Una altra vegada despert. Vaig allargar el braç intentant mantenir-lo tan poc temps com fos possible desenganxat del meu cos, desprotegit. El rellotge marcava les 4.38 de la matinada i -7 graus de temperatura impertèrrita. Ja havia perdut el compte de les vegades que m’havia desvetllat aquella llarga nit de moltes postures i cap somni. Per moltes capes que portés, semblava que el sac de dormir no s’acabava d’escalfar. El fred, sumat a les dificultats que –ja ho anava descobrint– tenia sempre per a aclucar l’ull a més de 4.000 metres d’altitud, havien fet d’aquella una de les vetllades més difícils fins ara. Tampoc no hi ajudaven les pedres que, com en el conte de la princesa i el pèsol, se’m clavaven a l’esquena ara per aquí ara per allà. Al meu costat podia sentir com en Dani, el meu company d’aventura, també es movia dins el seu sarcòfag encoixinat. Ell tampoc no gaudia, precisament, d’una nit de repòs.

Entre pàgines intangibles d’un llibre digital, la foscor va desaparèixer i les capes de gel de dins la cantimplora es van començar a fondre. Eren tres quarts de sis i el sol ja il·luminava els cims nevats de l’Himàlaia. La gana m’empenyia fora de la tenda, de manera que, olla i fogonet en mà, vaig agafar el valor per a sortir del meu niu d’escalfor cap a l’exterior. Dues cremalleres i una gèlida bufetada després, em trobava dret al costat del nostre refugi. Ara ja completament despert i reconeixent allò que m’envoltava, vaig recordar de seguida el perquè de tot plegat.

El segon llac de Gokyo destaca per la seva tranquil·litat i la seva bellesa.

Érem a la vora del segon llac de Gokyo, un dels dinou embassaments naturals que formen el conjunt lacustre d’aigües dolces més alt del món. Érem a 4.700 metres buscant la panoràmica que crèiem que havia de ser una de les més boniques del món, amb l’Everest elevant-se pel bell mig. De moment, del rei de les muntanyes no n’hi havia ni rastre, però aquella nit ja l’havíem passada sota la supervisió d’un altre monstre, el Cho Oyu, el sisè pic més elevat de la Terra (8.201m).

No gaire lluny ens vigilava el Cho Oyu, la sisena muntanya més alta del món.

El matí va començar gris i els núvols ja no van voler deixar el cel en tot el dia. A partir de l’hora de dinar, uns tímids flocs de neu es van dipositar sobre les roques per després fondre’s ràpidament.

Gokyo i els llacs

Fa quinze anys, el poble de Gokyo era un petit assentament format per un manyac de cabanes de fusta i pedra al costat d’un llac de color canviant. Els iacs eren els únics que donaven companyia als pocs veïns que vivien a la zona. Com passa en la majoria d’indrets especials del món, els seus habitants no valoraven excessivament la bellesa del seu entorn. Si més no, no com ho van fer els excursionistes estrangers que van trepitjar per primera vegada aquestes inhòspites terres de llacs deserts i muntanyes inexpugnables. En van marxar encisats.

El tercer llac de Gokyo és el més popular dels dinou.

Aquelles barraques que abans amb prou feines retenien l’escalfor de les llars de foc i els seus inquilins, ara eren hotels d’unes quantes plantes, de construcció moderna i doble vidre a les finestres. Havia arribat el turisme, i amb ell, les conseqüències perilloses del desenvolupament insostenible.

Sigui com sigui, els vilatans de Gokyo ja no passen fred ni penúries. Ara bé, tampoc tenen cap afecte pels visitants amb els qui fa uns anys haurien compartit amb un somriure el terra i el sostre del seu menjador per dormir-hi plegats. Dues cares d’una mateixa moneda. I mai millor dit.

El poble de Gokyo, amb el tercer llac i, de fons, el port de Renjo La.

Érem en una d’aquestes renovades finques de tracte impersonal mentre, fora, la nevada començava a intensificar-se. El camí entre el segon llac i el tercer no havia estat gaire llarg. L’embassament on ara ens trobàvem era el més conegut de tots, tant per ser l’únic amb un poblat, el de Gokyo, com per ser el punt per on passaven quatre camins diferents.

Cap a l’est, travessant la glacera de Ngozumpa, la més gran del Nepal, s’arriba a la transitadíssima excursió que va fins al camp base de l’Everest, ja gens autèntic ni exigent. Si es continua pel nord, el caminoi condueix per diferents llacs de Gokyo, cadascun completament diferent de l’altre. Amb dos dies es podria fer via fins als peus del Cho Oyu. Pel nord-oest, en canvi, comença una ràpida excursió d’un matí fins al Gokyo Ri, un fàcil pic de 5.360 metres des d’on es poden veure, probablement, una de les millors sortides de sol de l’Himàlaia.

La glacera de Ngozumpa és la més gran del Nepal.

