Xavier Trias: “L’estratègia del diàleg l’he practicada molts anys, amb un fracàs important”

Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 1946) és el candidat de Trias per Barcelona, una candidatura estèticament personalista, però que aplega Junts per Catalunya i el PDECat –en la primera gran aliança després de tres anys de divorci–, a més de Demòcrates i Moviment d’Esquerres. Trias nega que l’experiment obri la porta a la restauració de la vella Convergència, que diu que és impossible que torni, però es presenta com el pal de paller d’un espai polític que, segons ell, no s’hauria d’haver fragmentat. La candidatura de l’ex-batlle (2011-2015), que havia assegurat fa un any que no es presentaria, va sacsejar els pronòstics. Van arribar-lo a situar primer, ara dibuixen un empat triple amb Ada Colau i Jaume Collboni. En aquesta entrevista, Trias respon sobre les seves propostes, el seu grau de compromís amb l’independentisme i les línies vermelles que posaria al PSC.

—El vostre primer gran càrrec va ser l’any 1988, quan us van fer conseller de Sanitat. Com és que, trenta-cinc anys després, encara voleu ser a primera línia política? No heu tingut prou temps?
—El meu primer càrrec va ser de director general de l’Institut Català de la Salut i de Planificació, l’any 1983. He tingut una vida política llarga, del punt de vista sanitari. És una de les satisfaccions més grans que he tingut a la vida. Ara tinc setanta-sis anys, m’havia jubilat, vivia bé amb la família, i la gent em va començar a insistir que m’havia de presentar. Al final han aconseguit no tan sols que m’hi presenti, sinó que tingui un gran entusiasme. Com que la ciutat no va bé, la gent em demostra afecte i suport.

—Us ho dic per una qüestió de regeneració. Fa un any vau dir: “Qui es presenti per ser alcalde ha de tenir un projecte per a quinze anys. A setanta-set anys això no tindria sentit. Ara necessiten una persona que sigui ambiciosa, que s’hi vulgui estar quinze anys.” Què ha canviat? Això no continua essent un problema?
—Ha canviat aquesta pressió. I és veritat que a setanta-sis anys no pots fer… Pots fer un projecte per a d’aquí a quinze anys, però has de tenir la gent que el dugui a terme. Això és el que he fet jo.

—Si fóssiu batlle, acabaríeu el mandat?
—I tant, i tant. Jo he fet una cosa diferent: m’he acompanyat d’un conjunt de gent que duran a terme no un projecte de quatre anys, sinó de vint.

—Amb qui de la vostra llista us sentiríeu còmode perquè fos el vostre relleu d’ací a quatre anys? Qui seria la persona encarregada de culminar el vostre llegat?
—Home, això és molt violent. És difícil, perquè tots són molt bons. Però no hi ha gaires secrets: jo porto una número 2 i un número 3.

—Neus Munté i Jordi Martí.
—Sí. Tothom sap que tant a la Neus com al Jordi no tan sols els tinc afecte, sinó que els tinc admiració. Ens apreciem d’una manera molt especial. Però dins la llista porto gent amb una empenta i una vocació important. La meva feina serà com ho fem perquè tots aquests no es donin empentes entre ells.

—Amb qui us sentiríeu més còmode governant, amb Jaume Collboni o amb Ernest Maragall?
—No és important. Allò important és per a fer què, amb qui sigui capaç de posar-me d’acord per a fer el nostre projecte, que hi ha ocasions en què, tant amb l’un com amb l’altre, grinyola. Hem de trobar la manera de fer les coses.

—Però amb qui creieu que teniu més coincidències en el programa? Són programes diferents.
—Sí, són programes diferents. Amb tots dos. No puc dir ara amb qui farem la col·laboració, si l’hem de fer. El 2011 vaig aprendre que guanyes, treus catorze regidors i et trobes que governes tot sol. I ho pots fer. No és una possibilitat que descarti. No és segur que la gent pugui entrar al teu govern. Una altra cosa és com t’ho fas si no tens prou majoria. Aquesta ha de ser la meva habilitat.

—El PSC va aprovar l’aplicació de l’article 155. Collboni no porta al programa cap proposta per a reincentivar el català. Aquestes coses us preocupen?
—I tant. Molt. Per això dic que hi ha diferències notables. Per tant, ens haurem de pensar molt què fem.

—Però no són una línia vermella per a arribar a acords amb el senyor Collboni.
—Bé, segons la posició que tingués el senyor Collboni, sí. Dependrà d’ells, de la posició que tinguin. Jo no em presento per ser president de la Generalitat, sinó per ser alcalde de Barcelona. Però hi ha una cosa evident: ets l’alcalde de la capital de Catalunya i has d’actuar com a capital de Catalunya. Ets la capital de la catalanitat. Això és un aspecte bàsic i importantíssim.

—Ell posa com a condició indispensable per a arribar a acords que prometeu lleialtat a les institucions espanyoles. 
—I les institucions espanyoles que tinguin lleialtat amb Catalunya, suposo. Jo li poso aquesta condició, també. I no ho són.

—Els acords amb el PP per a la governabilitat els descarteu absolutament?
—No els descarto perquè no els necessitaré.

—No acceptaríeu mai els vots de Daniel Sirera per a ser batlle?
—Per anar contra un altre, no.

—Al vostre programa no apareix la paraula “independència”. Sou independentista?
—Jo votaré sempre independència. El problema que tenim ara, sobretot, no és la independència, perquè tenim clar què pot fer l’estat, i ho he viscut amb les meves pròpies carns. N’hem de ser molt conscients. La meva obsessió és la no-dependència. És el problema més gros.

—Però continueu estant a favor que Catalunya tingui el mateix grau de no-dependència que tenen Noruega o Dinamarca o els estats independents?
—Nosaltres volem la independència. Hem de veure si és possible i, si no és possible, tenir el mínim grau de dependència.

—Quina creieu que ha de ser l’estratègia de l’independentisme els pròxims anys? 
—Ser capaç de moure la societat civil en una direcció. El nostre problema ha estat que hi ha hagut un moment que una part de la societat civil no només no ens ha ajudat, sinó que ens ho ha dificultat.

—Què voleu dir?
—Quan et trobes empreses que treuen la seu social de Catalunya i se’n van, això és gent de la societat civil que no únicament fa una acció no favorable a la independència, sinó que és agressiva contra el que fa el govern de la Generalitat.

—Què us sembla l’estratègia de diàleg d’Esquerra Republicana?
—L’he practicada molts anys amb un fracàs important. Veurem què els passa. Jo l’he practicada molts anys, però hi ha un moment que et convences que el diàleg no fructifica. No veig que fructifiqui gens el diàleg dels senyors d’Esquerra Republicana. No hi ha ningú del govern central que expliqui quin és l’encaix de Catalunya dins el seu plantejament de com hauria de ser Espanya. Com que no ho veig, em genera un gran escepticisme.

—Hi ha qui diu que la vostra candidatura obre la porta a un retorn a l’antiga Convergència.
—Això és mentida, perquè no passarà. És una situació nova. Si el que es planteja és que Trias actua com a pal de paller, doncs sí. És veritat. Intento actuar com a pal de paller i miro que a la meva candidatura s’hi ajunti gent que no té cap sentit que lluitem entre nosaltres. És un greu error per al catalanisme polític, no sumar gent.

—Potser és una cosa nova com a espai, però, com dieu, reconcilia gent allunyada com Santi Vila o el president Pujol i la part més rotundament independentista de Junts.
—Jo intento que trobem un espai comú, que tinguem diferències, com sempre n’hi havia hagut a Convergència, on havia militat tota la vida. Allà hi havia gent més de dretes, més d’esquerres, molt independentista, nacionalista, catalanista. Fèiem un plantejament d’unir tanta gent com fos possible per fer que el país avancés en una determinada direcció.

—Què diríeu a un potencial votant del vostre espai polític que rumia si s’absté o no perquè està decebut amb els partits independentistes?
—Que segons què voti, tindrà Colau un altre cop. Això ja ha passat. No és un secret. Quina és l’única candidatura que es presenta que diu que no governarà amb la senyora Colau? Jo. Si vostè vol Colau, ho té fàcil. Si no, només n’hi ha un que li garanteix que no hi governarà.

—Creieu que la presidenta Laura Borràs hauria de deixar la presidència del partit si la seva sentència esdevé ferma?
—No té res a veure amb la situació de Barcelona, però la senyora Laura Borràs es defensa i fa bé de defensar-se. Ella creu, i és veritat, que no té cap sentit que estigui encausada per la via penal, perquè això podria anar per la via administrativa. És només perquè és política. Per tant, ella intenta defensar-se del tot i hi té dret.

—Creieu que hi ha un biaix persecutori, entenc.
—Home, i tant. Quan a una persona li posen una sentència i li diuen que són quatre anys i el mateix que fa la sentència acaba dient que és tan exagerada que la cosa lògica és que la indultin… Això s’ha convertit en un joc de bojos. No té ni cap ni peus.

—Ara dèieu: “Perquè és política”. És una persecució per la seva professió o per les seves idees?
—No, no, perquè és política i independentista. Amb la gent que té una notorietat i una manera de fer i d’actuar que incomoda, segons quins estaments de l’estat espanyol actuen d’una manera que pot arribar a la bogeria que el ministre de l’Interior s’inventi que tens dotze milions a Suïssa. Per destruir un polític, avui dia, pot passar de tot, i és una qüestió programada i conscient. “Aquests senyors, els destruirem”. L’operació Valls no té gaire secrets. El senyor Collboni explica que això són empresaris de Madrid i d’aquí que estan en contra de l’independentisme, promocionen el senyor Valls perquè no volen la senyora Colau, i com acaba? El senyor Collboni oficia l’acord.

—Una de les principals preocupacions dels barcelonins és l’habitatge. Els qui viuen a Barcelona dediquen prop de la meitat del sou a pagar el lloguer. Quines propostes concretes feu per a resoldre la crisi?
—Fer un gran pacte. L’habitatge no el solucionem ni en un any, ni dos, ni tres ni quatre. És un problema greu a Barcelona. S’ha de construir habitatge de propietat de l’administració pública, que sigui de lloguer i que sigui assequible.

—On s’ha de construir i com?
—Hi ha molts llocs. Hi haurà la Sagrera, hi ha la Marina del Prat Vermell. Hi ha molts indrets on es podrà construir. El que s’ha de fer és posar sòl a disposició i posar-nos tots d’acord. No prendre mesures que fan que la gent que ha de construir habitatge no el construeixi. Un exemple, que nosaltres hi vam votar a favor i s’ha vist que no funciona, és el 30%.

—Què és el que no funciona, exactament, d’aquesta reserva del 30%?
—Que els constructors no construeixen.

—Però hi ha altres ciutats on sí que funciona.
—No. Quan prens aquesta decisió, no funciona. La intencionalitat és bona: no acumular l’habitatge social en un indret. Però haurem de canviar la manera de fer-ho, perquè en quatre anys s’han fet cinquanta-dos habitatges.

—Com ho faríeu?
—Buscant la manera que hi hagi compensacions, però que no hagi de ser al mateix bloc.

—Amb acords amb els promotors privats.
—És evident.

—Cedint-los sòl, per exemple?
—No. Això no té a veure amb el 30%. El problema del 30% és que has posat una norma que fa que qui ha de construir no construeix. Això és un disbarat. Si no hi ha construcció i no es fa habitatge en quantitat, els preus augmenten. La gent té una idea equivocada de com funciona el mercat. Si no tens habitatge, el preu es multiplica. Un fet curiós: 2011-2015, sóc alcalde, el preu de l’habitatge va baixar d’un 8%. 2015-2023, ha augmentat d’un 52%. La senyora Colau, molt progre, molts invents, molt explicar-se, però això és un fracàs absolut d’ella i del senyor Collboni.

—Quan éreu batlle, els habitatges d’ús turístic van créixer de 2.680 a 9.606.
—No, no van créixer així. Això és un invent que explica la senyora Colau. Nosaltres vam fer la manera que es legalitzessin. Vam fer una normativa. No van augmentar, vam fer aflorar els apartaments com a mínim al·legals que hi havia. I s’han mantingut a 9.000.

—Però s’han mantingut perquè els vau donar llicències a perpetuïtat.
—Bé, no a perpetuïtat… Si compleixen les normatives, evidentment. Dónes permís o no dónes permís. Fas una norma. Que l’han canviada, la norma? No.

—No, però són llicències per a tota la vida que impedeixen que aquests pisos es puguin tornar a situar dins el mercat de lloguer. És una cosa que ajudaria amb els preus, a banda de construir.
—Nosaltres necessitem apartaments turístics. És un error creure que no hi ha d’haver apartaments turístics. En quines condicions han d’estar els apartaments i quina regulació han de tenir, això és el que hem de fer. Són necessaris. El que no volem és que en un apartament de 80m² s’hi posin quinze persones. Hi ha tot un conjunt de coses que no les volem, per ordenació de la ciutat. No estem contra els hotels ni contra els apartaments turístics. S’ha de regular. Quan prohibeixes segons quines coses, l’èxit és total: al passeig de Gràcia amb Diagonal hi havia d’anar un hotel, el Four Seasons, la senyora Colau va prohibir que es fes, i s’hi van fer apartaments de superluxe –un s’ha venut per quaranta milions. No generes els llocs de feina que hauria generat un hotel i, a més a més, l’empresa que ho fa en dóna la gestió a un hotel, el Mandarin. Hem fet un disbarat.

—Un dels problemes que hem tingut a Barcelona ha estat que l’habitatge social que s’hi ha construït ha tingut data de caducitat i això ha fet que ara en tinguem menys d’un 2%. 
—El que es va fer és més greu: es van vendre. És molt greu. I qui ho va fer, això? Els socialistes amb Iniciativa. Què ha passat, en aquesta ciutat? Ha fet una transformació urbanística extraordinària, ha canviat tot el litoral i la zona industrial. De l’Hospital del Mar fins al Besòs, tot canviat. I quants pisos de lloguer assequible s’han fet? Cent. És un escàndol tan gran, quan els que governen decideixen que l’habitatge social els importa un rave… I qui ho ha fet? Els socialistes i Iniciativa.

—Estaríeu d’acord que aquest habitatge social que dieu que també s’ha de construir ho sigui per a tota la vida?
—És que ha de ser per a tota la vida. No podem vendre mai més l’habitatge social. Mai més. És un disbarat molt gran que s’ha fet. Totes les ciutats europees tenen entre un 15% i un 25% d’habitatge social propietat de l’administració pública. Aquí tenim, escassament, el 2%. És al·lucinant. I a sobre no ho sabem gestionar. Te’ls has tret de sobre i te’ls has venut perquè has decidit que no els saps gestionar, entre altres coses, perquè no saps col·laborar amb entitats privades que saben gestionar.

—Esteu en contra de retirar el cotxe del centre de la ciutat. La vostra proposta és l’electrificació. 
—La meva proposta és l’electrificació. No estic en contra de treure’l, estic a favor de pacificar la ciutat. El que no té sentit és fer això contra la gent.

—Què voleu dir, fer-ho contra la gent?
—Que no tinguis en compte que la mobilitat és un servei. Has de fer pedagogia a la gent. Explicar que estem en una crisi climàtica important, que haurem de suprimir els vehicles de combustió, que haurem d’electrificar, i que un cop suprimits els de combustió haurem de prendre una decisió sobre quin espai ha d’ocupar el cotxe. Això ho hem de fer en col·laboració amb la gent. No pot ser això que passa ara, que un servei per als ciutadans s’hagi convertit en un problema per als ciutadans. No té sentit.

—D’ací a vint anys o trenta, l’espai que ocupa el cotxe al centre de la ciutat hauria de ser molt reduït?
—No, com que estarà electrificat, haurem de fer-ho segons les necessitats de la gent. És una ximpleria, anar contra el cotxe. Un cop són elèctrics, quin motiu hi ha per a anar contra els cotxes? Una altra cosa és que diguis “necessitem espai per a fer el que sigui”. Bé, doncs necessitem espai. S’ha pres una decisió, que la venen com a estratègicament important, que és fer el Consell de Cent de vianants. Que ho demanava, la gent del carrer del Consell de Cent, de ser de vianants? No. A ningú no se li havia acudit.

—Això passa moltes vegades, que la gent no és conscient del bé que li fan les reformes fins que les veu.
—Doncs ja veurem quin bé fa. El que és segur és que és un bé oposat a la filosofia de la senyora Colau, perquè ha fet un carrer que serà d’èxit i que generarà gentrificació. Hem fet un carrer de primera, on els preus es dispararan, i el senyor que hi ha de lloguer acabarà patint i se n’haurà d’anar. I el preu dels lloguers comercials es dispararà.

—Si s’aplica la regulació dels lloguers, en principi és prevista per a frenar aquesta mena d’augments.
—Ja se sap que això no funciona mai. Què li ha passat, a la senyora Colau? L’augment del lloguer ha estat d’un 52%.

—Però no estava regulat. Ara hi ha aquesta nova llei que ho regularà.
—Jo crec que fracassarà. Si no fas habitatge, com regules?

—Aquest procés d’electrificació del cotxe, teniu quantificat quant costaria?
—No, no. Costa diners. Però no. El que hi ha són apostes importants, i a mi m’estranya que la senyora Colau no ho entengui. Seat fabricarà a Barcelona 500.000 cotxes elèctrics d’un model no excessivament car, perquè calculen que costarà entre 25.000 i 30.000 euros, que no és barat però no és excessivament car. És una decisió molt important per a la ciutat, perquè el nom que posa al cotxe és Raval, amb una voluntat clara de fer accions per a dignificar el Raval. És un missatge importantíssim. I em sorprèn que el president de Seat ens convidi a tots els candidats a anar a la presentació d’aquest cotxe i l’alcaldessa no hi vagi.

—Porteu al programa avaluar l’eficàcia i el funcionament de la zona de baixes emissions. Això vol dir que la podríeu revertir?
—No. Vol dir que potser s’ha de modificar i fer coses diferents. És de sentit comú prendre mesures per a evitar la pol·lució. Però n’hi ha que no van bé.

—Aquesta per què no va bé?
—Perquè es prenen unes mesures de mobilitat que fan que les coses no funcionin. La senyora Colau diu: “A l’Eixample ha baixat el nombre de cotxes”. Segurament, però estan tots embussats i la pol·lució continua existint. La circulació a les rondes també ha augmentat. Van desplaçant els problemes i jo crec que les coses no s’afronten amb seriositat. Vostè no està electrificant la ciutat.

—Amb els centenars de morts que causa el diòxid de nitrogen a Barcelona, no està bé que els vehicles més antics, que contaminen més, tinguin menys presència al centre de la ciutat?
—És evident, però hi ha ocasions en què la consciència social té aspectes equivocats. Un senyor que té un cotxe dièsel amb què fa vint anys que es guanya la vida no és un col·leccionista. És perquè no té diners per a canviar-lo. De vegades prenem decisions que teòricament estan bé, però a l’hora d’aplicar-les es creen problemes gravíssims. I no se li creen a qui té una situació econòmica bona. Sembla mentida, però els rics no els afecta. Afecta la gent modesta. I aquest govern no ho entén.

—Uber i Cabify han de circular pels carrers de Barcelona amb total normalitat?
—Han de poder circular-hi, però nosaltres hem de defensar els taxis amb dents i ungles. És una concessió de l’ajuntament. Hem de fer que es modernitzi, però el món del taxi és el nostre. L’hem fet nosaltres. O fas una concessió o no la fas, però si l’has feta, i has fet un invent bo, l’has de defensar.

—I els patinets compartits?
—Lluitar contra el patinet és una barbaritat, però hem de fer que circulin per on han de circular. Una ciutat que no era de bicicleta, acabarà essent una ciutat important de bicicletes, de patinets i de diferents sistemes de mobilitat. Hem de fer educació viària. Si a Holanda ets un vianant i trepitges un carril bici, et foten una esbroncada monumental. I una bicicleta no puja en una vorera si hi ha un carril bici. Aquí fem carrils bici i la gent continua anant per la vorera.

—Quins canvis hi ha d’haver amb els carrils bici?
—N’hi ha que estan mal fets.

—Quins?
—Molts. Els de doble direcció són un perill tremend. Em fa gràcia, perquè quan jo feia carrils bici de doble direcció em deien de tot.

—Vós mateix acabeu de dir que són un perill tremend.
—Per això. T’adones que ho és. Hi ha carrils bici que són perillosos. Jo vaig amb bicicleta de muntanya. De casa meva, prop del Turó Park, fins a la carretera de les Aigües. Hi vaig per la Via Augusta, on ara fan el carril bici. Fantàstic que el facin, però a mi no em passava res per anar amb bicicleta sense carril. La persona que va amb bicicleta només ha de tenir una idea clara, i és que ha d’anar pel mig del carril. No pots anar pel cantó, perquè te la jugues. Has d’anar pel mig. Una altra cosa és que alguns conductors nerviosos t’insultaran perquè no ho entenen.

—Això us volia dir. Parlant de fer la vida complicada als conductors de vehicles, això també els la fa. És millor que hi hagi els carrils bici com a espai de seguretat.
—I tant que és important, però també ens hem d’acostumar a conviure. No passa res perquè una bicicleta vagi pel carril dels cotxes.

—La batllessa Ada Colau va prometre vint eixos verds més, a banda els vint-i-un que ja s’estan fent. Els aturaríeu?
—Primer: no són eixos verds. Són carrers pacificats. Plantar quatre plantes no és un eix verd.

—Què és un eix verd?
—Tapar la ronda de Dalt i convertir-la en un parc. Això és un eix verd.

—Aturaríeu tots els projectes que ha anunciat Ada Colau?
—No. Això no és anar a la contra. El que no s’ha de fer són coses sense sentit. Les coses s’han de fer per afavorir la vida de la gent. La senyora Colau ha aconseguit que la gent estigui empipada i desconcertada. Ella explica grans transformacions urbanístiques que per a mi no ho són. Una gran transformació urbanística és tapar la ronda de Dalt, o baixar la ronda litoral a terra i passar-hi un passeig per sobre que uneixi Colom, el Paral·lel i la Marina del Prat Vermell. Això és una transformació urbanística important. Convertir en una zona verda la Sagrera, la plaça de les Glòries i l’Estació de França, i que s’hi puguin fer pisos. Això és una gran transformació urbanística. Convertir el carrer Girona en un carrer de vianants no ho és. Està bé. Això ho havíem fet nosaltres. Però explicar que això és la transformació dels eixos verds… Deixar els xamfrans sense càrrega i descàrrega fa que es faci al mig del carrer. I, per tant, tenim un gran embús al mig de la ciutat. Diuen: “No, no. No serà un gran embús. El que farem és que la gent no vingui.” Ostres. Quan vaig a Reus, a Sabadell o a Terrassa, la gent em diu: “Ja no baixem a Barcelona perquè s’ha convertit en una ciutat incòmoda”.

—Però això es podria compensar amb una xarxa més eficaç de transport públic. 
—És clar, però és una barbaritat fer les coses abans de tenir la xarxa. Primer has de posar les coses perquè tot això sigui factible. Quan tu fas un carril bici i generes un col·lapse a l’entrada i la sortida dels túnels de Vallvidrera, no acabo d’entendre l’invent. Tens la gent aturada al túnel, amb més pol·lució. Diuen: “No, escolta, és que la gent de Sant Cugat s’ha d’acostumar a venir amb el tren”. És que pel túnel de Vallvidrera no vénen només els de Sant Cugat. Vostè té una idea equivocada de per què serveixen les coses. No és el senyor de Sant Cugat, és el senyor de Manresa, de Guardiola…

—L’any passat, Barcelona va rebre 7.376.744 turistes. Trobeu que són pocs o que són molts?
—Gràcies a Déu, és molt.

—Massa?
—Depèn de quina mena de turisme vingui. El turisme s’ha de liderar. Barcelona en té l’obligació. Barcelona és una ciutat turística perquè és una ciutat d’èxit. A Colau que no li agrada el turisme, ja ho ha aconseguit: hem estat dos anys sense turisme. Una catàstrofe econòmica.

—Parleu d’aturar el turisme groller. Com es fa això?
—Explicant quin turisme vols i fent campanyes, perquè si no, te les faran els altres.

—Quina mena de campanyes? És una cosa purament comunicativa?
—No només, però és important. Tu t’has de dirigir al món explicant quin turisme vols. Has d’explicar que vols un turisme familiar, cultural, lligat a congressos i esdeveniments importants. Vols una mena de turisme que del punt de vista econòmic és important i que no genera dificultats. Això no vol dir turisme de luxe. També, però no únicament. El que no volem és el turisme de la prostitució, etc. Aquí hi va haver un alcalde que deia: “Vinguin a Barcelona, que veuran que a les nits això és una disbauxa”. No volem això. Això és un error.

—Quina és la vostra proposta per a ampliar l’aeroport de Barcelona?
—Ampliar-lo.

—Amb quina de les opcions que s’ha plantejat, quina li fa més el pes?
—Bé, no sé quines opcions hi ha…

—La pista sobre la mar, per exemple?
—No, això és una ximpleria. Per a mi no té ni cap ni peus. L’aeroport s’haurà d’ampliar segur, però la nostra obsessió serà, sobretot, que hi hagi vols intercontinentals. La nostra estratègia és molt dura i hem de ser capaços de moure la gent, perquè l’estratègia d’Aena no és la nostra. Aena està encantada que els vols low cost siguin a Barcelona. I nosaltres no estem en contra dels vols low cost, però potser han d’anar a Girona o a Reus. A Barcelona necessitem vols internacionals importants.

—En un moment d’emergència climàtica, en què segurament ens haurem d’acostumar que els vols no siguin tan generalitzats, no és contraproduent d’ampliar l’aeroport de Barcelona?
—No, jo crec que no. Nosaltres hem de ser una societat en punta. Els qui expliquen això que dieu no ho expliquen de Madrid ni de Londres ni de París. Senyora Colau, com és que la seva força no té aquesta actitud a Madrid? Vostès i els socialistes tenen al capdavant d’Aena el senyor Lucena, que coneix Barcelona i en sap les dificultats, i ens fa una trampa maquiavèl·lica. Ve aquí dient que s’ha d’allargar la pista 500 metres, que ha d’entrar a la Ricarda, que sap que això és gairebé impossible. Això és una provocació. Diu: “I si no, no els donaré els 1.700 milions”. I et quedes al·lucinat, perquè aquests 1.700 milions que et vol donar aquest senyor de qui són? Del compte d’explotació de l’aeroport de Barcelona. Ens prenen el pèl.

—Per què cal créixer fins als 4.000 agents de la Guàrdia Urbana si vós mateix dieu que una bona part del problema de la seguretat a Barcelona és de percepció?
—Perquè tinguin bona percepció. Una cosa bàsica per a la seguretat és que hi hagi agents al carrer passejant.

—Però si és qüestió de percepció, és una cosa que la gent s’imagina, és una projecció de la delinqüència.
—No, no. No és que s’ho imaginin. Hi ha una percepció d’inseguretat, però a més a més hi ha una realitat, que és la quantitat d’atracaments que hi ha. Pisos que s’atraquen. Hi ha una cosa a la vida que és la prevenció. Si la gent veu Guàrdia Urbana uniformada al carrer, potser no roba.

—Els furts han baixat, a la ciutat de Barcelona.
—No és cert. Han augmentat. És tan poc cert que es neguen a donar les dades d’aquest últim trimestre.

—Creieu que l’ajuntament menteix amb les dades de seguretat?
—No menteix. No explica les dades que es donen en aquest moment. Les dades de delinqüència han augmentat, han augmentat els petits furts, han augmentat les coses que donen aquesta percepció d’inseguretat que, a vegades, un pot dir que són exagerades. Però la sensació és aquesta. Durant una temporada vaig viure a Gènova i dels qui em van venir a visitar, no n’hi va haver cap a qui no robessin. A la gent que ens ve a visitar a Barcelona li roben. Els cònsols estan desesperats. Si te’n vas a Nova York, o on sigui, tothom s’admira de Barcelona però tothom et diu: “Roben els rellotges”. Aquesta sensació és un desastre. És una targeta de visita fatal.

—Quin és el vostre paquet de mesures concretes per a afrontar el problema que dieu que hi ha amb la neteja?
—Una cosa bàsica: asseure’ns amb la gent que fa la neteja. Ens costa molts diners, la neteja. Jo el 2011 vaig dir: “La ciutat és bruta”. Em van venir a protestar els concessionaris. Els vaig dir: “Seguin aquí”. “No, que no és bruta!” “Escolti: és bruta. És incontestable, és bruta, aquesta ciutat”. “No, doncs necessitem més diners”. “No, no. Vostè digui’m què farem per tenir-la neta”.

—És un tema d’actitud?
—No. Després vindrà el preu. Perquè la ciutat estigui neta, digui’m què hem de fer. Són vostès els qui en saben. Quines mesures hem de fer. Després en discutirem el cost. Però no em digui que hem de pagar 70 milions més perquè potser torna a estar bruta. Vostè digui’m què s’ha de fer, després negociarem el cost, i després avaluarem si això que vostè diu funciona o no funciona. Si no funciona, ho haurà de corregir.

—Quines mesures concretes teniu per a la reincentivació del català a Barcelona?
—Primer, que l’ajuntament s’ho cregui. L’ajuntament ha d’entendre que Barcelona és la capital de Catalunya. Som la capital de la catalanitat i hem d’exercir-ho. Si l’ajuntament té plantejaments equivocats… “Us parlaré en castellà perquè potser no m’enteneu”.

—La gent no parlarà més català perquè l’alcalde de Barcelona cregui que és la capital de Catalunya. Us demano mesures concretes.
—És una qüestió que passa de l’escola a tot.

—Però alguna proposta concreta deveu tenir.
—Crear l’ambient del prestigi del català. Amb nosaltres s’havia creat aquesta concepció que parlar el català generava una situació de prestigi. Un senyor que ve de fora i ve aquí ha d’aprendre el català.

—Però no em sabeu dir cap mesura concreta a banda del prestigi i l’ambient.
—No, és l’ambient, l’escola. Ser capaços de tenir aquestes actituds. No hem de caure a la trampa del “vostè ha de fer-ho bilingüe”. No és veritat. El nostre idioma és el català. Tenim la sort de tenir-ne un altre, que és el castellà, però la nostra llengua és el català. Això és una qüestió d’actituds, de prestigi, de la televisió pròpia. No actualment, però jo he estat en pregons de la Mercè on ha vingut un pregoner que parla el català perfectament i que diu: “Parlaré en castellà perquè se m’entengui”. Això és insòlit. No té ni cap ni peus.

El qüestionari Proust d’Andreu Barnils

—Darrera vegada que heu fumat marihuana.
—Mai.

—Quants metres quadrats té casa vostra?
—200.

—Quin cotxe teniu?
—Un Audi.

—Flor predilecta?
—La rosa.

—Animal favorit?
—El gos.

—Quin color preferiu?
—El groc.

—Quin és el vostre lema vital?
—Dóna’m la mà per fer camí.

—En quines ciutats o pobles heu viscut més de sis mesos?
—Barcelona, Gènova i Berna.

—Quines llengües parleu?
—El català, el castellà, el francès, l’italià. L’anglès, però malament.

—Quin és el vostre estat d’ànim més habitual?
—L’entusiasme.

—Els noms de persona que preferiu de noi i de noia.
—De noi, Xavier. De noia, Maria.

—Quin és el vostre personatge o heroi de ficció preferit?
—El capitán Trueno.

—Un episodi de la vostra vida que us ha marcat.
—Quan tenia tretze anys, una germana meva es va quedar paralitzada de cintura cap avall, sobtadament.

—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—Ser capaç d’anul·lar la pobresa del món.

—Quina seria la vostra pitjor desgràcia?
—Perdre la família.

—Quin personatge històric valoreu més?
—Vicenç Ferrer.

—Com us agradaria morir?
—Acompanyat de la família.

—Com celebrareu Nadal?
—Tota la família junts. Fem un sopar.

—El racó preferit de la vostra ciutat.
—Rambla Catalunya amb Consell de Cent. I m’entusiasma la carretera de les Aigües.

—El racó de la ciutat que menys us agrada.
—Abans deia la plaça de les Glòries, però ara ja ha canviat. Ara és la Sagrera. La Sagrera és lamentable.

—En quin barri vau néixer i en quin viviu?
—He nascut l’Eixample i visc a Sant Gervasi.

—Quin dels rivals creieu que és el pitjor candidat?
—Em guanyaré les antipaties. L’Anna Grau.

—Amb quin dels rivals aniríeu a sopar?
—Amb tots.

—Quina és la definició de Països Catalans?
—Són els països que parlem el català i que defensem una llengua, una cultura i una manera de fer.

—La persona que us ha format políticament.
—Josep Laporte.

Aquesta entrevista és un episodi especial de Santa Eulàlia, un pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona.

Escolteu en aquest enllaç l’entrevista al candidat del PP, Daniel Sirera. En aquest altre, l’entrevista al candidat d’ERC, Ernest Maragall. Ací, la resta d’episodis:

• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llúcia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”