En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat aquesta setmana?

Tot i que la covid hagi deixat de ser una emergència global segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), encara causa una mort cada quatre minuts al món.

A mesura que passa el temps, els nivells de protecció que dóna la vaccinació van caient. En això trobem una diferència important entre la població que té dues dosis i la població que es va administrar la dosi de record la tardor del 2022. Un 95% dels més grans de vuitanta anys de les Illes tenen les dues dosis, però només un 69% té també la tercera. De la mateixa manera, a Catalunya, el 100% de més de vuitanta anys té totes dues i només un 75% la tercera. I al País Valencià, també hi ha una diferència evident, de gairebé al 100% al 73%.

El director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha instat a aprovar un tractat internacional per a futures pandèmies, és a dir, crear mecanismes a escala global que permetin de donar-hi una resposta ràpida i coordinada. També ha remarcat que encara “hi ha l’amenaça que aparegui una altra variant que causi noves onades de malaltia i mort”.

Per la seva banda, les autoritats xineses alerten que la variant XBB de l’òmicron, que causa quaranta milions d’infeccions setmanals, tindrà el seu pic a final de juny, amb seixanta-cinc milions de casos la setmana. Tot i això, no es preveu que comporti un problema hospitalari greu.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha ingressats 612 i 27 crítics. Les dades acumulades i la diferència respecte de la setmana passada és:

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

A tot el món, les darreres xifres són de 689.280.993 casos confirmats i 6.882.766 morts. Del total de casos, 661.658.792 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats en aquest moment són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 107.081.655 casos i 1.164.934 morts;
–l’Índia, amb 44.988.916 casos i 531.856 morts;
–l’estat francès, amb 40.070.566 casos i 167.207 morts;
–Alemanya, amb 38.425.811 casos i 174.209 morts;
–el Brasil, amb 37.579.028 casos i 702.664 morts;

–a l’estat espanyol hi ha 13.845.825 casos i 120.964 morts.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–The Guardia: Els alumnes que van utilitzar els bancs d’aliments durant la pandèmia van anar pitjor als GCSE (en anglès)
–Franceinfo: Una millora lenta dels símptomes de la covid persistent després de dos anys per a la majoria de pacients (en francès)

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

–He d’anar a treballar si tinc la covid-19: Com s’ha de demanar la baixa?
–Quants dies duren els símptomes la covid-19? I la positivitat dels antígens?
–Canvis en les quarantenes dels contactes estrets
–Quines són les restriccions al País Valencià?
–Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

És ben cert també que els homes han estat i encara són els grans oblidats d’aquesta lluita per a la igualtat. Crec fermament que la igualtat no s’aconseguirà si ens oblidem dels homes, el model de masculinitat que han après, el canvi pendular que la nostra societat ha viscut des de la transició democràtica i el rol que els homes creuen que la societat espera d’ells. El sociòleg Allan G. Johnson, que va estudiar la masculinitat dins dels seus estudis de gènere, escrivia el 1997 al seu llibre The Gender Knot: ‘El patriarcat anima els homes a buscar seguretat, estatus i altres recompenses mitjançant el control; a témer la capacitat d’altres homes a controlar-los i fer-los mal; i a veure el fet de tenir el control com la seva millor defensa contra la pèrdua, la humiliació i la ruta més segura cap al que necessiten i desitgen’.

A molts dels pares d’avui ens falten referents i models masculins sans. Ens falta haver vist de primera mà rols paternals equilibrats dins de les famílies on hem crescut. Models, en definitiva, que ens serveixin per construir el futur que volem: un futur equilibrat amb models familiars corresponsables.

A la primavera de 2022 la meva parella i jo vivíem a Anglaterra i vam saber que esperàvem un fill, el primer. Amb aquesta bona notícia vam començar a buscar recursos dins i fora de la sanitat pública per afrontar el millor possible els canvis que vindrien dotant-nos d’eines per a gestionar el canvi de rols, noves responsabilitats i noves emocions. La sorpresa va ser descobrir que hi havia una gran quantitat de recursos públics dirigits a la dona, però cap ni un per a l’home. Els recursos que vam trobar per a futurs pares eren principalment iniciatives autogestionades per part de pares que prèviament havien trobat a faltar suport per a ells.

Vam mudar-nos a Sant Cugat l’estiu del 2022 i a través del CAP Can Mates vam saber que algunes llevadores organitzaven un grup de suport a futur pares, una iniciativa que va començar a Barcelona fa uns anys i que, de moment, encara no està estesa a tot Catalunya. En total varen ser cinc sessions entre novembre i desembre amb uns deu futurs pares.

A través de la dinamització per part de les dues llevadores de Mútua de Terrassa que van liderar el grup, el CAP de Can Mates es va convertir en un espai de conversa per parlar del model de masculinitat que nosaltres havíem viscut, el model de pares que volíem ser per als nostres fills i filles, les pors que teníem, els dubtes, els mites, la desinformació i les emocions que estàvem experimentant. En definitiva el CAP Can Mates es va convertir en un espai de deconstrucció de rols masculins obsolets i reconstrucció d’allò que volem ser per a continuar construint una societat parentalment igualitària i corresponsable amb els nostres fills i filles.

Amb aquesta carta vull expressar el meu agraïment a les professionals que varen organitzar el grup de suport a pares al CAP de Can Mates, demanar a la direcció del centre que continuï i acceleri el suport als pares, al Departament de Salut i Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya més suport a aquest tipus d’iniciatives per a estendre-les a tot el territori i especialment a convidar a tots els futurs pares a participar d’aquestes iniciatives, a parlar amb altres futurs pares, a compartir els dubtes, inseguretats i emocions i a què col·lectivament continuem construint nous models parentals de futur on néixer home o dona no sigui un factor determinant per a les oportunitats ni responsabilitats de cada un dels nostres fills i filles.

Marc Hernandez Estrada

Em trobava sol prenent un cafè quan una de les dues dependentes de la benzinera ha entrat dins el local i s’ha posat a parlar en veu alta amb l’altra dependenta sobre una dona amb qui s’havia enfadat. En la conversa, ha pronunciat en veu alta i davant meu com a client l’expressió “catalufa”. En concret, ha pronunciat les paraules “y encima catalufa…” i, posteriorment, ha insistit en la seva crítica afegint-hi “catalufa de mierda”.

La paraula “catalufo” és un terme utilitzat despectivament com a insult i que fa referència a tots els qui ens considerem membres de la nació catalana. Per tant, és una expressió d’odi vers aquesta minoria nacional de l’estat espanyol de la qual molts ciutadans formem part.

L’ús públic per part d’una persona que és al càrrec d’un establiment privat i en l’àmbit del mateix local comercial d’una expressió ofensiva vers aquesta minoria nacional de l’estat espanyol de la qual molts ciutadans formem part m’ha resultat molt ofensiva i del tot inadmissible, més encara en presència dels clients. Per això, quan he anat a pagar el cafè, tot i que la dependenta que havia pronunciat aquestes paraules ja no era dins el local, m’he adreçat a la seva companya, també dependenta, per tal de posar-li de manifest que l’ús d’aquella paraula en la meva presència em semblava del tot inadmissible.

En comptes de disculpar-se per les paraules de la seva companya, la reacció de la dependenta en qüestió ha estat, en primer lloc, negar els fets. En veure que jo em mantenia ferm i afirmava que ho havia pogut sentir perfectament bé, aleshores ha admès els fets –cosa que em confirmava la seva conducta mentidera immediatament anterior–, però ha al·legat que la paraula “catalufo” no era pas cap insult. Novament, he insistit que la paraula “catalufo” era efectivament un insult envers totes aquelles persones que ens considerem nacionalment catalans. Ella m’ha respost insistint que no era cap insult i m’ha dit que si m’ho prenia com un insult era problema meu, que això depenia de la interpretació que jo donés a la paraula. A més, ha insistit que aquella expressió no anava adreçada a mi.

Cansat de veure com, en lloc de disculpar-se, la dependenta optava per acusar-me a mi de connotar negativament l’expressió, he manifestat quelcom més contundent; en concret, li he dit: “Tu em pots buscar la justificació que vulguis, però per ai és tan simple com això: si una persona fa referència a una altra dient-li ‘catalufo de mierda’, aleshores això vol dir que no li agraden els catalans i el que jo penso és que una persona a qui no agraden els catalans no hauria de viure a Catalunya.”

Aleshores, ella m’ha contestat, en espanyol: “Escolta, tu tampoc no et posis així, eh?” Tanmateix, jo no havia dit en cap moment que ni ella ni la seva companya no poguessin viure a Catalunya, sinó que li havia manifestat que, per coherència, una persona a qui no agraden els catalans no hauria de viure a Catalunya.

Just uns instants abans, un jove havia entrat al local i havia pogut escoltar la darrera part de la nostra conversa. En aquell moment, de manera ben poc respectuosa vers la meva persona, s’ha acostat al taulell, ha intervingut en veu alta i ha dit, secament, a la dependenta amb qui jo parlava, en espanyol: “Vinga, que tinc pressa!”

En aquella situació, la meva resposta, sorprès i també indignat per la seva manca de respecte pel fet de tallar secament la conversa que tenia amb la dependenta, ha estat simplement retornar-li amb la mateixa moneda: “És que jo també tinc pressa, sap?” En dir-li aquelles paraules, el jove, amb aspecte de tenir molt poca cultura i amb un comportament faltat completament d’educació, s’ha posat a cridar-me com un energumen, dient-me “Què m’has dit? Vols que et clavi una hòstia i que et parteixi la boca?” Jo m’he quedat impassible i li he respost: “És que t’he dit res mal dit, potser?” En la mesura que el jove observava la meva manca de por davant la seva reacció irada, s’anava escalfant ell tot sol cada vegada més. Ha començat a proferir amenaces, aixecar el puny en l’aire en to amenaçant, m’ha dit: “A mi em parles amb respecte, inútil! Qui t’has pensat que ets?” I també: “Com t’atreveixes a contestar-me que tu també tens pressa?” I insistia: “Et foto una hòstia aquí mateix que et parteixo la boca, subnormal.” Jo m’he quedat mirant la dependenta i li he demanat: “Es pot saber què he dit perquè es posi d’aquesta manera?” I ella m’ha respost dient que el responsable de la violència verbal i les amenaces de la violència física que en aquells moments rebia era jo, no pas el client que m’escridassava, a qui en cap moment no ha demanat que es calmés. Al contrari, m’ha demanat a mi que sortís del local i ha afegit “És que tu t’ho has buscat.”

En veure que aquella persona es posava confrontant el seu nas amb el meu i aixecava el puny tot dient a la dependenta “És que el fotré ben tou, és que no el vull estomacar aquí dins, però és que no puc més, li fotré una hòstia que sabrà qui sóc”, he optat per abandonar aquella situació i anar-me’n del local.

El client en qüestió, m’ha continuat amenaçant, insultant i cridant fins a la porta de l’establiment. I, així que jo he obert la porta, m’ha empentat a l’exterior del local. La meva resposta a la seva agressió física directa ha estat limitar-me a constatar en veu alta els fets: “Pura violència, només saps fer servir la violència.”

Quan me’n tornava cap a la feina, no he pogut evitar com calia jutjar una situació en què, a l’Alemanya del 1933, un dependent alemany digués públicament en una cafeteria del centre de Berlín i davant els clients, sense cap mena de pudor, “a sobre havia de ser jueu de merda” per a referir-se a una altra persona. I, en el moment que un client jueu s’alcés per demanar respecte, un altre client alemany del mateix establiment l’amenacés verbalment i l’agredís físicament. Creiem, en definitiva, que hem de deixar passar accions com aquestes, com si no es tractés d’un delicte?

No ens enganyem. Avui, en aquest local del barri de Can Palet de Terrassa, he estat objecte de dos delictes: un delicte d’incitació a l’odi per part de la dependenta i un delicte de coaccions i agressió física per part d’un client.

La nostra relació havia començat a Barcelona, jo era en una convenció de l’empresa i ella en un dels seus viatges de visites i negoci. Era allà amb els companys, al bar, i la vaig veure aparèixer. Quin cos, amics! Dir-ne escultural seria dir-ne ben poc! La cara… diguem que la cara era el menys bo que tenia, amb un nas així… aguilenc, que en diuen. I també déu-n’hi-do les capes de maquillatge que es devia posar, tot per a dissimular un bonyet a la barbeta, una mena de berruga no gaire aparatosa. A mi, fins i tot, em semblava eròtica, però a ella no li agradava que se li notés. I com que, a més, els cosmètics els tenia de franc, en feia ús sense miraments. Aquella vegada, només de veure-la, per allò de fer-me el gallet davant dels companys, ja sabeu de què va, m’hi vaig llançar i la cosa va donar resultat.

A partir d’aquell dia o, més ben dit, d’aquella nit, vam començar a mantenir una relació esporàdica, però relativament freqüent, durant uns quants anys. Una cosa informal, diguem-ne. Ens vèiem aquí i allà cada dues o tres setmanes; en alguna ocasió, una minoria, un parell de setmanes seguides, quan fèiem ruta i aprofitàvem per passar un dia, o dos dies, tres, com a molt, plegats. Era una cosa agradable, tranquil·la, sense més compromís. Ella era separada i jo… bé, jo feia la meva. Així que tot anava sobre rodes.

D’aquesta manera van transcórrer tres anys, si fa no fa. Després, sense més ni més, en un moment determinat, la vaig deixar. No m’ho vaig pensar gaire, ho vaig fer per ser jo qui ho deixés primer, perquè vaig començar a sospitar que era ella qui tenia intencions de plantar-me a mi. Són coses que s’ensumen. Que no es diuen, però les notes a l’aire i proves d’anticipar-t’hi per deixar la teva posició ben marcada.

Els que fem la nostra feina la major part del temps a la carretera, de ciutat en ciutat, avui aquí i demà allà, tenim les nostres dificultats per a establir una relació estable. I a mi i a la saragossana se’ns feia cada vegada més difícil coincidir. Jo li trucava: “Demà seré a tal lloc. Ens trobem allà?” Abans ella apareixia volant tan bon punt jo insinuava la invitació i de seguida agafàvem una habitació d’hotel; darrerament, però, cada cop em sortia amb més excuses. Ja no era igual que abans, ni jo tampoc no m’hi veia, per a un pim-pam. Potser devia ser perquè necessitàvem nous al·licients, una certa varietat i tot això.

I en acabat, quan sortíem junts a fer una volta pel carrer, et saltava de sobte amb un “no em passis el braç per damunt de l’espatlla, em fa la impressió que em vols anar exhibint com un trofeu de caça”. Com si abans no l’estrenyés més i ella tan contenta. En fi, en vista del panorama, abans no em deixés ella, vaig decidir deixar-la jo.

Una tarda de primavera havíem quedat de trobar-nos en un cafè de Madrid, a la Gran Via, a prop de Callao. Jo arribava de Segòvia i ella venia de Salamanca. I, quan parlàvem tranquil·lament, així que el cambrer va acabar de servir-nos, l’hi vaig deixar anar tal qual, amb molt d’estil: “Mira, Luísa, no hi donem més voltes: això nostre ja no funciona, de manera que em sembla que ha arribat el moment que hi posem punt final.”

Va quedar-se que, si la punxen, no li treuen sang, de debò. O, almenys, a mi m’ho va semblar. Fins i tot li van caure unes llàgrimes que gairebé em van agafar ganes de deixar-ho tot tal com estava. No ho vaig fer perquè, ja dic, la mateixa idea d’abandonar-me li devia rondar pel cap, això gairebé segur; però, és clar, que sigui un altre que se t’avanci, i així, quan menys t’ho esperes, et fum bastant.

Vam acomiadar-nos allà mateix, a la terrassa del cafè. Molt civilitzadament. Un parell de petons a les galtes i ella va anar per la plaça de Callao cap a la Puerta del Sol. La vaig veure marxar molt digna, a passes lentes, i jo vaig continuar tranquil·lament Gran Via avall cap a la plaça d’Espanya, que havia quedat de trobar-me amb uns amics en una de les terrasses que aleshores hi havia per Rosales.

I ara, quan menys m’ho espero, la topo de cara al restaurant. En acostar-m’hi per fer-li un parell de petons, hola, com va, i quant de temps!, es fa enrere i em diu amb la més gran de les fredors: “Dispensi, però em fa la impressió que no ens coneixem de res. Es deu haver equivocat.” Tal com ho dic! Ella mateixa! La mateixa Luísa, igual de guapa, el mateix cos (quin cos, la paia!), la mateixa capa de pintura a la cara, només unes arruguetes als cantons de la boca. No vaig fixar-me en el bony a la barbeta, perquè llavors hauria estat la definitiva i no ho hauria pogut continuar negant. Però em va passar per alt. A més a més, també se’l podria haver extirpat.

I em diu que no em coneix de res! Així, tan tranquil·la. Jo: “Però, Luísa, dona, com no ens hem de conèixer?” Però ella ni cas; distant. Que no es deia Luísa, que jo m’havia confós i que li sabia molt de greu i que tomba, que gira. Molt serena, amb totes les seves penques.

Ho va arribar a fer tan bé que vaig pensar, efectivament, dec estar equivocat. Perquè ni tan sols s’esverava. Només deia: “Miri, em sap molt de greu, senyor, però jo no sóc qui diu vostè. Ho lamento molt.” I somreia i tot.

Vaig deixar-la, però quan vaig seure a taula em vaig posar a guaitar-la de lluny i me’n vaig acabar de convèncer. Era ella i no ho volia reconèixer. Fins i tot, en un parell d’ocasions, vaig arribar a enxampar-la mirant cap a mi de reüll, com qui no vol la cosa, i en veure’s sorpresa es va envermellir una mica. No ho podria jurar, però sí, em va semblar que s’envermellia. Vaja, aquella era la seva venjança. O el que ella devia pensar que era la seva venjança. Vaig sortir del restaurant tan fotut que ara vaig com boig darrere seu, pitjor que un nano. I, la molt cabrona, fa la desentesa; cada cop que em veu, com si jo fos transparent. No em fa gens de cas. Només de veure’m, s’allunya de mi com del foc. Què us sembla? Hi ha dret, d’això?

Traduït del gallec per Eduard Velasco

Xosé Manuel Martínez Oca

Xosé Manuel Martínez Oca (A Estrada, 1942) va començar publicant els contes finalistes de les primeres edicions del premi Pedrón de Ouro de narrativa, més tard anomenat premi Modesto R. Figueiredo. Aquest guardó el va guanyar també els anys 1979 i 1982. El 1981 va aconseguir el premi Casa de Galicia de Las Palmas per Os lóstregos e a carballeira (Xerais), i el 1983, el premi Blanco Amor per Beiramar (Xerais). És autor de llibres de relats, com ara Os Chapurros (Ediciós do Castro, 1983) i Detrás do silencio (Sotelo Blanco Edicións, 1986), i de les novel·les As florestas do Mañuema (Xerais, 1988) –sobre una expedició gallega a l’Àfrica Central a la recerca del Doctor Livingstone–, O vicio nefando (Baía Edicións, 2009) i Tres en raia (Baía Edicións, 2022), entre més. Enguany, també ha rebut l’homenatge Escriptor a la seva Terra per part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Gallega (AELG).

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, Nós Diario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

Quan hi va entrar, l’Ada va pensar que dir-ne sala era generós, allò no passava de ser una nau en un polígon dels afores; molt ben arranjada, això sí, i plena d’art surrealista, referències soviètiques i elements que jugaven amb l’extravagància. El públic també entrava en aquella dinàmica, la Starla s’havia posat unes ales negres d’àngel per tocar i havia repartit orelles de peluix entre les amigues. Els cors que introduïen el grup completaven una cosa que semblava que era a mig camí entre una trobada de furrys i una missa negra.

Tampoc no semblava gaire legal ajuntar-se allà per a un concert, però la Starla havia insistit que havia d’anar a veure el seu grup i que feia molt de temps que no es trobaven. Havia passat una pandèmia de més de dos anys i calia tornar a la vida i a les trobades, fins i tot si exigien de portar una diadema d’orelles de mostela per a animar el grup. L’Ada també recordava que, abans de la malaltia i els seus ritus, no li havia importat mai gaire que les coses fossin legals o aconsellables, la seva primera joventut era plena de locals molt pitjors: cases okupes que rebentaven de gent, concerts improvisats que eren interromputs per la policia, pisos d’estudiants en els quals semblava que tremolava el terra.

De tot això, n’hi havia molt, és clar, però no només per la pandèmia. La pandèmia, rai, fins i tot havia estat l’esclat controlat necessari perquè els anys al costat d’en Xan s’acabessin. Havia fet la mudança així que s’havia acabat el confinament estricte, abandonant una casa que ja era un camp de batalla sord, on la freda cortesia havia substituït els crits. La porta, en tancar-se, li havia sonat com un alliberament, aquella sensació d’haver-se estat ofegant sense adonar-se’n fins que l’aire tornava a entrar, dur i gèlid, als pulmons. I respirar fondo feia mig mal, però també donava una força nova als dies. S’acomiadava dels anys de paranoies i de control dissimulat, de les mirades d’odi dirigides al fons dels locals quan ella saludava algú, d’aquella dèria de voler saber quants cossos de la ciutat havien estat dins el seu llit. I d’aquella manera tan subtil de fer-li sentir que tot plegat era culpa d’ella.

Tornar als concerts i retrobar les amigues era molt més que sortir de la pandèmia, hi pensava mentre forcejava amb una vella màquina de cervesa dels vuitanta que escopia una llauna de marca desconeguda a canvi d’una moneda. Al canvi sortia molt barata, encara que tingués un gust estrany. No hi havia escenari com a tal i va buscar la primera línia: podia notar la força de la guitarra de la Starla a la caixa del pit. Es va adonar, també, que retrobava les amigues a l’escenari, però que no coneixia ningú del públic. Tants anys sense anar a coses així passaven factura, s’havia acostumat a deixar de saludar al fons dels locals per por que en Xan s’ho agafés malament i ara ja no quedava ningú que li pogués tornar el gest. Per sort, no li havia importat mai ser també aquella altra mena d’espectadora, la que gaudeix dels músics i repassa el públic, n’imagina les històries i, a la segona o tercera cervesa, s’acosta a començar la conversa.

Va ser llavors, que la va veure. Fou difícil no pensar en aquells videojocs que tenia de nena. Aquells de baralles en què, quan dos jugadors agafen el mateix personatge, un d’ells l’ha de dur amb els colors canviats. Aquella noia era el seu personatge alternatiu: les mateixes peces de roba en colors alterns, la seva granota texana clara i la samarreta blava fosca eren texà fosc i samarreta celeste en l’altra. Portava diadema d’orelles com ella, tot i que les seves eren de guineu i no pas de mostela. I la semblança física, per l’alçada, la complexió, i fins i tot per la cara, la sorprenia, malgrat que semblava una mica més jove. No va passar gaire estona abans que tota la seva atenció se centrés en ella.

L’Ada havia estat amb noies, aquella era una altra de les coses que en Xan no li havia perdonat mai, però sospitava que tanta semblança devia ser alguna mena de pecat d’egolatria, com estar amb una mateixa. No podia treure-li els ulls del damunt, però era una altra mena d’atracció, una que no havia sentit mai. La veia riure amb el seu grup, saltar al ritme de les guitarres, jugar amb les orelles de guineu. Va anar a buscar una segona cervesa, i una tercera. Potser una quarta. Volia acostar-s’hi com fos per parlar-hi, però tot l’alcohol de la vella màquina de la Potemkin no semblava capaç de donar-li valor, es quedava en una mena d’òrbita constant, provant de no perdre-la de vista, aliena a qualsevol cosa que passés a la sala. Hi ha nits que passen com un llamp. Encara buscava la noia amb els ulls quan la Starla la va acompanyar cap a fora i li va aconseguir una plaça en un dels cotxes que anaven cap al centre a continuar la festa. Van baixar a prop d’un pub dels afores, on les músiques havien quedat per reunir-se amb el públic després de la festa.

Pot ser que aquella cervesa sortida d’una màquina dels vuitanta estigués passada, perquè el mareig que tenia era excessiu. Se’n va adonar quan va passar per davant del Mario’s Pizza, perquè va recordar que aquella pizzeria havia tancat, si fa no fa, cinc anys abans i ara el local era una botiga de bicicletes. Però el rètol del Mario’s era allà, vermell, verd i blanc, desafiant la seva memòria i la noció del temps, brillant sobre la vella carta d’unes pizzes carregades de ceba. La seva doble de videojoc avançava una mica més endavant, ja s’havia tret les orelles de guineu i buscava el grup de les noies mentre començava a parlar amb un paio que anava una mica més endavant. No li va costar adonar-se que aquell que caminava a prop tenia la silueta d’en Xan i que aquell carrer era un dels llocs on havien començat a parlar anys enrere.

Si no era la cervesa soviètica, l’espai-temps li havia donat una oportunitat, perquè no li hauria costat gens fer una correguda, acarar-se, per fi, amb l’altra Ada i avisar-la del que l’esperava. Li va faltar ben poc per fer-ho, però mentre les converses i els riures s’allunyaven, va pensar què se’n faria, de la llibertat que havia respirat aquella nit, com s’aprenia a esquivar els depredadors si en algun moment no en notem els perills de les dents, com havia de renunciar a l’Ada conscient i amb experiència que era en aquell moment. Va fer mitja volta mentre els carrers carregaven un nou aspecte com en un carro de velles diapositives: era la ciutat d’aquell dia que començava. Va col·locar-se les orelles de mostela, va respirar fondo i va posar-se a caminar.

Traduït del gallec per Eduard Velasco

Mario Regueira

Mario Regueira (Ferrol, 1979) va començar la carrera literària com a narrador amb el llibre de relats Rebelión no inverno (Xerais, 2004), al qual van seguir les novel·les L’affiche rouge (Xerais, 2007) i Outono aquí (Sotelo Blanco, 2012), aquesta darrera guardonada amb el premi Lueiro Rey de Narrativa. Com a poeta ha publicat Tanxerina (Espiral Maior, 2006, premi nacional de Poesia Xosemaría Pérez Parallé) i Marco Livorno (Caldeirón, 2019), premiat al XIII Certamen de Poesia Eròtica Illas Sisargas. Llicenciat en filologia gallega, diplomat en dret i doctor en teoria de la literatura i literatura comparada, també té una llarga carrera com a crític literari, a més de ser autor dels assaigs Lois Pereiro, unha persecución (2.0 Editora, 2011) i Narrativa e imaxinario nacional na reconstrución do campo literario na posguerra (1936-1966) (Xerais, 2020). També participa en el podcast Buran i ha dirigit tallers per a Tecedeiras i altres associacions.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, Nós Diario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

Em desacoblo del llit vertical i vaig al lavabo. El sistema decideix que encara no m’he despertat al 100% i em renta la cara amb aigua freda. Li crido que no calia. Em respon “ordre no reconeguda”.

A la cuina, la pantalla mostra dues opcions: comprimit de cafè o comprimit de te. Decideixo fer servir els privilegis pel dia que és i demano un cafè. Un cafè de debò. La intel·ligència artificial em recita les notícies de les quals he d’estar informadi, tot i que la més important ja la sé; si no, com hauria demanat un cafè de debò?

—30 de desembre del 2063. Avui és el dia. Té lloc la convenció del 30 de desembre del 2030.
—Ja ho sé! Pots callar, que necessito pensar en altres coses?

Tal com m’esperava, no m’escolta i continua amb la NMI, les Notícies Molt Importants. És irònic que les sigles coincideixin amb No M’Importa, perquè avui no podria importar-me menys.

—Científiquis aconsegueixen teletransportar per primera vegada un pa de pessic des de Cuspedrinhos fins a Folgoso do Courel. Ningú no sap com, apareix mossegat al lloc de destí. Comencen les promocions, amb un descompte de fins al 50%, en intel·ligències artificials amb consciència pròpia…

Deixo que la veu parli mentre em preparo. Ahir ja vaig triar el conjunt. Una samarreta transparent, un top negre i una faldilla negra. La veu, que ja havia callat, torna a aparèixer per recordar-me que, en el passat, era comú que fes fred al desembre. Merda. Un comprimit apareix davant meu, és el de la insensibilitat tèrmica. Aquest me’l prendré, que no vull haver-me de canviar el conjunt ni perdre temps de la convenció.

M’introdueixo la càpsula i configuro la data, 30 de desembre del 2030, 365 dies abans del meu primer viatge en el temps. Cada 30 de desembre ens reunim allà, a la meva casa de la infantesa, jo i les meves altres versions de mi, una per cada any. Com que és una convenció espaciotemporal, el viatge és incòmode i car: sempre guardo el meu bitllet anual gratuït per a aquesta ocasió.

L’arribada no és gaire complicada, a les 8.40. Cada any aparec cinc minuts abans perquè, com és sabut, els viatges temporals fan venir moltes ganes d’anar al lavabo. Tot és a lloc. El lavabo fa olor de net, el menjar està preparat i és real. Hi ha alguna teranyina, una mica de pols, un xic d’humitat… m’agrada. Faré un passeig fins que la resta arribi.

Quan torno, 2031 discuteix amb 2055 sobre els arbres. 2055 pensa que són molt bonics, però 2031 li recrimina que no pas, que són eucaliptus, són perjudicials. S’acosta 2050 per afegir que ja li agradaria de tenir arbres en el seu temps, i 2031 li fa veure que aquells eucaliptus tenen part de la culpa que elli visqui en un desert.

És estrany, em costa reconèixer-me en totes les versions de mi. 2030 encara duu barba, els cabells curts i una roba molt bàsica. Jeans blau marí, una jaqueta negra i una gorra també negra. 2036, que ha començat a canviar el seu estil fa poc, s’acosta per ensenyar-li el seu vestit ple de coloraines i 2030 somriu, tot i que no s’atreviria mai a dur-lo posat. 2040 s’acosta, sense barba, amb els cabells més llargs i les ungles pintades. 2042 torna a portar bigoti, ara perquè vol.

Ens ajuntem i parlem de com va tot, encara que ho fem sense gaire spoiler per a les versions més joves. Han de viure els ensurts i les coses boniques pel seu compte. 2051 aconsella a 2050 que el 25 de maig surti amb paraigua. 2048 diu a 2045 que ho faci, que sortirà bé. 2041 fa el seu discurs clàssic sobre trobar-se a si mateixi. 2036 demana que ens referim a elli en neutre a partir d’ara, lis més vellis aplaudim, lis més joves estan confusis i els expliquem en què consisteix. A partir del 2036 ens adonem que no estem còmodes en aquest masculí que ens han imposat.

Aquest any estic calladi. Em sento desconnectadi i m’estimo més no fer malbé res. 2030 mira 2036 amb admiració. 2036 mira 2040 amb admiració. 2040 mira 2042 amb admiració. Ningú no em mira. Sempre havia pensat que el pas del temps significava evolució, i que evolució significava una cosa positiva. No sé com no havia percebut que no era així. Ho he vist al meu voltant: amb el pas del temps han anat augmentant els sorolls i desapareixent els arbres, desapareixent el menjar i augmentant els comprimits, augmentant les intel·ligències artificials i desapareixent… desapareixent jo. Jo he anat desapareixent. Quant de temps fa que no veig ningú? Aquesta gent no compta, aquesta gent sóc jo.

2060 s’acosta i apunyala 2063. Quina mala sort que 2063 hagi de ser jo. Em poso les mans a l’estómac i veig la sang. Miro cap amunt i hi ha 2061, ha estat formant-se l’últim any en primers auxilis per a aquest moment, però 2062 l’atura. Diu que el que ha de ser, ha de ser. 2063, jo, assenteixo. Se’n van. Amb la samarreta transparent puc observar més bé la ferida.

No sé per què fingeixo estar sorpresi si cada any és igual i ja ho sabem. Fins i tot quan il mevi 2062 es va formar en primers auxilis durant un any per canviar-ho, no hi va poder fer res. Cada any igual i jo sóc una versió diferent sabent que una d’aquestes serà apunyalada.

M’ajec i em dono per vençudi, però al meu costat apareix 2010. És impossible que hagi arribat fins aquí si és pràcticament un nadó, i en el seu any encara no havien estat inventats els viatges temporals. Però arriba a totes les convencions, fa un passeig i se’n va. Avui, s’asseu al costat meu i em diu que estic molt bonica. Em quedo confosi, però em fa sentir bé que digui bonica. Bonica. Bonica. Estic bonica. Amb compte, cus la ferida i em duu de la mà a través del bosc. No faig preguntes, però, quan arribem a un lloc amb pans de pessic, unes quantes noies més velles que jo i un rètol que diu “Benvinguda!” m’avisen que, a partir d’aquest any, les convencions es faran allà. Les noies es presenten com a 2064, 2065, 2066… No era el darrer any. Era l’últim en el passat.

Traduït del gallec per Eduard Velasco

Nee Barros

Nee Barros va néixer a Ourense l’any 2002, i és present a les xarxes socials amb el compte @neeumatiko. Identidade (Galaxia, 2021) és la seva primera obra de teatre. Parla de la llibertat, de la necessitat de ser i, sobretot, de la identitat. El mateix acte de néixer marca la vida en un motlle que la societat s’encarrega de contornejar i de polir. Però què passa si naixem en un motlle “equivocat”?

Durant la quarantena, Nee Barros va començar a publicar vídeos a YouTube explicant conceptes de la literatura gallega. Diu que ho va fer per estar més entretingut i estudiar d’una manera més interactiva. Els seus amics el van animar a publicar-los i, actualment, el seu canal té unes 2.700 subscripcions. Ara Nee Barros és un creador de contingut a internet i escriptor, apassionat de la literatura i de la defensa de les causes socials. També té un grup de música anomenat Froalla i un podcast: Conversas perversas.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

Havien vingut a l’escola dels Marianistes de Lekeitio, juntament amb més joves francesos, gràcies a les gestions del lingüista Resurrección Maria de Azkue. L’orde havia estat expulsat de França a començament de segle, i Azkue els va trobar refugi al sud, al seu país natal, el 1909. En total, més de dos-cents alumnes s’hi van estar fins al tancament de l’escola, el 1921. Els mestres escolàstics, en canvi, van ser setze; per esmentar-ne dos, el germà superior Basile i el seu germà Pierre, jove i afable.

Els documents no expliquen, entre més coses, com es va sorprendre l’Eugène el primer cop que van anar a l’illa de Garraitz. Van anar-hi a peu, pel camí que només apareix quan la marea és baixa. A aquell novici nascut a les muntanyes d’Alsàcia li semblava increïble la manera com el camí de pedra podia aparèixer, com del no-res, quan baixaven les aigües de la mar. El van construir uns frares medievals, sabent que només podrien passar a l’illa a unes hores determinades, i que aleshores hi quedarien aïllats durant gairebé tot el dia. Potser aquest també és el secret de la vida, saber esperar que baixi la marea per fer la travessia.

A en Pierre li agradava estar amb els joves. Jugava amb ells a futbol al pati de l’escola, i era l’únic professor que ho feia, o anava amb ells a explorar els racons de la rodalia, amb bicicleta. Les bicicletes les llogaven a un home que es deia Zabala i era batlle de Lekeitio. Havia estat pescador, però havia perdut el seu fill en un temporal i havia abandonat la mar per sempre. Amb ràbia, o, sobretot, per ajudar la seva dona a superar la pena.

En Zabala era un home amb una gran curiositat, que llegia el diari i cada tarda explicava les notícies a la seva dona. Des que havien perdut el fill, pràcticament no s’adreçaven la paraula, com si tot ja hagués estat dit. Amb els marianistes, mirava de practicar el poc francès que sabia, de les costes de França. S’entenia molt bé amb l’Eugène, que, un dia, li va aclarir que la seva llengua materna era en realitat el francès alsacià.

—I com dieu bon dia? —li va preguntar en Zabala.
—Salü.
—Doncs, salü.

Un dia d’estiu, després d’acomiadar-se d’en Zabala amb un salü, l’Eugène, l’Armand i els altres alumnes se’n van anar amb el germà Pierre a l’indret del far de Santa Katalina. En aquella zona hi ha un avenc al penya-segat mateix, que només és visible de la costa estant i és, per tant, conegut pels pescadors, però no tant per la gent de terra. Van baixar-hi amb una corda. Des d’allà, es veia la mar tot al voltant, com si fossis a la proa d’un vaixell. “Aquí vivien els homes prehistòrics”, els va explicar en Pierre. “Feien arpons amb ossos i collars amb petxines.” L’Armand va demanar a en Pierre com era que li agradava tant la ciència i la història; no eren precisament enemigues del cristianisme? “La veritat no serà mai enemiga de Déu”, el va tallar, i en va quedar satisfet, però no del tot convençut. L’Armand va agafar dissimuladament de terra una destral de sílex, tot i que ni tan sols aquesta dada figura als documents.

La vida dels estudiants va continuar d’una manera semblant fins que la Primera Guerra Mundial ho va canviar tot. Al galop, com una bicicleta embalada en una baixada, van arribar les males notícies. El govern francès va començar a allistar els joves que vivien fora del país, i d’aquesta manera es va anar buidant l’escola dels marianistes. Gradualment, el germà Pierre es va anar quedant sense prou gent per a jugar a futbol. Va anar acomiadant tots els jovenets que anaven a la guerra, tret dels dos alsacians. Si l’Eugène i l’Armand havien d’anar a la batalla, haurien d’anar-hi amb Alemanya, perquè en aquell temps Alsàcia depenia del kàiser. Així és la història d’Alsàcia, ara a França, ara a Alemanya. Així és també la seva llengua, que tot i ser d’arrel germànica està empeltada de paraules franceses.

No va passar gaire temps que van rebre la crida a files del kàiser. L’Eugène i l’Armand haurien de lluitar al bàndol alemany. Ells no volien anar a la guerra, i encara menys contra aquells que fins aleshores havien estat els seus companys. “Nosaltres no som alemanys”, repetia l’Armand al germà superior, Basile. Nosaltres som alsacians i no volem lluitar per l’imperi. El superior el va fer callar. No hi havia cap altra sortida. Havien de complir la llei.

Quan va arribar el dia de la partida, a punta d’alba, en Pierre no va trobar els joves a l’habitació. Va regirar el poble, va anar fins i tot a l’illa de Garraitz, però no n’hi havia ni rastre. El temps, amb pluja i calamarsa, no facilitava la recerca. També va avisar el comandant Calixto González López, però no va servir de res.

Va pensar el pitjor.

Però el vell Zabala sabia on calia cercar. Va agafar la bicicleta –feia anys que no feia una cosa així– i va fer via cap a Santa Katalina, sota la pluja. Va baixar pel penya-segat i els va trobar a l’avenc, mig morts de fred, a la vora de la mar que s’esquinçava. Va abraçar els dos joves com no havia pogut abraçar el seu fill perdut i els va dir: “Salü”.

Quan va explicar la gesta a la seva dona, ella, aleshores sí, li va dir algunes paraules, balbucejant. “Estimaves el teu fill, oi que sí?” I van plorar plegats per primera vegada.

La resta va succeir força de pressa. En Zabala va anar i venir de l’ajuntament nit i dia, fins que ho va poder aclarir tot. Va parlar amb l’Eugène, amb l’Armand, amb el pare Pierre i amb el superior Basile. Hi havia una escletxa legal: si inscrivien els dos joves com a estrangers, no anirien a la guerra. I així ho van fer, a la caserna de la Guàrdia Civil, el 18 de maig de 1917: Eugène Laenge Rose. Edat: 19 anys. La resta ja és sabuda.

Menys conegut és, en canvi, que els Zabala van adoptar l’Eugène com a fill, i que l’Armand se’n va tornar a Alsàcia poc després de la fi de la guerra. No se’n van tenir notícies durant molt de temps, fins el dia que l’Eugène va rebre una carta.

L’Armand havia mort lluitant contra els nazis.

Deien que a la butxaca duia una destral de sílex.

Traduït per Joan Pau Hernandez

Kirmen Uribe

Kirmen Uribe Urbieta (Ondarroa, Biscaia, 1970) va assolir un gran èxit amb el seu primer llibre de poemes, Mentrestant agafa’m la mà (Proa, 2010). També té un altre recull de poemes, 17 segundo (Susa, 2019), però és sobretot la novel·la que ha convertit Uribe en un dels escriptors bascs més reconeguts de l’actualitat, més enllà dels límits del País Basc. La novel·la Bilbao – New York – Bilbao (Edicions 62, 2010) –amb la qual va obtenir el Premi Nacional de la Crítica i el Premi Nacional de Narrativa– va ser la que el va fer conegut, seguida de Mussche (Edicions 62, 2013), L’hora de despertar-nos junts (Edicions 62, 2016) i La vida anterior dels dofins (Edicions 62, 2022). La memòria és un eix constant de totes aquestes obres, que han estat traduïdes a diverses llengües.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

Prou preparada que he arribat fins aquí.

La mare ens va matar cada dia mentre ens fèiem grans, i uns quants cops l’endemà. Ens acomiadava amb ulls plens d’angoixa quan sortíem cap a l’escola, amb l’esglai de qui deixa desemparats dos éssers tan petits, condemnats a mort davant els perills de la vida. Quan va ser capaç d’admetre que érem capaces de recórrer soles els dos-cents metres que hi havia de casa a l’escola, la meva germana i jo ja ens havíem comprat sostenidors d’amagat. Compte quan passeu el pont, no parleu amb desconeguts, mireu bé a dreta i esquerra si vénen cotxes, si hi ha cap problema, torneu sense entretenir-vos abans de dir-ho als professors. Amb prou feines dos-cents metres i un pont. Mentre ens podia veure des de la finestra, amb prou feines passava cap cotxe, fins que passàvem el camí veïnal i ens acostàvem a l’altura de l’escola. Allà, desapareixíem de la seva vista, perquè la porta principal li quedava en un angle cec. Era aleshores que deixava la nostra supervivència en mans del destí. Cada dia.

Ni passeu-ho bé, ni divertiu-vos, ni que vagi bé, ni ànims, ni endavant. Les últimes paraules de la mare eren sempre precaució, compte, vigileu, ni això, ni allò. Contenia la respiració enganxada a la porta i no la recuperava fins que no tornàvem a aparèixer.

Ho veus?, deia cada cop que passava alguna cosa. Alguna cosa podia ser un accident, una caiguda, un mal de coll, una guerra, una torçada, un suspens, un decaïment, un esquinç, una punxada al cor, una relliscada, unes ganes de vomitar… qualsevol cosa que ens posés a tocar del perill de mort.

Els llocs amb molta gent eren perillosos, i també els deshabitats. El cotxe era perillós. I el tren. I l’avió. També la bicicleta. Mai no ens va regalar patins. La tempesta era perillosa. I els dies xafogosos. I els ennuvolats. Els dies de vent, encara més. No dur prou roba era perillós. Dur-ne massa, també. Menjar era tan perillós com no menjar. L’esport, una amenaça. Les vacances, una tragèdia. Anar de festa, la mort. No diferenciava entre el nou i el perillós, fos ésser, aliment, lloc o persona.

Li vam posar telèfon a casa perquè entengués que podíem estar vives encara que no ens veiés. La meva germana i jo vam maleir aquella espiral que havia perpetuat el cordó umbilical. Quan sonava, li feia por el que hauria de sentir. Quan no sonava, esperava amb por que truquessin.

Encara que es vagi amb tota la prudència, repetia. I va morir creient que tenia raó, sense arribar a saber què és viure. Com si morir fos tan fàcil.

