Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els presos polítics fa tres anys que són tancats, i avui la decisió que ha pres el Tribunal Suprem espanyol de revocar-los el tercer grau i els beneficis de l’article 100.2 del règim penitenciari fa que estiguin en una situació igual a la inicial, o encara pitjor, per les restriccions imposades per la covid-19. El tribunal que els va sentenciar, presidit per Manuel Marchena, ha justificat la decisió dient que han complert massa poc temps de pena de presó per a poder tenir aquesta flexibilitat. I encara més: que troba que no s’han penedit d’allò que van fer i que els arguments de les juntes de tractament que van servir a la jutgessa de vigilància per a aprovar el tercer grau l’estiu passat són insuficients.

Els arguments que exposaven la jutgessa i les juntes de tractament per a justificar el pas al tercer grau són força semblants en tots els casos. D’entrada, que ja fa força temps que són a la presó, que han tingut permisos de sortida sense incidències, que han tingut una bona conducta, sense expedients disciplinaris i que “es mostren col·laboradors en totes les activitats”. Més: “El tractament individualitzat ha fet la seva funció i [el pres] ja té les eines, coneixements i habilitats suficients per a aconseguir amb èxit el retorn a la comunitat i reprendre el seu rol de ciutadà actiu”; que hi ha hagut “una reflexió responsable sobre les decisions preses, les actuacions i la conducta de l’intern en el moment dels fets”; i citant l’informe de la junta de tractament: “El seu tractament ha inclòs activitats orientades a potenciar el judici crític, de planificació i anàlisi en la presa de decisions, a més de conèixer i analitzar els antecedents i les conseqüències dels fets pels quals ha estat condemnat. També ha fet intervenció individual per a treballar l’anàlisi funcional i detectar els mecanismes presents durant la comissió dels fets delictius, dinamitzant una part de les activitats socio-educatives que s’han fet al mòdul, les quals ajuden a promoure la convivència. L’intern ha estat capaç de reconèixer els factors que van predisposar i desencadenar la comissió dels fets recollits en la sentència, reflexionant-hi… Si bé el pensament polític de l’intern no és punible, sí que ha estat objecte d’intervenció la reivindicació d’aquest fora del marc legal.”

Al tribunal tampoc el convencen els arguments de les juntes de tractament de les presons on hi ha tancades Carme Forcadell i Dolors Bassa, que fins ara sí que havien mantingut el tercer grau perquè el jutjat de vigilància que els correspon havia decidit de mantenir-lo fins a la resolució del Suprem. En el cas de Dolors Bassa, la presó havia informat: “No manifesta cap mena d’intenció de tornar a l’esfera política, amb plans de futur el rang laboral, fins a l’objectiu pensionista de la jubilació, no pas llunyà, de cura materna i de vida familiar”. I de Carme Forcadell, la junta de Wad Ras destacava: “L’actual activitat de gestió de l’entitat d’activitat comunitària per a un entorn social vulnerable, a més de la normal aproximació a l’entorn familiar, sense projecte d’efectivitat en la via política”.

En el cas de Forcadell i de Bassa, hi ha l’afegit de la renúncia o l’allunyament de qualsevol activitat política. Però el Suprem no ho té en compte, i calca per a elles la mateixa resposta negativa que dóna als presos dels Lledoners.

Quina reeducació volen?

En tots els casos el tribunal respon: “Els arguments exposats, tanmateix, no expliquen prou la justificació d’una concessió sens dubte massa aviat del tercer grau”.

Diu el Suprem que cal que vagin més enllà, que no n’hi ha prou d’haver reflexionat sobre allò que van fer, que no n’hi ha prou amb les activitats que han fet a la presó orientades “al judici crític sobre la pròpia conducta”: cal que la “consecució de la reeducació dels penats […] no sigui aliena als delictes pels quals van ser condemnats, en aquest cas un delicte de sedició i un delicte de malversació de cabals en la modalitat agreujada”.

Per a la jutgessa de vigilància penitenciària sí que n’hi va haver prou. Per al Suprem, no, i encara la desautoritza quan deia que l’acceptació del recurs que va interposar la fiscalia implicaria exigir als presos que “modifiquessin la seva ideologia”. En la resolució sobre Jordi Cuixart, el tribunal arriba a dir: “La sala detecta un error cridaner —que convindria que fos abandonat com a línia argumental en ulteriors resolucions— quan en la interlocutòria apel·lada s’afirma que exigir aquesta connexió significaria provar de modificar o canviar el pensament i la ideologia política de l’intern. Aquesta premissa equivocada de la qual parteix el jutge de vigilància penitenciària explica el desenfocament amb què s’aborda l’aplicació de l’article 100.2. N’hi ha prou amb una lectura detinguda del relat dels fets provats de la sentència que obre aquesta executòria per a comprovar que la condemna al senyor Cuixart no té res a veure amb la persecució ideològica.” En tot moment, el Suprem va repetint que no se’ls va condemnar pel fet de ser independentistes, que això és un dret i una garantia que els dóna l’ordre constitucional per més que la seva ideologia “atempti contra els pilars del sistema”.

Va més enllà el tribunal, que no tan sols exposa els arguments per a desestimar la concessió del tercer grau o del 100.2, sinó que ataca la Generalitat per haver-ho pretès com a administració penitenciària. Diu: “El seu acatament de la legalitat no s’ha de fer dependre del seu grau d’identificació o de desacord amb l’argumentació jurídica sobre la que es fonamenta la condemna. En cas contrari, se subverteix el paper que la llei reserva als òrgans administratius que, així, es converteixen en una extravagant tercera instància que s’atribueix la tasca de fer més justa la decisió emanada dels jutges i tribunals constitucionalment cridats a l’exercici de la funció jurisdiccional”. A més, retreu a la Generalitat que volgués donar als presos “un tractament penitenciari privilegiat”.

Un 36.2 encobert

Quan el tribunal va dictar sentència, va desestimar una pretensió de la fiscalia que consistia a aplicar als presos l’article 36.2 del codi penal que diu que, als presos condemnats a cinc anys de presó o més, el jutge o el tribunal podrà ordenar que no els concedeixin el tercer grau –és a dir, poder sortir de la presó durant el dia– fins que no hagin complert la meitat de la condemna. Es tracta d’una previsió que, segons aquest mateix article, és de compliment obligat en delictes “referents a organitzacions i a grups terroristes i delictes de terrorisme”, en “delictes comesos en el si d’una organització o grup criminal”, d’abusos sexuals i delictes d’explotació sexual de menors.

El Suprem va respondre que no calia. I en les resolucions en què desestima el tercer grau recorda en tot moment que aquella decisió que va prendre en relació amb el 36.2 no volia dir que es poguessin prendre mesures de flexibilització del grau o de canvi al tercer grau que no tocava. I diu que no toca, però no especifica mai quan tocaria, quants anys cal que passin a la presó perquè puguin obtenir-lo. Queda a les seves mans, de manera que a mesura que vagi passant el temps el Tribunal Suprem haurà acabat aplicant un 36.2 de manera encoberta, convertint-lo en un càstig afegit al càstig que ja és la condemna.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.