A nosaltres, però, ens interessava la quarta alternativa, la que s’enfilava cap a l’oest en un dels ports més desconeguts del parc nacional del Sagarmatha, el gran orgull nacional. A priori, des del port, que rep el nom de Renjo La i que dóna accés a una zona més aïllada, s’hauria de tenir la mateixa estampa preuada que des de Gokyo Ri. Sempre que el temps ho permetés, és clar.

I no semblava que hagués de permetre-ho. Ja era el capvespre i la neu s’acumulava per tot arreu. El paisatge s’havia transformat. Ara era una fotografia en blanc i negre. Només el llac donava un punt de color a la imatge que observàvem des de la finestra de la freda habitació de la fonda. El turquesa del matí ara era d’un blau encara més pàl·lid. Si el temps continuava així, no tindríem cap més opció que fer mitja volta.

Un paisatge en blanc i negre, acolorit, només, pel llac.

O tot o res

L’alarma va vibrar sense pietat a les cinc de la matinada. Encara no havia sortit el sol, però el cel no era completament fosc. A l’altra banda del llac, hi havia les muntanyes que havíem de travessar. La diferència de tonalitat entre el cel i el massís era mínima, però les punxes de la serralada s’intuïen com unes ombres xineses. No les tapava cap núvol. Ho provaríem.

Amb la torxa frontal enganxada al cap i pas decidit, vam començar a resseguir la bonica reserva d’aigua. No estava tan mancada de vida com havia pensat en un primer moment, a aquella hora algun ànec s’alimentava de l’escassíssima quantitat d’alga que creixia als marges del llac. Un fràgil ecosistema sostingut, com sempre, pel delicat equilibri d’una balança invisible.

La nevada va deixar aquesta imatge interessant a la costa del llac.

Gokyo, situat a 4.800 metres d’altitud, s’anava fent més petit sota els nostres peus. Des de l’altra banda de la immensa bassa d’aigua, la panoràmica era encara més bonica, just quan sortien els primers rajos de sol rogencs. El llac, novament, canviava la seva vestimenta. Ara brillava com una piscina serena de plata líquida.

La sortida de sol al tercer llac de Gokyo, a l’Himàlaia.

La neu, en comptes de dificultar el pas, el va facilitar. Les sanefes de les botes dels pocs valents que s’havien despertat abans que nosaltres ens ensenyaven on trepitjar i per on enfilar.

Tot i haver dormit dues nits seguides a gairebé 4.800 metres d’altitud, la climatització no havia estat suficient perquè el cos pogués obviar que la quantitat d’oxigen que hi ha a l’aire a més de 5.000 metres d’altitud és gairebé la meitat de la que hi ha a nivell del mar.

Els últims metres fins al port de Renjo La van ser els més difícils per la reducció de la densitat de l’aire.

Els últims 200 metres de desnivell van ser durs. Una, dues, tres, quatre passes i a reposar mig minut per recuperar l’aire. Una, dues, tres, quatre passes i a tornar a buscar l’oxigen perdut. El patró es va repetir durant una bona estona. Avançant lentament i, gairebé, sense alçar la mirada del terra.

A dalt, ja m’hi esperava en Dani, més aclimatat que jo. ‘Mira on som!’, va cridar-me des d’uns pocs metres més amunt. Panteixant, vaig escalar els últims obstacles i vaig deixar la pesada motxilla a les construccions de pedres que utilitzen els portadors perquè hi descansi la càrrega i, de pas, la seva esquena. En Dani tenia raó d’estar exaltat. Les vistes eren immillorables.

Els cims més alts del planeta es poden veure des del port de Renjo La.

Cho Oyu, ja estranyament familiar, s’alçava a darrere nostre. Però aquest no era l’únic cim de més de 8.000 metres que podíem veure, ni de bon tros. L’acompanyaven el Makalu (8.481 m), el Lhotse (8.516 m) i, al seu costat, l’immens Sagarmatha (8.850 m), o l’Everest, com és conegut internacionalment. Fins i tot es veia, tot i que diminut, el Kanchenjunga (8.586 m), la muntanya que va marcar l’inici d’aquesta boja aventura de travessar tot l’Himàlaia caminant. Un mes i 500 quilòmetres enrere havíem arribat fins al camp base d’aquest cim, el tercer més alt del món, però no l’havíem aconseguit veure per culpa del mal temps.

A l’esquena, més de 1.000 quilòmetres del Gran Camí de l’Himàlaia fins a la seva fi.

Feia 37 dies que havíem començat l’expedició i ara, davant nostre, teníem les cinc muntanyes que uníem amb les nostres gambades com xinxetes en un mapa. Les envoltaven altres grans protuberàncies de 6.000 i 7.000 metres d’altitud. En algun altre continent haurien estat les més altes, però aquí semblaven només aprenents dels mestres, esperant el seu moment per créixer i superar-los. Els llacs que teníem tant davant com darrere no feien sinó posar el colofó a una panoràmica espectacular. A la nostra esquena ens esperaven encara quatre vuit mils més i molts, molts quilòmetres. No podíem parlar pels altres, però per a nosaltres aquest era, sens dubte, el racó més bonic del planeta.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleïnt sangoneres al sostre del món
(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb