‘Vull tornar a casa, però no puc.’ L’Ang Gao és xinesa i té 26 anys. Fa un mes que es veu obligada a viatjar perquè el seu poble natal, on hi ha tota la seva família, és tan sols a 250km de Wuhan, la zona zero del coronavirus 2019. El 21 de gener, se’n va anar a visitar la seva parella a Itàlia. Dos dies després, el govern xinès va decretar la quarantena indefinida de Wuhan i altres ciutats de la província de Hubei, entre les quals el poble de la seva família. Encara no hi ha pogut tornar.

Quan se li va acabar el visat europeu, va haver de buscar un nou lloc des d’on esperar que s’estabilitzés la situació. Primer va provar d’anar a l’Índia, però li van denegar l’entrada per culpa de la seva nacionalitat. Era mitjans de febrer, i en aquell moment, un dels països que no havia limitat l’accés als xinesos era Tailàndia, que, ‘a més, era relativament a prop de casa’. És allà d’aleshores ençà.

L’Ang Gao és actualment a Chiang Mai, Tailàndia, esperant poder tornar a casa.

Gao explica que, encara que volgués tornar a la Xina, els hotels i albergs del país no accepten els compatriotes de la província de Hubei per por d’un contagi. ‘És injust, però és que la gent és molt egoista’, critica la jove viatgera. ‘Entenc que el virus és perillós, i per això no els culpo.’ A més, des de dilluns, Pequin obliga tothom que hi arriba de fora a romandre catorze dies en quarantena. ‘Abans era gratuït, però ara ens fan pagar uns 90 euros cada dia’. Segons la noia de Hubei, el govern central ha aprovat aquesta mesura perquè hi havia gent (altres xinesos, diu Gao) que es prenia algun medicament per a fer baixar la febre i, d’aquesta manera, podia entra al país sense que els termòmetres detectessin els símptomes de contagi. De tota manera, encara que passés la quarantena, la jove continuaria sense poder entrar al seu poble perquè continua aïllat.

Al WeChat, el servei de missatgeria que utilitzen a la Xina, hi ha un grup de 500 persones que es troben en la mateixa situació que Gao. Alguns s’organitzen per llogar un avió que voli des de Bangkok fins a la capital de Hubei, ‘amb l’autorització del govern’. Però ella no hi anirà: ‘És massa car i jo tampoc sóc de Wuhan, o sigui que tampoc em garanteix que pugui tornar a casa.’ Tot i la situació dramàtica de l’Ang Gao, ella no és l’única viatgera que s’ha vist afectada pel coronavirus.

Els qui sí que poden tornar a casa

L’Arnau Pascual i l’Aniol Puigvert feia temps que estalviaven per començar un llarg viatge per ajudar refugiats per tot Europa. Quan finalment van reunir el coratge per a deixar la feina, es van llançar a la carretera. D’això fa ara una setmana. Quan van arribar a Itàlia, mentre repartien esmorzar entre els refugiats, la policia els va detenir i els va multar per ser al carrer durant la quarantena nacional. Quan van veure que no podrien donar un cop de mà com ells volien, van decidir d’enfilar cap a Calais, al nord de França. Però quan hi anaven, van saber que el govern francès preveia d’aprovar mesures restrictives com les d’Espanya i Itàlia, de manera que finalment van fer mitja volta i van tornar cap a casa. Van recórrer 2.500 quilòmetres en sis dies.

La Julia Conley, dels Estats Units, quan era al Nepal.

A l’altra punta del món, la Julia Conley, una noia americana que feia un llarg viatge per Àsia i Europa, ho ha anul·lat tot i ha decidit de tornar al seu país. ‘Quan la situació als Estats Units es va anar complicant, em va semblar socialment irresponsable que la meva parella volés per viatjar els dos últims mesos junts’, detalla la professora d’anglès. ‘Vaig considerar de continuar viatjant sola, però una amiga que viu a les Filipines em va dir que allà era cada vegada més complicat entrar i sortir del país, i em feia por quedar-me atrapada.’

La noia, de 23 anys, diu que és una decisió molt complicada. ‘I si ja estic infectada?’, es demana. ‘Llavors potser infectaré més gent a l’aeroport i portaré el virus als Estats Units’. De moment, és a Bali, a Indonèsia, però dilluns va decidir de canviar els vols i demà arribarà a casa, després d’un any fora.

La situació també afecta la vida d’homes de negocis com Pandiarajan, un indi de 32 anys que habitualment vola a Hong Kong i Bangkok. La setmana passada, era a Tailàndia, com de costum, però el vol que tenia per a tornar a casa, al sud de l’Índia, es va anul·lar. De fet, s’ha suspès tot el trànsit aeri entre Bangkok i la seva ciutat, o sigui que va haver de canviar el bitllet per agafar l’últim vol possible. ‘He estat cent vegades a Tailàndia, hi vinc cada mes, sembla que la ratxa ha arribat a la seva fi’, comenta Pandiarajan. Tampoc ha visitat Hong Kong, on aquest febrer s’ha registrat un 68% menys de passatgers a l’aeroport respecte de l’any passat. A més, l’empresari indi diu que la seva companyia ha reduït la facturació en un 40% en comparació amb l’any passat.

Pandiarajan se’n torna a l’Índia i no pot continuar amb els seus negocis.

Els qui no volen tornar a casa

Pels viatgers de llarga durada també és tot un maldecap, sobretot per la incertesa de no saber què passarà al país on són o als del voltant. L’Elise, una noia de 23 anys de Bèlgica, fa sis mesos que viatja amb la seva parella lituana, l’Ignatius, per Àsia. ‘Des de l’esclat de les últimes setmanes, hem hagut de canviar els plans deu vegades’, sospira.

La parella explica que estan preocupats per si el seu passaport europeu els dificulta de travessar alguna frontera. La situació de crisi a la Unió Europea fa que alguns països limitin l’arribada de gent que hi hagi estat aquestes últimes dues setmanes. En alguns llocs, fins i tot, es prohibeix l’entrada a persones d’una determinada nacionalitat, independentment si han estat al país fa poc o no. Italians i espanyols, per exemple, ho tenen força difícil per moure’s després d’haver protagonitzat titulars arreu del món.

L’Elise i l’Ignatius fa sis mesos que viatgen junts per Àsia.

Però l’Elise diu que també hi ha una part positiva de tot plegat: hi ha molts menys turistes. ‘Quan érem al Vietnam ens esperàvem trobar molts vaixells a Halong Bay, però el nostre era pràcticament l’únic que hi havia i tenia només la meitat de passatgers que normalment.’ Els ha passat igual a Hoi An, també al Vietnam, i a Bangkok, on eren fins fa poc. ‘És increïble veure el carrer de Khao San, l’última vegada que vam ser-hi no podíem ni caminar de la gentada que hi havia i ara s’hi pot passar sense problemes.’

Si bé els ha passat pel cap de tornar a casa per ser amb la família, diuen que serien ‘més un risc que no una ajuda’. A més, si decidissin tornar a Europa, no podrien estar junts perquè Lituània prohibeix des de dilluns l’entrada d’estrangers al país.

En Yuga i en Minato són dos viatgers japonesos de 20 anys.

Els qui també són a Tailàndia enmig d’un gran viatge per tot el món són Minato i Yuga, dos joves japonesos de vint anys. Han començat pel sud-est asiàtic, i volen visitar Dubai, Turquia, Europa i Amèrica abans de tornar a casa al novembre. De moment, ja han hagut de suspendre el seu pas per l’Índia, ja que no poden demanar un visat per la situació al país nipó, i Europa es presenta també com un repte complicat. De tota manera, asseguren que són conscients que hauran de canviar els plans i que improvisaran.

A Europa, en José Guillén va haver d’aturar el seu gran viatge, que l’havia de portar des de Barcelona fins a Nova Zelanda en bicicleta, per culpa de les mesures de contenció dels països europeus. Quan va arribar a Eslovàquia, es va adonar que alguns dels països preveien de prohibir o limitar molt el trànsit de viatgers. En una maniobra d’emergència, va aconseguir de sortir del país pels pèls, just abans que es tanquessin definitivament les fronteres. Guillén, que havia estat sis mesos pedalant, explica des de Polònia, on està confinat, que no el sorprèn de veure que els espanyols tinguin dificultats a l’hora de viatjar. ‘No els culpo’, reconeix el peruà resident a Barcelona, ‘ho han fet molt malament a Espanya’.

En José Guillén a Wittenberge, Alemanya, el desembre de l’any passat.

I jo, què?

Els lectors de VilaWeb segurament ja saben que fa gairebé dos anys que descobreixo món i ho explico a ‘La volta al món sense bitllet de tornada’. La meva situació no és gaire diferent de la de la resta de rodamons de llarga durada. Com l’Elise i l’Ignatius, em preocupa com ens afectarà el fet de tenir un passaport europeu que fins ara ens ha ajudat tant, però que amb la situació actual pot convertir-se en una llosa.

En aquests moments sóc a Tailàndia, on la situació ha estat sota control fins l’última setmana. Fins aleshores, s’havien registrat prop de setanta casos al país, però diumenge se’n van notificar 32 de nous que, sumats als dels últims dies, han fet augmentar la xifra total fins a 114. Això ha posat de manifest que ja ha començat el creixement exponencial que s’ha vist a l’Àsia oriental i a Europa. És d’esperar que, com a mesures preventives, s’enforteixin les limitacions d’arribades d’estrangers de països on la situació és crítica. A més, ja hi ha sectors del país que demanen al govern que s’apliqui la quarantena obligatòria per a tothom. I això, amb només un centenar de casos al país.

El carrer de Khao San, normalment ple a vessar, ara gairebé buit de turistes.

Ací la conscienciació sobre la magnitud de la situació ha estat molt més precoç que a Europa. D’ençà que va esclatar la pandèmia a la Xina, la majoria de tailandesos s’han equipat amb màscares i gels desinfectants, un producte que es troba a tot arreu de fa setmanes. N’hi ha a pràcticament tots els establiments, a les entrades del metro i enganxats de les baranes dels autobusos. Això sí, els metges han avisat en un comunicat que el país no està preparat per al pic de casos de Covid-19 que s’espera els pròxims dies.

Com a Tailàndia, els països veïns també es preparen per endurir mesures de protecció a les fronteres, cosa que genera una situació d’incertesa interessant. Pot arribar a passar que un viatger no sigui acceptat a cap país de banda i banda d’una frontera i que tampoc pugui ser enviat cap a casa?

És una situació tan excepcional i sense precedents que és molt difícil fer prediccions. De moment, l’única cosa que es pot fer és esperar i gairebé no moure’s. Una opció molt viable és la de llogar una cabanya en alguna zona remota del país fins que la situació recuperi mínimament la normalitat. La cosa més important, però, és mantenir el sentiment de responsabilitat col·lectiva, fins i tot, o sobretot, quan som lluny de casa.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleint sangoneres al sostre del món
(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
(50): El racó més bonic del planeta
(51): El punt de no-retorn
(52): Sang sobre gel
(53): Sobreviure a l’infern al cel
(54): Congelacions i abismes
(55): El remot poble de l’Himàlaia que viu congelat en el temps
(56): Hem conquerit el cel
(57): ‘Vaig salvar la vida als meus clients i no m’ho van agrair mai’
(58): El temple on les rates no són cap plaga, sinó germans, pares i amics
(59): El Rajasthan, terra de camells, ciutats de colors i palaus en venda
(60): Qui són els jainistes, el 0,4% de la població índia que controla gran part del país?
(61): ‘Un atac amb àcid em va arruïnar a mi, la meva família i les meves emocions’

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb