Fa menys de vint anys, la junta militar que governava Myanmar va emprendre un macroprojecte que havia de modificar la morfologia del país dràsticament. El 2002, es va començar a construir Naypyidaw, que esdevingué la nova capital de la república. No era pas l’únic cas, ni de bon tros. El món és ple de grans capitals fetes expressament per complir aquest propòsit. Washington DC, Brasília, Cànberra i Buenos Aires en són només alguns exemples. Però Naypyidaw no hi té res a veure. Poc més d’un decenni després de la inauguració oficial, la capital birmana continua oferint una experiència estrambòtica i fins a cert punt angoixant a aquells qui la visiten.

La ciutat s’ha alçat sobre una vall entapissada de vegetació densa. Entre els districtes, cadascun dissenyat amb una funció especifica, hi ha quilòmetres de distància. Són units per unes carreteres amples, de vuit carrils o més, i amb prou feines transitades. Els pocs edificis que hi ha són estranyament separats els uns dels altres, gairebé com si s’evitessin. Diuen que només hi viuen polítics, militars, constructors i escombriaires. Ací, caminar i fer vida en comunitat són opcions que no entren al menú.

La majoria de carreteres són molt amples, però gairebé no tenen trànsit.

Una decisió obscura

Quan el govern va anunciar que la nació tindria una nova capital, no va explicar-ne els motius. Molts han especulat amb la possible lògica d’aquest moviment. L’oposició creu que és per a evitar una possible invasió dels Estats Units de la mar estant, atès que l’antiga capital, Yangôn, és a prop de la costa. Uns altres creuen que és per a posar un punt i a part en la història recent i deslligar-se del seu passat com a colònia britànica, que va col·locar Yangôn al mapa i la va transformar en el motor econòmic, social i polític de l’antiga Birmània. Alguns es decanten a pensar que l’antiga capital ha arribat al límit, perquè que les infrastructures es van quedant obsoletes i sembla difícil que hi hagi marge per a veure el creixement desmesurat que els dirigents de Myanmar esperen per al país.

Sí que es pot entendre més l’estratègia utilitzada per a triar la localització de la nova capital. Naypyidaw és ben bé al centre de la república, entre Yangôn i Mandalay, sens dubte els dos pesos pesants de la nació quant a població i a economia. A més a més, també pot tenir un paper important com a bastió militar, perquè fa frontera amb els estats de Xan, Katxin i Xin, zones on hi ha conflictes armats oberts.

Les distàncies entre districtes i edificis són molt grans.

La veritat és que a la ciutat es respira un ambient semblant al d’un estat policíac. Les carreteres són plenes de controls i a tot arreu es poden veure agents uniformats. La paranoia es fa encara més latent a mesura que el visitant s’acosta al Parlament de Myanmar.

És la construcció moderna més espectacular del país, però, així i tot, el govern ha optat per mantenir-la allunyada dels focus d’atenció. Ni tan sols es considera una de les atraccions principals de la nació, i això que impressiona qualsevol qui el miri.

Petita part del parlament birmà.

El Pyidaungsu Hluttaw, com s’anomena en birmà, és un complex format per trenta-un edificis construïts sota un mateix patró arquitectònic que conformen un espectacle digne de veure.

Segons Minyazar Hein, un dels enginyers que va dirigir aquesta faraònica obra d’art, el recinte es va convertir, durant els sis anys que va durar la construcció, en una ciutat sencera que tenia un únic objectiu: completar el projecte nacional més important del segle. Hi vivien més de 30.000 persones, entre les quals 7.000 obrers i 1.000 enginyers, amb sengles famílies. Les obres es van completar l’any 2010.

El mercat de Naypyidaw és el principal punt de comerç de la capital.

Tot amb tot, amb prou feines hi ha informació o imatges de la feina feta, ni tampoc del resultat final. La policia i els militars que envolten el recinte del parlament s’encarreguen de vigilar que ningú en faci fotografies. De fet, ni tan sols permeten de caminar pels voltants, i els vehicles tenen prohibit d’aturar-s’hi. El secretisme que sobrevola Pyidaungsu Hluttaw és tan gran que Minyazar Hein s’ha estimat més de donar un nom fals per a aquest article al·legant motius de seguretat.

A la ciutat hi ha coses tan estrafolàries com una rèplica d’un avió en un aparcament.

La capital de la planificació

La ciutat de Naypyidaw es va començar a construir el 2002, partint d’una gran planificació. L’any 2005 es va convertir oficialment en la nova capital, tot i que no es va inaugurar fins a l’any següent. Finalment, allò que en un principi eren només uns esbossos dibuixats amb cura sobre uns plànols, el 2012 s’havia materialitzat en una ciutat. Cada districte, cada carrer i cada edifici complia una funció especifica i continua essent així. No hi sobra res ni res no és aleatori. Hom pràcticament té la sensació de trobar-se en una mena de Port Aventura, amb àrees clarament diferenciades les unes de les altres, disperses i tematitzades.

En compte del Far West, la Polinèsia, la Xina i Mèxic, aquesta ciutat planificada disposa de les zones residencials, la zona militar, la zona diplomàtica i la zona dels ministeris i el parlament. Són especialment semblants al parc d’atraccions del Tarragonès les dues zones d’hotels, les úniques de la ciutat habilitades per a l’hostaleria. La gran majoria d’establiments són construïts seguint alguna temàtica especial, com ara l’Índia, una casa de camp victoriana i Las Vegas.

Un dels hotels de Naypyidaw amb els teulats típics birmans.

Tanmateix, aquests districtes tenen un aspecte més aviat fantasmagòric. Durant la major part de l’any, amb prou feines si hi ha turistes, i els que hi ha s’hi queden poc per culpa dels preus desorbitats. A més a més, tot i que molts establiments s’han acabat de construir, els propietaris no gosen obrir-los encara perquè no veuen prou demanda per a assumir aquest risc. Però això no impedeix pas que la zona continuï expandint-se i que nous inversos que hi veuen potencial hi construeixin hotels descomunals.

Un gran hotel en construcció.

Segons les dades oficials, a Naypyidaw hi viuen prop d’un milió d’habitants, però és una xifra que costa de creure. A les zones residencials no es veuen gratacels que puguin encabir centenars de persones, sinó més aviat petits apartaments. Segons The New York Times, fa poc més d’una dècada la ciutat només tenia 1.200 edificis de quatre plantes utilitzats com a residències. Una curiositat és que la manera com són construïts delata la professió dels seus estadants. El color del teulat indica que treballen en un departament governamental o en un altre.

El color verd del teulat indica que en aquest apartament hi viuen treballadors del Ministeri d’Agricultura.

Obra mestra de l’urbanisme o desastre ambiental?

Naypyidaw no deixa ningú indiferent. És un lloc únic al món, tot un experiment d’urbanisme a gran escala. Naturalment, la construcció d’aquesta nova ciutat també suscita polèmica.

Per a alguns experts, la planificació de la capital és un exemple de la pràctica dels coneixements en urbanisme quan darrere hi ha un propòsit clar. En aquest cas, el municipi ha esdevingut de seguida el nucli polític del país, i de mica en mica va agafant pes com a motor diplomàtic.

Vista aèria de la zona dels hotels.

De totes maneres, són sobretot els entesos en defensa qui n’han fet lloances. Hi veuen una ciutat en què la fortalesa no és cap muralla de maons, sinó el propi esquelet. En un temps en què les principals amenaces són els atemptats, les grans distancies i les carreteres sinuoses dissenyades estratègicament per tenir-hi assentaments policíacs són les principals armes, asseguren.

Si bé no se sap el motiu principal de la construcció de la nova capital, sí que sembla que l’obsessió per la defensa hi ha tingut molta importància. N’és una prova la principal atracció turística, una gran pagoda que imita la de Shwedagon, a Yangôn, la més emblemàtica del país. Naypyidaw fou batejada amb el nom d’Uppatasanti, el títol d’un mantra budista que es canta, sobretot, en cas d’una invasió estrangera.

Una de les carreteres secundàries sinuoses que travessa un turó.

Independentment del possible potencial militar, hi ha qui ha aixecat la veu per denunciar que la planificació de Naypyidaw s’ha convertit, de fet, en una arma de destrucció contra el medi. La simple idea de crear una nova gran ciutat en un lloc on abans hi havia  jungles interminables ja és un atac a la sostenibilitat; però allò que ha acabat d’enfurismar molta gent és el disseny de l’urbs. Davant el parlament, per exemple, hi ha una enorme autopista de vint carrils que no fa servir ningú. I no n’és pas cap excepció: els districtes són units per carreteres amplíssimes. No és tan sols l’asfalt que s’hi ha abocat, diuen, és el fet que si el govern ha construït aquestes vies és senyal que preveu que algun dia seran plenes de vehicles que contaminaran i causaran accidents de trànsit. I les distàncies descomunals no conviden, precisament, a fer trajectes a peu.

L’arc de Sant Martí s’alça darrere un hotel a Naypyidaw.

Sigui com sigui, Naypyidaw es un lloc que val la pena de visitar. No té atraccions turístiques interessants, llevat de la pagoda d’Uppatasanti, que es pot visitar en menys d’una hora, i del formidable parlament birmà que, tot sigui dit, no es pot contemplar com Déu mana; però és una oportunitat única de comprovar de primera mà un experiment urbanístic, econòmic i social, en la construcció més gran possible feta per l’ésser humà: la capital d’un estat.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de lalta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb