davant meu. Eren les guspires que aixecava la motocicleta quan va rebotar contra l’asfalt. Al seu costat, a la mateixa velocitat, hi havia el conductor. En aquell moment ho vaig veure: anava sense samarreta… i sense casc. Finalment, els dos es van aturar i van quedar immòbils cinquanta metres més enllà d’on havien xocat. ‘És mort’, vaig pensar sense voler. M’hi vaig acostar corrents, però quan era a mig camí, per sorpresa de tothom que havia presenciat l’escandalós accident, es va aixecar, va mirar-se el cos i va fer el gest d’anar-se’n amb la moto.

La motocicleta va impactar amb el cotxet.

Uns veïns em van acostar el cotxet, que al final havia rebut el cop. Una de les rodes havia desaparegut i l’estructura estava deformada, però semblava que només l’havia impactat per un extrem.

En aquell moment se’m va acostar el conductor, clarament borratxo. Tenia el cos i les cames plens de cremades, sagnava d’algunes ferides. Entre gemecs de dolors em va demanar si estava bé. Li vaig dir que sí, però que havíem de portar-lo a l’hospital. S’hi va negar, va arreglar com va poder la moto, que havia perdut la meitat de la carrosseria, i se’n va anar abans que arribés la policia. Si se l’haguessin trobat en aquell estat, les conseqüències podrien haver estat molt pitjors.

Vaig dormir amb els treballadors del restaurant al mateix local.

Aquella nit, la vaig acabar passant al restaurant, dormint amb la resta de treballadors. Durant quaranta hores, em va acompanyar un curiós estat de xoc que no havia viscut mai. Sens dubte, era l’experiència més propera a la mort amb què m’havia trobat mai.

No va ser fins a uns instants abans de travessar la frontera que l’optimisme i la motivació per veure món van tornar. Uns camioners al costat de la carretera em van convidar a dinar amb ells. El paisatge combinava camps de conreu grocs amb vegetació selvàtica cosint-se al marge dels estrets rius. Sí, definitivament, estava preparat per entrar al nou país i començar novament.

Uns camioners em van convidar a dinar.

Debutant a Cambotja

Cambotja em va rebre trista i fosca. Bavet, el poble que dóna nom a la frontera, s’ha convertit en el carreró fosc de l’Àsia oriental. Xinesos i vietnamites rics hi vénen per deixar-se els estalvis als casinos, prohibits o limitats als seus països.

La forta atracció turística que implica per als seus veïns ha comportat una proliferació de negocis enganya-turistes i ha motivat la inversió pública a la carretera principal, que l’uneix amb Phnom Penh, la capital. Caminar per aquí era un suplici, ja que hi havia màquines excavadores i obres a tot arreu, i la gran quantitat de vehicles que hi circulaven aixecaven una pols que els vianants mastegaríem durant hores.

El meu desig era evitar les ciutats i centrar-me en les zones rurals.

Al mig de la ciutat, però, hi sobrevivia un reducte d’harmonia. Un temple budista i els edificis religiosos que l’envoltaven s’havien convertit en el punt de trobada dels veïns, que allà trobaven un lloc on fer petar la xerrada i descansar, lluny de l’enrenou de la carretera i del bullici dels casinos que empobreixen, sobretot, els cambotjans que viuen a Bavet.

Els monjos fan broma amb la meva motxilla.

Quan em van veure arribar, els monjos em van convidar a reposar i, si ho volia, a passar la nit. Era una gran oportunitat per descobrir més sobre el budisme i la vida monàstica. La meva motxilla, totalment sobrecarregada, va ser el principal tema de conversa i protagonista de les bromes dels monjos de la pagoda.

El cotxet no va arribar mai a Cambotja. L’endemà de l’accident va trobar uns nous propietaris, una família amb una nena petita, i vaig començar a carregar-ho tot en una sola motxilla. Prescindint de reserves extres d’aigua, el pes se situava en uns 25 kg, però encara era moltíssim. Malauradament, de cotxets no n’hi hauria, com a mínim, fins a Phnom Penh, a 200 quilòmetres d’on em trobava. En aquesta part del món, no és tan habitual passejar els nens d’aquesta manera. De fet, ací ningú passeja i la gent, quan es desplaça, ho fa amb el seu vehicle privat.

El cotxet es va quedar al Vietnam després de l’accident.

El bany més perillós

Després de despertar-me per primera vegada en un temple budista cambotjà, vaig continuar el meu camí, que resseguia la carretera principal del país fins a la capital. No obstant això, cansat de la monotonia de l’autovia, vaig optar per agafar un trencant i caminar només per artèries secundàries. No havien passat ni deu minuts d’ençà que havia canviat de rumb que ja vaig topar-me amb un nou obstacle, aquest d’origen natural.

Caminava per un camp que combinava trossos de gespa amb capes de terra seca. En un lloc així, on el sòl es veia clarament escardat per la calor i la manca d’humitat, un dels meus passos es va quedar encallat. Sota el meu peu, la superfície aparentment sòlida va obrir-se per descobrir-hi una banyera subterrània d’una massa gairebé líquida. El fang m’arribava per sobre la meitat de la cama.

Així estava una de les cames després de sortir de la piscina subterrània.

Vaig provar de treure el peu impulsant-me amb l’altra cama, però, en fer-ho, aquesta altra cama també es va començar a enfonsar. Com més em movia, més em xuclava aquell mar fangós amagat. Si em quedava quiet, però, no em succionava tant. Em costava de creure que em trobés en aquella situació en un lloc que semblava tan inofensiu. Vaig mirar al meu voltant i vaig trobar-hi unes arrels seques. Les vaig agafar amb les mans i em vaig impulsar per sortir d’aquell embolic.

Tenia mitja cama i un peu plens de fang, o sigui que vaig tornar enrere per buscar un lloc on netejar-me’ls. La gent del poble, quan em van veure arribar, no se’n van poder estar de riure’s per les butxaques. Al final, es va quedar en una història divertida. Tant per a ells com per a mi.

Una dona riu quan em veu arribar.

Una de freda i una de calenta

Han passat set dies i l’esquena ja em demana clemència. La condició física i la mental són massa amigues per a anar per camins diferents. Quan el cos pateix, la ment l’acompanya. No és cansament, és dolor. I haver de parar a reposar per aquest motiu és frustrant. La impotència juga una mala passada a l’estat anímic.

Caminar és esgotador tant físicament com mentalment.

Però no tot és un calvari. Veure evolucionar el paisatge rere els teus passos és emocionant. Vietnamites i cambotjans, a més, són tan hospitalaris que encara no he hagut d’acampar tot sol cap nit. Ni menjar tot sol. Cada àpat l’he fet acompanyat de persones orgulloses de compartir la seva gastronomia i d’ajudar un desconegut.

A més del restaurant, he dormit en unes quantes granges, en una gasolinera i a casa d’un policia. A Cambotja, he menjat centenars de granotes fregides, sembla que és el pica-pica per excel·lència d’aquesta part del país.

Les granotes fregides són el pica-pica preferit de l’est de Cambotja.

Durant l’última nit, fins i tot, una família va voler ensenyar-me com s’ho fan per ‘pescar’. Una vegada l’any, buiden uns rierols amb una bomba d’aigua i, a la nit, ja pràcticament només hi queden els peixos saltant sobre la terra molla després d’haver perdut el seu hàbitat natural.

Una família treu branques del riu que asseca per treure’n els peixos.

La tradició s’ha convertit en una mena de festa anual. Tots els familiars s’acosten fins als recs secs i hi porten menjar i begudes, com ara licors fets amb plàtans o amb escorça d’arbre. Tampoc no hi falten les granotes fregides. Quan ja gairebé no hi ha aigua, van a buscar junts els peixos com si fos una divertida activitat familiar.

Un noi s’encarrega de mantenir viu el foc que il·lumina la nit al costat del rierol assecat.

Caminar és lent, esgotador, dolorós i, fins i tot, perillós. Però caminar també és una manera de viatjar interessant, gratificant i singular. De moment, no m’aturo. L’objectiu és arribar a Phnom Penh, i des d’allà decidir com continuar. Passa rere passa, cada dia se sumen noves aventures i experiències inimaginables. Perquè, per sobre de tot, viatjar només caminant és una preciosa bogeria.

Més capítols de la sèrie La volta al món sense bitllet de tornada:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb