Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”

L’escriptor reflexiona sobre les reformes urbanístiques, Collserola, els senglars, la literatura urbana i el Parc Güell

Fotografia: Albert Salamé

23.05.2023 19:40

El filòleg i escriptor Raül Garrigasait (Solsona, 1979) va arribar a Barcelona a setze anys per estudiar música. Ara viu de prop la gran reforma del carrer del Consell de Cent, un dels emblemes del govern d’Ada Colau. “Hi passejo i veig que van apareixent plantes i zeros als pisos. És un regal econòmic espectacular als propietaris d’aquella zona, i una mala passada per als qui hi estan de lloguer, perquè d’aquí a poc temps n’hauran de marxar. Però és un canvi molt en la línia del que s’ha fet sempre a Barcelona”, afirma. “És el gran dilema dels últims anys, que es comenta sempre a Barcelona, d’haver de triar entre una ciutat guapa, moderna, amb uns preus desorbitats que expulsen els barcelonins, o una ciutat lletja, decadent, amb uns preus acceptables per als barcelonins però que és una merda. No poder trobar un desllorigador en això és el drama.”

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Els senglars i la transformació de Collserola

L’última novel·la de Garrigasait, Profecia (Edicions de 1984), narra una invasió de senglars a Barcelona. Un dels fenòmens reals que el van motivar a escriure-la és la transformació de Collserola, “la cosa més semblant a un bosc que tenim aquí a prop”. “Després de la pandèmia hi anàvem a respirar i semblava la Rambla. Però si et mires la història de Collserola, és molt recent, que allò sigui un bosc. Hi ha fotos de fa cent anys de l’ermita de Sant Medir, entre Barcelona i Sant Cugat, i tot el vessant de darrere està pelat”, recorda Garrigasait. En aquestes imatges, s’hi veu com tot just hi sortia algun pi, però era una zona que s’havia desforestat per cultivar-hi vinya. I doncs, què hi va passar? “Hi ha hagut abandonament rural, ha aparegut aquest bosc, i aquest bosc és un hàbitat perfecte per al senglar. D’aquí ve aquesta convivència tan estranya amb els senglars, que és realment inquietant.”

Un dels elements que li semblen més interessants de la sociabilitat urbana és, justament, la relació estranya que tenim amb els animals. “Hi ha senglars que ja han perdut la por de les persones. És una cosa bastant peculiar d’aquí Collserola, perquè els senglars de terra endins no l’han perduda”, diu. A Barcelona, en canvi, “s’han acostumat a consumir les deixalles de la gent, a acostar-se a les terrasses”. “És com si s’haguessin mig humanitzat, perquè la seva dieta ha passat a ser humana, de menjar porqueria, sovint. Quan els veterinaris fan autòpsies als senglars, hi troben la representació de la ciutat amb tots els seus excessos, el seu menjar porqueria, les seves malalties. Sovint no són animals sans, poden entrar als parcs infantils i encomanar malalties”, alerta Garrigasait.

La forta penetració del senglar barceloní respon a un canvi de fons sobre la vida a les ciutats, on Garrigasait diu que, per primera vegada, és possible viure-hi sense veure d’on ve el teu menjar: “És una cosa que s’ha intensificat les últimes quatre dècades. Això, al llarg de la història, és molt estrany. Tot i que hi hagués grans ciutats, la proximitat dels animals que et menjaves et feia conscient de la distància, de la proximitat i de la interdependència. Això ja no ho tenim, a la ciutat. No ho veiem. Els animals són lluny, a les granges, o a la muntanya, i anem al supermercat i ja està.” Des d’aquesta posició, diu, humanitzar els animals és molt més fàcil. “El primer que veus és un mamífer que se t’assembla. Els porcs, en general, són animals que se’ns assemblen molt.”

Fotografia: Albert Salamé

Les icones estroncades de la Barcelona moderna

Tot i que ben sovint es parla de la literatura catalana sobre la Barcelona de la postguerra i la transició, Garrigasait diu que hi ha un altre període ben interessant, que és l’anterior. “Els anys fundacionals de la modernitat cultural a la ciutat, i en la cultura catalana en general, són entre el 1868, quan comença el Sexenni Democràtic, fins al final de la guerra, el 1939”, explica. “Durant aquests anys, es construeix la Barcelona que coneixem, de l’Eixample i el modernisme i totes les icones que tenim ara. I també es construeix la literatura catalana moderna. Són dues coses que creixen entrellaçades i són indissociables”, diu. La literatura d’aquella època no deixa de representar la ciutat, passa que no ho fa amb la novel·la i prou. A diferència d’altres grans ciutats, la poesia hi té un pes enorme: “Hi ha poques coses més barcelonines que la poesia de Joan Maragall, per exemple.”

En aquell moment, l’experiència de la ciutat és molt important perquè és nova per a molta gent. Entre el 1850 i el 1900, Barcelona duplica la població i, en els trenta anys següents, la torna a duplicar i arriba al milió. És una època molt conflictiva, en què els conflictes de tota mena, de classe i nacional, són molt intensos i molt violents. Alhora, és una època fèrtil en la construcció literària i urbanística. Les icones d’aquella època, com el Parc Güell o la Pedrera, per exemple, van totalment lligades amb els corrents de fons de la cultura catalana. Després de la guerra, tot això s’ha de construir dissimulant els referents o bé sense referents. “Això explica per què hi ha tan poques icones barcelonines que siguin posteriors a la guerra”, diu Garrigasait.

El Parc Güell com a símbol

Al seu escrit Elevació i arrelament, Garrigasait explicava el país i la ciutat de Barcelona per mitjà del Parc Güell, que és un símbol de l’aportació catalana al món. Es va projectar damunt l’anomenada Muntanya Pelada, que aleshores no es considerava ni tan sols part de la ciutat. “Ja és significatiu que un lloc amb aquest nom despectiu, on no hi havia res, que quedava fora de la ciutat, s’hi construís una cosa extraordinària. Això ja ens diu alguna cosa”, explica. “Gaudí no ho va aplanar. La seva idea no era aplicar-hi una forma racional, sinó adaptar-se als desnivells de la muntanya”, recorda. La voluntat de l’arquitecte era que allò fos un nou Delfos, on segons els grecs hi havia el melic del món, el centre de la Terra. Era una manera d’assentar Barcelona com la capital de la Mediterrània. I “tota una declaració de principis” sobre el tarannà del país: “Agafo la terra més estèril i els materials i els converteixo en el centre del món.”

És la mostra que “hi ha un altre camí cap a la modernitat”. “La modernitat es pot entendre com un camí de ruptura, de rebuig de tot el que hi havia abans i de construcció de tota una cosa racional i escèptica”, però “hi ha un altre camí, que és dir que la modernitat és capaç de veure tota la fecunditat amagada que hi ha en les coses que havíem rebutjat nosaltres mateixos”. A l’altra banda, en aquest model racionalista, hi ha l’Eixample, una trama com les que projectaven els pensadors utòpics del segle XX. “L’Eixample és una mena d’utopia feta realitat. No es basa en cap tradició, simplement en la geometria”, diu. “La pacificació del carrer del Consell de Cent és una continuació de la idea racionalista i universalista de l’Eixample. La gràcia és que la vida no és mai ni racionalista ni universalista i ho acaba conquerint tot.”

Escolteu ací les entrevistes als candidats a l’ajuntament:

Escolteu ací la resta d’episodis:

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

Santa Eulàlia mirem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Santa Eulàlia

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any