Ernest Maragall: “Dic als abstencionistes que promou Ponsatí que la política val la pena”

Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943) és el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona. No és ben bé una cara nova: va entrar a treballar-hi ara fa cinquanta-tres anys, en càrrecs tècnics, i ha estat un dels cervells més influents a l’hora de definir la ciutat. Va ser la mà dreta del seu germà, Pasqual, durant el seu mandat, i regidor i portaveu (1995-2004) durant l’era de Joan Clos. L’any 2019, quan era conseller d’Acció Exterior del govern de Quim Torra, Oriol Junqueras li encomanà a dit que substituís Alfred Bosch, que havia guanyat les primàries. Va guanyar les eleccions, però Ada Colau es va deixar ungir per Manuel Valls i li va barrar el pas. Després de quatre anys donant suport al govern dels comuns i el PSC en la major part de projectes, Maragall ara mira de presentar-se com el canvi.

—Ara fa quatre anys us van barrar el pas a la batllia amb un pacte poc natural. En canvi, heu votat els pressuposts de la senyora Colau. Per què no heu fet una oposició més marcada?
—Perquè em sembla que l’interès general de Barcelona va per damunt del joc d’estar sempre en contra del govern perquè tu no hi ets. Això no disminueix la meva distància crítica amb allò que fa aquest govern. Però sí que hem contribuït que Barcelona tingui uns recursos una mica millors, que hagi adoptat iniciatives en àmbits concrets. No em penedeixo de cap decisió. De la gestió, en canvi, me’n sento cada vegada més allunyat i més crític.

—L’any passat, havíeu decidit de votar contra el pressupost “amb absoluta convicció i responsabilitat”. Al cap de nou dies, perquè el president Aragonès pogués aprovar el de la Generalitat amb els comuns, vau rectificar.
—Perquè el pressupost de la Generalitat és molt important per a Barcelona. Hi va haver una força política que va voler mercadejar amb això i connectar una qüestió amb l’altra. I no va permetre el debat genuí per a decidir sobre una qüestió i després sobre l’altra. Quan es van connectar, l’interès general de Barcelona era comptar amb un bon pressupost a la Generalitat. Era bo per al país i per a la ciutat.

—Aquest canvi de parer amb tan pocs dies no és tractar la ciutat com una moneda de canvi?
—Qui la va tractar com una moneda de canvi és el grup dels comuns, que va defensar una proposta a Barcelona amb la qual jo no convergia, que justificava una posició crítica, i que després, per a guanyar-la, va condicionar el seu vot allà on tenia la influència necessària, que era amb el pressupost de la Generalitat. Vaig intentar de respectar l’interès general de la ciutat.

—Heu dit que Trias és el candidat del 2011 i Colau, la del 2015. Algú podria dir que vós representeu l’any 1970, que és quan vau entrar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona.
—Jo sóc el candidat que va guanyar les eleccions el 2019. Això sí que ho sóc. Aspiro a guanyar amb la mateixa claredat o més, i amb l’expectativa que no es repeteixi la conxorxa de la vergonya. Una cosa és que tingui experiència i coneixement. Allò que s’ha de valorar és si l’experiència del 2019 fins ara m’afegeix coneixement, contacte amb la ciutat i projecte. I visió. Crec que és evident que sí. Ara n’estic més convençut que fa quatre anys.

—Torna Daniel Sirera, torna Xavier Trias, vós ja teniu aquesta experiència acumulada. Per què la política barcelonina no permet la regeneració de lideratges?
—Crec que sí que la permet. S’anirà verificant intensament. Tinc un equip que m’acompanya. Un equip de representació democràtica i un equip d’execució i gestió, que serà una expressió d’aquest lideratge de noves generacions.

—Sí, però el candidat és el cap de cartell.
—Sí. I amb la llei electoral que tenim, encara més. Però això no ha de minimitzar la importància de l’equip i d’una determinada concepció de la política. Jo em considero representant d’una expectativa de recuperació clara de la qualitat i la dignitat de l’acció política. És una de les meves conviccions centrals. Hem de recuperar la confiança de la ciutadania en la política. Una governació adequada d’una institució com l’Ajuntament de Barcelona pot ser una contribució activa i positiva en aquest sentit. Això vol dir que no ho faré tot sol.

—Si fóssiu batlle, acabaríeu el mandat a vuitanta-quatre anys.
—Molt bé. Encantat de la vida.

—Per què a vuitanta anys encara sou a la primera línia política?
—Perquè hi sóc per una evolució natural, començant per com vaig guanyar el 2019. I tinc un altre avantatge, a més d’aquests presumptes de l’experiència, el coneixement i la solvència que algú m’atribueix, i que voldria estar molt convençut que són veritat. I és que sóc lliure. Tinc un grau de llibertat personal i política que em permet d’estar centrat exclusivament en allò que voldria Barcelona.

—Voleu dir que esteu per damunt d’Esquerra Republicana?
—Vull dir que estic al servei de Barcelona. Cal una etapa d’entesa institucional, que passem pàgina de l’absurd tòpic de la confrontació obligada entre banda i banda de la plaça de Sant Jaume. En totes les grans qüestions que afecten Barcelona, cal una entesa de fons entre el país i la ciutat. Entre l’ajuntament i la Generalitat. Entre Barcelona i la resta d’ajuntaments del país. Tenim massa coses a compartir. Totes les sobiranies concretes que se’ns han plantejat després de la pandèmia, de la guerra i de la crisi energètica, s’han d’abordar des d’aquesta corresponsabilitat. Parlem de sobirania energètica, tecnològica, alimentària. Hi ha una colla de qüestions en què Barcelona no només ha d’allargar la mà. Se n’ha de fer corresponsable. Cal una estratègia de mesures amb Manresa, Mataró, Figueres, Olot.

—Entenc que us considereu un candidat que té el suport d’ERC, però que ultrapassa l’esquema dels partits, que la direcció us ha deixat prou marge per a operar a banda de la lògica orgànica.
—Sí, sí. I si no me la deixés, me la prendria. Jo haig de representar Barcelona. Haig de poder parlar amb el port de Barcelona sobre creuers. Amb l’Ajuntament de Barcelona, sobre gestió del turisme. Haig de poder parlar de regulació d’habitatge amb la Generalitat o amb l’estat. Haig de poder parlar amb l’estat de la millor Barcelona que ens tenen segrestada en el front marítim o en uns altres indrets. O de la Via Laietana. Haig de poder parlar de mobilitat amb l’àmbit metropolità, perquè sense decisions d’àmbit metropolità no resoldrem bé les qüestions que preocupen els ciutadans de Barcelona. Ho acabem de comprovar amb el caos de rodalia. És un caos de tot l’espectre metropolità i enllà, i és responsabilitat dels socialistes, de l’estat, de Renfe, d’Adif, etc. És una exigència de representació pròpia de l’interès de la ciutat en cadascun d’aquests àmbits.

—Si haguéssiu de triar entre fer batlle Ada Colau, Xavier Trias o Jaume Collboni, qui triaríeu?
—Ernest Maragall.

—Diguem-ho d’una altra manera. Guanyi qui guanyi, haurà de governar amb un soci. Amb qui d’ells us sentiríeu còmode?
—Hem de llegir bé la voluntat democràtica de la majoria de la ciutat.

—El vostre soci natural és Xavier Trias…?
—El meu soci natural és Esquerra Republicana i el meu equip de govern. La resta són consideracions segons l’objectiu, que és desbordar la situació actual. Avui no tenim un govern de coalició que tingui problemes perquè es barallen per trobar la síntesi cada dia. Tenim un no-govern que s’ha dividit l’administració, el poder, les decisions, els recursos i els càrrecs. Hi perd Barcelona, perquè no disposa d’un projecte clar que permeti definir aquest govern. Els comuns, per una banda, els socialistes per una altra. Jo estaré obligat, com a alcalde, a construir una alternativa de govern estable.

—En aquesta aliança, qui seria el soci natural? Xavier Trias perquè és independentista o Ada Colau perquè és d’esquerres?
—El senyor Trias ha decidit d’abandonar la independència i apuntar-se a la sociovergència. És prou clar el que expressa dia sí, dia també. Repensa un espai sociològic molt determinat i una estratègia d’aliances com aquesta.

—Vós esteu compromès amb la independència?
—Us he dit abans que era lliure. Però ho sóc jo i, en aquest sentit, també ho és Esquerra. Nosaltres volem liderar Barcelona en nom d’un progressisme transformador, d’una recuperació de les desigualtats, d’un abordament integral dels grans reptes, com ara el canvi climàtic, la mobilitat, l’habitatge.

—En nom de l’independentisme també?
—També. Naturalment, sí. Som una força que no ens cal definir-nos cada dia, perquè ho tenim prou clar. Podem discutir d’estratègies, de com avancem en l’objectiu que teníem plantejat. Però aquestes eleccions són de Barcelona, per a Barcelona. Per a governar una ciutat cada cop més complexa, amb més interrelació metropolitana i de país, que ha d’exercir un rol de capital de país, de gran capital d’Europa. Hem de decidir en què volem ser referència. En termes de cohesió, de benestar, de drets? Barcelona ha de tornar a ser la capital dels drets i les llibertats que avui no és per inhibició o per abandonament. Quan la senyora Gay diu que ja està bé que la comissaria de la Via Laietana continuï essent una comissaria de policia, insulta la memòria de milers de ciutadans d’aquest país que van ser torturats i maltractats en aquelles dependències.

—A les eleccions municipals, l’eix nacional hi tindrà menys pes que no pas ara fa quatre anys?
—L’eix nacional hi és sempre. Forma part de la nostra aspiració col·lectiva a la plenitud, a la llibertat. Però és molt clar que el primer pla és la governació de la ciutat, i hi ha una ciutadania que està inquieta per la inseguretat, per la neteja, per la mobilitat, per l’habitatge, pels drets socials. Ens sembla que és sobre això que la ciutadania té passió per a decidir en aquests moments. La nostra oferta avança en direcció de l’estratègia republicana, en el concepte de ciutat republicana. Construir país és una obligació de l’independentisme. Construir una ciutat republicana, també. Estem en condicions d’oferir als 3,5 milions d’habitants de l’àrea metropolitana i als 7 milions de catalans una capital que respongui a aquest concepte republicà de dignitat, d’equitat, d’ambició, d’autoestima.

—Una república és una forma de govern. Difícilment la capital d’un país pot ser republicana si el país no ho és.
—Una forma activa de contribuir que el país ho acabi essent és que la ciutat ho sigui en els fets, en la cohesió interna, en la qualitat dels seus serveis públics, en la defensa dels drets i les llibertats, que fugi de la inhibició o la negació que hi ha hagut ara.

—La consellera Clara Ponsatí va dir que s’abstindria en aquestes eleccions. Vós heu dit que l’abstenció és el cinquè candidat. Us preocupa?
—Sí. L’abstenció sempre ens preocupa. Per això parlava de recuperar un major grau de confiança en l’acció política que jo voldria representar. Jo dic als abstencionistes que promou la senyora Ponsatí que la política val la pena. Que s’ha d’aconseguir una política institucional que doni la cara, que reti comptes, que adopti compromisos i sigui capaç d’explicar si els compleix o no. Som en condicions de recuperar-ho. A Catalunya i a Barcelona necessitem enfortir allò públic, necessitem enfortir l’ajuntament perquè demostri que la política pot tornar a ser una cosa creïble i digna de participar-hi. No penso en un món de flors i violes. Prefereixo un ajuntament sotmès a la crítica diària dels ciutadans, però que sigui una crítica que la gent cregui que té sentit i que pot tenir retorn.

—Si fóssiu quart en aquestes eleccions, plegaríeu?
—No seré quart, no pateixi.

—Vau ser durant molt de temps la mà dreta del vostre germà, el batlle i president Maragall. Us sentiu del model Barcelona?
—Me’n sento responsable com centenars de milers i algun milió de ciutadans que se’n senten part, copropietaris i, per tant, també corresponsables d’una etapa que ara no té sentit de contemplar amb nostàlgia, sinó de considerar-la com a referència i exigència.

—Què vol dir avui el maragallisme, que tothom reivindica?
—Vol dir això. Tornar a posar Barcelona en el rumb i l’horitzó que avui ha perdut. És molt clar que la ciutadania està distanciada o desorientada o enfadada per una governació que no entén o no comparteix.

—Però és un sentiment o és un projecte polític concret?
—Ha de ser un projecte polític de transformació, que ha d’incloure respostes tangibles i verificables. En el camp de l’habitatge, de la mobilitat, del canvi climàtic. Avui Barcelona demana molt, i és bo, però l’hem de convèncer que pot esperar molt d’un canvi. Jo he vingut a canviar, a redreçar, a transformar, a actuar.

—Quan mireu enrere i veieu els Jocs Olímpics, en fa cap autocrítica? Creieu que s’hauria d’haver fet res diferent?
—És relativament senzill d’identificar qüestions que, després d’allò, han causat efectes positius i efectes contraproduents amb el temps.

—Per exemple?
—Passa que això no depèn de la decisió, ni de l’esdeveniment, ni tan sols de l’orientació que en aquell moment va significar posar Barcelona al mapa, que és el que vam fer, sinó de la gestió que se n’ha fet després. De les governacions successives. A partir del 2011, es va lliurar la ciutat a la barra lliure del mercat i del turisme massificat.

—A partir de Trias? No pas de Clos ni d’Hereu?
—Mireu les gràfiques d’habitatges d’ús turístic a la ciutat. Quan es va produir aquesta explosió? I quan hi va haver una incapacitat posterior dels governs Colau-Collboni per a sostenir això i prendre les decisions per a la governació del fenomen? Quan vam decidir de dependre del turisme com a base econòmica de la ciutat? Una cosa és que el necessitem, i el necessitem. Però l’hem de governar i, sobretot, acompanyar de molts altres elements. Ens ha de fer créixer equitativament, no en quantitat. Aquí tenim 1.100.000 llocs de feina. Potser en podem tenir alguns més, però l’objectiu no és molts més llocs de feina, sinó molt més bons. Salaris molt més alts. Valor afegit explícit. Millora de la productivitat del conjunt de l’economia. Això vol dir formació professional, economia del coneixement, infrastructures, bona governació, administració eficient.

—L’últim sondatge diu que la principal preocupació dels barcelonins és l’habitatge. Els qui viuen a Barcelona dediquen prop de la meitat del sou a pagar el lloguer.
—És una taxa d’esforç absolutament desmesurada.

—Quines propostes concretes feu per resoldre la crisi?
—N’hi ha una de molt clara, que és posar en oferta un nombre suficient d’habitatges i molt especialment d’habitatges protegits. Aquesta ciutat ja ha demostrat que pot construir 5.000 habitatges l’any, 20.000 per mandat. És la mesura que correspon, gairebé per a la renovació física de la ciutat. Però allò important és que més d’un terç haurien de ser d’habitatge assequible, i una part d’aquests han d’estar destinats als joves, a l’emancipació com a concepte. Passa que això demana uns altres projectes. Quan parlem de joventut hi ha un triangle màgic: formació, ocupació, habitatge. Hi ha qui defensa molt aferrissadament que l’habitatge és el factor decisiu, però ho són tots. Avui hi ha una taxa d’abandonament escolar insuportable, especialment als estudis de formació professional de grau mitjà. Hem de tornar als joves la capacitat de decidir on i com volen viure.

—On i qui hauria de construir aquests habitatges que dieu que s’haurien de construir?
—La iniciativa pública i la iniciativa privada, per això cal una estratègia de persuasió, no pas de dissuasió com la que tenim ara. Cal una complicitat positiva amb el sector privat. Amb unes regles del joc clares, negociar allò que s’hauria de negociar. No pot ser que aprovem regles que després són de nul·la aplicació perquè aconsegueixen paralitzar. El 30% de 0 quant és? Hem d’actuar amb sòl nou, disponible, particularment al nord de la ciutat i a l’altra banda, a les Marines. Però també hi ha potencial de nou habitatge al 22@, en sòl consolidat normal en determinats barris, hi ha gestió urbanística a fer per decidir l’edificabilitat en nous indrets. També hi ha una qüestió tan important o més que l’habitatge nou, que és la rehabilitació d’un estoc edificatori que ara té un defecte del punt de vista de l’eficiència energètica.

—Són qüestions diferents.
—Sí, però no tan diferents, perquè hi ha una qüestió d’eficiència i d’estalvi energètic que també reduiria l’esforç que han de dedicar els ciutadans. Quan parlem de taxa d’esforç parlem de lloguer o d’hipoteca i parlem dels consums de gas, de llum. Aquí també s’ha d’actuar socialment.

—Un dels maldecaps que hem tingut a Barcelona ha estat que l’habitatge social que s’hi ha construït ha tingut data de caducitat i això ha fet que ara en tinguem menys d’un 2%. Esteu a favor que aquest habitatge social que dieu que també s’ha de construir ho sigui per a tota la vida?
—Crec que ha de ser, en una part molt important, habitatge assequible i protegit. I en moltes modalitats diferents, d’acord amb la iniciativa privada per a aconseguir aquest resultat. L’habitatge públic ha de ser habitatge públic per a tota la vida, sí. Fa una colla d’anys es va prendre una decisió que va significar perdre un patrimoni d’habitatge públic molt significatiu.

—Col·laboració amb la iniciativa privada vol dir regalar-los sòl?
—No. Vol dir acordar regles del joc per a invertir i per a obtenir un resultat equilibrat en termes de retorn social, mesurat en habitatge assequible i protegit.

—La norma que obliga les promotores a construir un 30% d’habitatge públic us sembla bé?
—El 30% de 0 quant és? Hi ha dues coses que no estan bé: la norma mateixa i la gestió de la norma. I la relació que aquest govern ha establert amb aquest sector i amb uns altres. Amb els comerciants, en bona part. Amb el sector immobiliari, amb els hotelers. Hi ha molts sectors amb els quals la distància que s’ha creat innecessàriament ha conduït a efectes contraproduents, especialment en l’àmbit de l’habitatge.

—Voleu dir que la normativa del 30% ha desincentivat la construcció.
—Tal com s’ha aplicat i gestionat. A l’empara d’aquesta norma han aparegut 52 habitatges, en aquesta ciutat. En vuit anys, aquest govern ha construït 2.300 habitatges. Hi ha una responsabilitat greu de la Generalitat, que el nou Departament de Territori, d’Esquerra Republicana per primer cop, agafa el brau per les banyes.

—El projecte original proposava suspendre les llicències que no integressin el 30% des de l’aprovació inicial de la norma fins a la validació final, per evitar una allau de peticions abans no es fes efectiva la mesura.
—Una cosa és la moratòria per l’aprovació de la norma i una altra…

—Però vau ser vosaltres i el PSC, qui ho vau demanar.
—Però una cosa és la moratòria. Una altra és com es gestiona i aplica la norma un cop aprovada. És ple de ciutats que tenen la norma del 30% i que no paralitzen la inversió privada. Fa poques setmanes parlava amb el president de l’àrea metropolitana de Tolosa. Amb la meitat de la mida i una norma equivalent, construeixen 3.000 habitatges l’any.

—Quina és la diferència exacta?
—La qualitat de la governació.

—Però en què es manifesta la qualitat de la governació?
—En un clima que permet que els inversors prenguin decisions en positiu i no es vegin conduïts a la paralització.

—És una qüestió de ser amables?
—És qüestió de governar bé. D’acordar regles del joc. Es construeix a Badalona, a l’Hospitalet, i no es construeix a Barcelona. Quina és la diferència? No pot ser. A l’àrea metropolitana hi ha governacions de tots els colors. A Barcelona, això ha conduït a la paralització. És evident que és una qüestió de redacció i gestió de la norma.

—Esteu d’acord amb Miquel Puig, regidor del vostre mateix grup municipal, quan diu que “això de la ciutat dels quinze minuts és una collonada”?
—Llibertat d’expressió sempre. Només faltaria. Jo crec que conceptualment hauríem d’anar a un model de mobilitat que deixi de ser referenciat per allò que passa en l’àmbit dels quinze minuts. Quan parlem de mobilitat, hem de parlar de la relació entre la Barcelona ciutat i el conjunt de l’espai econòmic, social i institucional. Cada dia entren i surten d’aquesta ciutat més de 500.000 persones. La immensa majoria de les qüestions de mobilitat tenen a veure amb les hores punta d’aquest fenomen. És un fenomen que necessitem i que volem. A Barcelona hi ha 1.100.000 llocs de feina. Només la meitat són coberts per ciutadans que resideixen a Barcelona. Els últims 25 anys, més de mig milió de persones han canviat de residència. No viuen al terme municipal de Barcelona, però viuen en algun indret del país, la majoria, que inclou una decisió de compartir aquesta residència amb una ubicació professional a la ciutat. Estem obligats a facilitar-ho, això. Ara hi posem obstacles.

—Si fóssiu batlle, què canviaríeu exactament en la política de les superilles i els eixos verds?
—Moltes coses. Per una banda, qüestions més de fons, com ara el lideratge de l’ajuntament en les grans decisions d’infrastructures ferroviàries i la dotació adequada d’equipaments i serveis en aquest sentit. Lideraria una política metropolitana avui inexistent per a contemplar aquest fenomen de la mobilitat, i les possibilitats que donaria de si una doble mesura d’aparcaments connectats amb les estacions i d’autobusos interurbans electrificats. Això no pot ser una imposició unilateral de Barcelona. Hem de parlar amb tots els ajuntaments i amb la Generalitat per gestionar millor l’operació de transports que és al nostre abast. No tenim encara el domini complet de Renfe, Rodalies i Adif.

—Creieu que tenim prou marge competencial perquè la Generalitat i els ajuntaments canviïn la política de mobilitat?
—Per a millorar significativament, sí. Com funciona el cotxe compartit a la nostra ciutat? No existeix. Com l’habitatge: hem aconseguit que no n’hi hagi. Com funciona l’electrificació, en termes de carregadors, d’aparcaments preparats per això? Com funciona tota la xarxa d’autobusos interurbans de connexió radial i transversal que podria funcionar? Mentre no acabem de tenir la xarxa que hem de tenir de Rodalies, de Ferrocarrils de la Generalitat, etc., podem fer moltes coses en aquest terreny. També dins la ciutat, millorar la calçada del punt de vista de qui l’usa. Ara som al 60% per als vehicles i 40% per als vianants. El meu compromís és invertir la proporció. Això no és necessàriament una gran inversió, sinó ordenació. Carrers de prioritat per a vianants explícita, senyalitzada. Carrers més amples que tenen gradualment una reducció dels carrils. Una definició més bona de les direccions. El que no té sentit és el model actual d’actuació en vint punts.

—Què en canviaríeu, exactament, d’aquest model?
—Gairebé tot. Hem d’actuar en el conjunt de la ciutat. En el conjunt de l’Eixample, però no solament. No pot ser que l’Eixample s’hagi convertit en un regulador de trànsit. La ciutat és mobilitat. Hem de garantir aquesta mobilitat.

—Però en retocaríeu res?
—Fer marxes endavant o enrere no serveix. Allò que és fet, ho hem d’optimitzar. Nosaltres ens proposem de recuperar per al vianant quatre vegades més espai públic que no pas el que resulta dels eixos verds, si es fessin tots, que són avui sobre la taula. Substituir l’acció puntual per una acció general, gradual, equitativa, que abordi totes les complexitats de la distribució de mercaderies, de la distribució que volem tenir de bicicletes i uns altres vehicles. Que vagi a fons en el criteri: “La vorera per als vianants, la calçada per als vehicles.”

—Creieu que Barcelona és una ciutat insegura?
—És una ciutat que ha de saber governar molt més bé la seguretat. Ara té una mancança d’instruments essencials, com ara la justícia, la de proximitat molt especialment. I té una dificultat d’adaptació a la funció mateixa de la seguretat, que ha canviat. La delinqüència organitzada existeix i és una empresa consolidada, instal·lada. Per què hem deixat que això passés? Hauríem de mirar enrere. Però en aquests moments hem de saber adaptar els nostres instruments. La coordinació i la intensitat de presència de la Guàrdia Urbana i els Mossos, la justícia de proximitat, l’alcaldia de nit que proposem. La neteja de l’espai públic també és una contribució directa a la seguretat. La promoció d’una autèntica diversificació i presència del comerç de proximitat també és una aportació directa. Avui tenim una colla de fàbriques d’inseguretat, i la primera és la desigualtat. Amb les xifres de renda disponible per barris, constatem que ara fa quinze anys la diferència entre el barri amb la renda més alta i la més baixa era d’1 a 3. Ara, després de tots aquests anys de govern teòricament progressista, la diferència va d’1 a 4. Això fragmenta la ciutat i genera massa ciutadania que ha de lluitar no per viure sinó per sobreviure. Si hi sumem els efectes d’una llei d’estrangeria, de la manca de regularització i d’accés a l’ocupació, la formació i l’habitatge, entendrem per què la seguretat és més complexa en aquest moment.

—Per a la neteja, proposeu una “brigada 100×100”: cent treballadors per a netejar i reparar els punts més degradats de Barcelona en cent dies. Com se’n garanteix la continuïtat?
—Això és un primer pla de xoc. Es garanteix amb bon govern. Amb control efectiu del funcionament dels contractes de neteja. La partida pressupostària més important és el contracte de neteja i manteniment de l’espai públic. La recollida de residus. El contracte segurament s’ha de revisar en els aspectes tècnics, operatius. Els contenidors són els que toquen? Estan ben dissenyats? Per més bona intenció que hi hagués en el moment del concurs, l’experiència obliga a prendre decisions d’ajustament i rectificació.

—L’any passat, Barcelona va rebre 7.376.744 turistes. Per vós, són pocs o són molts?
—Són molts, evidentment.

—Són massa?
—Són el resultat d’una determinada resignació cap a una dependència econòmica que va créixer exponencialment en el període de govern del senyor Trias i que, després, els següents governs no han sabut regular ni governar ni acordar amb els sectors implicats. Cal decidir quina és la capacitat real d’acollida que té una ciutat com Barcelona. Hi ha un estudi que vam demanar nosaltres i que ja existeix, però del qual no s’extreu cap conclusió. La política és això. Disposar d’informació objectiva i prendre decisions en aquest terreny. Haurem de fer-ho des de la complicitat: seure a treballar amb el sector central d’aquest món, que és l’hoteler, i veure objectivament quina és la situació. Si aquesta xifra s’apliqués en un espai urbà com l’àrea metropolitana o com el conjunt del país, potser seria diferent. Però com que té una tendència a la massificació en dos o tres punts reduïts, l’efecte és molt més intens. És per això que cal regular. Els 120 pisos del carrer de Tarragona són l’exemple de l’origen, que és el creixement exponencial del període Trias, més la incapacitat del govern Colau-Collboni d’afegir una ordenança clara com tenen uns altres ajuntaments. El poder econòmic, com sempre, fa ús de les escletxes judicials i legislatives i les aprofita.

—Quina és la vostra proposta per a l’aeroport de Barcelona?
—Que sigui un aeroport al servei d’aquesta ciutat, d’aquest país i de la nostra economia. I que tingui una relació directa amb el model productiu. Economia del coneixement vol dir que hem d’anar generant un sector de llocs de treball que completi el cercle que avui tenim incomplet de la recerca, el desenvolupament i la innovació. Això vol dir unes empreses connectades tecnològicament, econòmicament i comercialment amb el món. Distàncies màximes.

—Això vol dir una ampliació en quins termes?
—Això vol dir connexions intercontinentals.

—Però de quina manera es pot aconseguir que n’hi hagi més?
—Que ens ho acabin d’explicitar. Mirem les alternatives que hi ha sobre la taula. N’hi ha. Avui ja hi ha una comissió constituïda a iniciativa del govern de la Generalitat. Demanem-li que ens aporti ràpidament una concreció d’alternatives tècniques. El pitjor que podem fer aquí és frivolitzar. “Jo vull ampliar per aquí, jo vull retallar per allà, jo vull traslladar això.” Escoltin, siguem seriosos. Quina mena de sistema necessitem? Què fem amb Girona i Reus? Quines connexions ferroviàries? Quina ciutat aeroportuària admetem? AENA ens proposava una ciutat aeroportuària de dos milions de metres quadrats, oficines i hotels. Això és com tot Ciutat Vella si traiem la Barceloneta. Així alegrement podem acceptar això? No podem ser part de la decisió? Sí que fa falta una ciutat aeroportuària. De quina dimensió? Al servei de què? Amb quins continguts econòmics?

—L’ús del català entre els joves no passa del 25% a la meitat de districtes de Barcelona. Què proposeu per reincentivar l’ús de la llengua?
—Ara faré ús d’aquella expressió tan horrible: “M’alegro que em feu aquesta pregunta.” És una qüestió central i té a veure amb el concepte de capital de drets i llibertats. Aquest dret no és ben defensat pel govern de la ciutat. El model econòmic que tenim –turisme, llocs de feina al preu que sigui, creixement cec, ciutat franquícia, ciutat de souvenirs– acaba exagerant també aquesta mena de resultats. Tenim propostes concretes en aquest terreny. Tenim una eina que no fem servir, que va enllà de l’estricta qüestió lingüística: com fem servir tot el patrimoni públic d’educació, cultura… Tenim tres-centes cinquanta escoles públiques. Museus, biblioteques, centres cívics.

—Però segur que teniu alguna proposta concreta.
—Aquesta! Posar això al servei d’un programa d’activitats coordinat amb el govern de la Generalitat, amb els departaments de Cultura, d’Educació i d’Empresa i Treball…

—Un programa d’activitats de quina mena?
—Culturals, lingüístiques, esportives. Tot el que generi ciutadania. L’ús del català pot ser-ne un comú denominador. El problema no és només de classes de català. Avui hi ha massa col·lectius en aquesta ciutat que creuen que no necessiten el català. És un problema d’identificació. De considerar que el català és part de la identitat de tothom, de cadascun dels ciutadans de Barcelona. Això s’aconsegueix reconeixent drets de ciutadania, apoderant-los. Vull veure metges de tots els orígens al servei públic català parlant català. Vull mestres i professors d’universitat de tots els orígens parlant en català.

—Una solució molt clara seria la introducció del C2 de català com a requisit.
—I prou? La qüestió no és només de norma sinó d’impuls i de lideratge polític. Si exigim això i no fem res més que dir: “Ah, com que ja tenim l’exigència, ja n’hi ha prou…” No, no. Fan falta polítiques concretes. De promoció, d’estímul i d’acreditació. Quants ciutadans tenim aquí que podrien formar part del sistema de formació professional i no els reconeixem? Desaprofitem un capital social immens en aquest terreny.

El qüestionari Proust d’Andreu Barnils

—Darrera vegada que heu fumat marihuana.
—Fa massa anys per a recordar-me’n.

—Quants metres quadrats té casa vostra?
—Uns noranta.

—Quin cotxe teniu?
—Un Toyota Yaris.

—Flor predilecta?
—Gessamí.

—Animal favorit?
—Dubto entre el lleó i el gos.

—Quin color preferiu?
—El groc!

—Quin és el vostre lema vital?
—Risc i determinació.

—En quines ciutats o pobles heu viscut més de sis mesos?
—Barcelona.

—Quines llengües parleu?
—El català i el castellà bé, espero. Anglès, francès, italià una mica. Italià és una qüestió més de barra.

—Quin és el vostre estat d’ànim més habitual?
—Serenitat. L’altre dia deia que em feia budista.

—Els noms de persona que preferiu de noi i de noia.
—Li haig de dir els noms de les meves filles. Maria i Clara. De noi, Jordi. El nom del meu pare, del meu germà i de molta més gent.

—Quin és el vostre personatge o heroi de ficció preferit?
—Em costa de trobar-ne un. Diguem Superman, posats a fer.

—Un episodi de la vostra vida que us ha marcat.
—La mort dels meus pares va ser un canvi vital. Encara que hauria de dir el naixement de les meves filles en el sentit exactament contrari.

—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—Intel·ligència.

—Quina seria la vostra pitjor desgràcia?
—Trair-me a mi mateix.

—Quin personatge històric valoreu més?
—Ramon Llull o Leonardo Da Vinci. Aquestes figures en què la intel·ligència és elevada a no sé quin cub. Que milloren l’espècie humana.

—Com us agradaria morir?
—A casa i tranquil.

—Com celebrareu Nadal?
—Suposo que com tothom. Amb la família. He estat molts anys celebrant-ho amb molta família. Després, els fets biològics s’imposen i van canviant. Amb la meva dona, les meves filles, els meus néts.

—El racó preferit de la vostra ciutat.
—La plaça de Molina.

—El racó de la ciutat que menys us agrada.
—Anava a dir la plaça de les Glòries, però ara ja no sé si puc dir-ho perquè ja ha canviat prou i encara no la tinc apropiada. Deixem-ho aquí: als límits de la ciutat, hi ha punts que no ens hauríem de permetre com a realitat urbana i social. Ahir érem al límit entre Barcelona i l’Hospitalet.

—En quin barri naixeu i en quin viviu?
—He nascut a Sant Gervasi. He viscut a les Corts, a l’Eixample i a Sant Gervasi.

—Quin dels rivals creieu que és el pitjor candidat?
—Jaume Collboni.

—Amb quin dels rivals aniríeu a sopar?
—Amb tots. I, si pot ser, junts.

—Quina és la definició de Països Catalans?
—Cultura en cerca d’afirmació plena del punt de vista institucional.

—La persona que us ha format políticament.
—Hauria de parlar de les lectures de Marx i de les converses amb el meu germà. Però hi ha molta més gent.

Aquesta entrevista és un episodi especial de Santa Eulàlia, un pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona.

Escolteu en aquest enllaç l’entrevista al candidat del PP, Daniel Sirera. Ací, la resta d’episodis:

• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llúcia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”