Al Nepal hi ha un indret envoltat de grans muntanyes on els cotxes no arriben i els veïns es comuniquen per walkie-talkie. N’hi ha molts amb aquestes característiques, però Chharka Bot és diferent. S’hi observen els orígens medievals, no solament en l’arquitectura dels edificis, sinó també en l’estil de vida dels qui hi habiten. És un poble tibetà congelat en el temps.

Pels carrers hi caminen vell que fan girar les rodes de pregàries que carreguen amb una mà. Els nens juguen amb deixalles o es deixen caure patinant pel gel. Al riu hi va qui necessita aigua…o qui ha de fer les seves necessitats. De dins d’una casa se senten tambors i mantres, un home surt cada pocs segons per la porta i llença ossos d’animal al cel, seguint el costum d’alguna celebració tibetana. En alguns jardins, les dones fan anar els telers tradicionals, llançant-se l’agulla de l’una mà a l’altra per teixir un vestit mentre belluguen els peus rítmicament sobre els pedals de la màquina de fusta. Semblen pianistes.

Una dona teixeix un vestit amb un teler tradicional.

Ací no hi ha gens de cobertura telefònica, de manera que tampoc no hi ha la necessitat de tenir un mòbil intel·ligent. L’assentament és dels més isolats de l’Himàlaia. Per això, tot i que els anys avancen en el calendari, les tecnologies no varien. Si es vol arribar a la carretera més pròxima, cal anar fins a Kagbeni. I cal caminar dos dies sencers en un dels terrenys més inhòspits del món. A més, s’ha de travessar un port de muntanya de més de 5.000 metres i aventurar-se per un camí extremadament perillós. L’opció més fàcil, doncs, és anar fins a Dunai, on arriben alguns tot-terrenys. Però aquesta alternativa implica caminar uns quatre dies seguint un riu, que cal travessar unes quantes vegades enfonsant les cames en l’aigua gèlida.

A tot això cal afegir que, tot i l’augment del turisme d’aquests últims anys, encara poca gent s’atreveix a visitar Chharka Bot, a 4.110 metres d’altitud. I no és pas d’estranyar, tenint present que cadascú ha de pagar pel cap baix uns 450 euros pel permís per a fer senderisme a la regió de Dolpo Superior i uns quants centenars més pel guia que ha d’acompanyar els excursionistes obligatòriament. La xifra total sol oscil·lar entre 2.000 euros i 5.000 per persona.

Un home fila la llana de iac amb una barra de gir tradicional.

On les tradicions ho són tot

Cada matí, a totes les llars s’encén un grapat de branques d’una planta local. L’home de la casa és l’encarregat d’aquesta tasca, que allunya les forces malèfiques de l’exterior. És una tradició tibetana, concretament de la religió bon, imperant abans de l’arribada del budisme. Però a la pràctica el bon i el budisme tibetà són dos dogmes que van acabar convergint i fusionant-se al segle XIV. Sembla que el bon va arribar a Chharka Bot dos-cents anys abans.

La immensa majoria de les 450 persones que hi viuen és d’ètnia tibetana i només parla aquest idioma. El nepalès, ací, és una llengua forana. A més, tant homes com dones van vestits amb la roba tradicional, feta amb pells de cabra i iac, i continuen dedicant-se a les mateixes tasques que els seus avantpassats.

El nucli del poble sembla una fortalesa.

Tot i els camps de conreu que s’estenen a banda i banda del poble dividit pel riu Chharka, els veïns tenen un estil de vida que difícilment es pot definir com a sedentari, si bé no és tan extrem com el dels nòmades de l’estepa de Mongòlia. Durant els primers mesos del monsó, el maig i el juny, conreen els camps, però després, fins al final de l’època de pluja, al setembre, es concentren en l’activitat principal: la ramaderia. Els homes deixen la casa i es mouen amb els iacs i cabres cap a les pastures d’estiu. Durant aquest temps viuen en tendes fetes amb la llana d’algun d’aquests animals. L’hivern, en canvi, és una temporada molt dura, car les temperatures són extremes i no hi creix res. Molts tornen a Chharka Bot per arrecerar-se en el foc de la cuina en cases de fang i palla. Alguns altres eviten el fred i es muden temporalment amb familiars que viuen a indrets del país més càlids, com ara Pokhara o Kàtmandu.

Una dona renta els plats en un forat al riu congelat que travessa Chharka Bot.

Temps de canvis

Les cases, esquerdades pel pas del temps, semblen construïdes com fortificacions. Els teulats són coberts de branques, cosa que les dota d’un aspecte molt peculiar. El nucli de la vila és a dalt d’un petit turó, organitzat com una ciutadella. Quan hom camina pels carrers, no hi reconeix res que hagi vist enlloc. Segurament el poble té un aspecte gairebé idèntic al de fa tres-cents anys o vuit-cents.

Les motocicletes xineses són el mètode de transport principal per a anar als pobles veïns.

Tanmateix, llavors no hauríem pas trobat les petites plaques portàtils d’energia solar que els veïns fan servir per il·luminar les cases de nit. Tampoc no hi hauria hagut la vintena de motocicletes importades de la Xina. Els habitants d’aquestes regions poden anar al Tibet uns quants dies concrets de l’any, quan ho aprofiten per importar tots els productes que necessitaran durant la resta. Els preus xinesos són molt més assequibles que no pas els nepalesos, i a més a més els uneixen els orígens ètnics i culturals.

A Chharka Bot molts tenen fotografies de Dalai Lama enganxades a les parets del menjador o, fins i tot, penjades del coll. Això no obstant, si van al Tibet han de recordar de treure’s qualsevol símbol vinculat al dirigent espiritual del budisme tibetà o perillen d’acabar en un camp de concentració, asseguren.

Un home col·loca unes noves banderes de pregària en uns ‘stupes’.

Els edificis en ús més nous de la vall són els del complex de l’escola de secundària, que es destaquen perquè són construïts de fusta i per les plaques metàl·liques blaves que fan de teulat. Nens i nenes de totes les edats van a classe plegats i reben una educació que els seus pares no van poder ni imaginar-se. Parlen tots un anglès perfecte difícil de trobar, fins i tot, a les grans ciutats del Nepal.

Uns nens juguen amb el glaç del riu.

Però la gran novetat és una antena que oferirà connexió telefònica als habitants de Chharka Bot a partir de la primavera. Aquest canvi, juntament amb l’acabament d’una carretera que s’espera d’aquí a pocs anys, transformarà completament la vida dels veïns en aquest poble que sobreviu reclòs a l’Himàlaia com una relíquia.

Els qui també habiten aquestes terres i fan com poden per subsistir són els lleopards de les neus, una espècie considerada vulnerable per la Llista Vermella de l’UICN. En resten només menys de deu mil individus a tot el món i ací, a Chharka Bot, és on es creu que hi ha més densitat de població d’aquest animal ben esmunyedís. Tot i ser considerada una de les espècies més difícils de veure, els habitants de Chharka Bot hi estan relativament acostumats. Un grup de nens d’uns dotze anys afirma haver-se’n topat desenes de vegades. Fins i tot n’hi ha un, el més gran, que diu haver-ne albirat més d’un centenar.

Uns homes cusen unes teles al pati tot conversant i bevent te amb mantega.

L’imperi del desenvolupament

De pobles com Chharka Bot en resten molt pocs, al món. La globalització ja fa anys que homogeneïtza les poblacions de tot el planeta, però un grapat, els més remots, s’han resistit a transformar-se i han mantingut el mateix estil de vida que els avantpassats. Són joies que, encara que costi de creure, no solament existeixen en la imaginació dels viatgers més romàntics.

De monuments i santuaris tibetans, n’hi ha pertot.

Per sort o per desgràcia, el desenvolupament és inevitable i acaba estenent-se pertot arreu com un imperi que s’expandeix sense miraments. Chharka Bot serà connectat, d’aquí a poc, amb la resta del país i del món. Ací les pantalles també hi arribaran. Els qui hi habiten ja en tenen ganes, diuen, de millorar de qualitat de vida.

Més capítols de la sèrieLa volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleint sangoneres al sostre del món
(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
(50): El racó més bonic del planeta
(51): El punt de no-retorn
(52): Sang sobre gel
(53): Sobreviure a l’infern al cel
(54): Congelacions i abismes

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb