La vaga indefinida del personal docent del País Valencià és a la quarta setmana i ja han passat disset dies lectius. Avui, aparentment, les relacions entre la Conselleria d’Educació i els tres sindicats que tenen la majoria de la representació són trencades. I també ho són les relacions d’aquests tres sindicats –STEPV, CCOO i UGT– amb ANPE i CSIF. La conselleria s’estalona en la fidelitat d’aquests dos darrers, que tenen el 30% de la representació sindical. Aquests dos sindicats espanyols de funcionaris van ser l’eina que necessitava la conselleria per a trencar una unitat que li feia molt de mal. ANPE i CSIF han signat un únic acord amb Carmen Ortí, el de l’augment salarial, però n’hi ha hagut prou per a trencar la unitat sindical amb què havia començat la vaga l’11 de maig.

A mesura que passen els dies, la criminalització que la consellera Ortí fa dels sindicats puja uns quants graus. Ahir va dedicar gran part de la conferència de premsa que va oferir a criticar-los durament per no haver acceptat una proposta que, segons que va dir, ja és immillorable. Va repetir que l’oferta econòmica és molt millor que la que han acceptat els sindicats a Catalunya.

L’estratègia de visibilitat dels sindicats

Ahir, després de la jornada tan convulsa de diumenge, STEPV, CCOO i UGT van aprofitar l’avinentesa per reorganitzar les estratègies, planificar noves accions i decidir quin paper tindrien en les negociacions segregades que la conselleria va imposar en la reunió de diumenge. Avui a les 9.00 s’ha de tornar a negociar el nombre d’alumnes per grup i a les 13.00, “el valencià”, segons que va avançar la conselleria. Són reunions telemàtiques i no amb la consellera i el secretari, sinó amb els directors generals de cada àrea. Els tres sindicats de la majoria han anunciat que no s’hi connectarien perquè les consideren inútils, segons que van dir en un comunicat ahir de vesprada.

Alhora, després de desfilar ahir en columnes per València i Alacant, amb la intenció d’alentir o blocar el trànsit, i de rebre de manera sorollosa el president Pérez Llorca a Alacant, els sindicats han fet un nou calendari de mobilitzacions.

Avui hi haurà una manifestació a València, que eixirà a les 11.00 del matí de la plaça de Sant Agustí i anirà fins a la Conselleria d’Educació. A Alacant es farà una concentració a les 12.00 a les escales de l’Institut Jorge Juan, i a Castelló, a les 11.00, una acció a l’Institut Crémor. Les manifestacions de València i Alacant es repetiran dijous. Demà i divendres hi haurà les assemblees que cada col·lectiu considere oportunes.

Segons que han dit els sindicats, aquesta proposta de mobilització permanent servirà per a dosificar els esforços dels docents que consideren que la vaga indefinida ha de continuar, però no poden assumir una seguida diària d’aturades. Al mateix temps, diuen, totes les assemblees que vulguen impulsar tindran cobertura legal.

La insostenibilitat de la situació

Cada dia de vaga que s’afegeix és una càrrega important per als professors, però també per a la consellera Carmen Ortí. En públic continua dient que rep el suport de tot el Consell i que està tranquil·la, perquè fa les coses ben fetes. Dins el seu departament, i també dins el PP, la situació és ben diferent. Es multipliquen les veus que qüestionen si Ortí és la millor consellera per a gestionar la crisi. D’ençà del primer dia, el president Pérez Llorca va decidir que no s’hi involucraria més d’allò que fos necessari. Ha arribat a dir que ell no és Superman i no pot resoldre-ho tot. També s’ha afegit a criticar els sindicats perquè fan reivindicacions polítiques, però, ara per ara, deixa que la consellera es coga en la seua salsa.

D’ençà que va començar la vaga, l’estratègia de Carmen Ortí i l’omnipresent secretari d’Educació, Daniel McEvoy, ha estat de desgastar el comitè negociador. Allargar les sessions o escurçar-les segons les necessitats, i a totes les propostes dir que no podien estirar més l’oferta. Dir que tal cosa és l’última oferta i, fins i tot, en una ocasió, aixecar-se de la taula.

L’actitud vers els docents en vaga que han fet grans concentracions per a donar suport als negociadors ha canviat a mesura que passaven els dies. És molt probable que els seus càlculs no incloguessen la capacitat de resistència dels vaguistes que un dia darrere l’altre han fet visible l’enuig contra la política educativa del Consell. Bandes de música, accions artístiques, cançons, muixerangues… tot és vàlid per a mostrar la insatisfacció.

Els primers dies, les portes de la conselleria eren obertes perquè els concentrats poguessen entrar a l’esplanada amplíssima. A partir de la setmana passada, les barreres es van tancar, cosa gens habitual a la conselleria, i ja no hi ha hagut més concentracions dins el recinte. Segons que van dir els responsables, els funcionaris els ho havien demanat perquè les cançons i les consignes no els deixaven concentrar en la faena. L’accés a la premsa també es controla ara a la barrera i no dins, on hi ha l’arc de seguretat i era el lloc habitual de fer-ho.

De mica en mica, el tracte als vaguistes s’ha anat agrejant fins que diumenge la policia va impedir als concentrats d’ocupar la calçada. Llavors van decidir de fer una cadena humana tot envoltant el perímetre exterior de la conselleria. Hores més tard, es van asseure a terra, davant les barreres d’accés. Això va ser aprofitat ahir a migdia per la consellera Ortí per a dir que s’havia sentit intimidada i que els vaguistes els havien segrestat dins el recinte sense deixar-los eixir fins a la matinada. Era un grau més en l’estratègia criminalitzadora contra els docents. També es va servir dels negociadors de CSIF que, mentre els altres tres sindicats refusaven d’abandonar la conselleria fins que no els donassen una nova proposta, van penjar uns quants vídeos dient que havien estat retinguts en la conselleria. Feien crides a la calma i asseguraven que no podien eixir perquè veien en perill la seua integritat física. Fins i tot van trobar terribles els crits de protesta que arribaven dins les instal·lacions. Un fet que ha succeït cada dia, també quan ells eren a l’altra banda de la taula negociadora.

L’augment salarial

El trencament de la unitat sindical que tant anhelava la conselleria es va esdevenir el 25 de maig, quan va oferir un augment de 200 euros en el complement específic que es cobrarà per trams. El primer, de 75 euros, a partir del setembre d’enguany. El segon, de 75 més, el gener del 2027, i el tercer, de 50 euros, el gener del 2028. Aquesta pujada és indexada a l’IPC. Això no ho van dir dilluns passat: l’administració tan sols volia indexar a l’IPC els darrers 50 euros. Fins i tot es va fer constar en la nota de premsa que va emetre la conselleria. Els tres sindicats de la majoria ho van trobar insuficient, i no van signar. La consellera va organitzar ràpidament un acte de signatura protocol·lari amb ANPE i CSIF i fins després no va dir que la revisió de l’IPC afectava tots els trams.

Els tres sindicats que no van signar van acusar la consellera de mala fe negociadora i les relacions amb CSIF, que era convocant de la vaga, i ANPE, que hi donava suport, es van començar a deteriorar. Ara, seguint els canals de Telegram de totes les centrals, es pot comprovar la sal grossa amb què es tracten els uns i els altres.

Aparentment, la Conselleria d’Educació s’ha fet forta amb aquest augment salarial, que considera inamovible.

La signatura d’aquell acord va fer miques l’optimisme amb què havia començat dilluns passat. Les negociacions de tota la setmana van topar en els mateixos esculls: la disminució del nombre d’alumnes per grup, la millora de les plantilles i la retribució. Dimecres, el secretari d’Educació va dir que considerava tancada la negociació. A desgrat d’això, els dies següents van continuar asseguts a la taula. El cap de setmana, els sindicats van sotmetre la darrera proposta que tenien a l’escrutini dels professors, i la majoria va tornar a dir que no a l’oferta i que sí a continuar la vaga indefinida.

Després de dies sense contactes, divendres els sindicats van aconseguir que la conselleria els citàs per a diumenge de vesprada. L’esperança que tenien era de continuar avançant en cada punt de conflicte, però la resposta va ser la segregació de cada punt i la negociació atomitzada amb els directors generals.