secta del coco

Fa 45 anys que no menja res sòlid. Amb 28 quilos i a 83 anys, Nguyen Ten és l’última supervivent de la secta del coco, una religió nascuda en plena guerra del Vietnam que defensava, entre altres coses, el consum exclusiu de cocos. Aquesta dieta extrema va fer que, d’aleshores ençà, el cos de la vietnamita rebutgés el menjar. Diu que tampoc no necessita dormir mai. Ho interpreta com un senyal de déu.

‘Estic massa prima i malalta, però no em fa res’, diu l’anciana, ‘sóc feliç’. Nguyen Ten va ser una dels milers de persones que van seguir les doctrines de l’anomenat ‘monjo del coco’. Gairebé mig segle després, s’ha convertit en l’única testimoni de la vida i la mort d’una de les religions més estrambòtiques del món.

Nguyen Ten talla un coco per beure’n l’aigua.

El monjo del coco

El fundador d’aquesta pacífica secta va ser Nguyen Tan Nam, un vietnamita adinerat que havia estudiat química a la Universitat de Rouen, a França. Després del periple per terres europees, va tornar a l’indret que l’havia vist créixer, l’illa del Fènix, just al final del riu Mekong. S’hi va estar tres anys meditant, menjant només carn de coco i bevent aigua de la mateixa llavor, una de les principals produccions del delta del Mekong. Va tornar a la civilització per compartir tot allò que havia descobert durant la seva reclusió, ja convertit en Dao Dua (monjo del coco). Va fundar la nova religió el 1963.

Un retrat del monjo del coco al menjador de Nguyen Ten.

Ten el recorda amb admiració. El veia un home capaç de fer miracles, un devot beneït per déu. Per això, quan el va escoltar no va tardar gaire a afegir-se al grup de seguidors que, de mica en mica, anava creixent a l’illa. ‘Eren dies molt bonics, tots estàvem junts per una mateixa causa.’ En el moment més àlgid, el monjo va arribar a convèncer quatre mil persones. Tanmateix, alguns historiadors consideren que la raó d’aquest creixement és que els homes que eren membres d’un col·lectiu religiós podien evitar de formar part de l’exèrcit del sud durant la guerra del Vietnam.

Dao Dua va construir una pagoda flotant en el punt més oriental de l’illa. Era un temple excèntric. A més de tenir símbols budistes i cristians, al santuari també hi havia un heliport per a rebre delegats polítics i militars que no es va arribar a fer servir mai, i també la representació d’una nau espacial, símptoma de l’afecció del monjo a la investigació astronòmica. Però la seva zona preferida era un mapa gegant del Vietnam amb relleu construït a terra. Cada dia hi caminava per sobre, de sud a nord, per exigir la unió del país, que es trobava enmig del sagnant conflicte bèl·lic que va colpejar la nació durant aquelles dècades.

El temple de la religió del coco el 1969. Imatge de Cserbell.

Tan gran era la seva implicació en política que, fins i tot, es va presentar a les eleccions presidencials del Vietnam del Sud del 1971. Per decepció de Ten, no les va guanyar. Entre la col·lecció de fotografies que conserva l’adepta, n’hi ha una on es veu Dao Dua amb tres gats i tres ratolins als seus peus. ‘Va aconseguir que uns animals que eren enemics fossin amics, volia fer igual al Vietnam’, comenta amb un somriure.

La fotografia del monjo del coco amb els tres gats i els tres ratolins als peus.

El declivi

Semblava que res havia de destorbar la pau que es vivia a l’illa del Fènix. Resaven cada dia, menjaven plegats i escoltaven amb atenció els sermons del monjo del coco. De tant en tant, s’hi acostaven mitjans de comunicació. Durant aquells dies, Dao Dua vestia amb túnica budista i una creu de Jesús penjada del coll. Normalment, però, ‘anava completament despullat’, recorda l’anciana.

El coco també s’utilitza com a ofrena.

Tots intentaven seguir una dieta vegetariana. Els més atrevits provaven de consumir només coco, ‘però ningú no aguantava més de cinc dies’. A més a més, la secta permetia que cada home pogués casar-se amb nou dones.

