Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

En aquest planeta nostre hi ha condicions i paisatges de tota mena. Els més extrems, com els deserts, els pols o els volcans que condueixen al centre de la Terra, semblen inaccessibles. Quan es parla d’altitud i muntanyes, l’Himàlaia és el massís que se’ns dibuixa a la ment. Aquest és el punt de l’escorça terrestre més pròxim a l’estratosfera, i un dels més difícils de conquerir. Ací, també, és on es troba un dels reptes més extrems que s’ha inventat l’home: el Gran Camí de l’Himàlaia, la travessa de muntanya considerada més alta, més llarga i una de les més perilloses del món.

Després de noranta-nou dies i més de 1.700km trepitjant rutes salvatges, amb en Dani Benedicto hem aconseguit completar això que només un grapat de persones havia fet abans. Sense cap voluntat més enllà de la de cercar els propis límits i la d’afegir un nou repte de superació personal, vam començar aquesta aventura que, sense adonar-nos-en, ens ha fet també mereixedors d’un nou rècord. No solament som els primers catalans que ho fem, sinó que també ens hem convertit en els més joves del món a completar-ho sense assistència. És a dir, sense guies, ni portadors, ni agències turístiques darrere. Ho hem fet completament sols, de tardor a ple hivern, orientant-nos com podíem, comunicant-nos amb la gent que pobla aquestes regions tan inhòspites i carregant a l’esquena els prop de 25kg que pesava cada motxilla.

En Dani i jo a Mushu, Humla, on s’acabava el nostre camí.

L’empresa no ha estat fàcil. Hem patit congelacions, hem hagut d’escalar roques sense cordes de seguretat, hem esquivat per atzar allaus mortíferes i hem hagut de racionar menys d’un litre d’aigua per persona durant 25 hores a alta muntanya. Hem sofert amb el mal d’altitud, ens hem perdut en despreniments de terra, hem obert camí en colls on la neu arribava per sobre el maluc i hem passat dies sencers sota les inclemències del temps. Però també hem vist com el paisatge i les cultures evolucionaven amb cada passa, hem observat com, dia rere dia, el nostre cos s’adaptava per superar aquest desafiament extraordinari, i hem gaudit de la satisfacció de veure com aconseguíem allò que ens proposàvem, per molt complicat que semblés.

Quan vam arribar al final del camí, a Humla, una de les zones més aïllades del món, no hi havia ni rastre de l’eufòria i l’emoció que esperava sentir de feia setmanes. En compte d’això, m’omplia un sentiment de realització i una profunda sensació de pau interior. No eren emocions temporals, efímeres, sinó que s’havien traduït com el resultat de l’èxit d’un projecte de llarg termini. Eren, pràcticament, estructurals, passaven a incorporar-se en el meu estat anímic de manera indefinida.

El port de Maure Lagna, a 3.900 metres d’altitud, el punt que marca la divisió entre Dolpo i Jumla.

Partint de zero

Però si d’alguna cosa estic orgullós, o si hi ha res que crec que cal destacar, és que aquest desafiament gegantí que sembla només a l’abast d’atletes professionals s’ha fet sense cap mena d’experiència anterior en alta muntanya ni cap preparació física prèvia. Ha estat un curs intensiu de supervivència i senderisme que ens posava a prova dia rere dia, i una demostració increïble que el cos humà s’adapta a tot allò que li posin davant.

Ja ho vaig explicar just abans de llançar-nos a l’Himàlaia: ens preníem la travessa com l’entrenament que necessitàvem per completar-la. Els primers dies es van fer pesats i havíem de descansar cada hora, però l’últim dia, per exemple, vam fer 40km en menys de vuit hores. Encara que hi hagi hagut jornades més assequibles que unes altres, no n’hi ha hagut cap mancada d’exigència. Fins i tot, de l’exigència de passar-s’ho bé, que era el punt de partida d’aquesta aventura.

El Gran Camí de l’Himàlaia és un gran repte mental.

De tota manera, no ens enganyarem. No totes les hores han estat un gaudi. Més que el físic, el veritable repte ha estat el mental. El cervell, com la resta del cos, es pot entrenar i s’ha d’entrenar. Sense anar més lluny, el fet d’haver estat més d’un any i mig viatjant, trobant-me en situacions imprevisibles o de tensió, i prescindint de comoditats com dormir en un llit o tenir sempre disponible una dutxa amb aigua calenta, sens dubte han servit de preparació per a suportar millor les condicions extremes d’aquesta expedició. Caminar durant dies completament moll, despertar-se en una tenda de campanya amb la roba literalment congelada o els encontres amb els nepalesos, més aviat un poble poc hospitalari i que tendeix a veure els visitants com a diners i no com a persones, són coses que poden arribar a desgastar molt l’ànim.

També hi ha situacions per a les quals no estàvem preparats: mirar-se al cap d’unes setmanes en un mirall i no reconèixer qui hi ha a l’altre costat del reflex, caminar desenes de dies seguits perseguint un objectiu que sembla inabastable i, fins i tot, trobar-se acorralat pels propis pensaments. Tantes hores caminant en solitud són una bona manera de posar el cap en ordre, però després de més d’un mes amb un mateix, la ment continua donant voltes sobre qüestions que, teòricament, ja eren ben desades en calaixos. Les nicieses més absurdes es poden acabar transformant en tota una penitència.

A l’hivern, les cotes altes queden ben nevades i, sovint, intransitades.

La bellesa com a norma

Entre el punt més alt de l’expedició, el port de Tashi Lapsta, a 5.755 metres d’altitud, i el més baix, una vall a la vora del Makalu, a 388 metres, hi havia només 70km en línia recta. Això demostra la varietat de paisatges que es pot trobar a l’Himàlaia, on el concepte ‘planer’ no existeix. En total, les nostres cames van acumular gairebé 175.000 metres de desnivell. Això és pujar del nivell del mar fins al cim de l’Everest i baixar-ne vint vegades.

Hem travessat jungles asfixiants, caminat per deserts àrids, escalat per glaceres perilloses, hem respirat les fragàncies dels boscos de pins i posat els peus en fang, sorra fina, rius glaçats, terrasses d’arròs, roques i gel. Desenes d’escenaris completament diferents que tenien com a denominador comú la bellesa salvatge, desfermada, inexpugnable. Des de l’incomparable espectacle de l’Everest i els llacs de Gokyo fins als turons de pedra rogenca de Mustang. Des de les postes de sol sobre un mar de núvols fins a les nits acompanyats només per les estrelles.

El port de Chankeli Lagna, d’uns 3.600 metres d’altitud, a la regió de Mugu.

Som conscients que ni les millors paraules poden transmetre la realitat d’això que hem viscut, però aquesta ha estat una experiència que hem volgut compartir amb tot aquell qui ens ha volgut escoltar. I volem continuar compartint-la. No solament per fer accessible aventures com la del Gran Camí de l’Himàlaia, sinó també amb l’objectiu de donar una empenta necessària. Si dos nois sense experiència han aconseguit travessar l’Himàlaia a peu sense assistència, quantes coses ens privem de fer per por o pura desconeixença?

El Gran Camí de l’Himàlaia ha enregistrat un record inesborrable.

Més de tres mesos després, ens emportem a la motxilla una proesa que difícilment oblidarem. Pel camí, hem trencat algun rècord que ni coneixíem ni esperàvem. Però més enllà de títols i etiquetes, aquesta és una experiència ben nostra que res ni ningú ja no ens podrà abassegar. Oh, i tant, que l’hem conquerit. El cel ens pertany.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleint sangoneres al sostre del món
(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
(50): El racó més bonic del planeta
(51): El punt de no-retorn
(52): Sang sobre gel
(53): Sobreviure a l’infern al cel
(54): Congelacions i abismes
(55): El remot poble de l’Himàlaia que viu congelat en el temps

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.