Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït

El sud-est asiàtic ha viscut, aquestes últimes dècades, un boom en el sector del turisme. S’ha convertit en la destinació preferida de molts viatgers que s’han enamorat dels seus paisatges paradisíacs, l’amabilitat dels seus habitants i els preus assequibles. Tot i això, són pocs els qui opten per descobrir part de la cultura local de primera mà.

A les zones poc turístiques, és d’allò més habitual que algun veí convidi l’inesperat nouvingut a menjar alguna cosa a casa o, fins i tot, a dormir-hi. Aquesta és la millor manera d’aprendre els seus costums i com és viure de debò en aquesta part del món. A més a més, els amants del misticisme, l’espiritualisme o, senzillament, els qui volen una experiència diferent i cerquen refugi, normalment trobaran les portes dels temples budistes obertes.

Aquestes situacions passen, sobretot, en zones on és difícil de trobar allotjament en algun hotel o un alberg. Si bé és cert que, per tenir aquestes oportunitats, s’ha de viatjar lluny dels principals circuits turístics, també és possible de fer una escapada d’un dia pels voltants d’alguna atracció important i provar sort. Alguns dels països on es pot viure una experiència com aquesta són Tailàndia, Laos, el Vietnam i Myanmar. Tot i això, cada lloc té les seves regulacions i limitacions legals, de manera que en uns pot ser més complicat que en uns altres. En aquest text tractarem, sobretot, les experiències a Cambotja.

Així doncs, com es pot fer per dormir en un temple? Com és la vida a la pagoda? Què es pot esperar d’una experiència així i què esperen de tu?

Els monjos, el nucli dels temples

‘A mi m’agrada conèixer estrangers, puc practicar l’anglès i aprendre més dels seus països.’ Panha és un noi cambotjà de 18 anys. En fa cinc que va canviar la roba de carrer per la túnica taronja. Ha après anglès gràcies a una ONG que fa feina al país. El seu somni, diu, és aprendre tant com sigui possible.

En tot el pelegrinatge que em va portant del Vietnam a Tailàndia només a peu, Panha ha estat una de les persones més interessants amb qui m’he topat. Ell és la millor personificació de com hauria de ser un monjo segon les ensenyances de Buda. Renega del telèfon mòbil i cada setmana es cruspeix diversos llibres sobre grans personatges de la història. Vol dedicar la vida a cultivar la ment i ajudar el seu país. Al mateix temps, medita per aconseguir la il·luminació que li permeti, finalment, d’arribar al Nirvana.

A les pagodes, normalment, només hi ha entre un i tres adults. Un d’ells és el mestre, que s’encarrega d’organitzar el centre, de l’ensenyament als joves i de liderar tot l’equip monàstic. Totes les decisions passen per ell.

L’acompanyen nens i adolescents que aprenen sobre la religió. Habitualment n’hi ha entre cinc i deu. Els temples més grans en poden tenir unes quantes desenes, i els més petits i oblidats pot ser que no en tinguin cap. Ells acostumen a ser els qui omplen de vida el monestir, però no tots estan tan motivats com Panha. La majoria hi van obligats per la família, que veuen en la via clerical una oportunitat per a donar una educació als fills sense haver de preocupar-se per la manutenció. L’altra opció, moltes vegades, és treure el nen de l’escola –on el servei de menjador no va inclòs– i fer-lo ajudar a les feines del camp.

Per aquest mateix motiu, molts monjos abandonen el temple quan es fan grans. Volen ajudar la família quan ja poden ser més productius. A més, a molts no els agrada la vida monàstica i tenen altres aspiracions; com, per exemple, formar una família, la prioritat número u dels joves khmers i incompatible amb la reclusió religiosa.

Però moltes vegades els monjos no són els únics que viuen a les pagodes. El millor amic de Panha és Bong. Com ell, Bong es va convertir en monjo de ben jove, però fa uns mesos ho va deixar per centrar-se en la seva carrera. Tot i això, no pot tornar a casa. ‘Ma mare és una treballadora domèstica, només cobra 45 euros al mes, no es pot permetre d’alimentar-me a mi també i des d’aquí puc continuar treballant per tenir un futur millor per a tots dos’, comenta Bong.

És per això que el jove cambotjà continua vivint al temple, als afores de Phnom Penh. I no és l’únic. Com ell, hi ha altres persones amb necessitats, com ara orfes i minusvàlids, que utilitzen el centre religiós per dormir i menjar. Molt de tant en tant (una vegada cada vuit anys, segons el mestre), també hi para algun viatger.

Viure al temple

Així doncs, s’ha d’entendre que les pagodes tenen la voluntat d’ajudar qui ho necessiti. Això no vol dir que tinguin l’obligació d’acceptar tothom qui passi per allà. Si algú vol dormir en un temple, ha de parlar amb els monjos amb respecte i bon humor, sense donar res per fet. Si finalment el conviden a dormir, ho faran en un acte de bona fe. Els monjos i, sobretot, el mestre, han de saber que acolliran una bona persona que, a més, potser els ajudarà a eixamplar els seus coneixements. És a dir, que aportarà alguna cosa a canvi, encara que sigui sense voler. Una experiència similar a la que s’espera amb Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament.

Una vegada dins el temple, s’han de seguir les normes que els adolescents van indicant. Ells n’han de complir, com a mínim, 227. La primera per al visitant serà, probablement, la de deixar les coses en el lloc que assenyalin.

L’allotjament pot variar molt d’un temple a un altre. Dependrà dels edificis que tingui, dels usos que se’ls hagi donat i quin tracte tingui el màster amb els nouvinguts. Normalment, faciliten alguna de les plataformes de fusta típiques de Cambotja, a l’exterior. En el millor dels casos, es facilitarà una habitació pròpia amb electricitat i aire condicionat. Unes altres vegades es dormirà a la sala que utilitzen per orar o dins el temple mateix.

Una de les lleis que impera entre els monjos és que no poden menjar després del migdia. Tot i això, sí que acostumen a facilitar sopar als inquilins que no estan condicionats per la legalitat budista.

La vida a les pagodes acostuma a apagar-se aviat. En alguns llocs, a partir de les vuit del vespre impera el silenci, però moltes vegades hi ha algun monjo que aguanta fins a mitjanit abans d’adormir-se.

Amb l’arribada de l’alba, els cants dels monjos s’avancen als dels galls. La música comença a sonar pels altaveus a partir de quarts de cinc de la matinada, tot i que no és fins a les sis que comença a aflorar l’activitat en el recinte.

El matí és el moment en què els monjos surten de la pagoda per anar a buscar menjar. Es passegen pels carrers del poble i els veïns els donen ofrenes en uns pots metàl·lics. A canvi, reben una benedicció.

Després, quan tornen al centre religiós, mengen per tenir forces per a la resta del dia. Als temples més afortunats, són els veïns els qui s’hi desplacen amb el donatiu. Enmig d’un ambient cerimoniós, els monjos mengen i, al mateix temps, els fidels els canten. Una vegada han acabat, els qui cantaven prenen el relleu i comencen a menjar.

Normalment, s’aconsella que aquestes estades siguin només d’un dia, però si algú es queda més temps podrà veure com els adults imparteixen classes als aprenents i com s’encarreguen de mantenir en condicions la pagoda. És probable que s’hagi de col·laborar també en alguna feina.

Si algú vol passar-hi més dies, n’haurà de parlar amb anterioritat amb el mestre. També hi ha les opcions dels tallers de meditació, que poden durar uns quants dies o, fins i tot, mesos.

Els monjos no demanaran mai diners per a allotjar un viatger, tret dels llocs turístics on ja s’ha convertit en un negoci. De tota manera, les donacions en metàl·lic o en forma de menjar sempre són ben rebudes, és clar.

Molts turistes es pensen que les dones no poden dormir en temples o que només ho poden fer acompanyades d’homes o si hi ha una residència de monges. Tot i això, la veritat és que hi ha moltes dones que viatgen soles i han pogut dormir-hi sense problemes.

És important de tenir en compte que, tot i ser una experiència molt segura, hi ha hagut casos de pressió sexual d’alguns monjos, tant en dones com en homes. Com sempre, s’ha de fer servir el sentit comú i guiar-se pels instints per detectar si hi pot haver alguna situació incòmoda. Un consell és evitar les pagodes petites on només hi ha un monjo.

Budistes fins a un cert punt

Cambotja encara es recupera de la terrible era de Pol Pot i els khmers rojos, en què van eliminar un de cada tres ciutadans, la majoria en cruels camps de concentració i d’extermini. Es calcula que, en els quatre anys que gairebé va durar la dictadura i durant els quals la religió va ser prohibida, el govern va assassinar 50.000 monjos i va destruir milers de pagodes. D’aleshores ençà, el budisme ha estat la religió oficial del país, però actualment encara és habitual trobar-se molts temples en reconstrucció.

Tot i això, fa uns quants anys que els costums dels monjos són motiu de polèmica. La doctrina assenyala que els religiosos han d’abstenir-se de tota comoditat i que han de renunciar a les coses que els vinculen a la seva vida anterior. Molta gent considera que no ho compleixen. Fa una dècada, les crítiques es dirigien als monjos que començaven a portar xancletes, perquè en teoria havien d’anar descalços. Ara el gran enemic és el telèfon mòbil. És d’allò més difícil trobar una túnica taronja que no carregui un dispositiu intel·ligent.

La veritat és que el comportament dels monjos s’allunya força dels codis de conducta que marca el dogma budista. És habitual trobar-se amb monjos que fumen, amb mestres que organitzen festes per als veïns amb alcohol a la pagoda per celebrar l’any nou khmer i que tenen actituds egoistes i materialistes. L’atmosfera d’un centre religiós i d’un altre pot ser molt diferent, segons qui hi hagi al capdavant.

Tot i això, dormir en un temple és sens dubte una experiència única, carregada de misticisme. Les campanes ressonant amb el pas del vent, els cants dels adolescents que practiquen els mantres i l’olor d’encens de les ofrenes col·laboren per crear un ambient incomparable. Amb una mica de sort, fins i tot, pot ser que es visqui alguna cerimònia especial. Tot suma i tot ajuda que siguem capaços d’entendre, una mica més, realitats diferents de les nostres; una activitat que, al capdavall, és una de les grans joies, sovint oblidada, que ens proporciona aquesta activitat tan humana i tan antiga que coneixem amb el nom de viatjar.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada‘:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
—(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d’aigua) per celebrar l’arribada de l’any 2563