La bombolla d’harmonia va esclatar amb la fi de la guerra, el 1975, quan els comunistes van ocupar, finalment, el govern del Vietnam reunificat. Es van prohibir totes les religions, però si bé algunes es van tornar a legalitzar, la del coco encara es considera una secta i, per tant, legalment no es pot practicar.

El coco s’utilitza per a tot, també per a construir objectes com aquest culler.

Dao Dua va ser enviat a la presó, segons Ten, la més fidel de les seves seguidores, per tenir opinions polítiques clarament anticomunistes. De fet, creu que és per aquesta raó que no s’ha tornat a legalitzar mai la religió, i que per això han transformat el seu temple en una mena de parc d’atraccions pels turistes.

Diu que ja no s’assembla gens a allò que havia estat abans, perquè el govern ha retirat gran part de les decoracions que feien d’aquest un espai únic al món. El Partit Comunista ho ha convertit en un museu per aprofitar l’interès turístic que desperta la secta entre els viatgers. El nivell de mercantilització de l’antiga pagoda flotant és tan alt que ara els visitants fins i tot tenen una piscina on banyar-se.

Aspecte actual del temple de la religió del coco a l’illa del Fènix.

La vida de l’última supervivent

Tot i això, l’última monja s’acosta de tant en tant al temple i hi deixa alguna ofrena. És l’única persona que no ha de pagar entrada. Per a Ten, és una bona manera de trobar-se amb turistes i demostrar-los que la religió encara viu a través d’ella. De totes maneres, la major part del temps el passa a casa, en una petita barraca de fusta i plàstic situada just al costat del santuari, sobre les aigües del riu Mekong. Allà es va construir ja fa uns anys, amb l’ajuda del fill, uns quants altars des d’on ora i medita.

Nguyen Ten viu en una d’aquestes cases sobre del riu Mekong.

A les parets, hi ha fotografies del monjo del coco, qui va morir el 1990. Els altars, en canvi, són plens de decoracions religioses d’un estil entre barroc i kitsch.

Un dels altars de Nguyen Ten a l’illa del Fènix.

La gran majoria són budistes, però també n’hi ha alguna de cristiana i, fins i tot, hi ha l’ull esquerre de Déu, el símbol del Cao Dai, una jove religió que va néixer al Vietnam i que combina Buda, Jesús, Víctor Hugo i Lenin. ‘La religió del coco és una barreja de tot, també d’hinduisme.’

La doctrina defensa que hi ha un únic déu i que, quan morim, ens reencarnem en un altre cos. Les pregàries de Ten van encaminades que tots els éssers vius puguem tenir una nova vida millor que l’actual. ‘També prego perquè morim menys enfadats i perquè els malalts es curin.’

L’ull esquerre de déu que tot ho veu, el símbol del Cao Dai, també present a la religió del coco.

Prega quatre vegades al dia, durant unes nou hores en total. És la seva principal ocupació, atès que, segons que explica, no té cap de les necessitats bàsiques que tenen la resta de persones. ‘És molt estrany, però no tinc mai gana, ni set, ni son.’

Diu que no menja res sòlid des de 1974. Després de començar a menjar i beure només coco, l’esòfag se li va començar a inflamar i, des d’aleshores, cada vegada que ingereix alguna cosa amb una mica de contingut es posa malalta. Per això ara només beu aigua de coco, aigua calenta i aigua amb xilis picants i sucre, una recepta que considera ‘boníssima’.

Nguyen Ten resa davant l’altar del menjador.

A més a més, Ten es considera vident. Augura que, d’ací a no gaire, s’ajuntaran un munt de catàstrofes naturals, com ara terratrèmols i tsunamis, que provocaran moltes víctimes mortals. També creu que proliferaran malalties com ara la sida i el càncer.

Nguyen Ten sap que és l’última supervivent de la secta del coco. Amb el temple en un estat evident de depravació comercial, ella representa l’única prova viva que, efectivament, en aquesta petita illa del Mekong va existir una de les comunitats més extravagants que es recorden de la història.

Més capítols de la sèrie La volta al món sense bitllet de tornada:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb