Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Quatre mirades sobre el present i el futur de la ciutat

La primera parada no és cap racó cèlebre ni massificat, sinó un petit mirador a Collserola, prop del centre d’innovació de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya, dirigit per Vicente Guallart. Guallart, que va ser arquitecte en cap de la ciutat entre el 2011 i el 2015, ens va dir el novembre del 2022 que la ciutat es trobava en un moment de transformació profunda que només tenia lloc cada cinquanta anys, i que hi havia en joc moltes coses. Ara encara duu la idea més enllà: “Hi ha dos futurs: l’un, que la civilització humana col·lapsi les pròximes dècades. Per tant, passaria com a l’Imperi Maia o l’Azteca, en què les ciutats van quedar cobertes de natura. D’aquí a cent anys, la natura podria cobrir Barcelona si l’abandonéssim. A Birmània també hem vist ciutats així. Hi ha un altre futur. Treballem amb la idea de fer biociutats, ciutats que segueixin les regles dels sistemes naturals”, explica.

De Collserola baixem fins a l’avinguda Meridiana, una de les diagonals que esventra Barcelona, i que evoca dues coses que hem tractat molt a Santa Eulàlia: la presència del cotxe, la mobilitat i l’entrada i la sortida cap a les corones metropolitanes. El març del 2023, dos mesos abans de les eleccions municipals, el periodista Antonio Baños va venir al programa a parlar del llibre que tot just acabava de publicar, Barcelona no té solució, i ens aclaria una cosa molt important: que no tingui solució no vol dir que no tingui futur. Baños ens rep a la graderia de l’antic canòdrom municipal, on venia de petit a veure les curses de llebrers amb el seu avi, i que avui s’ha reconvertit en un Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica. “És el desert de la postmodernitat barcelonina. Això és l’exemple d’una llarga tradició, que ja ve de Maragall, d’arquitectes i urbanistes de casa bona que dissenyen –segons les modes i segons el criteri polític– sobre barris dels quals desconeixen les necessitats”, diu Baños.

La cuinera Ada Parellada ens cita al Mercat del Born. El gener passat ens va parlar de com havia vist la pèrdua de la tradició a través de la gastronomia, però sempre vital i animosa, no ens en parla amb pessimisme, sinó amb energia per a continuar treballant. Potser per això ens cita aquí: un lloc que barreja la memòria i el present. “Els mercats són la universitat del gust i de la cuina i, darrere de cada taulell, t’hi trobes un catedràtic. No són venedors, sinó experts en allò que venen”, diu Parellada. Barcelona, explica, té un model de mercats molt característic que cal preservar perquè, enmig de la deriva de gentrificació i transformació abrupta de les grans ciutats, són encara illots de vida comunitària.

El trajecte s’acaba on és gairebé inevitable d’acabar: en una estació de tren. Hi trobem l’arquitecta Maria Rubert de Ventós, amb qui ja vam parlar el febrer del 24, una amant de l’estació de França que mira d’entendre i d’explicar com les infrastructures cusen les ciutats i els països. És una estació inexplicablement buida, diu, que funciona gairebé com un refugi climàtic, i que retrata bé els problemes de previsió que hem tingut en aquesta ciutat –i en aquest país. A Barcelona, diu, ens hi falten estacions, perquè en tenim menys i tot que al segle XIX. Per exemple, la connexió de l’estació de França amb la del Morrot, on ara només arriben mercaderies, hauria de ser urgent. “Les ciutats l’encerten quan, com la gent, aprofiten allò que tenen, quan en treuen partit. Si tens costelló a la nevera, fes uns bons fideus. Aquí tenim una estació buida. No en fem un museu! Prou de museus ferroviaris. Calen estacions!”, s’exclama. La de França, a més, és una porta d’entrada literal i simbòlica.

Un agraïment final

I abans d’agafar el tren a la tardor, on baixarem a estacions noves i parlarem amb nous passatgers, d’una altra manera però amb la mateixa mirada, cal un agraïment. Gràcies per haver-nos seguit fins aquí, per la fidelitat, pels suggeriments i per les idees, perquè Santa Eulàlia ha estat gairebé un projecte en xarxa: l’hem construït, maó sobre maó, amb les propostes dels oients i dels convidats. Gràcies als convidats, és clar, gràcies al Carles Garcia per l’esforç i la paciència, gràcies a l’Enric Galli, a la Bel Zaballa i a la Maria Castanyer. Ha estat un goig escoltar i aprendre com ho hem fet. Tornem de seguida.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
• Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”
• Claustre Rafart: “Barcelona va obrir a Picasso les portes de la modernitat”
• Martí Sales: “Hi ha dues opcions: anar-te’n de Barcelona o quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge”
• Adrià Targa: “Hi ha tanta oferta d’experiències que ens sentim buits”
• Pau Noy: “Hi ha massa circumstàncies sospitoses a Rodalia”
• Martí Llorens: “Allò que va passar amb el Poblenou avui no passaria. Es va arrasar tot”
• Sara Mas: “Potenciar les ciutats petites i mitjanes ens permetria de reduir els riscos climàtics”
• Nando Cruz: “Un macrofestival és com un laboratori amb un sistema de castes molt clar”
• Xavi Artal: “La gent que vol viure al Gòtic existeix, i si no ho destaquem ens fem l’harakiri”
• Pere Alzina: “Cal capturar i matar el 30% de la població de coloms de Barcelona”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

Santa Eulàlia, un pòdcast que amb aquest episodi ja n’acumula cent vuit, ha estat un viatge apassionant per Barcelona, i fins al final ha dut per careta la imatge d’un colom roquer, grisós, amb un plomall d’un verd gairebé turquesa i quatre gotes liloses mig intuïdes. És un disseny de Sergi Vilà Bori, que va saber capturar molt bé la idea del programa: retratar la ciutat –tot i que fos, tot sovint, d’un punt de vista força tècnic– amb una mirada crítica, més enllà de les narratives que la fan presumida i ostentosa. Si Barcelona es posa guapa, com recollí Verdaguer, molt anticipadament, a Què diuen els ocells, el colom li rebat: “Jo só més guapo que tu!”

La imatge ha causat un efecte irregular en els oients: n’hi ha que n’han destacat un cert atreviment, i uns altres han apuntat que, de tan nauseabund com els resulta l’animal, els feia recular. Sigui com sigui, el colom és avui la mascota de Barcelona d’una manera menys ingènua i més crua que no podia ser-ho el Floquet de Neu, que envellí durant la ressaca olímpica. Aquest és el darrer lliurament regular de Santa Eulàlia, que després de l’estiu es transformarà en una cosa nova que aprofitarà el traç de les molles de pa i les lliçons del parrupeig –aquest, però, instructiu i estimulant– que hem anat recollint en tantes hores. Abans d’acabar, era gairebé un deure estètic de parlar d’aquests animalons que van covant una civilització als racons més sòrdids de la nostra vida urbana.

En aquest episodi, Pere Alzina, biòleg, consultor, comunicador ambiental i guia de naturalesa, ens explica per què proliferen tant els coloms a Barcelona i quins efectes té, tot plegat. Alzina situa el diagnòstic en cinc punts: el primer, que les parets dels blocs de pisos han substituït els penya-segats on fins fa un temps els coloms roquers solien criar; el segon, que la calor creixent de la ciutat els afavoreix, perquè la necessiten per a la criança; el tercer, que no tenen depredadors naturals –malgrat que experts com ell hagin intentat de revertir-ho amb la reintroducció del falcó; i, el quart, que l’abundància de deixalles els proveeix una font d’alimentació segura. Alzina també alerta dels perills de deixar que s’expandeixin –les malalties, la toxicitat dels excrements, els residus– i proposa unes quantes solucions. La primera, deixar de donar-los menjar.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
• Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”
• Claustre Rafart: “Barcelona va obrir a Picasso les portes de la modernitat”
• Martí Sales: “Hi ha dues opcions: anar-te’n de Barcelona o quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge”
• Adrià Targa: “Hi ha tanta oferta d’experiències que ens sentim buits”
• Pau Noy: “Hi ha massa circumstàncies sospitoses a Rodalia”
• Martí Llorens: “Allò que va passar amb el Poblenou avui no passaria. Es va arrasar tot”
• Sara Mas: “Potenciar les ciutats petites i mitjanes ens permetria de reduir els riscos climàtics”
• Nando Cruz: “Un macrofestival és com un laboratori amb un sistema de castes molt clar”
• Xavi Artal: “La gent que vol viure al Gòtic existeix, i si no ho destaquem ens fem l’harakiri”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

El Gòtic, explica Artal, és un d’aquells punts de la ciutat que de vegades sembla que les institucions vulguin tractar com una zona poblada d’anònims amuntegats que no construeixen vincles entre si. Sempre ha mirat de combatre-ho, com bonament ha pogut. Les receptes són més fàcils que no sembla, de vegades. “Hi ha una cosa meravellosa que acabes descobrint: tractar la gent pel seu nom. L’Abdellah és l’Abdellah, el Lito és el Lito. Hi comences a tenir complicitats quan els crides pel nom i els dius bon dia. I és màgic, perquè molta gent no hi està acostumada. La meva feina és anar caminant, i caminar és lent. La gent, a poc a poc, t’agafa i t’explica coses, i hi comences a fer vincles personals”, explica.

Però res de tot això no passa per automatisme. Cal ser atent, tenir cura i paciència. “La meva feina traspassa allò que normalment fa un carter, també, perquè jo tinc una ideologia, perquè no vull que res d’allò que és humà em sigui aliè”, diu. El salt cap al compromís tan fondo que descriu ara el va fer arran del cas de la Conchi i el Mariano, una parella d’ancians a qui repartia cartes. Un dia, li van explicar que el propietari del seu pis els havia dit que, com que l’edifici estava tot en obres, no calia que li paguessin el lloguer. Artal es va adonar de seguida que era una manera d’ensarronar-los per a justificar, després, de fer-los fora. Li van saltar les alarmes i es va posar en contacte amb la residència de la Mercè, una peça molt important del Gòtic, que va parlar amb serveis socials.

Així, a poc a poc, Artal va anar consolidant una relació amb el teixit del barri. “No sóc jo tot sol. Hi ha molta gent que fa una feina tremenda”, remarca sovint. Al contacte amb la residència s’hi van afegir, amb el temps, l’associació de veïns, el sindicat d’habitatge, l’organització Resistim el Gòtic. Tots plegats han vist com, aquestes dues darreres dècades, el barri es transformava de dalt a baix, asfixiat pel turisme. “He vist com es buidaven edificis sencers”, diu. Ha canviat el perfil dels veïns, els comerços de tota la vida, en què ell tractava sovint amb els amos o els dependents, han estat substituïtes per botiguetes de souvenirs. Els noms dels qui venien darrere el taulell canvien més sovint i són més difícils de recordar; tot es transforma.

Tanmateix, Artal manté l’optimisme. Diu que és dels qui s’estimen més mirar el vas mig ple. Arran de la xacra dels desnonaments que han anat escurant el Gòtic, explica, aquests darrers anys han anat sorgint formes d’organització de veïns que es resisteixen a ser anònims, que lluiten perquè el seu barri no sigui un aparador, sinó un lloc on viure. Recuperen festes populars, protesten i s’organitzen perquè un veí no se’n vagi de casa, o per aconseguir equipaments públics adequats, s’ajuden. “Malgrat tot això, hi ha gent gran i gent jove, d’aquí i d’allà, que vol viure al Gòtic, i que fa una feinada enorme, i que aconsegueix coses”, diu.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
• Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”
• Claustre Rafart: “Barcelona va obrir a Picasso les portes de la modernitat”
• Martí Sales: “Hi ha dues opcions: anar-te’n de Barcelona o quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge”
• Adrià Targa: “Hi ha tanta oferta d’experiències que ens sentim buits”
• Pau Noy: “Hi ha massa circumstàncies sospitoses a Rodalia”
• Martí Llorens: “Allò que va passar amb el Poblenou avui no passaria. Es va arrasar tot”
• Sara Mas: “Potenciar les ciutats petites i mitjanes ens permetria de reduir els riscos climàtics”
• Nando Cruz: “Un macrofestival és com un laboratori amb un sistema de castes molt clar”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Una bombolla que no esclata

Cruz atribueix als festivals de gran envergadura, com el Primavera Sound o el Sónar, tots dos a Barcelona, trets de “dobles o triples guetos”. D’entrada, perquè l’elevat preu de l’entrada ja passa un filtre important, però dins, entre les entrades VIP i les diferències en les retribucions i les condicions dels qui hi treballen, la cosa va encara més enllà: “És com un laboratori, perquè t’hi trobes gent que cobra un milió i mig d’euros per fer una hora d’actuació, gent que cobra deu euros per una hora de feina servint birres, gent que paga vuit euros per una cervesa i de seguida li cau a terra… I tot allò no esclata socialment per raons que són bastant difícils d’explicar, perquè és un espai on hi ha unes castes molt clares i molt extremes”, reflexiona.

La seva teoria és que tothom accepta el seu paper dins d’aquella bombolla, d’una banda, perquè, de fet, és una extensió de la vida que hi ha fora, per bé que condensada i caricaturitzada; i d’una altra, perquè la música fa de dic de contenció. “Una de les victòries d’aquests models de concentració de l’oci i de monocultiu dels espais de música és fer creure que no existeix res més”, diu Cruz. En realitat, però, habituar-nos-hi fa que ens perdem la immensa majoria del lleure que hi ha a la ciutat, cosa a què solen contribuir, sovint, la majoria de mitjans, que denuncia que invisibilitzen la resta de l’oferta.

Cruz recorda que fa trenta anys, quan es van començar a normalitzar els festivals al país, ben poca gent hi guanyava diners. La clau va ser descobrir que els festivals no tan sols atreien públic, sinó que aquest públic s’hi podia arribar a gastar molts diners. Quan es fa l’associació entre el turisme i la música, els festivals “comencen a rebre copets a l’esquena i el suport econòmic de les administracions”, que encara avui hi aboquen molts ajuts. Les marques s’hi interessen, la publicitat entra en efervescència –en l’era digital, a més a més, els usuaris en fan publicitat de franc contínuament– i els festivals aconsegueixen, fins i tot, que gent a qui no interessa especialment la música hi vagi. Així, amb el temps, s’arriba a un punt en què, mal que les entrades tinguin preus desorbitats, el pressupost és encara més ambiciosos, perquè hi ha molt de recorregut per als abusos al consumidor dins el recinte.

L’impacte per al teixit musical

Una de les conseqüències més greus, segons Cruz, és el perjudici per al teixit musical de la ciutat i del país. La capacitat econòmica que tenen aquests macrofestivals, sobretot els més forts, és tan per damunt de les petites sales de concerts, per exemple, que fan captius els artistes i, de retruc, les empreses del sector. “A Barcelona tenim empreses que han tardat un any a cobrar la feina que han fet per un festival, però, com que el festival és el peix gros, has de passar per l’embut, perquè aquest peix potser et donarà feina l’any vinent. Aquesta concentració del negoci, tant de poder en tan poques mans, no és gens bona per a ningú”, diu. Aquesta concentració, a més a més, ha anat acompanyada d’una estacionalització que fa que sembli, fins i tot, que la música en viu només és possible a l’estiu i fa que, per a alguns grups, l’ofici se’ls redueixi a tres mesos l’any –de vegades, per contracte i tot.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
• Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”
• Claustre Rafart: “Barcelona va obrir a Picasso les portes de la modernitat”
• Martí Sales: “Hi ha dues opcions: anar-te’n de Barcelona o quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge”
• Adrià Targa: “Hi ha tanta oferta d’experiències que ens sentim buits”
• Pau Noy: “Hi ha massa circumstàncies sospitoses a Rodalia”
• Martí Llorens: “Allò que va passar amb el Poblenou avui no passaria. Es va arrasar tot”
• Sara Mas: “Potenciar les ciutats petites i mitjanes ens permetria de reduir els riscos climàtics”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

Pensar les ciutats d’una altra manera

L’origen de l’embolic actual, recorda Mas, és la transformació del territori que hi ha hagut d’ençà de la revolució industrial. “Es van transformar molts espais sense cap mirament. Hem transformat donant resposta immediata a aquelles necessitats que teníem, i ho hem fet passant per sobre de la natura i al marge de molts altres aspectes. Hem anat tirant diòxid de carboni a l’atmosfera sense miraments, hem fertilitzat els camps d’una manera inadequada, hem salinitzat o hem permès que es destruïssin molts ecosistemes. I hem arribat a un límit en què, realment, ja no podem tornar enrere ni podem anar endavant de la mateixa manera”, reflexiona. A final del segle XX, hi hagué una certa presa de consciència sobre la qüestió ambiental, però ara considera que la mirada dels anys noranta, on sovint ens encallem, ja no és vàlida. “Ja no es tracta d’evitar alguns impactes i compensar-los, es tracta de treballar d’una altra manera”, diu.

Aquesta nova manera de treballar s’ha de concretar, segons que exposa Mas, en quatre línies estratègiques: la mitigació, que ha de reduir les emissions; la prevenció, per a protegir les ciutats de les catàstrofes climàtiques; l’adaptació als canvis ambientals de les darreres dècades i als que vindran; i la resiliència, que faciliti recuperacions més o menys àgils després dels imprevists. A parer seu, tot plegat s’ha de concretar en polítiques com, per exemple, una reconfiguració de la mobilitat que promogui el transport públic, una distribució de l’activitat econòmica que permeti de recuperar la xarxa d’unes ciutats mitjanes menys dependents de Barcelona, o una campanya de rehabilitació energètica a la ciutat més eficient i amb menys burocràcia. Ara bé, cal posar cada cosa al seu lloc. “L’urbanisme pot guiar polítiques generals, però és important entendre que no és únicament l’urbanisme, que ens ho farà aconseguir”, diu.

La mirada territorial

Mas també emfasitza que tota aquesta adaptació s’ha de fer amb una mirada catalana, no tan sols barcelonina. A parer seu, els debats tècnics a la ciutat no tenen prou visió de país, i un dels grans desafiaments dels anys vinents serà com resoldre-ho. “Les polítiques que es fan a Barcelona es preocupen per la gent de Barcelona, i això és imprescindible, però la governança de la ciutat moltes vegades necessita mirar molt més enllà”, diu. Un exemple molt clar d’aquest problema és la política de mobilitat. “La restricció de l’excés de CO₂ a la ciutat no pot plantejar-se si no hi ha unes polítiques de mobilitat complementàries fora de la ciutat. La gent que ve a la ciutat ha de continuar movent-se i el transport públic els ha de garantir l’accés; i la gent que no té accés al transport públic, com a mínim, ha de poder arribar a un aparcament al punt on pot accedir al transport públic”, diu.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
• Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”
• Claustre Rafart: “Barcelona va obrir a Picasso les portes de la modernitat”
• Martí Sales: “Hi ha dues opcions: anar-te’n de Barcelona o quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge”
• Adrià Targa: “Hi ha tanta oferta d’experiències que ens sentim buits”
• Pau Noy: “Hi ha massa circumstàncies sospitoses a Rodalia”
• Martí Llorens: “Allò que va passar amb el Poblenou avui no passaria. Es va arrasar tot”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

Un retrat de l’arrasament

Llorens és de la Barceloneta, però tenia una certa estima pel Poblenou, i just després de sortir de la facultat es va adonar de seguida que era una zona molt interessant de retratar, perquè representava molt bé la desaparició física d’una part de la ciutat, enterrada en aquests somnis d’obertura. “Eres conscient que tot allò era a punt de desaparèixer, i molt de pressa; que no seria una degradació natural de molts anys, sinó que al cap de cinc anys no en quedaria ni rastre, de tot allò.” La duresa de les fotografies de Llorens no era ben bé fruit de la nostàlgia, sinó “d’una consciència que allò no ho veuràs mai més i que, òbviament, cal preservar-ho per al futur”. “Tenia un sentiment d’estupor, de duresa. Això se’n va. Hi havia una mescla d’ensurt, de fascinació”, diu. La velocitat de tot plegat feia venir vertigen.

La sensació era que, si volies retratar tot aquell món que se n’anava, havies d’anar de pressa, i que era molt difícil fer-se a la idea de com seria. “Has vist plànols i projectes, però no te n’imagines l’envergadura  ni de bon tros, les conseqüències que tot allò tindria per a la ciutat.” Llorens insisteix que cal posar-ho en context: els socialistes dominaven totes les institucions, encara era molt allargada l’ombra de la dictadura, i tota l’operació de transformació de la ciutat es venia com una manera de sortir del pou. Per mor d’aquesta idea, de la desaparició de tot el patrimoni industrial no tan sols no se’n parlava, sinó que era rebuda amb aplaudiments, perquè l’ajuntament li havia conferit aquesta càrrega simbòlica. “Veure segons quins enderrocs era força dolorós”, recorda Llorens.

L’oblit

Llorens també lamenta que, malauradament, d’aquell tros de Barcelona que va restar sota les runes amb prou feines se’n recorda res, ja. Tot allò es va poder fer llavors –i hi afegeix: no es podria fer ara– perquè hi havia una complicitat mediàtica molt grossa. Ell mateix, diu, ja tenia llavors la constància d’estar retratant una Barcelona que no apareixia als grans mitjans. Una de les seqüeles que se n’han derivat és que, de tota aquella època, gairebé no hi ha res digitalitzat. Allò que ell en conserva, ho té a la Factoria Heliogràfica, un arxiu que va començar l’any 2017. Però la ciutat no sembla aprendre dels seus mals: ara, critica, en plena època de banalització de la imatge, perquè tothom en fa i en veu contínuament, el fotoperiodisme no té prou cura de retratar com es transforma avui el paisatge urbà, i l’ajuntament, tampoc.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
• Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”
• Claustre Rafart: “Barcelona va obrir a Picasso les portes de la modernitat”
• Martí Sales: “Hi ha dues opcions: anar-te’n de Barcelona o quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge”
• Adrià Targa: “Hi ha tanta oferta d’experiències que ens sentim buits”
• Pau Noy: “Hi ha massa circumstàncies sospitoses a Rodalia”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

Amb tot, Noy explica que, fins i tot si descartéssim la hipòtesi d’una “mà negra”, hi ha raons polítiques i tècniques que expliquen aquest empitjorament. Per començar, una política estatal. “El servei es va començar a espatllar per la manca d’inversió històrica en Rodalia. Espanya s’ha gastat 65.000 milions d’euros, la meitat pagats per Europa, la meitat amb recursos propis, per a construir la xarxa d’alta velocitat més formidable d’Europa. Perquè l’any 2000 José María Aznar va dir que la prioritat ferroviària d’Espanya era connectar les capitals de província peninsulars amb Madrid en menys de quatre hores i mitja. Després va venir Zapatero, que era socialista, era d’esquerres, i aquesta visió no la va invertir, i va continuar”, diu. Ara, per primera vegada, li sembla que això s’ha començat a invertir.

Però la desinversió no és l’únic factor, diu. També hi ha hagut una manca de planificació de la Generalitat de Catalunya, i una mala política d’empresa de RENFE i d’ADIF que, lluny de Catalunya, no han prestat el servei correctament. Per començar, perquè la plantilla que tenen és insuficient. “Hi ha pocs treballadors: Ferrocarrils té cinc vegades més personal per quilòmetre que no pas RENFE”, diu. També apunta que hi ha hagut deixadesa amb el manteniment dels trens i de les estacions, i que cal millorar els sistemes d’informació a l’usuari. A més a més, les prop de dues-centes obres que hi ha actualment no s’han organitzat de manera prou racional. Un exemple: “Com pot ser que la via que passa per Sant Feliu de Llobregat, una de les més carregades d’Europa, pel soterrament de l’estació, sigui durant quatre anys de via única? Això és un acte criminal, directament, perquè qualsevol incidència es propaga.”

Per una altra banda, Noy sosté que tenim deures en tres sentits. Primer, de separar les línies de passatgers i les de mercaderies, però no pas construint per construir, perquè “ens agrada molt construir i poc pensar”, sinó fent estudis d’explotació seriosos. Segon, de fer els intercanviadors prevists dins la regió metropolitana perquè els trajectes entre ciutats com Granollers i Terrassa, per exemple, no hagin de passar necessàriament per Barcelona. I tercer, més enllà de la regió metropolitana, lamenta que es va prendre la decisió històrica de connectar nuclis urbans per carreteres i autopistes, però no pas amb trens, i que això cal invertir-ho ara.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
• Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”
• Claustre Rafart: “Barcelona va obrir a Picasso les portes de la modernitat”
• Martí Sales: “Hi ha dues opcions: anar-te’n de Barcelona o quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge”
• Adrià Targa: “Hi ha tanta oferta d’experiències que ens sentim buits”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
• Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”
• Claustre Rafart: “Barcelona va obrir a Picasso les portes de la modernitat”
• Martí Sales: “Hi ha dues opcions: anar-te’n de Barcelona o quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

Per més frustrant que sigui la situació política actual, per més que l’ambient convidi a l’apatia, tan sols revifarem amb més politització, apunta Sales. El primer deure que tenim és de prendre consciència que les coses no són com són inevitablement. Cita un llibre de David Graeber i David Wengrow The dawn of everything. “A The dawn of everything, David Graeber i David Wengrow diuen que no, que no: que la manera com vivim és una merda i que només fa cent cinquanta o dos-cents anys, que vivim així. En qualsevol moment podem dir que ja en tenim prou, de tot això, com hem fet tantes i tantes vegades en la història. Som nosaltres que hem de decidir com volem viure, si aquesta ciutat ens agrada o no. És la nostra ciutat.”

D’aquest procés forma part, també, un aprenentatge sobre la ciutat que ens envolta i per què és com és. Sales diu que una de les lectures més il·lustratives i fins i tot transformadores en aquest sentit és Deu lliçons sobre Barcelona, de Manuel de Solà-Morales. “Fa molt de temps que la ciutat està molt segregada. La gent es mou en els seus tres o quatre barris i la majoria de barcelonins no coneixen ben bé l’altra meitat de la ciutat. Pertanyin a la meitat que pertanyin. A mi, això, sempre m’esborrona, i em sap molt greu perquè, si visquéssim en un lloc avorrit i sense cap mena de gràcia… No sé si existeix, de fet, un lloc, així, però Barcelona no ho és. I tot i així, tenim una manera de viure alienada, sense connexió amb el lloc. La gent no té ni idea de la ciutat on viu i fa recorreguts automàtics sense aturar-se a pensar si hi ha res d’interessant una mica més enllà”, reflexiona.

El segon pas és passar de les paraules als fets. “Lluitem perquè les coses siguin com volem, denunciem allò que s’hagi de denunciar, lluitem per fer canvis legislatius i a tots els nivells: en la política, al barri, amb la família, a les taules amb els amics”, reflexiona. Un exemple personal: la cooperativa d’habitatge que fa deu anys van articular amb una colla de famílies per anar a viure a Vallcarca. Un altre: parlar català sempre, a tot arreu, amb tothom, fins i tot amb els altres parlants de llengües romàniques que passen tres dies a la ciutat, “amb una mirada absolutament naturalitzada de la llengua”. I un de col·lectiu: l’acció directa. A les zones de luxe del port de la ciutat se li acuden unes quantes obscenitats per a denunciar. “No sé com encara no els han llançat un còctel Molotov”, diu.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
• Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”
• Claustre Rafart: “Barcelona va obrir a Picasso les portes de la modernitat”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La ciutat i Picasso: un cercle virtuós

En aquesta conversa, Rafart explica l’extraordinària impressió que la ciutat va causar a Picasso, que va arribar-hi l’any 1895 amb la família perquè al pare li havien encarregat de cobrir una plaça de professor a l’Escola de Belles Arts. En aquesta fase, Picasso estudia a la Llotja i descobreix físicament Barcelona, voltant-hi, observant-la. La llum que hi troba, els racons, les escenes de carrer, l’inspiraran més enllà del seu temps a la ciutat. És llavors, també, que desenvolupa un hàbit recurrent en tota la seva carrera: el de contradir, amb una creativitat lliure, la rigidesa acadèmica que li imposen a classe, per bé que excel·leix en tots dos fronts. Després d’una temporada a Madrid i a Horta de Sant Joan, on es recupera d’una malaltia, el 1899 torna a Barcelona i, llavors ja sí, influït per l’entorn dels Quatre Gats, s’introdueix al centre neuràlgic de l’avantguarda.

Rafart insisteix molt en el fet que Picasso no és pas cap artista consagrat quan arriba a Barcelona, sinó tot just un noi de catorze anys amb una gran inquietud artística, i la ciutat l’acaba d’emmotllar. “Aquí, les seves ànsies d’anar més enllà, d’experimentar coses noves, queden cobertes, perquè descobreix un altre món. És un moment de construcció personal”, explica. Picasso, diu, va viure la ciutat en la seva plenitud, i això implicava de reflectir-ne l’eufòria fabril amb la creació de l’Eixample, l’efervescència cultural i també la pobresa més paupèrrima. També els trets culturals i les tradicions pròpies, que d’altres han folkloritzat i que Picasso, en canvi, es prenia ben seriosament. En aquest sentit, la historiadora també reivindica que va ser: “Un gran ambaixador universal de les arts i les tradicions populars catalanes, amb una dignitat que ja la voldria jo avui en molts representants que tenim.”

I doncs, n’ha estat digna, Barcelona, de tot això, al cap del temps? Rafart sosté que hem tingut prou cura del llegat del pintor, però que ens falta ambició. És un problema general de la ciutat, troba. “Barcelona ha quedat força apaivagada. Temps enrere, havíem tingut una projecció cultural internacional important, i aquests darrers anys s’ha quedat una mica adormida. Crec que fóra hora que comencés a treure el cap”, diu. Una de les assignatures pendents és una exposició de gran format sobre la relació de Picasso amb les tradicions catalanes, com la que s’ha fet, a petita escala, al Museu de Solsona, i una altra sobre Picasso i Catalunya. “Ens ho devem”, rebla.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
• Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Un problema arrossegat de manca d’ambició

És la primera vegada en molt de temps que veu aquest canvi de paradigma. Durant la seva carrera, ha tingut més aviat una relació distant amb les dinàmiques del seu gremi a la ciutat. Primer, als anys noranta, en plena eclosió del Model Barcelona. “Llavors, amb l’Enric ens sentíem una mica fora d’aquell model de ciutat, teníem la sensació de ser a la perifèria”, explica. Era una qüestió de tarannà: trobava a faltar aquí una cultura més contestatària, menys obedient amb els marcs del debat i amb les directrius oficialistes, més innovadora i transgressora. “Nosaltres miràvem de donar sempre una resposta diferent i de posar damunt la taula més preguntes que respostes, fins i tot posant en dubte els enunciats”, diu. Allà ja, malgrat l’entusiasme de l’època i la presència d’arquitectes que qualifica d’impressionants, malgrat tot, ja hi havia la llavor d’un problema que s’ha anat arrossegant.

Després de l’esclat de la crisi financera del 2008, Miàs troba que aquest problema tan estès de manca d’ambició encara es va consolidar. El missatge polític que receptava austeritat i contenció es va barrejar amb l’expressió arquitectònica hegemònica, a parer seu. D’aquí “va venir tota l’onada d’una arquitectura molt centrada a aparentar, a fer la sensació que tot era de baix cost i de poca sofisticació”, explica. Els grans projectes van perdre prestigi, es va posar de moda un vocabulari específic de la sostenibilitat que errava el tret. L’estil que en va sorgir, amb una certa idea de ser de baix cost, diu que no tenia recorregut per a resoldre problemes ni per a dissenyar les infrastructures que necessita una ciutat més enllà de l’escala domèstica. Li sembla que no hi ha hagut prou valentia. “Hem de projectar Barcelona a cinquanta anys vista encara que el present sigui incòmode per al veí”, diu.

Així i tot, es declara un enamorat de Barcelona. No tan sols per l’afecte personal que hi té, sinó per l’esperit que, a desgrat de tot això, continua mantenint viva la ciutat. “La gran qualitat de Barcelona és que és un lloc de laboratori. És de les poques ciutats on et pots equivocar. A Venècia no et pots equivocar. Ja està feta. A Barcelona hi pots assajar, equivocar-te o millorar. Encara és a temps de fer-ho més. Encara pots tirar a terra el Maremàgnum, deixar-lo sense edificis i veure el mar. Encara podríem bombardejar algunes zones de la ciutat i encara podem aixecar alguns altres edificis que estan per venir”, reflexiona.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

Aquestes noves eines hauran de servir, segons Peris, per a impedir que Barcelona “es desequilibri”. La ciutat té molt potencial, diu, però ara mateix hi ha una lluita interna en dos fronts molt importants. El primer, la tensió entre la capacitat d’atracció de residents, d’activitat econòmica i de llocs de feina, i l’expulsió de residents pel preu de l’habitatge. “Aquí hi ha una batalla oberta que és molt important de resoldre”, diu, perquè no sigui “un greuge per als veïns de la ciutat”. El segon risc de desequilibri és l’aprofitament de l’espai. Les ciutats mediterrànies són molt denses, cosa que té efectes molt positius, com la proximitat o la generació de sinergies, però també envits com la competència per l’espai lliure –cosa que s’observa, per exemple, en el turisme. Peris remarca que no hi ha solucions finals, de manera que aquesta mena de problemes requereixen una atenció constant.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Cap al policentrisme

El nou PDUM preveu més habitatge assequible i més zones verdes, però una de les reformes més estructurals serà la de redistribuir el territori, de fer-lo més policèntric. “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona. Costa molt entrar i sortir de la ciutat, però alhora ens hi veiem forçats constantment”, observa. Personalment, diu, viure fora de la ciutat i de l’àrea metropolitana stricto sensu l’ha feta experimentar en primera persona “què implica viure fora de la ciutat i treballar-hi”. “Hi ha uns peatges que encara hem de suportar perquè moltes coses encara passen pel centre de la ciutat. Ets molt més conscient d’aquest model centralista, de la congestió de les infrastructures (per exemple, el transport públic), i que cal reequilibrar el territori i repartir l’activitat més enllà dels límits administratius de l’àrea metropolitana”, diu.

Peris explica que les infrastructures, sobretot el transport públic, s’han d’adaptar perquè responguin al model policèntric cap on cal avançar, i no pas al model concèntric actual que dibuixava el pla general del 1976. “Cal treballar més en xarxa, equilibrar els territoris. Ara els nivells d’accessibilitat al transport públic són molt elevats al centre de la ciutat, mentre que en unes altres zones de l’àrea metropolitana no ho són tant. Això vol dir que cal millorar l’accessibilitat en totes direccions”, explica. Aquesta redistribució s’acompanyarà, per exemple, del desenvolupament de les grans avingudes metropolitanes. La intenció de fons és d’impedir que Barcelona tendeixi cap a l’especialització a còpia de concentrar l’activitat econòmica, i que altres municipis metropolitans esdevinguin purament residencials. “La tendència a l’especialització genera segregació”, diu.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

No encetar-los té unes quantes conseqüències. Per una banda, una arquitectura administrativa que no està prou al dia, cosa que ocasiona problemes constants d’ineficàcia. I, per una altra, un cert recel respecte de Barcelona a tot el país. “En la globalització, les locomotores de la creació de riquesa són les grans ciutats i les àrees metropolitanes. Això fa la sensació que uns estiren molt i uns altres es queden en segon terme. Per això hi ha molta ciutat mitjana a Catalunya que, de vegades, es troba en una situació d’estancament, de no saber cap on anar”, diu. Però ací no totes les solucions passen per una governança territorial més ben definida: hi ha d’haver una redistribució d’inversions i de recursos. En aquest punt, també hi troba a faltar visió política: “Hi ha d’haver una simbiosi entre el camp i la ciutat. L’un s’alimenta de l’altre i viceversa. I aquesta visió de conjunt del territori és una cosa que ara mateix no tenim”, lamenta.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Un canvi de mentalitat

Idealment, diu Tomàs, la Generalitat hauria d’agafar el bou per les banyes i començar a posar-hi fil a l’agulla amb ambició. Tanmateix, no ho veu un camí gaire transitable, ara com ara: hi ha molts interessos, molts conflictes que s’hi entrecreuen i molta feina que s’amuntega. En canvi, considera que, mentrestant, es pot anar avançant amb un mètode més suau, “tot creant incentius perquè els ajuntaments vetllin per cooperar, perquè vegin que té sentit anar escalant i anar construint confiances”. “Tot això passa per un canvi de mentalitat: entendre que el teu municipi no està aïllat, que si va bé o malament no depèn tan sols de factors endògens. Cal canviar també la visió de com llegim el territori”, apunta.

Aquest canvi de mentalitat és més peremptori que no pas un nou disseny administratiu sobre el qual, de moment, no hi ha consens. Per exemple, Tomàs veu amb una certa renuència que es proposi la possibilitat de crear un batlle metropolità per als trenta-sis municipis, incloent-hi Barcelona, que integren l’àrea metropolitana, d’una manera semblant a Londres. Els estudis que han fet fins ara, explica la professora, apunten que, d’entrada, els veïns no volen més eleccions, i la participació sol ser força baixa als llocs que funcionen amb aquest model. El cas de Londres no és equiparable al de Barcelona perquè allà l’organització, de partida, ja era més policèntrica. “La idea d’un sol alcalde per a l’àrea metropolitana de Barcelona és totalment inviable”, afirma amb contundència.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

Casañas considera que hi ha una superposició institucional excessiva i molt poc eficaç –ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, i, encara, les administracions espanyola i europea. Aquest trencaclosques fa més difícil d’aplicar el principi de subsidiarietat, que estipula que la presa de decisions s’ha de fer tan a prop com sigui possible dels territoris que en percebran les conseqüències. “S’ha de simplificar l’administració, ordenar-la i fusionar-ne nivells administratius”, diu. Tant les províncies com les comarques han caducat, perquè es van fer amb paràmetres que ja són obsolets. “A Cunit som província de Tarragona, però si demanes a qualsevol veí quants cops va a Tarragona et dirà que ni un. En canvi, si li demanes quants cops va a Barcelona o a Vilanova et dirà que gairebé sempre”, diu.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Un recel cap a Barcelona

Amb l’abandonament del projecte d’ordenar Catalunya per vegueries, suspès pel Tribunal Constitucional espanyol, bona part del país s’ha quedat en fals. Casañas sosté que caldria cercar fórmules per a recuperar-lo, perquè, de moment, una de les conseqüències més delicades de tot plegat és que va creixent el recel respecte de Barcelona. A parer seu, encara no s’hi ha trencat la connexió emocional ni el sentit de capitalitat, però hi ha el perill que passi. “La manera d’entendre Catalunya que es pugui tenir fora de Barcelona no exclou Barcelona. No sé si la manera d’entendre Barcelona des de Barcelona exclou una manera d’entendre Catalunya”, diu. Troba que, a partir de l’any 2010, que prosperés la llei de l’àrea metropolitana però s’estronqués la de vegueries ha causat un desenvolupament a dues velocitats.

Decisions que es prenen en despatxos de Barcelona, com la zonificació de Rodalia o les restriccions de mobilitat, afecten pobles a cinquanta-dos quilòmetres i més enllà, però aquests pobles no se senten prou escoltats. “He passat pel carrer Consell de Cent i és espectacular. Ara, a Cunit hi tinc els mateixos trens que fa trenta anys. Els mateixos”, diu. “No pot ser que Barcelona es quedi els beneficis i externalitzi els costos. Quan fa polítiques, l’àrea metropolitana ha de pensar més en la segona corona, la tercera i la quarta.” A llarg termini, si la situació no s’adreça, tem que no es vagin conreant dues identitats paral·leles, una de metropolitana i una de no metropolitana, que deixin enrere la manera com entenem Catalunya avui. Això tal volta es començaria a solucionar amb una governança més regional que permetés de gestionar el territori d’una manera més equilibrada.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Més participació

Professionalment, Juarez mira de trencar aquesta dinàmica, i fa molts anys que es dedica a fer més participatius l’urbanisme, l’arquitectura i l’habitatge. Ara treballa a Wikihousing, un projecte d’habitatge assequible al barri del Poble-sec cofinançat per l’ajuntament, atès que l’equip va guanyar una convocatòria pública d’innovació ciutadana. Serà un edifici en bona part autoconstruït, pre-fabricat, desmuntable, escalable i reutilitzable. “És un projecte de màxims, radicalment participatiu, amb els joves al centre”, explica, fet amb codi obert, sense patent, perquè pugui ser reproduïble. La idea parteix de la constatació que els joves de la ciutat consideren que l’habitatge, l’accés al mercat laboral i la salut mental són les tres principals preocupacions, i aquí miren d’integrar una solució conjunta: una xarxa variada de joves que, en comunitat, treballa tot contribuint a crear el lloc on viuran.

Aquesta mena de projectes, sosté, poden contribuir humilment a un canvi en aquesta cultura urbana que s’ha anat encarcarant, com una sotragada que recordi que hi ha marge per a treballar diferent. Tanmateix, admet que cada projecte és com posar tiretes a una gran hemorràgia, perquè el problema de fons és el model econòmic de Barcelona. “La ciutat és, entre més coses, un lloc d’oportunitat per a la inversió massa suculent perquè el sentit comú i les necessitats socials es posin davant d’unes altres voluntats. Però jo crec que això no hauria de ser obstacle perquè plantegem què s’hauria de fer”, diu. L’estratègia per estroncar aquesta hemorràgia, a parer seu, durà molt de temps, però mentrestant és important una regulació ambiciosa i que trepitgi interessos. “No pot ser que l’habitatge, que és un bé de primera necessitat, no estigui regulat, mentre moltes altres coses ho estan perfectament.”

La ciutat inacabada

Un altre canvi que cal consolidar és el del paradigma urbanístic del segle XX, que consistia en un creixement en forma de taca d’oli, en horitzontal, tot guanyant terrenys al camp. “Això, moltes de les nostres ciutats ja no ho poden assumir, evidentment. No tenen més espai per a créixer en aquest sentit. Crec que, més que no pas creixement pur, hem de treballar un concepte de densificació selectiva. En l’urbanisme del segle XXI, el llenç de l’urbanisme és la ciutat en si mateixa. Hi ha molt d’espai que es va guanyant al vehicle privat, i encara se’n guanyarà més; n’hi ha que hem destinat a una forma una mica nociva d’entendre el turisme i que també hem de recuperar, i hem de reflexionar molt sobre els espais de treball a la ciutat, siguin terciaris o productius. Ja no parlaria de creixement, sinó d’una nova mescla d’allò que ja existeix”, apunta Juarez. “Hem d’entendre que la ciutat sempre és editable, sempre està per acabar.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

La diferència de rendes entre els barris de Barcelona reflecteix també una desigualtat en la qualitat sexual i reproductiva. Per exemple, les infeccions de transmissió sexual es concentren en les zones de rendes baixes. En aquestes zones, hi ha més noies afectades –perquè, segons que han detectat, tenen més dificultats perquè els nois accedeixin a fer servir el preservatiu–, mentre que en els districtes de nivell socioeconòmic mitjà s’infecten més els nois. Als punts de renda més baixa, com Nou Barris, també hi ha més avortaments i més embarassos adolescents que continuen endavant.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Els fills, més tard

Un altre indicador de salut molt travessat per les condicions de vida és l’edat en què es tenen fills, que, en cosa de dues generacions o tres, s’ha endarrerit gairebé una dècada. Avui, la mitjana d’edat de les dones quan tenen el primer fill són els trenta-quatre anys. Als districtes de rendes més altes, l’edat encara s’endarrereix més. Per què? Entre més raons, “perquè, com més nivell educatiu, social i econòmic hi ha, més necessitat també de tenir un període de formació i una trajectòria professional més llarga”. Però, en general, l’edat també s’endarrereix perquè costa de trobar estabilitat: es fa difícil d’accedir a un habitatge, amb el preu del lloguer disparat. Moltes parelles han de compartir pis fins tard amb més persones, i això els fa ajornar la decisió.

Un canvi en la manera de parlar de sexe

La doctora Martínez també demana un canvi seriós en la manera de parlar de sexe. El temps de les classes magistrals i de l’alliçonament als joves ha passat. El repunt en les infeccions de transmissió sexual no es doblegarà amb les velles campanyes publicitàries pensades de dalt cap a baix, sinó que se n’han de promoure unes altres de més participatives, elaborades pels adolescents mateixos. Ja hi ha llocs de la ciutat on se segueixen iniciatives d’aquesta mena, com al Casal de Porta, a Nou Barris. Els professionals, diu, han d’escoltar més els joves i parlar-los diferent. “Ens vam adonar que en realitat no havíem d’anar als casals a parlar-los d’infeccions, sinó que havíem de buscar maneres diferents de treballar les relacions sexuals respectuoses”, diu.

És, sobretot, un canvi cultural, que ha de començar abans, amb una assignatura d’educació sexual a les escoles i als instituts que fa molts anys que és pendent. “S’ha de posar en marxa de manera bastant urgent una educació sexual integral”, diu. “En una hora i mitja és impossible aprofundir i treballar tots els aspectes que cal tractar.”

Aquest desencantament neix del record d’una ciutat molt més fèrtil i cohesionada, la Barcelona de la seva adolescència i primera joventut. Li semblava “un terreny de joc ideològic i cultural molt potent”, però ara té la sensació que “funciona com un grup de petites illes de reserves”. Aleshores, els fòrums digitals com el 3XL.net, explica, li van servir per fer incursions a la ciutat i conèixer-hi gent. S’hi aplegaven joves de Sant Cugat, de Cerdanyola, de Badalona, com ell, o de barris més perifèrics de la ciutat. “Ens trobàvem una mica com extraterrestres que arribàvem al centre de la ciutat i l’exploràvem junts. Mai no va ser un espai purament de construcció d’identitat nacional, però hi havia elements interessants”, diu. D’entrada, que era un temps en què l’ús general d’internet encara proveïa més oportunitats per a socialitzar que no pas per a alienar-se.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La pèrdua de la Barcelona física i de la Barcelona digital

Això s’ha anat perdent, amb els anys. En l’espai físic, s’observa amb la transformació de la plaça de Catalunya, que llavors era el punt de reunió on bullien “uns llenguatges i uns codis de carrer que servien per a construir-te un món” i ara, en canvi, “és com la zona zero d’una ciutat una mica més morta”. En l’espai digital, la deriva última d’internet ha aprofundit aquesta despersonalització. Internet era un espai per a descobrir la teva pròpia cultura, però ara fa molt menys aquest servei: “Una de les conseqüències de la deriva optimitzadora de Silicon Valley, que converteix aquestes plataformes suposadament socials en eines molt eficients per a vendre’ns publicitat, amb uns dissenys molt addictius, ha fet que aquella funció d’internet, que per a mi era la funció principal, sigui molt més difícil”, diu. “Ens ho hem deixat perdre massa ràpid.”

Aquest desdibuixament també es veu en la nova Barcelona digital, que ha substituït la dels fòrums com el 3XL.net. Lloreta furga sovint els punts de trobada d’expatriats per veure què s’hi troba, i la ciutat que hi expliquen no té cap d’aquests problemes que el fustiguen. “He detectat que molts expats creuen honestament que el brunch és una cosa tradicional de Barcelona. Hi ha gent que diu: ‘Vinc a Barcelona perquè m’agrada molt el brunch i n’és la capital’. No som conscients fins a quin punt els catalanets som unes illes i la resta és la mar. La gran majoria de Barcelona ja és, ara mateix, aquesta altra identitat de la ciutat que nosaltres rebutgem, que no ens agrada, que no la sentim pròpia”, explica. Res no és tan greu com ell ho patia vivint al Poblenou: “Els expats que viuen a Barcelona són extremadament feliços: els hem fet un escenari preciós”.

De totes maneres, hi ha esperança, perquè la part neuràlgica del problema continua essent política. “Ens ha costat tenir un relat ferm i estable de què és Barcelona, i té a veure amb el fet que ens ha costat entendre-la com la capital dels Països Catalans”, afirma. Hem comès l’error de renunciar a la reivindicació de la nostra Barcelona, cosa que tan sols es poden permetre les grans metròpolis amb un estat darrere, diu. Al món que ve, on les arrels seran com més va més reivindicades per a sobreviure l’onada homogeneïtzadora, hi haurà una oportunitat per a recuperar-ho. “Defensar una mirada genuïna de Barcelona a les xarxes, per a mi, no és una idea antiglobalitzadora en el sentit proteccionista reaccionari: és l’única manera de poder ser en un món globalitzat.”

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Pensar el futur

Som en un punt d’inflexió. “Som en un moment en què hem de decidir què volem ser de grans i quin model de pesca tenim. Jo espero que els meus fills puguin continuar menjant peix de les nostres barques, fent una canana o una gambeta blanca un dia normal sense haver-s’hi de deixar mig sou. I espero que pugui ser un model viable per a la ciutat, que sigui un orgull per a la ciutat, que la ciutat senti que és una part important del seu ADN. Però som en un punt d’inflexió, de molta dificultat, en què les coses s’han de moure, i no ens ho posen fàcil”, lamenta. Caparrós critica la hipocresia que es parli d’obertura a la mar, després dels Jocs Olímpics, o d’economia blava, darrerament, i que, en canvi, es doni l’esquena als pescadors. A parer seu, hem de triar entre dos models: convertir el port en un parc temàtic amb un operador turístic que munti un grapat de peixateries falses, o lluitar per fer viable i sostenible la pesca.

Caparrós creu que les possibilitats de fer viable la pesca requereixen que, els anys vinents, s’inverteixi molt més en formació que no pas en infrastructures per al port. Tots els ports d’occident, diu, han fet processos semblants per a repensar-se. “Ara tenim barques preparades, amb eines cada vegada més selectives, cada vegada es pesca millor, es respecten les vedes, es fan plans d’ecogestió, es respecta moltíssim el medi, es parla moltíssim amb científics… I moltes vegades no és una cosa dels diners i prou, sinó de la gestió”, diu. Per exemple, per justificar la manca de cursos formatius al sector, les administracions solen adduir que no hi ha prou demanda per a dedicar-se a la pesca, però Caparrós els demana que s’ho mirin a l’inrevés: si es recuperen els cursos de formació professional polivalent, es donarà una sortida a molts joves. En col·lectius com el dels manters, per exemple, hi ha molts pescadors que ho eren als seus països d’origen i que, aquí, no s’hi dediquen perquè no els posen prou facilitats.

La gentrificació de la Barceloneta

Un dels elements més esgotadors de treballar en la pesca al port de Barcelona, explica Caparrós, és la gentrificació del barri de la Barceloneta. No vol romantitzar el record que en té de petita, perquè encara té al cap el salnitre que l’acompanyava quan sortia de l’aigua o que havien de posar cartells al cotxe: “No em robis, que sóc del barri!” Tanmateix, llavors era un barri cohesionat, com un petit reducte en què una nena podia passar molt de temps al moll, envoltada de gent que coneixia, jugant amb les xarxes o als bars de mariners. Se’l mira amb dolcesa i el continua trobant un barri bonic, però, amb l’arribada del turisme en massa, tot això s’ha anat evaporant: “Ara és molt difícil fer-hi una xarxa. Cada dos anys se’n van quatre o cinc persones de la classe dels meus fills perquè els pares no troben feina o el lloguer és massa alt. Lluitem des d’on podem: des dels comerços del barri, des de les places, des del moll, amb els estibadors… Però cada vegada és més difícil”, diu.

Ara li agrada la Barcelona que veu. Es nega a queixar-se i a caure en el pessimisme. Creu en el paper del veí actiu que fa servir el telèfon d’atenció al ciutadà i que s’atura per a demanar a la guàrdia urbana que faci millor la seva feina. Del malestar que hi ha avui a la ciutat –per una certa despersonalització, per la pujada extraordinària del preu del lloguer, per la massificació turística– s’estima més no fer-ne un gra massa: diu que és un símptoma que la ciutat batega. “Aquesta és l’evolució que hi ha al món i a les grans ciutats. Les ciutats importants que tenen empenta evolucionen. Sabeu quines són les ciutats que no evolucionen? Les que són mortes. Allò que s’ha de fer és, amb totes les eines de què es disposa, governar”, resol.

Una altra cosa són els polítics. Mirant una mica enrere, la majoria d’ex-batlles li semblen decebedors. “Només hi ha hagut un alcalde: Maragall. Els altres no anaven mai al seu nivell. Clos va ser un bon regidor de Ciutat Vella, que era dificilíssim, però un alcalde que no donava la mesura. D’Hereu, no en parlem. I els vuit anys d’Ada Colau han estat una catàstrofe.” La recepta de Maragall era un còctel: “El moment històric, el lloc on s’havia criat, el grup d’amics que ja tenia, el fet que era una persona interessada per la ciutat i l’arquitectura, i per això es van entendre de seguida amb Bohigas…” Els polítics d’avui, diu Permanyer, no tenen res a veure amb els d’abans, però ell continua confiant en les virtuts de la política municipal. “La política municipal són les coses que un veí veu. I una cosa que veu és si li netegen el carrer, si està ben enllumenat, si li roben la cartera. És molt prosaic, però molt important. Per què? Perquè per molts discursos i mentides que es puguin dir, no enganyaran el ciutadà. En canvi, en la política nacional, sí, perquè tot és una abstracció que queda diluïda”, diu.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

“Molts vàrem picar pedra perquè l’aeroport del Prat superés aquest encotillament que el feia estrictament europeu o mediterrani. L’aeroport del Prat havia de ser un aeroport global. Finalment, AENA ho va entendre, això, i ha canviat d’estratègia”, sosté Oliver. Reconeix que, fins ara, les dades han deixat poc marge de dubte: la darrera vegada que en teníem dades segregades, l’aeroport de Barcelona representava el 47% dels ingressos i el 7% de les inversions d’AENA, i les dades del Departament de Territori d’abans de la pandèmia deien que la participació de l’aeroport de Barcelona a AENA representava el 55% dels beneficis i la de Barajas, només el 4%. Encara que continuï essent una empresa espanyola en què la Generalitat no té el poder efectiu, Oliver diu que hi ha hagut canvis de fons, perquè ara AENA ja permet als representants catalans de negociar pel seu compte amb les companyies internacionals, i perquè la inversió de l’ampliació significaria 1.700 milions que començarien a compensar el greuge històric.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Més intercontinentals per a connectar amb l’Àsia

Oliver justifica la necessitat de l’ampliació perquè el mercat asiàtic, diu, és el mercat intercontinental natural de Barcelona i de Catalunya, i reclama més vols. L’aeroport de Barcelona va perdre unes quantes rutes intercontinentals durant la pandèmia, però les ha recuperades amb escreix. Això fa que en les franges amb més trànsit de l’any i en les hores més punta de cada dia, s’hagi arribat a una situació que ell considera de saturació. Durant la temporada d’estiu, per exemple, diu que no hi ha prou punts d’estacionament per a tots els avions grans, i que això fa que les companyies es repensin la presència a Barcelona. Per una altra banda, l’ampliació creu que afavoriria una connexió més fluida amb el mercat asiàtic, que és “el mercat intercontinental natural de Barcelona i de Catalunya”. Fins ara, explica, els tres vols diaris directes amb Seül han facilitat molt el creixement de les relacions amb Corea del Sud.

Oliver admet un dels grans arguments en contra de l’ampliació: la contaminació. Els qui s’hi oposen addueixen que, d’ençà dels anys noranta, les emissions de l’aviació internacional a la Unió Europea han augmentat d’un 140%, segons l’IPCC, i que encara trigarem molts anys a trobar la manera que els biocombustibles serveixin per a rebaixar la carbonització, més enllà de l’ús dels sintètics en l’enlairament i l’aterratge. Ell reconeix que les emissions de l’aviació s’han incrementat aquests darrers anys perquè ha crescut molt el nombre d’operacions, però hi rebat que el transport terrestre contamina més i que les companyies fan esforços per a incorporar el SAF –combustible sostenible. També demana que hi hagi més inversió ferroviària per a substituir trajectes, però diu que mentrestant cal competir. Sobre el turisme, també admet que cal reconsiderar-ne el model i reduir-ne la dependència, però defensa que més connexions amb el mercat asiàtic significarien, a tot estirar, turisme amb un valor afegit més alt.

La seva opció preferida per a fer l’ampliació és ampliar 500 metres la tercera pista cap a la reserva verda de la Ricarda i construir-hi una terminal satèl·lit. “Una cosa i una altra van lligades. Si estenem la pista però no construïm la terminal satèl·lit, ens quedem curts. Si construïm la terminal però no estenem la pista, també”, diu. Això, a parer seu, permetria de passar de les setanta-dues operacions per hora actuals a noranta. La Ricarda, “més enllà del tòtem, és una llacuna artificial amb una biodiversitat a la baixa”, diu, la destrucció es podria compensar revitalitzant uns altres punts del Delta del Llobregat. La resta d’opcions les troba menys realistes. Sobretot, la construcció d’una pista sobre la mar, que considera faraònica i “una aberració del punt de vista ambiental”. Oliver diu que encara faria perillar més la biodiversitat marítima i els avions haurien de fer un recorregut més llarg, cosa que implicaria més emissions.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Segons el Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge, caldrà que els vint anys vinents Catalunya arribi als 300.000 habitatges destinats a polítiques socials. A parer de Sisternas, estem massa estancats en el debat sobre com els aconseguirem: “Totes les vies són bones. Allò que s’ha de fer és deixar de discutir sobre si és una via o és l’altra i començar-ne una. Hi ha tanta feina a fer, que els que puguem comprar a mercat, comprem-los; els que ens cedeixi la SAREB, agafem-los tots i rehabilitem-los; i els que puguem construir, construïm-los”, proposa. La recepta que defensa és una col·laboració público-privada sistemàtica i àgil, amb actors de tota mena: cooperatives, fundacions i entitats del tercer sector, promotores sense ànim de lucre o de lucre limitat, o promotores convencionals.

Perquè tot això funcioni, Sisternas argumenta que cal complementar-ho amb més compra de sòl públic. “Comprar sòl per als futurs desenvolupaments és car, però d’aquí a trenta anys ho serà molt més. Val la pena tenir reserves de sòl per a poder edificar aquests pisos a diversos preus, de molt socials fins a assequibles, precisament per ampliar el parc públic i tenir una alternativa a aquest mercat tan sobreescalfat”, diu. Un dels problemes és que la necessitat d’habitatge i el projecte de ciutat no han anat prou enllaçats, tot sovint. Diu que troba a faltar una cartografia actualitzada per a saber de quins espais disposem. Al voltant de la nova estació de la Sagrera, per exemple, hi haurà molt d’espai per a edificar, i molt d’aquest sòl ja és de l’ajuntament, “però enlloc no hi ha plànols ni això forma part de l’agenda de la ciutat”.

Pensar l’organització del territori a llarg termini

El nus, diu Sisternas, s’arrossega de fa molts anys. Després de l’aprovació del pla general metropolità de 1976, es va donar molt de protagonisme a la transformació física de l’espai públic de Barcelona, però les polítiques d’habitatge no van ser proporcionals. “Hi havia una ambició molt gran per a fer passejos, recuperar places i grans parcs urbans. Vist amb perspectiva, crec que la ciutat es va permetre tota aquesta transformació i no va tenir en compte el parc públic d’habitatge”, diu. En aquell temps, molts pisos públics es donaven en propietat i després es van poder vendre al mercat lliure, cosa que va aprimar molt el parc públic d’habitatge. L’error, diu Sisternas, va ser pensar que aquestes operacions de regeneració urbana es podrien anar repetint indefinidament. I això no va passar.

No es pot tornar a repetir. Sisternas creu que cal assumir que, inevitablement, la població de Catalunya continuarà creixent molt. “Catalunya té la mateixa mida que la costa est dels Estats Units. Des de Cadaqués a Alcanar és el mateix que des de Boston fins a Washington. Allà hi ha 36 milions d’habitants. Nosaltres som 8 milions”, diu. I afegeix que l’adaptació a aquest creixement s’ha de planificar. La majoria del sòl de Catalunya no és urbanitzable i la construcció en massa fa recelar molta gent. En canvi, “edificar cent mil pisos en un territori tan gran com Catalunya probablement és ocupar dues illes a cada ciutat mitjana; no vol dir fer grans Bellvitges”, sosté Sisternas. Les administracions s’han de preparar per fer una feinada ingent per a redistribuir el país, amb polítiques públiques que facin més atractives econòmicament les ciutats mitjanes i estronquin la concentració de capital a Barcelona.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

L’aplicació d’aquests models d’intel·ligència artificial és encara en una fase molt inicial. Té dos vessants, segons que diu Ortega. Per una banda, el més evident, tots aquells recursos que ajuden a millorar l’execució tècnica dels projectes: paquets de programari que incorporen aplicacions de generació d’imatges –com ara renders i projeccions com més va de més qualitat– o de texts. És un procés que va molt de pressa gràcies a l’empenta del mercat, que segueix el ritme del Chat GPT. L’altre vessant, més lent però més profund, són programes experimentals que encreuen dades. Un exemple en què ell mateix col·labora, encapçalat per l’Escola del Vallès: un projecte per a la Biennal de Venècia que estudia tots els concursos d’habitatge social fets al Principat i a les Illes. “Com que en els concursos hi ha moltes propostes mai no construïdes, perquè els arquitectes tenen moltes idees i després només se’n construeixen una o dues, reciclem aquest repositori amagat en l’administració i fem entrenaments de models perquè els tècnics que fan nous projectes tinguin més capacitat d’especular”, explica.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Possibles aplicacions

Ortega tan sols lamenta que Catalunya va un xic endarrerida en la cultura digital dels professionals del seu ram. El món sencer es troba en fase de prova i error, però n’hi ha que van més avançats. “A Suïssa hi ha molta inversió en bases de dades públiques per a poder fer recerca. És una cosa que nosaltres hauríem de fer més, un dels reptes: com organitzem les dades que permeten de treballar aquests models”, diu. Allí, la inversió ja ha començat a retornar: “Les dades serveixen per als investigadors, els tècnics i els polítics per a gestionar el futur.” Ací s’aplica en camps concrets, com la gestió del trànsit o les prediccions del comportament tèrmic, però cal anar un pas més enllà i explorar amb intel·ligència artificial l’evolució dels edificis o l’ús que els veïns fan de segons quins espais, a fi de prendre després decisions de gestió pública.

Aquesta mena d’eines també podrien servir, per exemple, per a analitzar la situació del parc d’habitatge o del teixit urbà. Quins edificis o quins blocs requereixen intervencions i de quina mena? “Això es pot fer amb processos de reconeixement d’imatge, satel·litals, aprofitant bancs de dades no pensats per a això però que es poden reconstruir en aquests termes. Per exemple, Google Street View o similars. Després, un cop fetes les feines de reconeixement, hi pot haver una intervenció més encertada”, apunta Ortega.

Tot això, és clar, diu que ha d’anar paral·lel a la vigilància dels perills que implica un cert tipus de gestió de dades. El model de les ciutats intel·ligents va demostrar que la digitalització i, després, la intel·ligència artificial ofereixen moltes possibilitats de creixement econòmic, però que no tot són flors i violes. Sobretot hi veu dificultats en dos camps: en el del disseny, llacunes amb l’autoria i la propietat intel·lectual, i en termes de llibertat, l’ús fraudulent i la manca de regulació. “Hi ha un problema de gestió de la privacitat, de l’ús i de la comercialització de les dades. Socialment és molt delicat i es va fent, crec, un esforç normatiu important per a regular tot aquest repte.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

El turista sol representar una demanda no necessàriament vinculada al patrimoni culinari del país on va. Això es combina amb una interrupció històrica de la transmissió d’aquest patrimoni de pares a fills. I tot plegat té un efecte de contagi. “Hi ha una restauració per a agradar. Hi ha una restauració de tendència i poc valenta, una oferta gastronòmica que agradi a tothom, transversalment, que agradi al nen i a l’avi. Per tant, no té cap mena d’interès gastronòmic, perquè és molt estàndard. És una restauració que podries trobar en qualsevol aeroport”, lamenta Parellada.

El problema és que un restaurant mitjà es troba molts entrebancs. “Els empresaris som porucs. De tu depenen moltes famílies. És molt bonic dir que tothom faci fetge amb ceba i escudella, però els comptes t’han de sortir; ja no per tu, sinó per garantir els mínims per a pagar el personal. Fas ronyons al xerès o cap i ventre i no en vens ni un, i acabes fent unes gyozes que, per no perdre l’essència, les fas de fricandó”, diu. Tot està profundament marcat per la viabilitat econòmica. “Els restaurants se’n surten com poden. Som en un moment de supervivència del model, perquè les grans cadenes s’ho van quedant tot. Els qui tenim negocis independents les passem magres per a tirar endavant. El client mana, i si vol que facis ensaladilla russa, fas ensaladilla russa, i si vol croquetes, doncs croquetes.”

Les raons per a l’optimisme

Malgrat tot, Parellada diu que no veu que el patrimoni culinari català a Barcelona es trobi en perill de mort. Una de les raons és que hi ha xefs de renom que creen tendència, diu, als quals s’ha de reconèixer la tasca de reconnectar amb la tradició. A parer seu, la constel·lació de deixebles de Ferran Adrià al Bulli ha començat a seguir aquest camí, cosa que beneficia tota la xarxa de restaurants mitjans o més petits que els volen seguir. “La revolució Adrià va ser absolutament necessària, perquè va fer que l’ofici en sortís molt enorgullit”, diu. Gràcies a aquell terratrèmol, la cuina va agafar prestigi dins els restaurants i va deixar d’estar arraconada al lloc més trist i llòbrec. Tanmateix, també en aquella època es van consolidar dos problemes: la normalització del malbaratament, en nom de l’estètica, i l’orientalització dels plats. Ara, en canvi, creu que totes dues coses s’han començat a corregir.

El moment convida a retrobar-se amb el patrimoni. “Amb les cuines foranes hem patit un enlluernament. Totes ens han semblat més ben parides, molt més sexys, que la nostra. El nostre fricandó no és bonic, té color de caca, i no queda bé a les fotografies de l’Instagram. Tant se val, valorem-lo! Estimem-lo! Suquem-hi pa! L’elit ja el sap fer bonic”, diu. Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

A parer seu, la clau serà relligar uns quants elements molt influents en l’eficàcia urbana que ara com ara estan bastant desconnectats entre ells, malgrat que es trobin l’un al costat de l’altre. En aquesta llista, Busquets hi situa el riu Besòs i el riu Llobregat, que titlla de joies, “dos rius que eren com dues clavegueres i que estan començant a esdevenir espais naturals”. I hi afegeix el port, l’aeroport, la Zona Franca i la part de la muntanya de Montjuïc que s’obre cap al delta del Llobregat, però que “no està gaire acabada ni urbanitzada”, i que al peu hi té la nova Fira. La vitalització de tota aquella zona, diu, “és una de les oportunitats metropolitanes o nacionals més grans que tenim en aquest moment: lligar i produir a partir d’això, i crear uns elements que després tindran influència sobre els elements de treball de Viladecans, de l’Hospitalet…” La intenció ha de ser, segons Busquets, de pensar sistemes d’activitat totalment metropolitans com ho podria ser aquest.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La petjada dels grans esdeveniments

Entre el 1983 i el 1989, Busquets va ser cap d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona i, per tant, un dels artífexs de la metamorfosi olímpica de la ciutat. Ara fa un balanç positiu dels jocs i sosté que, de fet, molts dels avenços que es van fer durant els segles XIX i XX provenen dels tres grans esdeveniments: l’Exposició Universal de 1888, l’Exposició Internacional de 1929 i els Jocs Olímpics de 1992. Els dos primers casos, explica, van servir “perquè la ciutat es barallés amb la fortalesa de la Ciutadella i amb l’abandonament de la muntanya de Montjuïc”, i perquè superés tots dos greuges. I els jocs van servir per a fer un salt d’escala metropolitana. “Barcelona es treu del damunt les ciutadelles opressores a partir dels grans esdeveniments”, diu. Tanmateix, admet que la política de grans esdeveniments ja és caduca perquè, amb la globalització, té conseqüències molt més difícils de controlar.

Segons Busquets, el secret de les grans ciutats mediterrànies i, molt especialment, de Barcelona, és una planificació urbanística dual. Aquesta mena de planificació combina les petites actuacions en llocs concrets, fetes segons necessitats que es van renovant, amb els grans projectes estratègics que poden durar dècades o segles –per exemple, el pla Cerdà, que encara troba vigent. “Quan es parla d’això i es diu, moltes vegades, que el model Barcelona s’ha acabat… És que no hi ha hagut mai un model Barcelona. Això és fals. Algú l’ha fet servir perquè li agrada o perquè li agrada dir que no hi creu. Crec que Barcelona és una ciutat que ha tingut projectes d’escales molt diferents, que això és un valor que té i que avui dia s’hauria de pensar igual”, rebla.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Ventures i desventures de la col·laboració público-privada

Cabré ha fet recerca sobre la col·laboració público-privada i de quina manera pot contribuir a l’ampliació del parc d’habitatge públic els anys vinents. D’entrada, diu, hem de tenir en compte que el terme origina molta confusió: “Tothom dóna suport a la idea d’una col·laboració público-privada perquè tothom interpreta el terme d’una manera diferent.” A parer seu, vol dir, ras i curt, que “tant el sector públic com el privat aportin els elements necessaris per promoure habitatge”. Una altra cosa és qui se’n beneficia més en darrera instància i, aquí, un dels problemes és la mena de col·laboració que ha imperat: “Durant molts anys, allò que hi havia hagut era una política de subsidis a promotors privats perquè construïssin habitatge protegit en règim de venda i de qualificació temporal.” Aquesta temporalitat és un dels orígens de tots els mals: molt habitatge protegit ha acabat al parc privat perquè la seva regulació era temporal, i ara es ven i es lloga a preu de mercat.

En vista de la crisi d’habitatge actual, hi ha l’oportunitat de fer les coses d’una manera diferent. Per una altra banda, d’ençà del 2019, tot l’habitatge protegit que es faci de nou ho haurà de ser per sempre. Cabré diu que això és un punt de partida molt millor que no teníem, però que hi ha més instruments per a garantir-ho. Per exemple, cedir el sòl perquè promotors privats construeixin i gestionin l’habitatge durant un temps, però de manera que l’administració pública retingui el control d’aquest sòl. Un altre camí a recórrer són altres models com la col·laboració público-comunitària, en què el privat no és cap inversor ni cap empresa promotora tradicional, sinó cooperatives d’habitatge o unes altres menes d’entitats.

Més enllà de l’habitatge públic

La crisi, tanmateix, no es resoldrà simplement amb més habitatge públic. Cabré explica que, en països que en tenen molt, com Àustria o els Països Baixos, confiaven que un parc d’habitatge assequible molt gran acabaria reduint els preus del parc privat per efecte de volum. Aquests darrers anys, en canvi, han vist que amb l’habitatge privat desregulat se’ls disparava de preu. Això, diu, ha passat “perquè hi ha un tipus de demanda que té a veure moltes vegades amb inversors internacionals, que no respon als mateixos incentius que la població local”. Són inversors que troben en l’habitatge un refugi per als seus estalvis o, de vegades, també, inversors locals que compren pisos per a destinar-los a lloguers temporals o que els veuen com un actiu immobiliari del qual no obtindran cap rendiment a curt termini. “Pensen que és com un lingot d’or”, diu.

Una part important del problema l’atribueix a l’especulació, però una altra, a la manca d’oferta. “Una part d’aquest habitatge pot venir d’habitatges turístics recuperats, d’habitatges buits mobilitzats, però també hi ha necessitat de construir i de rehabilitar i de densificar. I això és un fenomen que es produeix no sols a Barcelona, com deies. Les ciutats mitjanes també tenen un problema d’oferta i tot això origina una tensió en el mercat que acaba repercutint pràcticament en tot el país, perquè la gent va cercant les segones i terceres corones i això va gentrificant”, explica. “La gentrificació que teníem associada als barris cèntrics, on es feia desplaçar la població, moltes vegades de renda baixa, es produeix a totes les escales. Tots som gentrificadors, per dir-ho així, quan ens veiem empesos i de passada empenyem els qui hi havia en aquell lloc”.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Melcion diu que d’entrada és una mica reticent al relat rondinaire sobre una Barcelona que canvia a una velocitat impossible d’assumir, i que aquesta cançoneta el sol cansar. En canvi, viure-ho al seu propi barri l’ha ajudat a apamar el fenomen i mirar-s’ho d’una altra manera. “A la Vila Olímpica sempre hi vaig tenir la sensació de ser en un poble, perquè hi teníem tots els serveis, teníem la platja a prop i en sortíem molt poc. Ara és com tornar al teu poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’. Sempre m’ha obsessionat aquesta decadència, que, en el cas de la Vila Olímpica, no és tant decadència com abandonament, de fet”, reflexiona. Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La Barcelona de les vinyetes de Melcion

Fa sis anys que Melcion retrata la vida quotidiana dels joves barcelonins en unes vinyetes àcides a Instagram. Fa poc que també s’ha estrenat en l’audiovisual amb la sèrie d’animació Elma i els seus amics, a Som Eva, en què dóna vida a uns quants personatges seus. Melcion s’ha convertit en una mena de cronista gràfic de la Barcelona millennial. Les seves vinyetes són plenes d’acudits absurds, de vegades d’un humor negre molt fi, de vegades d’històries i converses que no van enlloc. Aquesta mena de comunicació, diu, li fa gràcia perquè reflecteix el seu propi tarannà desordenat, però també l’observa constantment a la ciutat. “Jo tendeixo a l’avorriment perquè tinc molt dèficit d’atenció, però crec que mostra bastant el signe dels temps. Aquestes converses TDAH en general, en què es comença a parlar d’una cosa, algú treu el mòbil, veu una altra cosa, rep un input i la conversa canvia, i moltes vegades acaba no arribant enlloc”, diu.

Tanmateix, aquesta crònica urbana no ha estat mai una intenció expressa. “No em vaig proposar de dir: ‘Ara conqueriré el cor dels barcelonins’. Simplement, faig coses que m’han passat a mi”, diu. Melcion es mou per la ciutat com un observador irònic, un punt foteta, però diu que la seva mirada sempre té un punt de tendresa i d’afecte envers la gent i, per tant, també envers els seus personatges. I aquesta tendresa, pensa, és una de les esquerdes que obra al mur de l’autoconsciència cínica i de referència egotista que tot sovint regna en la creació barcelonina.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Això, és clar, no és tan sols un problema ambiental, sinó de cohesió territorial. “No vam tornar al ferrocarril la importància que havia de tenir, i hauríem tingut un país diferent, perquè el ferrocarril garanteix accessibilitat universal, o gairebé universal. I això, per a un país articulat, és molt important”, diu. La prosperitat del país les dècades vinents dependrà, en bona part, de l’agilitat amb què siguem capaços de revertir aquest dèficit. “Hauríem de començar pensant que l’articulació es dóna fora de Barcelona, en la seva àrea metropolitana, i fora de la seva àrea metropolitana. Tortosa, Reus, Manresa, la Seu d’Urgell, Martorell, fins a Girona, com ho articulem? Tenim la gran sort de tenir unes ciutats mitjanes que ja són potents i tenen molta personalitat. Només cal que articulem aquesta riquesa”, diu.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Els deures del transport metropolità

La urgència d’aquesta articulació de país no significa que tan sols calguin millores fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. La zona més densificada del Principat també s’ha de cohesionar i d’equilibrar millor. No pas ampliant la xarxa de metro, diu Miralles, perquè cada mitjà de transport té la seva dimensió territorial, i el metro, que ha d’aturar-se tan sovint, no hauria de fer trajectes més llargs que els que fa ara. En canvi, sí que cal solucionar l’eficàcia dels trens de Rodalia entre la capital i la resta del país –tant la primera corona, com la segona i en punts molt més allunyats– i perfeccionar els ferrocarrils de la Generalitat. S’han de millorar les freqüències i els horaris, que acaben massa aviat. “Els meus amics de Reus que volen venir al teatre a Barcelona poden venir, però no poden tornar. Això és impensable. Els obliga a fer servir el cotxe”, diu.

L’altre avenç important s’hauria de fer en les bicicletes públiques, que encara no són un servei integrat de tots els municipis de l’àrea metropolitana. “Les bicicletes són un element fonamental per a les ciutats. Alguna vegada he dit que les ciutats triomfaran, o no, en relació amb el nivell d’ús de les bicicletes que tinguin, perquè la bicicleta és el transport urbà perfecte. És un transport barat, que no contamina i que triplica la velocitat del vianant”, diu. Barcelona ja ha fet la part més difícil de la feina, que era d’anar incrustant carrils bici en un teixit de carrers “hiperutilitzat”. El seu pronòstic és que l’ús de les bicicletes creixerà molt els anys vinents perquè les infrastructures creen demanda i, a mesura que es facin servir, “veurem com és un dels transports més adequats a l’espai urbà”.

La valentia de regular

A banda el transport, Miralles subratlla tres problemes nuclears a la ciutat de Barcelona que, avui, s’encreuen: la saturació de l’espai públic, la crisi de l’habitatge i la dissolució dels barris. L’entramat comunitari als barris de la ciutat es va afeblint pels preus elevats de lloguer, però també perquè s’han anat perdent molts equipaments i serveis de barri que abans apuntalaven l’estructura. Davant els qui esgrimeixen que és un problema inevitable o que no tothom pot viure a Barcelona, Miralles reivindica “el dret a la ciutat, el dret al barri, que és el dret al veïnatge, a sentir-nos part d’una comunitat”. “El mercat és una entelèquia perquè alguns hi guanyin molts diners i uns altres assumeixin totes les conseqüències negatives. Les ciutats són, també, espais de resistència”, rebla. Com en el cas del soroll i les molèsties que causa, per exemple, la proliferació de bars i terrasses, la solució exigeix tenir la valentia de regular.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Això ha passat de manera sistemàtica. Per exemple, els barris antics de les ciutats han convertit els seus carrers més atractius en aparadors de les mateixes botigues i franquícies arreu del continent. Al bell mig de moltes autopistes i carreteres han florit grans centres comercials –n’hi ha setanta a la demarcació de Barcelona. En punts dispersos del territori, hi ha urbanitzacions de cases unifamiliars estructurades de manera semblant. La clonació s’ha anat repetint a diferents escales: als barris industrials de primera generació, com el Poblenou, als fronts marítims i fluvials. “Tots aquests espais han estat un laboratori d’urbanalització. És una cosa molt pobra: jo voldria ciutats amb caràcter i no trobar-me el mateix una vegada i una altra. Això les fa absolutament predictibles”, explica. Aquest fenomen de rèplica va fer dispersar, a poc a poc, residències, infrastructures, llocs de feina, zones de lleure.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Una urbanització ineficaç i que segrega

El creixement de l’àrea metropolitana de Barcelona té coses en comú amb la metropolització de València, que va esclafar el vell sistema d’horta. El trencaclosques es va fer de manera irracional i ara costa molt d’organitzar bé. “Entre el 1985 i el 2005, a la província de Barcelona, el ritme de construcció va ser d’una casa familiar cada hora. En realitat, una mica més, 1,19: una casa unifamiliar i el jardí o la piscina de la següent. Aquesta dispersió de la urbanització ha dispersat, primer, la residència, després, la població i, després, tot allò que la població necessita: treballar, anar de compres, etc. És molt difícil planificar un territori si tens una voràgine constructora i uns processos d’expansió sobre el territori com aquests, fets de manera discontínua. Hi ha municipis que han generat un tipus d’urbanisme molt difícil de gestionar”, explica Muñoz. A parer seu, aquesta mena de processos d’urbanització són també molt ineficients, perquè causen regularment embussos de trànsit, dependència de l’automòbil i concentració de les emissions, i ha contribuït a consolidar la segregació urbana, perquè facilita la separació dels veïns segons la renda.

Les conseqüències d’haver trinxat la natura

Fins ara –malgrat els avisos dels experts solitaris o les entitats ecologistes que tot sovint posaven el crit al cel–, hem viscut fent veure que no passava res. L’exemple de les inundacions al sud de València ja no és pas un avís, sinó un problema que s’ha desclòs davant mateix dels nostres ulls. “El canvi climàtic –i la seva evolució recent, molt més agressiva–, ens posa davant del mirall d’una urbanització salvatge que no ha sabut respectar, llegir ni adequar-se als ritmes i a l’estat de coses de la natura”, diu Muñoz. “El problema és, en majúscules, tan clar com que hem urbanitzat territoris que no s’havien d’urbanitzar. No és assumible tenir un 15% de les àrees urbanitzades en zones inundables, com sembla que fa dues setmanes que hem descobert a Catalunya. No és assumible que tinguem 700.000 persones vivint en territoris inundables”, lamenta.

La virulència del canvi climàtic ha deixat obsolets els càlculs que preveien la probabilitat d’una catàstrofe natural, perquè ara es produeixen de manera molt més inesperada, amb una intensitat molt més difícil de preveure, a batzegades. El cas de les comarques del centre del País Valencià demostra que no hem d’estar preocupats pel futur, sinó pel present. “Això ja ho anem veient una mica, si pensem, per exemple, en el Glòria, o en les destruccions dels passeigs marítims del Maresme. I el mateix problema que tenim amb les inundacions el tenim amb el risc d’incendi. Tot el creixement d’urbanitzacions disperses, en molts casos, s’ha fet en zones molt properes al bosc, o literalment dins el bosc. Quan fèiem el balanç, quan pensàvem que urbanització és igual a progrés, no ens preocupàvem de posar en la fórmula del càlcul tots els impactes ambientals que generaven. I ara els assumim tots de cop”, sentencia.

La solució no serà pas “universalista”, diu, sinó que hi ha un bon feix de solucions específiques. “Si el territori urbanitzat és d’altíssima complexitat, no podem proposar solucions simplistes i unívoques. Poden servir en moments puntuals o en contexts concrets, però necessitem una caixa d’eines”, diu. Traslladar la població és un desafiament de gran envergadura i, de moment, poc probable, tot i que segur que s’haurà de fer en els casos més extrems. En uns altres països, les institucions opten per solucions a la inversa: si no es pot canviar la urbanització, es pot intentar que el riu es comporti d’una altra manera, per exemple.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Reconsiderar els desplaçaments dins la ciutat i fora

En la gestió metropolitana, és clar, el sistema de transport és bàsic, i en el cas de Barcelona encara s’ha d’esmolar –més enllà del problema d’eficàcia de Rodalia. El transport urbà ha d’afinar la seva relació amb la xarxa d’equipaments i de serveis, diu Roca: “Hem de repensar la mobilitat obligada de la gent que entra a Barcelona cada dia; hem de procurar que no hi entrin [amb el seu vehicle privat].” Un model interessant en aquesta línia és el de les ciutats nord-americanes –malgrat que les troba, sovint, perverses, quan hi prolifera el model de ciutat-jardí. Roca proposa d’encaminar-nos cap al model de Manhattan, en què molt pocs dels qui hi treballen però no hi viuen s’hi desplacen amb cotxe. Fan servir el sistema park and ride, d’aparcaments dissuasius: aparcar a l’entrada del perímetre urbà i, allí, agafar llançadores.

Un altre cas exemplar, explica, és el de Suïssa, on, per optimitzar tota la xarxa de transport, van fer l’estudi Railbus 2000, que conjuminava millor els horaris de tren, autobusos, ferrocarrils i la resta de mètodes. “Van treballar molt en la logística perquè la gent no s’hagués d’esperar mitja hora entre un servei i un altre. Això és bàsic”, diu. I a l’àrea metropolitana de Barcelona cada mitjà de transport encara funciona de manera massa independent. És qüestió d’anar confegint un mosaic de solucions, no n’hi ha pas una de sola. “Què més voldria, la gent que ve de Tarragona, que deixar el cotxe en un aparcament dissuasiu de franc, com als Estats Units, agafar un bitllet que el transportés a la plaça de Catalunya en un temps rècord i evitar les cues i la pol·lució?”, diu.

Roca, que en aquesta conversa amb VilaWeb exposa també com millorar la xarxa d’autobusos o la del metro, ha col·laborat amb el grup de recerca Cooperative Automotive Research Network (CARNET). Allí han investigat, també, les possibilitats del cotxe autònom del futur, que normalitzarà els vehicles compartits. “Crec que serà el futur. Ara sembla una utopia i això trigarà, però arribarà un moment que, si vols anar a casa teva, jo vull anar al despatx del meu fill, i uns companys amb qui no ens coneixem de res també necessiten un cotxe, compartirem vehicle. Es llançarà el missatge de demanda i et vindrà un cotxe que, amb intel·ligència artificial, farà el recorregut més lògic per a deixar tothom al seu lloc”, explica. “Així hi haurà molts menys cotxes que ocuparan l’espai públic”, rebla.

La filla de Montjuïc

Un altre dels objectes de recerca d’Estanislau Roca és la muntanya de Montjuïc, a la qual diu que Barcelona ho deu tot. És la mare de la ciutat. La trajectòria de la muntanya comença al miocè, fa milions d’anys, quan hi hagué un enfonsament tectònic de la placa litoral i Montjuïc es conformà com un illot. Durant tota l’època quaternària, els sediments que venien de Collserola i dels rius es van anar dipositant al pla de Barcelona perquè Montjuïc, com un tómbol a la costa, els va retenint. “Ens fa el solar, però després se sacrifica perquè l’home tregui de ses entranyes la pedra necessària per a vestir la ciutat. Si te’n vas a la ciutat gòtica, la històrica, i mires les parets, és ple de pedra de Montjuïc”, explica Roca. La percepció de la ciutat s’enfosqueix quan, a partir de la guerra de Successió, es consolida com un símbol de l’opressió. Ara, diu, ha arribat el moment que la muntanya trobi una nova relació amb la ciutat.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Si bé aquesta força que homogeneïtza les metròpolis occidentals no és necessàriament bona, diu Theros, tampoc no és necessàriament dolenta. Una gran part del to gairebé fúnebre amb què es debat avui sobre Barcelona prové d’una mena de nostàlgia que no és mai aconsellable, diu: “Tenim el mal costum de recordar una ciutat millor que no pas era quan teníem vint anys. Els xavals que avui tenen vint anys, segurament, quan tinguin la meva edat recordaran aquesta Barcelona com una Barcelona màgica i mítica, i diran llavors que està en decadència o que perd personalitat. Però la personalitat d’un lloc la formen els habitants que hi viuen, de manera que: quina és la personalitat de Barcelona? Fa dos mil anys que som una ciutat, imagina’t la quantitat de vegades que ha canviat.” La nostàlgia, diu, mai no s’ha de confondre amb la memòria, que sempre és pertinent de reivindicar.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Una memòria urbana selectiva

Theros critica que el relat històric de Barcelona s’ha trenat amb el biaix “d’una elit cultural a la qual ha interessat uns temes i uns altres no”. Per exemple: “El segle XIX a Catalunya ens l’han venut com el paradís de la burgesia i sempre els ha interessat la Barcelona posterior a l’Exposició de 1888. Però, és clar, la resta del segle no té res a veure amb això: hi ha epidèmies, una ciutat sobresaturada, bruta, bombardejada unes quantes vegades, una ciutat amb revoltes populars contínues. Tot això ha quedat molt més ocult que no la història de la burgesia, fins i tot en un pla literari.” Humilment, diu, mentre aprenia els racons de la ciutat que no s’havien explicat, ell va assumir la tasca de fer-los conèixer. Ho féu amb La fada negra, on explicà el desenllaç de les deu bullangues que visqué la ciutat entre 1835 i 1843, com a resultat de la imposició de l’estat liberal i de la primera guerra carlina.

La crònica oficialista ha volgut imposar “una història vicensvivesiana, la del català pactista i negociant”. A tot arreu s’esborren capítols de la pròpia història, però Barcelona sembla afectada per una tendència particular a l’oblit. “El cas de Barcelona és cridaner perquè hi ha episodis que coneix tothom i que, de tan repetits, ningú no hi pensa, i en canvi hi ha episodis totalment silenciats. No és que siguin només un tema per als historiadors, és que ni tan sols els historiadors no se n’han ocupat”, lamenta l’escriptor. Aquest oblit s’ha accentuat pel tall de la guerra del 1936 i per tràngols que molts veïns no volen tornar a remenar. Testimonis que havien viscut el pas de la Sisena Flota nord-americana per la ciutat, recorda Theros, no volien explicar-li què havien viscut perquè s’havien sentit tractats amb menyspreu durant molts anys. Així i tot, aquests darrers anys, sí que ha detectat una certa revifalla de la memòria històrica, com posen de manifest els debats oberts sobre el nomenclàtor.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La crisi de la ideologia de la ciutat moderna

Fill, nét, nebot i germà d’arquitectes, i professor d’arquitectura a la Universitat Rovira i Virgili, Solà-Morales, impregnat d’ofici, diu que sempre s’ha mirat la ciutat com un aparell. Ha estudiat les tesis de l’italià Manfredo Tafuri (1935-1994), que qüestionà la ideologia de la ciutat moderna que planificava la ciutat com una cosa que creixia, creixia i creixia sens fi, on es feien per sistema habitatges en sèrie. “Tafuri posa en crisi la ciutat i l’urbanisme com a màquines, i això crec que encara no ho hem superat”, reflexiona. Barcelona va passar de la concepció més romàntica de la ciutat burgesa que definiren arquitectes com Antoni Gaudí a sucumbir davant d’aquesta mateixa idea de la modernitat que es va escampar per Europa, fruit de la industrialització i dels grans desplaçaments de població. L’habitatge públic es fa cap als anys seixanta i setanta, diu, quan el franquisme ja no pot sostenir més les coses i Barcelona es troba en una situació de barraquisme pur. Però la immensa majoria d’aquest habitatge públic, ara, s’ha perdut.

Avui, diu, les coses han canviat una mica. Hi ha una nova agenda on, per exemple, ha tornat a entrar la crisi de l’habitatge, i on també apareixen el canvi climàtic i la gestió metropolitana. Totes tres són travessades per un eix que ho afecta tot: “Les forces globals sobre la ciutat són molt diferents. El gran capital ha començat a comprar habitatges i en entrar al mercat ha distorsionat moltes coses. Hi ha coses que canvien, però no hem abandonat del tot aquesta idea del progrés, de la ciutat màquina”, explica.

La burocratització i la falta de valentia urbanística

L’altre àmbit d’expertesa de Solà-Morales és l’aplicació de les tecnologies de la informació en relació amb l’arquitectura i el disseny. “Sempre m’ha interessat, d’un punt de vista crític. Al principi tots ens pensàvem que internet seria una cosa estupenda i que era la democratització de no sé què i que seria la fi dels nostres problemes i, a poc a poc, s’ha anat veient que no. Amb el disseny assistit per ordinador, que és com en dèiem llavors, ha passat igual”, diu. “Allò que semblava que permetria de dissenyar de maneres diferents, en una visió una mica utòpica, s’ha anat convertint en una eina de productivitat. S’han anat tallant tots els camins que portaven cap a un augment de la creativitat i, en canvi, s’han quedat tots els camins que permeten més productivitat”, lamenta. Eines com l’anomenat Modelatge d’Informació de Construcció (BIM), emprat per grans empreses i administracions, prioritzen tan sols l’eficiència, “i l’eficiència i la creativitat, moltes vegades, no són gaire amigues”.

Això ha asfaltat el terreny per a una mena de burocràcia que ja no serveix per a controlar, sinó per a dictar als estudis d’arquitectura directament com han de fer les coses. És un mal que s’estén també a les polítiques urbanístiques que fan els ajuntaments: “El pensament urbanístic que tenim és del segle XIX: la ciutat compartimentada i fragmentada en trossets als quals es poden posar etiquetes i usos, però que han de seguir unes normes. I no hi ha llibertat de creació de la ciutat.” L’urbanisme tàctic, per exemple, li sembla admirable quan és una iniciativa espontània que sorgeix dels ciutadans, però quan l’adopten les administracions li sembla mal senyal. “Les administracions no han de fer activisme”, diu. Les coses podrien canviar si hi hagués valentia per a reformar la llei del sòl o la d’urbanisme, però Solà-Morales troba a faltar un debat tècnic que hauria de ser previ a aquesta mena de reformes. “Si hi hagués una idea clara, es podrien reformar les lleis, però crec que no hi és.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

El neguit d’explicar la seva part de la història prové d’una constatació: quan feia classes al màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, s’adonava que les alumnes desconeixien la majoria de referents lèsbics. A ella també li va costar molt de trobar-los. A la vida real, l’etiqueta de la solteria, culminada en la figura de la tieta que viu amb una amiga, no ha estat tan sols una manera d’invisibilitzar, diu Franc, sinó que “és la negació que les dones puguin tenir relacions sexuals entre elles”. A la ficció, durant molt de temps, l’amor entre dones era sempre subtil, indirecte, i quan es feia explícit semblava condemnat a un desenllaç tràgic i fatal. “El patriarcat et diu: primer, no existiu, busca, busca, que no existiu, i si us entesteu a existir, esteu condemnades al manicomi, a la presó, a una mort terrible, a malalties llargues, al suïcidi o, en el pitjor dels casos, a convertir-vos en heterosexual”, ironitza.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

El llenguatge propi de la resistència clandestina

En la foscor del franquisme, hi hagué també unes xarxes de solidaritat entre lesbianes de les quals Franc admira la capacitat de resistència. A Barcelona, les platges segregades per gènere de la Barceloneta i els volts del Teatre Arnau, al Paral·lel, servien de punt de trobada; en el segon cas, per a festes que després continuaven, sovint, als pisos de les vedets d’El Molino. Aquella clandestinitat va engendrar uns codis i un llenguatge especials, plens d’eufemismes i picades d’ullet. “Aquesta llegeix llibres”, diu que es comentaven a cau d’orella. Franc compara l’ambient amb el dels anys vint a la Rive Gauche parisenca i les trobades secretes a casa de l’escriptora Natalie Barney. “Allí es promovien la cultura, la literatura i el sexe. No hem inventat res després d’ella, però tot això se silencia. Woody Allen té una pel·lícula sobre aquella època i només hi surt Gertrude Stein”, diu.

Un temps que, en canvi, recorda més bonic és el de la transició, en què comença a poc a poc un moment d’alliberament feminista en general i lèsbic en particular. Primer, amb les Jornades Catalanes de la Dona, l’any 1976, que van ser un punt d’inflexió molt important. Aquell esdeveniment, i les grans manifestacions que vingueren després, com la del juny de 1977, que fou la primera protesta LGBT al país, diu Franc que van obrir moltes portes. “La veritat és que Barcelona sempre ha estat pionera”, reivindica. A partir d’aleshores, de mica en mica, la ciutat es va anar omplint de bars d’ambient i, amb el temps, es van anar recuperant referents propis, com la periodista Irene Polo o l’esportista Ana María Martínez Sagí, primera dona directiva del Futbol Club Barcelona.

La història que retrata el llibre s’acaba l’any 2005, amb la llei que va legalitzar el matrimoni homosexual. Però encara hi ha molta feina a fer. Aquests darrers anys, hi ha hagut un declivi dels bars d’ambient lèsbics i a Barcelona amb prou feines en resten. La resposta complaent sol ser que ja no calen perquè hem avançat molt, però Franc no ho veu clar. Malgrat que ara internet faciliti molt les coses, li sembla mal senyal que, en un moment en què hi ha el perill d’una involució de drets, es perdin espais de socialització i que les etiquetes es difuminin.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Segons Busquets, aquests darrers anys hi ha hagut un procés de sensibilització creixent envers la situació dels sense llar, i s’ha anat superant el vell prejudici que eren casos excepcionals, d’accidents socials. La crisi de l’habitatge –el preu del lloguer desorbitat a la ciutat, de 1.193 euros el mes de mitjana; el poder adquisitiu estancat, etc.– ha socialitzat el problema i ha ajudat molta gent a prendre consciència que “arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”, sobretot quan no hi ha una xarxa d’amics o parents on aferrar-se, com els passa a molts immigrants. Ara bé: aquesta sensibilització no ha anat acompanyada d’un esforç eficaç i transversal per a posar fil a l’agulla. Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Un gran pacte i més suport a les entitats

Difícilment es podrà reduir significativament el sensellarisme si abans no hi ha un gran pacte de país al qual s’adhereixin colors polítics diferents, administracions enfrontades i entitats socials. Si no, diu Busquets, entitats com Arrels tenen la sensació de començar de bell nou cada vegada que hi ha un canvi de govern. Aquest gran pacte, a parer seu, hauria d’incloure una uniformització dels protocols, més reserva d’habitatges de protecció oficial per a persones sense llar, o bé solucions temporals, com ara l’habilitació d’espais públics on dormir provisionalment. En tot cas, també és urgent de posar ordre al finançament de les entitats, de manera que “no s’hagin d’estar preocupant tot el dia de sobreviure” i professionalitzar molt més els qui s’hi dediquen.

Sigui com sigui, demana de trencar la dinàmica dirigista que tenen els governs respecte de les entitats socials. Els de dreta, diu, no hi treballen prou braç a braç perquè se les miren més caritativament: els donen uns diners i llestos. Als d’esquerra, de vegades, entitats com Arrels els fan nosa perquè abans volen controlar la gestió. “Tots dos s’equivoquen. Allò que cal, al final, és una col·laboració. L’administració és una màquina molt potent, però l’agilitat és pràcticament nul·la; i les entitats tenim molt poca potència, però, en canvi, som molt àgils”, explica. “Penso que les administracions volen que hi hagi clientelisme amb les entitats. Les veuen com a proveïdores de serveis, en lloc de tenir-hi una relació de tu a tu. No vol dir que hagin de fer allò que diuen les entitats, ni que n’hagin de prescindir. Hi ha d’haver col·laboració.”

Els efectes negatius del pla Endreça

Malgrat que experts com Busquets detecten aquest augment de la sensibilització, la pressió que reben els sense sostre en el seu dia a dia continua essent asfixiant. Aquest darrer any, el pla Endreça, impulsat pel govern de Jaume Collboni, els ha perjudicat greument. “El pla Endreça és un PowerPoint, un títol que es dóna al fet d’aplicar les ordenances amb més contundència”, diu Busquets. L’enduriment d’ordenances de civisme, que ja s’aplicaven sovint de manera injusta als sense llar, ara es concreta en pluges de sancions i episodis d’amenaces i intimidació dels agents: multes, confiscacions de mantes i de pertinences, etc. “El deure del govern hauria de ser no pressionar unes vides que ja estan prou estressades. Si poses en marxa el pla Endreça i dius ‘pitgem l’accelerador’, la vida d’aquestes persones s’estressarà molt més”, observa.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La crítica d’un model massa dirigista

Bel critica que el model que mirava d’implantar Colau era intervencionista i dirigista, i volia “tenir controlades les relacions socials i, si podia ser, les econòmiques”. La preponderància en el debat que, aquests darrers anys, ha tingut aquesta proposta ha aprofundit en un dels problemes de cultura política que ell detecta a Barcelona: que debatem sobre coses que la resta del món no debat i no debatem sobre aquelles coses que la resta del món sí que debat. De la regulació de fluxos internacionals de compra i venda, per exemple, se’n parla sense tenir en compte que intervenir-hi –diu l’economista– significaria, probablement, haver de sortir de la Unió Europea, perquè el moviment de capitals és una de les quatre llibertats essencials. “Ningú de la Unió Europea discuteix això, tret que es vulgui fer com el Regne Unit”, diu.

Com encarar una obertura que no minvarà

Immersa en aquesta obertura global i en un canvi tecnològic accelerat que no minvaran, Bel considera que Barcelona hauria d’entendre que les grans ciutats –també les que no són capitals d’estat, com aquesta– es definiran per la seva posició respecte de la innovació i de la seva capacitat d’atraure treballadors dels sectors innovadors. En canvi, diu, a Barcelona, en lloc de discutir com atraiem gent qualificada, incidim massa en la imatge dels expats. Sobre l’efecte que tenen els professionals d’altres països que vénen a viure aquí amb un poder adquisitiu molt més alt que no pas els autòctons, Bel diu que “aquest problema el tenen Londres, París, Madrid, Milà o Berlín; tota ciutat que té èxit té aquest problema”. Bel també demana de diferenciar expats i nòmades digitals –que s’estan aquí tan sols una temporada, treballant a distància– i diu que, d’aquests segons, n’hi ha molt pocs.

Una part del problema és que “hi ha gent que ha nascut o crescut dins la ciutat, o que hi viu, que no pot competir [amb els expats] en qualificacions” quan es crea oferta de salaris alts. “Vénen expats perquè aquí no hi ha gent formada. Ara, preveure la formació és heretgia. Aquest és un dels problemes que tenim: la inconsistència”, diu. En aquest sentit, caldria que les administracions preveiessin la mena de qualificacions –no pas professions– que caldran en el futur, i considerar propostes, com un pla de xoc per als barris més desafavorits que no envien joves a la universitat. Això té un tentacle en el problema de l’habitatge, perquè aquest èxit crida gent que importem “amb un estoc fix d’habitatges dins el municipi de Barcelona i en certs barris”, i això fa augmentar-ne els preus. Però ell discrepa que la regulació de lloguers sigui cap solució i defensa, sobretot, construir més.

L’àrbitre ja ha xiulat el final

Bel va publicar fa gairebé quinze anys l’assaig Espanya, capital París (la Campana). Hi denunciava els efectes de la capitalitat de Madrid a l’estat espanyol i una política ferotge de centralisme. Ara, Bel desmenteix el mite que la competició amb Madrid encara estigui en joc. En termes de PIB per persona, que és, a parer seu, la xifra que compta, Madrid ja va avançar Barcelona als anys seixanta, i al conjunt de la demarcació de Barcelona als anys setanta. La cosa venia de lluny. La primera raó és que, a partir dels anys vint, quan l’economia de serveis va agafar força, Madrid va perdre el desavantatge que tenia fins aleshores, que era la dependència del transport terrestre. L’altra raó, explica Bel, és “l’actitud centralitzadora econòmica deliberada des de fa moltes dècades”. “No sabem què hauria passat si l’estat no hagués estat jutge i part”, diu. Sigui com sigui, “això és un partit de futbol que ja fa temps que s’ha resolt”.

I com és, doncs, que malgrat tot han aguantat, Barcelona i Catalunya, juntament amb el País Basc i Navarra? “Perquè aquí hi ha hagut una dinàmica pròpia, molt vinculada a l’obertura a l’exterior, que ha fet l’economia menys dependent de la dinàmica de Madrid. Això ha fet que aquí hi hagi hagut més intel·ligència, més capacitat de manufactura, més exportació, prou dimensió per a retenir algun tipus de serveis”, respon Bel. Independència a banda, el problema de moment és que Madrid, en lloc de ser un districte federal o tenir un règim administratiu especial, és una comunitat autònoma, i això fa que pugui prendre certes decisions en matèria fiscal com si fos una autonomia més, i això desnivella. “Però el problema de l’efecte de l’acció econòmica és de l’estat, no de la comunitat”, rebla. Sobre la reforma del finançament pactada entre els socialistes espanyols i Esquerra, hi té poca confiança, i no creu ni tan sols que dugui cap crisi territorial més enllà de la retòrica.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

El Raval, diu, reflecteix moltes coses que passen a la resta de la ciutat. És un lloc on cal lluitar tant, i constantment, que voler-hi romandre, per a molta gent, requereix un punt d’amor i de compromís. “Me l’estimo molt, em costa veure’n les coses negatives com a negatives. Les veig sempre com a situacions que hem de resoldre”, explica Raya. La xarxa veïnal va funcionar molt bé durant la pandèmia del coronavirus: llavors, “aquest teixit associatiu va salvar molta part de la població”, perquè els veïns van haver de tenir cura els uns dels altres. Moltes senyores grans del barri, per exemple, no podien ser ateses pels seus fills, que estaven confinats a la perifèria de la ciutat, i “la gent es va organitzar per cobrir-ne les necessitats més bàsiques fins al punt que els serveis socials derivaven gent al teixit associatiu.”

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Una llarga tradició organitzativa

La vella tradició de lluita al barri conviu amb un fort estigma que fa dècades que arrossega. Raya considera que aquesta mala fama respon a interessos concrets, a la voluntat institucional de carregar als pobres els neulers de la seva pobresa i marginalitat. En canvi, explica, una part la classe treballadora que hi ha lluitat durant generacions ha fet sovint comunió amb les onades migratòries que el barri ha rebut successivament. La paradoxa és que la pròpia naturalesa del barri, diversa i atapeïda, sovint n’ha facilitat la cohesió. “Fins i tot urbanísticament, el Raval molesta, perquè aquí és molt fàcil trobar-te amb el teu veí, perquè estem molt junts, i això afavoreix conèixer qui tens al costat i què li passa, que és el mateix que et passa a tu”, diu. I cita un company seu, pacient del CAP, Pedro Cuadrado, que diu que allò que passa al Raval és que la gent hi té poc a perdre i, per tant, lluita més.

El problema del Raval, apunta, no és la gent que hi ve, sinó la gent que n’és expulsada: “Les lluites de barri són nombroses perquè veus que hi ha un interès per degradar les finques, que no es fa res contra els narcopisos, jo ja tinc pacients que han hagut d’abandonar la seva finca perquè hi ha baralles… És un continu”, diu. Si les condicions de vulnerabilitat són prou agressives perquè la gent se’n vagi, la xarxa veïnal es debilita. “El Raval té aquesta part que enamora la gent que volem un altre model de ciutat i una altra manera de viure en comunitat”, diu. I afegeix: “Per això defensem els espais públics i no volem que ens prenguin els pocs que tenim, ni els espais de trobada com l’antiga Massana” –que l’ajuntament vol desallotjar. Ho va viure en primera persona, per exemple, amb l’ocupació de la capella del Convent dels Àngels, on finalment van aconseguir que es projectés el nou CAP, en lloc d’una ampliació del MACBA.

La funció comunitària de l’atenció primària

L’atenció primària és un pilar fonamental per a la cohesió social d’una ciutat, i en barris com el Raval de Barcelona, desiguals i amb molta immigració, la tasca dels professionals sanitaris ha d’anar molt més enllà de la salut. Raya lamenta que hi ha alguns CAP que ho fan i uns altres que, pels motius que sigui, no. “L’atenció primària defuig el model biomèdic. Té un model molt més humanístic i molt més holístic, i entén que ha de treballar en relació amb la necessitat que té la comunitat”, diu. “Si estic atenent una persona amb ansietat, he d’escoltar-la per entendre’n l’ansietat. Potser la desnonen demà passat, o potser té un fill amb molta dependència i no li arriben els ajuts”, explica. No tot se soluciona medicalitzant els símptomes, sinó que cal fer l’esforç afegit d’entendre’n el context social. Aquesta feina la satisfà, al capdavall del dia, però si l’atenció primària ha d’assolir els seus objectius, necessita més recursos, millors equipaments i reorganitzar-se més bé.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

La clau, diu, és debatre i entendre quin model de país volem i com volem estructurar-lo, però “aquest debat s’ha abandonat des que a principi d’aquest segle es van fer els plans dels programes d’ordenació territorial”. “No he vist que sigui un tema que es porti a aquestes famoses taules de debat que s’han fet entre l’estat i la Generalitat”, ironitza, “fa molt de temps que debatem sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, però, en canvi, no parlem de l’encaix de Catalunya en si mateixa; com encaixen els diferents territoris que hi ha a Catalunya.” Des del seu càrrec tècnic, Estela malda per posar la qüestió damunt la taula dels dirigents polítics, però costa que li facin cas. I refusa l’argument que ara no és moment de parlar-ne perquè, si no es prenen les decisions democràticament, “al final és el mercat qui acaba decidint” qüestions tan importants com el desenvolupament urbanístic o immobiliari.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Més enllà de l’Àrea Metropolitana

El canvi de paradigma més urgent és deixar de pensar en el límit administratiu dels trenta-sis municipis que ara com ara integren la institució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Segons Estela, és un marc insuficient. A Catalunya, recorda, més de la meitat de la població viu en una porció molt constreta de l’espai, i les dinàmiques urbanes ultrapassen aquests pobles i viles. “No deixa de ser una limitació administrativa que vam triar en un moment determinat. La ciutat real és la regió metropolitana, que arriba fins a Sabadell, Terrassa, Mataró o Granollers. Aquest és el gran handicap que tenim: que això no ens ho acabem de creure. Si ens ho creguéssim i, per tant, articuléssim les polítiques, les institucions i tot l’entramat de governança d’aquest espai adequadament, seria tota una altra cosa”, observa.

Estela considera que tampoc no n’hi ha prou amb les propostes d’ampliar l’Àrea Metropolitana. El problema és polític: ara com ara no deixa de ser una institució de coordinació i distribució de recursos que superposa competències amb altres administracions. En canvi, “li trobaria sentit si se li donés un caràcter polític, per exemple, si en aquesta nova Àrea Metropolitana es fes elecció directa”. Això, és clar, significaria eliminar unes altres institucions i, en aquest sentit, debatre què se n’ha de fer, de les diputacions i dels consells comarcals. El problema d’aquesta reforma és que Catalunya no té llei electoral pròpia, i fins que no n’hi hagi, no es poden proposar eleccions per a institucions que no reculli l’ordenament jurídic vigent. Sigui com sigui, diu, Barcelona necessita una solució específica, i podria funcionar, per exemple, com un districte metropolità.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Una ciutat de cap per avall

Un dels problemes que Galí troba avui a Barcelona és que està tota cap per avall. “M’agradaria fer un llistat dels carrers on no hi ha obres”, diu. “Això és dolentíssim. S’han de fer moltes obres a la ciutat, per descomptat. S’han de fer moltes obres de tota mena: de manteniment, de clavegueram, de tot el que passa a sota dels carrers… Però s’han de programar.” Un dels punts on es nota més és el subsol, on cal fer molta feina de manteniment, de cablejat i de clavegueram, per exemple, perquè durant molts anys, diu, es va deixar de banda. Ara el govern municipal s’ha afanyat a resoldre-ho tot de cop, sense programar prou les coses. “Hem passat de molts anys que no es feia manteniment del subsol a tenir mitja Barcelona amb els carrers aixecats, sigui perquè canvien els paviments de les voreres o perquè hi fan manteniment”, explica Galí. I qui més se’n ressent és el transport públic, que en aquests casos es fa molt difícil de sostenir.

L’acomodament de la política municipal

Galí no comparteix el desànim que molts veuen a Barcelona. Li sembla una ciutat viva, que continua en un bon estat anímic perquè la gent hi opina i hi intervé. “Hi ha ciutats a Alemanya, on he treballat molt, en què el ciutadà no diu res. I si ho diu, ho diu per correu electrònic, però no se’l sent. Aquí sentim el ciutadà. Això és molt positiu per a una ciutat”, celebra. Si ara hi ha menys mobilització que en unes altres èpoques és perquè les ciutats, sobretot a la Mediterrània, funcionen de manera molt cíclica: “Hi ha moments que es fan moltes coses, hi ha moments de depressió, hi ha moments que la gent no participa i moments que participa molt…” La percepció de desànim s’explica per dues raons. Primera, que l’ajuntament fa temps que respon amb lentitud als problemes quotidians, i “això fa que s’enquistin i siguin cada vegada més difícils de solucionar”. I, segona, un cert cansament dels veïns, esgotats per queixes que cauen al buit.

El càlcul miop de l’electoralisme ha fet menys eficients els governs municipals. “Avui es governa amb por. I no pots governar amb por. Una ciutat com Barcelona és molt potent. Es governa amb por, amb poca decisió, amb poca autoritat. Els polítics, en general, han baixat molt la força que té un polític, que és una autoritat ben portada i intel·ligent. Una ciutat sense autoritat és impossible…”, lamenta Galí. La classe política s’ha acomodat i, encara pitjor, vol perpetuar l’acomodament. Durant els dos mandats d’Ada Colau, diu que s’ha confós l’autoritat amb l’autoritarisme, i que això ha erosionat el paper de la Guàrdia Urbana. Per una altra banda, troba que els processos participatius que s’han fet aquests darrers anys no han acabat de reeixir. La cultura de prendre el pols als polítics ha deixat de ser productiva i, en canvi, l’ha substituït un linxament que alimenten molts mitjans de comunicació. En va ser víctima Colau mateixa, segons Galí.

Un problema d’estructura executiva

Així i tot, Galí considera que els vuit anys de govern dels Comuns van tenir mancances importants. Ella no discrepa especialment de “la idea global que tenia l’alcaldessa Colau de la ciutat”, i creu que els veïns han de donar confiança als polítics que intenten de renovar els discursos. “És molt sa que hi hagi un alcalde que no tingui res a veure amb els alcaldes anteriors. Això ho valoro i ho respecto moltíssim”, diu. “El problema sempre és executar. L’execució de tot el que els alcaldes i els seus equips de confiança tenen al cap sempre ha estat la cosa més difícil. Si no tens un molt bon equip que va des de la secretària fins al gerent del districte…”, aleshores les coses s’encallen, i passa que els objectius que proclama el govern i el ritme d’assoliment es desajusten. La manca de funcionament d’aquesta estructura, durant els anys de govern de Colau, ha estat, segons Galí, “el principal problema, perquè hi havia iniciatives molt valuoses”.

Un model que no és repetible

Galí pertany al grup d’arquitectes coneguts com a Generació dels 80, als quals se sol penjar l’etiqueta de creadors o executors de l’anomenat “model Barcelona”. Ella en reivindica sense embuts el llegat. “No podíem fer una altra cosa. Ens vam trobar una ciutat amb un espai públic on feia segles que no es feia res. L’espai públic no comptava, només comptava l’espai privat. A ningú se li havia acudit de modificar una plaça que era plena d’aparcaments, per exemple. Ens vam trobar una ciutat que ens deia: ‘Ajudeu-me’. La ciutat mateixa ens ho demanava”, explica. Amb què no se sent còmoda és amb el concepte del “model Barcelona”: “‘Model’ vol dir repetible, i en una ciutat no hi ha res de repetible”. Tampoc no està d’acord que el balanç dels canvis que va experimentar Barcelona després dels Jocs Olímpics sigui negatiu, i assegura que l’afluència desbocada de turistes era impossible de preveure. I, malgrat tot, rebla, “la ciutat està molt millor ara, fins i tot amb el seu caos i els seus turistes”, que no pas abans.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Quant al comerç i aquestes activitats que hi ha a les plantes baixes, Gómez recomana diversitat d’horaris i de funcions, perquè “una farmàcia no té els mateixos horaris que una fleca, o que unes oficines” i “la barreja entre els uns i els altres enriqueix”. La ciutat ha de dormir, també, diu, però per a la vida urbana és bo “que hi pugui haver decalatges d’intensitat i de menes d’usuaris que fan servir les diferents activitats; d’edats, de gènere… Fins i tot hi ha determinats comerços que tendeixen a cridar més l’atenció individualment i d’altres que es fan servir més en grup”. A parer seu, aquesta idea encaixa amb allò que fa brillar les ciutats: el conflicte, entès positivament. “És molt més interessant una ciutat gran i barrejada que no pas un lloc on no hi ha conflicte, ni perill, ni baralles. Com més gent hi ha i més diferents som les unes de les altres, més fàcil és també trobar algú amb qui connectar, o amb qui treballar”, diu. I “aquesta idea de barreja té a veure amb l’obertura que el comerç tradicionalment ha donat a les ciutats”.

En aquest sentit, l’arquitecta alerta de la importància de l’estructura parcel·lària de la ciutat, “que ho condiciona gairebé tot”. La gràcia de barris com l’Eixample, per exemple, és que no estan dividits en parcel·les totes idèntiques, sinó que són molt fragmentades, irregulars, perquè provenen de com estava repartit el sòl agrícola abans que s’hi edifiqués. “Com més barrejades les mides de les parcel·les, més barrejades les coses que hi poden passar”, diu. I Gómez considera que, en els trossos nous de Barcelona que es van edificant, es comet l’error de fer parcel·les iguals, cosa que no afavoreix aquesta diversitat. I això no porta bons auguris per al petit comerç, que “podrà sobreviure si al costat té grans peces que absorbeixin els usos que el petit comerç no pot assumir”. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Les voreres per als badocs i per als consumistes

La fixació divulgativa de Gómez per les plantes baixes també li ve perquè considera que no solem observar-les prou, no ens adonem de la mena de rajoles que trepitgem cada dia, ni recordem el color del rètol que té el comerç que hi ha just davant del nostre lloc de feina, o si té persiana. A ella mateixa li passa, reconeix, però mira d’evitar-ho perquè troba que aquests detalls són la imatge més inclusiva de la ciutat, allò que en veu tothom, qualsevol persona que camina. Per això fou decisiva la implementació generalitzada de les voreres, un dels grans invents que al segle XIX van transformar les ciutats, perquè “garanteixen que hi hagi una separació entre un trànsit que va a una velocitat i un altre ritme més caminable”. Això normalitza, dins les ciutats, l’acció de passejar tot badant. “Surto de casa a passejar i no necessito anar a la muntanya, a la natura, per tenir una experiència sublim d’una bellesa que m’emocioni, sinó que caminar per la ciutat i veure aquests escenaris també pot ser emocionant”, reflexiona. L’acte de badar, reivindica, té un sentit emancipador, i va molt relacionat al moment en què les dones van poder començar a caminar soles, sense la companyia d’un home.

Les voreres també nodreixen la ciutat dels aparadors i, per tant, del consumisme. “Això de caminar arran de terra, o el naixement de les voreres, no es pot deslligar del capitalisme, i de l’aparició de productes que ja no serveixen només per a satisfer les necessitats bàsiques sinó que generen un desig associat”, explica Gómez. Així i tot, demana matisos, i defensa que la teoria sobre els avantatges de tenir una teranyina de comerços prop de casa és igualment vàlida: no es tracta de tenir grans marques o franquícies a dos minuts a peu, sinó que a una distància caminable tinguis els productes i elements que et garanteixin la subsistència: estris per a cuinar a casa, aliments frescs, roba, etc. –a banda, és clar, d’altres necessitats, com una escola per a dur-hi la canalla o un centre de salut. Distingint-lo del comerç que mira d’originar una necessitat que no teníem abans, el petit comerç pot donar un cert confort comunitari. És un element molt important per als immigrants, per exemple: “Reconèixer en determinades plantes baixes símbols que et recorden el teu país d’origen o productes de la teva infantesa també serveixen per a arrelar-te amb la ciutat on t’has hagut de desplaçar”, diu.

Entre totes les menes de comerç, Gómez diu que té debilitat pels mercats. “Els mercats ofereixen una cosa essencial i el cas de Barcelona és paradigmàtic, perquè des del segle XIX la ciutat ha assumit la responsabilitat de poder oferir comerç fresc als ciutadans”, diu. Els mecanismes han evolucionat força d’ençà que els productors agrícoles paraven taules als mercats, però troba “bastant bonic de pensar que la ciutat ofereix una infrastructura pública, que és aquest paraigua, la gran coberta, i que, a dins, s’hi posen venedors privats o negociants que venien el menjar”. Malgrat això, a Barcelona hi ha exemples de mercats lliurats al turisme, com el de la Boqueria, i mercats en què la reforma s’ha de compensar amb la instal·lació d’un gran supermercat a sota, com en el cas del de Sant Antoni. Gómez no és pas pessimista en aquest punt i considera que totes dues coses són compatibles i que ha estat pitjor en unes altres grans ciutats, on s’han enderrocat. A Barcelona, si més no, s’han mantingut i amb una distribució prou bona per a tots els barris.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Porcioles era un vell membre de segona fila de la Lliga Regionalista que el règim va fer servir per emblanquir-se en la fase final, i que és darrere de moltes decisions els efectes de les quals encara perduren. “No volia deixar aquest franquisme que ja li anava bé. S’alimentaven mútuament. A Porcioles li anava bé perquè li donava aquesta posició i podia fer alguna cosa d’un catalanisme molt moderat –la recuperació del Castell de Montjuïc i del codi civil o la creació de la Carta Municipal–, i al règim li anava bé perquè podia tenir controlades una sèrie de persones a Catalunya. Catalunya era el gran centre de problemes, en aquella època: Porcioles arriba després de dues vagues de tramvies importants, i necessitaven algú que controlés la situació. Ell queia bé a la burgesia catalana”, explica Martín Berbois. Al franquisme, la figura del batlle li anava bé perquè li permetia de tenir un enllaç directe amb l’alta burgesia barcelonina, “que, al cap i a la fi, eren qui tenia els diners”. La repressió de la dictadura continuava, però el règim anava agonitzant i Franco necessitava refer-hi complicitats.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La petjada de Porcioles, encara avui

Martín Berbois escriu que “Porcioles va fer moltes coses il·legals, sobretot en matèria urbanística i en relació amb les constructores, i es crea la imatge de l’alcalde que s’ha carregat la ciutat, que en bona part és així”. El seu ajuntament era corrupte –com ho eren els de tot el règim, diu– i els draps bruts de Porcioles no van sortir fins que el règim no va morir. Durant el seu mandat, la regió metropolitana de Barcelona va viure unes onades migratòries extraordinàries –d’un creixement d’un 8% anual– que van fer que hi hagués ciutats que tripliquessin o quadrupliquessin els habitants. Entre el 50 i el 70, la població de Barcelona va créixer en mig milió de persones. “Tenies una Barcelona empobrida, que estava a la misèria, amb una autarquia com un piano”, diu, i en aquestes circumstàncies els nouvinguts no es van acollir en condicions. El règim i les fortunes econòmiques volien la mà d’obra sense cobrir-ne les necessitats. “Es van aprofitar d’aquesta situació, però no els van facilitar de poder viure dignament. Els van dir, tu, vine, que et dono feina, però no em preocupo de si t’has de fer una barraca amb quatre totxos”.

Això, explica el biògraf, origina una cadena de corrupció que encara avui repercuteix en el problema estructural de l’habitatge a Barcelona. L’ajuntament i uns quants empresaris de la ciutat es van llançar a un boom de la construcció d’edificis “i, a partir d’aquí, va arribar una xarxa increïble de comissionistes” que malmenà el procés. “Grans periodistes, com Huertas Claveria, als anys setanta, ja van destapar la corrupció”, diu. A més a més, la posició professional de Porcioles, que mantenia oberta la seva notaria, facilitava molt els tripijocs. L’activitat de la notaria, durant el seu mandat, va créixer de manera extraordinària. Els gendres de Porcioles, a més a més, es dedicaven a qüestions bancàries i del món de la construcció. “Si vols fer un bloc de pisos de cent habitatges i necessites una notaria que te’n doni el vist-i-plau, on aniràs, si l’alcalde de Barcelona té una notaria?”, es demana retòricament. En molt poc temps, es van construir prop de 150.000 habitatges: era un moment de creixement desenfrenat, i hi ha grans fortunes barcelonines que s’han allargat fins als nostres dies que provenen d’aquell moment, com, per exemple, la de l’ex-president del Barça, Josep-Lluís Núñez.

El barri de l’Eixample també té la petja de Porcioles, perquè és qui va decidir de densificar-lo quan va aprovar que es pogués construir per sobre dels pisos ja existents. L’habitatge va servir de plataforma perquè, després, una concentració de capital s’anés apoderant de la ciutat i fes negoci en uns altres àmbits, com el transport o l’alimentació. Martín Berbois explica que el somni de Porcioles era de convertir Barcelona en aquesta mena de gran metròpoli i, per això, políticament, també va seguir aquesta política de creixement sense mesura. I l’expectativa de ciutat que ell va consolidar restava en l’imaginari de tota la generació de socialistes que després es va ocupar de continuar-la desenvolupant en democràcia, uns quants dels quals havien treballat de tècnics en els governs de Porcioles, com el mateix batlle Pasqual Maragall. “Potser hi ha qui s’enfadarà, però crec que Maragall copia coses de Porcioles durant el seu mandat. La Barceloneta i el Port Olímpic ja se’ls carrega Porcioles. Les rondes, el projecte dels Jocs Olímpics…”, diu.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

El problema és que la fórmula no sempre és convenient, ni té l’efecte desitjat. De vegades, la sostenibilitat es fa servir com a pretext per a preparar processos d’especulació immobiliària i d’expulsió dels veïns. Anguelovski ha estudiat aquest fenomen, anomenat “gentrificació verda”: el verd que gentrifica. Com podem convertir les ciutats en boscos moderns sense discriminar i segregar? Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Millorar i expulsar

El concepte de gentrificació verda va néixer cap al 2010 als Estats Units per a descriure l’expulsió de veïns de parcs i jardins que es reformaven. Ho van observar a Austin, a Seattle, a Portland i a Nova York: quan es renovaven zones concretes amb més verd i millores en el transport públic, els canvis atreien gent amb més poder adquisitiu, els preus s’encarien i els qui hi vivien fins llavors corrien el risc d’haver-se’n d’anar. Una substitució poblacional progressiva amb l’excusa de la sostenibilitat. “Es tracta d’un fenomen de canvi demogràfic on, a cinc o set anys vista, veiem una baixada de veïns de classe obrera sense estudis universitaris, amb ingressos més baixos i també població menys racialitzada”, explica Anguelovski. Aquests veïns més pobres han de traslladar-se a zones grises, més exposades al canvi climàtic o a les onades de calor o a les inundacions per la pluja o la pujada de nivell del mar.

A Barcelona, hi ha casos molt clars d’aquesta gentrificació verda. Per exemple, els eixos verds del passeig de Sant Joan, de la superilla del Poblenou o del carrer Cristóbal de Moura, a Sant Martí. També en petits espais que eren per als veïns, com el Pou de la Figuera, o Santa Caterina, zones al voltant de les quals s’ha creat una bombolla immobiliària amb nous hotels i la reforma de pisos. El fenomen afecta sobretot les capes més vulnerables de la població, però casos com el del passeig de Sant Joan demostra que la gentrificació verda té tant d’impacte que, fins i tot, pot esquitxar les rendes mitjanes i altes. Anguelovski explica que hi ha ciutats nord-americanes on ara sospesen de fer molt més habitatge protegit per a funcionaris perquè dels barris més cèntrics se n’han d’anar fins i tot els bombers, els professors i els policies, amb sous correctes però no gaire alts.

L’aprofitament de l’especulació immobiliària

Sigui com sigui, no són pas els arbres ni les plantes que per art de màgia originen aquesta gentrificació verda: darrere hi ha unes dinàmiques d’especulació immobiliària, impulsades per empreses que s’adonen que hi ha una oportunitat per a fer negoci. Anguelovski parla de l’anomenat efecte anunci: tan bon punt s’anuncien unes obres de millora d’una part de la ciutat, “el motor immobiliari es posa en marxa amb la compra i la reforma d’edificis, com ha passat a l’Eixample”. Això passa per dos camins paral·lels: hi ha el sistema americà, “on directament hi ha grans empreses immobiliàries que financen les campanyes electorals” i on el pressupost municipal sol dependre de les taxes que es cobren per construcció; i aquí, en canvi, diu que la dinàmica és més senzilla, i amb la simple promoció de les reformes la maquinària ja engega, perquè les immobiliàries ja estan acostumades a aprofitar cada escletxa.

Tanmateix, la solució no pot passar per deixar de fer aquestes reformes: cal llevar gris de les ciutats i afegir-hi verd. El problema és que calen mecanismes compensatoris, sobretot polítiques centrades en l’habitatge. Anguelovski defensa, per exemple, el control dels preus del lloguer –que ella ampliaria als lloguers de temporada, com va proposar l’actual govern de la Generalitat, tot i que la mesura va caure pel vot en contra de Junts i del PSC. A banda, proposa de construir més habitatge públic i protegit, atès que menys d’un 2% del parc de Barcelona ho és, una excepció europea. També recorda que es podria multar els propietaris dels centenars de pisos buits que hi ha a la ciutat o bé recuperar habitatge de fons voltor i convertir-los en habitatge públic.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”