camp concentració genocidi cambotjà

Entre 1975 i 1979, Cambotja va viure un dels episodis més tristos, viscerals i sagnants que es recorden. El règim comunista de Pol Pot va exterminar un de cada tres habitants per ‘purificar’ el país i reproduir la utopia de societat en què somiava el dictador. Qualsevol persona que es pogués vincular amb l’estil de vida urbà i, per tant, amb una classe social diferent de la rural, va ser executada. També els opositors. Professors, advocats, metges, alts funcionaris, militars, acadèmics… Fins i tot, van assassinar les persones que portaven ulleres, que parlaven una segona llengua o que tenien les mans suaus, perquè eren característiques que es relacionaven directament amb la intel·lectualitat i la burgesia. Es calcula que van morir entre dos i tres milions de persones dels set milions d’habitants registrats abans de l’arribada de Pol Pot.

Segurament, el lloc que millor representa les atrocitats que van cometre els anomenats khmers rojos és l’antic institut de Chao Ponhea Yat, situat a pocs quilòmetres de Phnom Penh. Quan els soldats vietnamites van alliberar la capital, es van trobar que havien reconvertit el centre educatiu en una presó secreta: l’S-21 o Oficina 21. Durant tot aquell temps, havia estat el principal camp de concentració de Pol Pot. Els veïns deien que, qui entrava al rebatejat institut Tuol Sleng, no en sortia mai. Tot i ser una xifra aproximada, els historiadors creuen que hi van passar vora 20.000 persones. Només una dotzena van sobreviure. Una d’elles, en Norng Chan Phal, era un nen de només nou anys.

De menjar gelat per primer cop a presoner

Feia pocs mesos que Chan Phal havia vist el seu pare per última vegada, abans que l’arrestessin, quan uns soldats van aparèixer a la casa humil de la seva família, a la província de Kampong Speu. Els khmers rojos els van dir que podien acompanyar-los a Phnom Penh per retrobar-se amb el pare. ‘Quan ho vaig sentir, em vaig posar molt content’, recorda el supervivent quaranta anys després. ‘Tornaria a veure el pare, potser podríem trobar medicines per a la mare, que tenia un braç molt inflat, i amb una mica de sort tastaria per primera vegada un gelat.’

Dos nens juguen a la vora del riu Tonle Sap, a Phnom Penh.

‘Al poble havíem sentit algú que explicava que un gelat era aigua transformant-se en roca, de sabor dolç, que feia molt bona olor i, en definitiva, que era boníssim. Era una altra època. El meu somni era saber com ho feien.’

En compte d’això, la seva mare, ell i un dels seus germans petits, de sis anys, van ingressar a la presó S-21. ‘Em vaig adonar que alguna cosa no anava bé quan vam arribar a la porta de l’institut’, explica Chan Phal. ‘Fins aleshores, els soldats havien estat molt amables, però un cop vam haver arribat, ens van començar a cridar i van empènyer la mare fora del camió perquè anava massa lenta, amb el braç inflat.’

cambotja
La porta principal d’entrada a l’institut Tuol Sleng.

Un cop dins, van començar a interrogar la seva mare. Durant la dictadura comunista, si detenien algú, tota la família també era empresonada i torturada. Els detinguts eren acusats de col·laborar amb la CIA, amb el KGB o amb els vietnamites. Sovint eren acusacions sense fonaments, fruit de la paranoia de Pol Pot, qui va arribar a eliminar més de la meitat dels seus alts càrrecs en purgues multitudinàries. Les tortures eren tan extremes que les víctimes es veien obligades a ‘confessar’ tota mena de teories esbojarrades. Després, eren executades en massa.

‘Li feien preguntes molt complicades que la mare no sabia respondre. Aleshores, van començar a pegar-li i a tocar-la.’ Quan ell va començar a plorar i va intentar ajudar-la, els guàrdies li van trencar uns quants dits de la mà. ‘En aquell moment, un soldat es va col·locar al costat de la mare i li va donar una puntada de peu. Va caure a terra i va començar a sagnar per la boca. A continuació, la van obligar a netejar la sang de terra amb la seva faldilla.’

cambotja
El filferro que envoltava els edificis era per evitar suïcidis.

Aquella nit, la van passar els tres junts amb més famílies, en una de les aules de l’última planta que feien servir com a garjoles d’internament en massa. S’agafaven la mà i es consolaven mútuament. Però els soldats no van deixar dormir la seva mare, i de tant en tant s’hi acostaven per pegar-li. S’havien convertit en presoners.

De presoner a heroi

L’endemà, els khmers rojos els van separar. Van reubicar la mare a la segona planta, on hi havia unes cel·les diminutes fetes amb fusta. Ells passarien a fer treballs forçosos al jardí de la cuina. Abans de marxar, la mare se’l va acostar amb força i li va xiuxiuejar a l’orella: ‘Tingues cura del teu germà, fill.’

Aquella tarda, des del pati de l’institut van mirar l’edifici C, on hi havia la mare. Tenia tres plantes i estava completament cobert de filferro espinós per evitar suïcidis. Des d’allà, van veure la mare rere els barrots d’una finestra. Els mirava. Va ser l’última vegada que la van veure.

Vista des d’una de les finestres de les cel·les de l’S-21.

La vida al camp de concentració a partir d’aleshores no va ser fàcil. Cada dia, sentia els crits i els gemecs de la resta de presos, que eren sistemàticament torturats. Rebien electroxocs, els ficaven el cap sota l’aigua molta estona, els arrancaven les ungles, els tallaven amb ganivets i abocaven sal i alcohol a les ferides. Tot s’hi valia per tal d’aconseguir l’esperada confessió.

Quan el moment arribava, s’enviava els detinguts al camp d’extermini de Choeung Ek. Allà eren assassinats pels khmers rojos amb eines del camp i eren enterrats en fosses comunes. De bales no se’n gastaven, perquè la munició era massa cara. Encara avui continuen trobant ossos humans pels voltants de la zona. No és estrany, doncs, que Cambotja sigui el país del món amb més persones desaparegudes, ja sigui perquè no se n’han trobat restes o perquè no s’han identificat. Espanya és el segon de la llista.

testimoni camp concentració genocidi cambotjà
Restes humanes en una vitrina del museu del genocidi cambotjà.

‘Ens vam passar deu dies a l’S-21 sense menjar, fins que un dia els soldats van començar a córrer i ens van ordenar, cridant, que pugéssim a un camió.’ Traslladaven tots els presos a Choeung Ek. Eren ordres del director de la presó, Kang Kek Iew (conegut com a Duch), arran de l’entrada de l’exèrcit vietnamita a Phnom Penh el 10 de gener de 1979. S’havia d’exterminar tothom, no podien quedar testimonis de les atrocitats que s’havien comès a l’institut Tuol Sleng.

En compte de seguir les ordres dels guàrdies, Chan Phal va agafar el seu germà i dos nens més amb qui compartien cel·la i es van entaforar sota una muntanya de roba. S’hi van estar hores, fins que algú va remoure la pila i els va trobar. Era un grup de soldats vietnamites. Estaven salvats.

testimoni camp concentració genocidi cambotjà
Fotografia on es veu Chan Phal (al centre) i el seu germà (a la dreta), després d’haver estat rescatats per l’exèrcit vietnamita.

Dheroi a ambaixador de la memòria històrica

Abans de marxar de la presó, els militars la van escorcollar. Hi van trobar cadàvers a totes les habitacions, pràcticament. Els khmers rojos havien matat els presoners que no havien pogut carregar als camions. Les fotografies que van fer van servir per a documentar la brutalitat de l’S-21 i avui es poden veure si es visita l’institut, que s’ha convertit en el museu del genocidi cambotjà.

La vida per a Chan Phal no va ser fàcil després d’aquell dia. S’havien quedat orfes. ‘No sé per quin motiu van detenir els meus pares, però sí que sé que van ser executats, perquè vam trobar un certificat escrit a mà on hi havia escrits els seus noms.’ Després de passar per diverses famílies d’acollida i orfenats, va començar a treballar a l’obra fins que va haver de deixar-ho per problemes de salut.

‘Vaig decidir que publicaria un llibre amb el meu testimoni’, recorda. La seva història, l’explica a El misteri del noi a l’S-21. En unes de les pàgines, hi detalla també el seu paper durant el judici de Duch. Allà va explicar totes les coses que havia vist i sentit. ‘Em vaig sentir bé perquè feia justícia als meus pares.’

Chan Phal explica el seu testimoni als visitants del museu del genocidi cambotjà.

L’antic director de l’S-21 és l’únic càrrec de Pol Pot que va reconèixer les barbaritats comeses, va acceptar tota la responsabilitat per les coses que havien succeït a l’institut Tuol Sleng i, fins i tot, va demanar perdó a les víctimes i els seus familiars. Va ser sentenciat a cadena perpètua.

Avui, Chan Phal va gairebé cada dia a l’antiga presó per parlar amb els visitants del museu i vendre el seu llibre. ‘És molt dolorós per mi haver de tornar aquí, on van matar els meus pares, però ho he de fer per alimentar la meva família.’ Tot i això, Chan Phal reconeix que està orgullós que el seu país hagi habilitat un espai com aquest i que continuï treballant una àrea tan important per a una democràcia com és la memòria històrica.

Més capítols de la sèrie La volta al món sense bitllet de tornada:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb