Daniel Sirera: “El pitjor candidat és segurament Xavier Trias”

Daniel Sirera (Badalona, Barcelonès, 1967) és el candidat del PP a l’Ajuntament de Barcelona. La seva tornada ha estat una sorpresa i una opció força personal d’Alberto Núñez Feijóo: Sirera havia estat regidor fa vint-i-cinc anys i en feia quinze que no era a la primera línia política. Deixeble de Josep Piqué –mort fa poc–, el va substituir breument al capdavant del PP català, abans de cedir al pas a Alícia Sánchez-Camacho. Després ha estat durant deu anys conseller secretari del Consell de l’Audiovisual de Catalunya i, fins que el gener proppassat es convertí en candidat, va ser cap de gabinet de Carlos Mazón, candidat del PP a la Generalitat Valenciana. Sirera parla amb un to més tranquil que el seu antecessor, Josep Bou, però diu que n’elogia la feina. Vol més turistes, més agents de la Guàrdia Urbana i aturar les superilles, i avisa Xavier Trias i Jaume Collboni que els posarà condicions per a investir-los.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina de VilaWeb. També la podeu veure en vídeo en aquest enllaç.

—L’últim any heu estat cap de gabinet del candidat del PP al País Valencià, Carlos Mazón. Per què heu decidit de tornar a la primera línia política i a Barcelona?
—Jo treballava per a fer possible el canvi a la Comunitat Valenciana. A Barcelona necessitàvem un candidat amb coneixement de la ciutat i capacitat per fer que el PP tingués una representació forta a l’ajuntament. El PP de Barcelona, el de Catalunya i el president nacional del partit m’ho van demanar. La ciutat necessita un canvi real. És important que el PP tingui representació a Barcelona.

—Torneu vós, torna Trias, Maragall hi ha estat tota la vida… No hi ha lloc al ple de Barcelona per a cara noves ni per a una regeneració de lideratges.
—Hi hauria d’haver lloc per a cares noves. Hem de reivindicar la política. Però, salvant les distàncies, Xavier Trias ja estava jubilat i Ernest Maragall és en edat de jubilar-se. Jo tinc cinquanta-cinc anys i és veritat que durant tres anys vaig ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, però encara em queda una mica…

—Fa vint-i-cinc anys, que vau ser regidor a Barcelona. Déu n’hi do com ha plogut.
—Déu n’hi do. Però bé, tinc tota la força per a anar endavant i ser alcalde de Barcelona, i per arribar a l’edat de Xavier Trias i continuar essent alcalde de Barcelona. Per a fer el canvi que necessita la ciutat de Barcelona i que la gent ens continuï votant.

—El PP a Barcelona: 9 regidors el 2011, gairebé empatats amb els socialistes; 3 el 2015; 2 el 2019. Fa cap autocrítica que expliqui per què el PP ha perdut tant volum de vots, tant pes polític?
—És cert que hem anat perdent vots i representació. Han nascut altres formacions que volen ocupar el nostre espai. Es va crear Ciutadans, Vox, Valents. I una part del PSC que també ens ha anat arreplegant vots. Jo aspiro a tenir una representació forta. Si sumem tot el que les enquestes diuen que poden sumar aquestes formacions, tornaríem a tenir vuit o nou regidors. És important unificar el vot al votant del PP, que representa una part de la societat catalana que no és nacionalista ni independentista ni d’esquerres.

—Però quin és el vostre diagnòstic sobre per què el PP s’ha debilitat a Barcelona i a Catalunya? Alguna cosa es deu haver fet malament. 
—Jo he estat quinze anys fora de la política i no sé ben bé què s’ha fet. Hem de treballar molt. Més enllà de pensar ideològicament què hem de fer, cal treballar molt. Tothom sap què representa el PP.

—Bé, però heu estat militant del partit tots aquests anys.
—Sí, n’he estat militant, però he estat fora de les estructures del partit. He vist els bous des de la barrera. Ara treballo molt. Hi ha un espai perquè la gent comença a estar farta de les polítiques de l’esquerra i dels independentistes. La gent té ganes de prosperar, de treballar, que Barcelona sigui una ciutat de primera on vinguin persones a invertir, treballar, fer turisme, i posar Barcelona una altra vegada al mapa. Vull ser alcalde de Barcelona. Sé que en aquestes eleccions, probablement, no podrà ser. Però vull que d’aquí a quatre anys el meu partit torni a tenir una representació important per a mirar de cara a cara l’alcalde de la ciutat.

—En les últimes eleccions el PP de Barcelona va voler tenir una cara nova, Josep Bou. Un personatge polèmic. Ara han recuperat cares de tota la vida, com vós o Ángeles Esteller. Sou crític amb l’estratègia de Josep Bou? 
—Josep Bou ha fet el que ha pogut. És un empresari, un forner que va decidir de fer el salt a la política per a millorar la seva ciutat. Després de quatre anys ha decidit de no repetir, tornar a la seva empresa. Li agraeixo la feina que ha fet.

—Bé, hi ha renunciat després de dir que renunciava per no haver rebut prou suport de la direcció de Madrid.
—La veritat és que tampoc no estic al corrent d’aquestes coses. Com li dic, he estat fora de la política activa i desconec aquestes coses internes. Estic satisfet de la feina que s’ha fet. Sempre se’n pot fer més i vinc a fer un canvi de marxa al partit. A posar la directa i treballar molt per als ciutadans de Barcelona.

—Heu reivindicat la Barcelona del 92, amb Pasqual Maragall, però cal dir que la mà dreta de Maragall era el seu germà Ernest, que és coautor directe del model. Com pot ser que ara hi estigueu tant en desacord?
—Pasqual Maragall va aconseguir que totes les formacions polítiques, fossin al govern o a l’oposició, treballessin juntes per fer de Barcelona una ciutat que enamorés el món. També es va conciliar la iniciativa privada perquè hi col·laborés. Això s’ha perdut. I Ernest Maragall no és el millor exemple de polítiques d’unitat ni de treballar junts per la ciutat. Ernest Maragall demana que de cap manera el PP no entri al govern de la ciutat. El tarannà de Pasqual i Ernest Maragall sempre ha estat diferent. Quan jo era regidor coincidia amb Ernest Maragall en alguns plenaris de Sant Andreu i li puc assegurar que la manera de treballar no s’hi assemblava gaire. M’agrada la ciutat que va construir en Pasqual. Em sento còmode amb el seu llegat. Però ni Ernest Maragall és Pasqual ni Jaume Collboni pot aconseguir el que va fer Maragall. Són models absolutament diferents. Pasqual Maragall va ser un dels millors alcaldes de Barcelona i un dels pitjors presidents de la Generalitat.

—El llegat de Pasqual Maragall a Barcelona creieu que va ser unipersonal?
—Crec que imposava el seu criteri per damunt del partit. Crec que va avantposar sempre els interessos de la ciutat per damunt dels del partit. Ara això no passa. Collboni està disposat a pactar a canvi de mantenir la governabilitat d’Espanya i Ernest Maragall vol posar Barcelona al servei de la independència de Catalunya.

—Fa setmanes que parleu d’ensurt o mort, entre Collboni i Trias. Qui és l’ensurt i qui és la mort, per a vós? Amb qui creu que comparteix més la visió de ciutat?
—La pregunta és amb qui volen pactar ells. Volen pactar amb Colau, com el senyor Collboni ja ha fet? Volen pactar amb ERC, com el senyor Trias repeteix cada dia? Han de decidir què volen ser de grans. Nosaltres hem posat damunt la taula una sèrie de propostes. Garantir la seguretat i la mobilitat dels ciutadans, que Barcelona estigui neta, que s’abaixin els impostos i que hi hagi polítiques socials.

—Són unes condicions prou genèriques per a garantir un pacte.
—No són solament genèriques. Volem mil nous agents de la Guàrdia Urbana, que es posin càmeres de seguretat en carrers del Raval en què hem tingut molts problemes de seguretat, que els okupes no es puguin empadronar a casa seva. Qui vulgui assumir les propostes del PP podrà tenir el nostre suport. Qui no les vulgui, pot decidir altres opcions.

—Seran aquestes, les condicions? Quines més hi haurà?
—N’hi haurà més. Eliminar la burocràcia que hi ha per a muntar un negoci, una empresa, una botiga, per a obrir un bar. A Barcelona trigues molts i molts mesos. Amb una declaració responsable això es pot fer en vint dies, quinze, un mes, i per tant pots generar economia i llocs de feina. Cal més política social, més habitatge, eradicar el 30% destinat a habitatge social, que s’ha demostrat que no serveix per a allò que es volia. O repensar les superilles, per exemple.

—No descarteu un pacte amb Xavier Trias. Fa tot just tres anys, el president del vostre partit titllava d’il·legítim el govern de Pedro Sánchez perquè tenia el suport de partits independentistes. Ara no descarteu de fer batlle un candidat del partit del president Puigdemont. Què ha canviat?
—Jo no parlo de qui faré alcalde, sinó de per a fer què. M’interessa saber què se’n vol fer, de la ciutat de Barcelona. Si algú en vol fer una ciutat millor, estic disposat a parlar-ne. Si algú vol posar Barcelona al servei de Carles Puigdemont o de Pedro Sánchez, per aquí no hi passaré. Si el senyor Trias vol el suport del PP, haurà de decidir si prefereix Barcelona o la independència de Catalunya, si prefereix Barcelona o Carles Puigdemont. Si vol posar Barcelona al servei de la causa independentista, amb mi no hi comptarà. Nosaltres volem posar Barcelona al servei dels barcelonins. Fa molts anys que els barcelonins vivim al servei de l’ajuntament. Això, ho hem de canviar.

—Què vol dir que vivim al servei de l’ajuntament?
—Sempre hem de complir normatives que fa l’ajuntament. L’ajuntament ens diu què hem de pagar, quant. Sempre tenim obligacions i gairebé no tenim drets. Els polítics treballen al servei dels ciutadans, i no pas els ciutadans al servei dels polítics.

—Una aliança Junts-PSC-PP tant a l’ajuntament com a la Generalitat és una opció amb què us sentiríeu còmode?
—Jo vull ser alcalde de Barcelona i no faré res que perjudiqui la ciutat. Quan hagin parlat els ciutadans, veurem què podem fer perquè l’alcaldessa Colau i els independentistes no estiguin al govern municipal. A Catalunya també m’agradaria un canvi que servís per a millorar la vida de la gent i per a fer que les vuit mil empreses que van marxar a conseqüència del procés tornin a la nostra comunitat i puguem tenir més riquesa per a nosaltres. Amb aquest marge, nosaltres estaríem disposats a jugar-hi.

—Això vol dir que no considereu Junts un partit independentista?
—Junts és sens dubte un partit independentista.

—Però acabeu de dir que voleu els independentistes fora del govern municipal.
—Sí, és clar, és que el senyor Trias s’ha de decidir. Aquesta mena d’engany que fa de “jo no sóc independentista, jo no sóc de Junts”… Enganyar tothom tota l’estona no és possible. En algun moment haurà de decidir què vol ser de gran i cap on va. Llavors nosaltres podrem decidir. Mentre Puigdemont i Borràs siguin els seus caps… Ja ho veurem.

—Mentre éreu cap de gabinet de Carlos Mazón vau dir: “Crec que sóc capaç de parlar totes dues llengües i de diferenciar-les”, en referència al català i al valencià. Creieu que són llengües diferents?
—En el seu estatut d’autonomia, els valencians van decidir de dir que el valencià era la llengua que parlaven, diferent del català. És veritat que té unes particularitats pròpies, diferents de les que parlem a Catalunya.

—Però creieu que són la mateixa llengua o no?
—Crec que són llengües que s’assemblen molt.

—Segons la Real Academia Española i segons totes les universitats internacionals que ensenyen la disciplina són la mateixa llengua.
—Els catalans som molt respectuosos amb les nostres institucions d’autogovern i volem que ens les respectin. Jo vull que tothom respecti el meu estatut d’autonomia i que ningú em digui què he de fer i què no. Ells van decidir que de la llengua que parlen allà i no és el castellà en deien valencià. Té unes paraules diferents de les que fem servir en català.

—Bé, van decidir que en dirien valencià. No que sigui una llengua diferent. L’estatut no diu que sigui una llengua diferent. 
—Van decidir això, però miri, jo no sóc un filòleg. Els valencians van votar i van decidir que d’aquella llengua en dirien valencià. A Catalunya he après el català. El meu avi, que era valencià, em parlava en la llengua que l’estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana diu que és el valencià. Puc parlar totes dues formes de manera normal.

—Discrepeu de la Real Academia Española quan diu que són la mateixa llengua? O no?
—Jo no utilitzo la llengua per enfrontar-me ni per a pensar qui som, d’on venim i on anem. Puc parlar amb vostè en català i, quan parlo a la Comunitat Valenciana amb algú que parla valencià, hi parlo en valencià. I no em pregunto si el que està parlant és català, valencià o el sursum corda. Per a mi, la llengua ha de ser un element d’unió i no de separació. Aquesta dèria que tenim de dir que els valencians parlen català, català, català…

—No és una dèria, és una descripció lingüística.
—Sí, però si ells han decidit que aquella llengua que parlen es diu valencià, qui som per a dir-los una altra cosa?

—Parlem de propostes per a Barcelona. L’últim sondatge diu que la principal preocupació dels barcelonins és l’habitatge. Els qui vivim a Barcelona dediquem prop de la meitat del nostre sou a pagar el lloguer. Per als joves cada dia és més complicat d’emancipar-se. Què proposeu per a resoldre la crisi?
—A Barcelona encara hi ha terrenys que es poden edificar. Podem construir entre 40.000 i 50.000 habitatges a la zona de la Marina de la Zona Franca i a la Sagrera. Hi ha sòl per a construir. Podríem fer habitatge social si l’ajuntament cedís sòl gratuïtament als promotors. Els promotors no haurien de comprar sòl i, per tant, els preus podrien ser més baixos. També volem que l’Ajuntament de Barcelona es pugui fer càrrec de les fiances de les persones que aconsegueixen un pis de lloguer, perquè després les tornin.

—Per als joves, això? O per a tothom?
—Fonamentalment, per a la gent amb menys recursos. Per a tothom tampoc no seria adient. També apostem per la fórmula del Help to buy. La gent jove, per accedir al primer habitatge de compra, tenen problemes amb el 20% inicial perquè gairebé ningú no el té, si no és que l’hi deixa algun familiar. Nosaltres proposem que l’ajuntament els presti el 15% per a ser retornats en cinc anys i sense càrrec. El preu de la hipoteca mensual acostuma a ser més baix que no el del lloguer. La gent no compra habitatge perquè no té accés a aquest 20% inicial. Nosaltres els el deixarem perquè hi puguin accedir.

—L’Ajuntament de Barcelona té prou diners per a fer això? La demanda és tan superior a l’oferta que es fa difícil de creure.
—L’ajuntament deixarà aquests diners i els hi retornaran. L’ajuntament no es descapitalitzarà. Tindrà sempre aquests diners.

—Un dels problemes que hem tingut a Barcelona ha estat que l’habitatge social que s’hi ha construït ha tingut data de caducitat i això ha fet que, havent pogut tenir un parc de lloguer públic a l’altura de les xifres d’Europa, té menys d’un 2% d’habitatge social. Sou partidari que aquest habitatge social que dieu que també s’ha de construir sigui social per a tota la vida?
—No. No pot ser-ho per a tota la vida. Imagini’s que vostè accedeix a un pis de protecció oficial de lloguer, perquè té uns recursos o una feina precària. Vostè, de sobte, guanya més, prospera, té parella… Ha de continuar gaudint d’aquest pis de lloguer social? Jo crec que no.

—Hi podria haver una rotació, que els habitatges poguessin estar sempre disponibles per a la gent que té menys recursos. 
—Això estaria bé. Quan un habitatge és social és social i Barcelona necessita habitatge.

—És a dir: estaríeu d’acord que fossin per sempre amb la condició que hi hagués rotació en els llogaters, per exemple.
—Depèn de les condicions. Però si l’ajuntament posa sòl a disposició dels promotors i, durant un temps, els promotors fan polítiques socials amb aquests habitatges, és lògic que després aquest sòl i aquestes promocions tornin a ser de tots. Hem de pensar en gran. Hem de garantir que els mitjans de transport públics siguin adients perquè la gent jove pugui viure fora de la ciutat de Barcelona i no tingui problemes per a venir-hi.

—Un govern espanyol del seu partit va donar beneficis socials a les SOCIMI, que són la figura fiscal que fan servir els fons d’inversió, i va fer que els contractes de lloguer passessin de cinc anys a tres. Aquestes lleis han ajudat a empitjorar la crisi? En fa cap autocrítica?
—Jo sé és que les lleis que es fan per regular el preu dels lloguers provoquen l’efecte contrari. Hi ha estudis de la Universitat de Barcelona que diuen que la regulació dels lloguers en fa encarir el preu. Hem de fer una bona política d’habitatge social i no posar traves. Hem d’aconseguir que es construeixi més. Amb més oferta els preus baixaran. Si no hi ha oferta, els preus es disparen.

—Durant el temps que aquí va ser vigent la regulació dels lloguers, abans que la tombés el Tribunal Constitucional espanyol, els preus no van pas pujar. Hi ha ciutats d’Europa en què tampoc no ha passat.
—No és una cosa que jo pensi. És que hi ha estudis de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra que diuen que els lloguers han pujat a conseqüència de la limitació dels preus. Em baso en els estudis de les universitats catalanes, que no són sospitoses de ser del PP.

—Parlem de mobilitat. Si fóssiu batlle, aturaríeu o revertiríeu les superilles i els projectes de pacificacions dels carrers?
—Faria el contrari d’allò que han fet Colau i Collboni. Faria un estudi, que ara no s’ha fet, de l’afectació que té cada superilla en l’àmbit econòmic, social i de mobilitat. Segons aquest estudi, decidiria quines superilles es queden, amb el manteniment que ara no tenen, quines s’han de modificar i quines s’han d’eliminar. Quan aquest estudi s’hagi fet, ho decidiré.

—I no pas quines més s’han de fer?
—Bé, si se’n poden fer algunes més i no tenen cap repercussió negativa ni sobre la mobilitat ni sobre l’economia ni la societat, endavant. Però no faré les coses a la babalà com s’han fet ara.

—Hi ha cap superilla que creieu que s’hauria de fer de nou?
—Visc al carrer de València i la superilla de Consell de Cent, ha pacificat el Consell de Cent però ha guerrificat el carrer de València. Tot el trànsit que passava per Consell de Cent ara passa per València. Tinc més soroll, més contaminació, més embussos. Es va fent una ciutat de primera i una de segona.

—Cap de les obres que ha fet el govern de la batllessa Colau no us sembla bé?
—Em costa molt de trobar-ne cap. Crec que cap de les reformes que s’han fet no s’ha fet per millorar la qualitat de vida dels barcelonins. S’han fet només seguint la seva obsessió malaltissa d’eradicar el cotxe i el vehicle privat de la ciutat de Barcelona.

—El 60% de la contaminació en diòxid de nitrogen a Barcelona ve del transport terrestre, dels tubs d’escapament. Segons l’Institut de Salut Global, l’àrea de Barcelona evitaria més de 1.554 morts prematures vinculades al diòxid de nitrogen si es complissin les recomanacions ambientals de l’OMS. En termes de mobilitat i urbanisme, quines són les vostres propostes concretes per a frenar la contaminació?
—A Barcelona fem el contrari d’allò que s’ha de fer perquè els vehicles contaminin menys. L’ajuntament limita la capacitat dels vehicles de circular amb una certa lleugeresa, cosa que provoca més embussos. Més embussos és més contaminació atmosfèrica. L’Ajuntament de Madrid va complir l’any passat la normativa europea de contaminació ambiental, perquè ha fet reformes perquè els vehicles estiguin menys estona amb el motor encès, perquè els vehicles vagin més de pressa. Aquí s’ha fet el contrari. Es genera més contaminació. Sé que aquí no agrada la comparació amb Madrid, però allà la mitjana dels autobusos públics és de cinc anys. Aquí és de vuit anys. Això vol dir que a Barcelona hi ha autobusos públics amb més de catorze anys circulant per la ciutat. Que no contaminen? Jo crec que sí.

—Per a això, de tota manera, cal una xarxa de transport públic eficaç.
—Bàsica i fonamental. Per això hem d’aturar tot el que fa l’ajuntament. Cada dia entren i surten de Barcelona cap a un milió de vehicles. No és gent que agafi el vehicle privat perquè li surt dels nassos, sinó perquè no té cap més opció.

—També perquè la xarxa de rodalia és deficitària. L’estat espanyol fa anys que té incompliments flagrants en la inversió. Fa catorze anys que es va prometre una inversió de 4.000 milions que encara no ha arribat.
—És veritat que la xarxa de rodalia ha de millorar. Però nosaltres també hi tenim responsabilitat, no? O és que la Generalitat no té responsabilitat en la línia 9 del metro? Jo crec que sí.

—En matèria de trens de rodalia la Generalitat només té responsabilitat en la fixació d’horaris.  
—Sí, sí, però l’alcaldessa de Barcelona també té responsabilitat a promocionar els aparcaments dissuasius fora de la ciutat de Barcelona. I ni hi són ni es preveuen. No podem dir a la gent que no entri a Barcelona si l’única manera que té d’entrar-hi és el transport privat. Demano que es paralitzi tot, que s’estudiï com hem de millorar la mobilitat amb tota l’àrea metropolitana i, a partir d’aquí, parlem-ne. Els comerços han perdut un 40% de vendes perquè la gent de fora de la ciutat no ve a comprar a Barcelona.

—També hi ha el problema dels trens.
—No tothom pot fer servir el tren. La meva mare té vuitanta-cinc anys. Què en fem, de la gent gran? La deixem de banda? A Barcelona hi ha noranta mil persones de més de seixanta-cinc anys que no poden fer servir el transport públic de manera habitual. Què en fem, d’aquestes persones? Les deixem abandonades? Ens n’oblidem?

—Han de tenir la seva solució. Us dic que, tal com hi ha un problema per al vehicle privat, n’hi ha un per al transport públic. 
—Hi ha un problema de transport públic. Hi és i s’ha de resoldre. Però, en aquests moments, jo no governo ni a l’ajuntament, ni a l’Àrea Metropolitana ni la Generalitat de Catalunya. Però a Barcelona, els qui volen fer servir el vehicle privat han de tenir el dret de fer-ho. Jo no imposaré mai el meu model de ciutat a la resta de ciutadans. I ara es fa.

—Si la solució ha de ser metropolitana, com és que sou contrari a la unió del tramvia per la Diagonal?
—No hi té res a veure.

—No ajudaria en la comunicació entre l’àrea metropolitana i Barcelona?
—No, no. El tramvia que fan la senyora Colau i el senyor Collboni va de Glòries a Francesc Macià. És Barcelona ciutat.

—Sí, però el projecte final hauria de ser la unificació total. Amb això hi estaríeu d’acord?
—En lloc del tramvia, s’hauria d’haver fet un autobús elèctric, que és més econòmic per als ciutadans de Barcelona, que s’hauria fet amb menys imposts. No contamina gens i no té l’afectació semafòrica que tindrà el tramvia. El tramvia es fa únicament i exclusiva per a treure vehicle del centre. Tindrà una afectació semafòrica que formarà uns embussos brutals a Balmes, Muntaner i Aribau. Més embussos, més contaminació, més malestar, més emprenyament de la gent. Amb menys diners, això s’hauria pogut fer amb autobusos elèctrics. La Diagonal és molt estreta. A banda, hi ha molta gent que defensa els referèndums a ultrança. Es va fer un referèndum i es va decidir que no es volia el tramvia. I ara es fa? Quan em convé faig cas del referèndum i quan no, no? Siguem seriosos.

—Proposeu 1.000 efectius més de la Guàrdia Urbana i 3.000 dels Mossos d’Esquadra, però n’hi ha prou amb això?
—No. Cal que l’ajuntament doni suport a la seva policia. Ara mateix no ho fa. Cal que la policia tingui mitjans per a poder fer bé la seva feina. Cal que en alguns carrers on la policia té moltes dificultats per a entrar-hi, com al barri del Raval, s’hi puguin instal·lar càmeres. Hi ha coses que es poden fer. Tenir un ajuntament que no es presenta mai com a acusació particular contra qui agredeix un policia és un mal negoci per a la ciutat. Jo sempre donaré suport a la Guàrdia Urbana de Barcelona.

—L’any passat Barcelona va rebre 7.376.744 turistes. És poc o molt a parer vostre?
—No sé si és molt o és poc. Sé que el turisme representa un 15% del PIB de la ciutat. Barcelona serà turística o no serà. Hi ha una economia al voltant del turisme que és fonamental per a la ciutat. Gràcies als turistes, molta gent arriba a final de mes. Que generen problemes, de vegades? És veritat. Com en genera un partit del Barça. Hem de continuar amb un turisme de qualitat, però essent una ciutat amigable per als qui ens vénen a veure.

—Com ho faríeu perquè vingués un turisme de més qualitat, que es gastés més diners i que molestés menys els veïns amb l’abús del lleure nocturn?
—No crec que els turistes provoquin un abús de l’oci nocturn. A Barcelona hi ha un dèficit d’establiments d’oci nocturn. Els locals tenen un horari de tancament i jo no veig els turistes, que han de pagar un dineral per a venir a Barcelona, fent turisme de borratxera. No ho veig. El turisme que ve a Barcelona és de qualitat. Paga una mitjana de 200 euros per dormir-hi cada nit. No tothom ho pot fer. L’alternativa a l’oci nocturn és el botellot al carrer. No veig que els creueristes vinguin a Barcelona a emborratxar-se. S’ha muntat una pel·lícula al voltant del turisme, com aquests dies que hi ha hagut tot el merder dels búnquers. No són turistes. Són joves que estudien a Barcelona i que van allà amb els seus amics a fer el que vulguin. Això s’ha de controlar però no és un problema dels turistes. Hem d’aconseguir que Barcelona no només sigui turista al centre, com passa a Londres.

—Per a vós hi ha un problema amb la temporalitat i amb la qualitat dels llocs de feina del sector turístic a Barcelona?
—No és una competència municipal. Crec que Barcelona ha de ser turística els dotze mesos de l’any. Hem de procurar que Barcelona sempre tingui turisme, sigui normal o d’esdeveniments, congressos i fires. Ha d’atreure gent que vulgui fer de tot. Estudiar, treballar, invertir, visitar. Hem de millorar la qüestió cultural, per exemple, que està molt descuidat. El Paral·lel ha deixat de ser el Paral·lel. Jo vull convertir Montjuïc en una muntanya de museus perquè molta gent la vingui a veure expressament. Els turistes no molesten.

—Quina és la seva proposta per a l’aeroport del Prat? 
—Vull convertir-lo en un aeroport transoceànic que pugui connectar-nos amb Àsia, amb la costa est dels Estats Units. Necessitem una pista que ens permeti connectar-nos amb el món. La Ricarda és un llac artificial. Proposo de moure’l 300 metres i ampliar la pista per a poder connectar-nos amb el món.

El qüestionari Proust d’Andreu Barnils  

—Darrer cop que heu fumat marihuana.
—Mai.

—Quants metres quadrats té casa vostra?
—Uns 100.

—Quin cotxe teniu?
—Un BMW X3 de fa disset anys.

—Flor predilecta?
—La margarida.

—Animal favorit?
—El gos.

—Quin color preferiu?
—Blau.

—Quin és el vostre lema vital?
—Al final tot sortirà bé. Si no surt bé, no és el final.

—En quines ciutats o pobles heu viscut més de sis mesos?
—A Badalona, on vaig néixer, fins a sis o set anys. Un any a València. La resta, a Barcelona.

—Quines llengües parleu?
—El català i el castellà.

—Els noms de persona que preferiu de noi i de noia.
—Iolanda m’agrada molt. I Daniel.

—Quin és el vostre personatge o heroi de ficció preferit?
—El Quixot.

—Un episodi de la vostra vida que us ha marcat.
—Cada dia marca la vida. Però la mort del meu pare em va marcar molt.

—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—No hi he pensat mai. No trobo a faltar cap do natural.

—Quina seria la vostra pitjor desgràcia?
—La mort de qualsevol dels meus fills.

—Quin personatge històric valoreu més?
—Ildefons Cerdà.

—Com us agradaria morir?
—Com més tard, millor. Amb plena consciència mental i física i sense assabentar-me’n.

—Com celebrareu Nadal?
—Amb la família.

—El racó preferit de la vostra ciutat.
—M’agrada molt el Born. Passejar-hi em relaxa.

—El racó de la ciutat que menys us agrada.
—Qualsevol lloc on facin sorolls i obres.

—A quin barri naixeu i a quin viviu?
—Vaig néixer a Badalona. Després vaig viure a Sant Antoni, prop del Paral·lel. Després a l’esquerra de l’Eixample. He viscut un any i escaig a la Barceloneta i ara torno a viure a l’esquerra de l’Eixample.

—Quin dels rivals creieu que és el pitjor candidat?
—Em costa, perquè n’hi ha uns quants. Crec que el pitjor segurament és Xavier Trias. Entre altres coses, perquè crec que ni ell no vol ser candidat.

—Amb quin dels rivals aniríeu a sopar?
—Amb tots. No hi tinc cap problema, en això.

—Quina és la definició de Països Catalans?
—És una entelèquia amb la qual no estic d’acord. Té un punt d’imperialista que no m’agrada.

—La persona que us ha format políticament.
—N’hi ha unes quantes. Una és Josep Piqué. I el president de les Joventuts del PP quan hi vaig entrar.

Aquesta entrevista és un episodi especial de Santa Eulàlia, un pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona. Escolteu-ne ací la resta d’episodis:

• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”