Em va passar poc després de la mort de la meva mare. En un llac. Em vaig quedar amb un peu encallat sota l’aigua i no el podia alliberar. Ho veus? Vaig estirar cap a una banda, vaig estirar cap a l’altra, i no podia. Ho veus? No veia res. Ho veus? Com més m’esforçava, més encallada estava. Ho veus? I com més força feia per deixar lliure el peu enganxat, més atrapada estava. Ho veus? No recordo si vaig pensar que aquella sensació d’ofec era la fi. Ni tan sols recordo si era capaç de pensar en alguna cosa que no fos anar cap amunt. A punt de perdre els sentits, incapaç de distingir què era a dalt i què era a baix, el braç d’una dona em va aferrar i va estirar-me cap a la superfície amb una força prodigiosa. Quan vaig recuperar la respiració, vaig voler agrair-li aquella estrebada. No hi havia ningú. Estava sola. Viva.

Morir no és cosa fàcil, i jo em moro terriblement bé. Amb molta discreció, em diuen. Sense estridències. Amb elegància. Per això em van escollir. Ho veus? Per alguna cosa m’havien de servir els anys d’entrenament. Ni tan sols m’ho hauria imaginat quan, el dia que la vaig acompanyar a aquell envelat, vaig tenir un desmai davant quatre desconeguts i em vaig desplomar. Deien que necessitaven dones adultes per a una pel·lícula. Així m’ho havia dit la ximpleta de la Mireia. Que era la nostra oportunitat d’embutxacar-nos uns eurets. No ens coneixíem de feia gaire. Em va explicar de seguida que no tenia ningú a la ciutat. Encara no havia dit que fer de morta em va salvar una vegada de morir de debò. Va ser una empenta. Prou per a caure i donar-se un cop al cap. Ho veus? No va passar, però jo em vaig quedar com si hagués passat. Quieta. Sense ni tan sols respirar. Es va espantar i se’n va anar de casa. Has de ser covarda. Ho veus? Va marxar i després d’ell me’n vaig anar jo, amb la criatura adormida als braços. Lluny. Tan lluny com era possible. I era allà, pocs mesos després, aquest cop involuntàriament, fent la morta i fent passar vergonya a la meva nova amiga. Li vaig fer gràcia, al director, em va dir que era la morta més creïble que havia conegut i em van donar un petit paper per a això, per a morir-me. La Mireia no va tenir tanta sort. Perquè morir-se no és tan fàcil.

Des d’aquell dia, m’han trucat moltes vegades. Sempre per fer el mateix paper, com als bons actors. Els morts són més necessaris que no sembla. Del teatre, sí que no m’ho esperava. No té res a veure amb el cinema. Em moro al cap de cinc minuts de començar la funció, em deixen allà, i durant la mitja hora que dura l’obra m’he d’estar morta a l’escenari, al bell mig, a la vista de tothom. N’hi ha que també es moren, però els retires. A mi, no. Ningú no percep que respiro. M’han dit més d’una vegada que la gent del públic dubta si realment sóc viva.

El meu fill també, pobret. Doncs no li va dir algú l’altre dia que havia vist la seva mare morta? Es veu que m’havien vist els pares d’un nen de la seva classe. I com va bramar. Impossible calmar-lo. Que no, criatura. Que sóc viva, no ho veus? Em moro de mentida. Dorm tranquil, bonic. Morir-se no és tan fàcil.

Aquestes tres darreres nits, de matinada, m’he trobat un pot de iogurt a la taula de la cuina. La meitat menjada. Amb la tapa posada. Exactament igual que el deixava ella abans que arribés el declivi total. Ho veus? “Poca broma amb la mort —ens deia—. Es pot presentar quan menys l’espereu.”

Si el trobo per quarta veda, me’n menjaré la meitat que queda. A veure si ho entén. A veure si, per una vegada, es relaxa. A veure si em deixa viure. Si més no, fins a la mort.

Traduït per Joan Pau Hernández.

Arantxa Iturbe

Arantxa Iturbide Maiz (Alegia, Guipúscoa, 1964) combina l’escriptura amb la feina radiofònica. És una veu prou coneguda als programes culturals d’Euskadi Irratia i té una llarga trajectòria literària. El seu primer llibre de relats va ser Ezer baino lehen (Elkar, 1992), i també ha publicat en aquest gènere Lehen zen berandu (Alberdania, 1995), Bakarrizketan (Alberdania, 2001), Kontu-jaten (Alberdania, 2006) i Honetara ezkero (Susa, 2017). L’any 2017 va publicar la novel·la Koadernoa zuri (Elkar) i té experiència també en el camp del teatre, on ha estrenat amb la directora Agurtzane Intxaurraga i el grup Hika Teatroa.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

La mandra enfonsarà la A, la B i la D després de la seva visita a la C aquell cap de setmana llarg, quan vagin cap a casa.

Quan la B apagui la música, al cotxe ja no se sentirà pràcticament res més. No suporta el soroll continu, no entén quina necessitat hi ha de cantar ara a crits aquelles cançons que temps enrere eren oficialment vergonyoses; però no ho reconeixerà, i serà ella qui les cantarà més fort fins que, amb l’excusa de fer una trucada, abaixarà completament el volum per no tornar-lo a apujar. Se sentirà malament, fins i tot de manera física: tindrà alguna lumbàlgia o alguna lesió muscular per culpa d’una postura excessivament forçada; no té importància exactament què. Inclinarà al màxim el seient del copilot i farà el camí pràcticament estirada, mirant de mantenir un somriure sec de vinagre. La A i la D no s’adonaran de res, o si més no no faran cap comentari.

La D anirà conduint. Sempre condueix ella, ja us ho diré quan es cansi, però no cedirà mai, encara que se li tanquin els ulls i se li enfosqueixi l’humor. La D no s’agrirà mai: l’humor se li enterbolirà, li desapareixerà, es perdrà en si mateix. Falten, de tota manera, tres hores perquè se li noti la primera turbulència. Mentrestant, l’expressió del seu rostre clar i tranquil serà d’una eterna benvinguda. Portarà sens falta a la maleta del cap de setmana tot allò que calgui per a una vida sencera, incloent-hi allò que necessitarà la A. Sempre ha de tenir en compte allò que la A s’haurà descuidat, o allò que haurà decidit de no recordar. I li ho oferirà després amb un somriure, un gest massa ple de satisfacció per a obeir a una simple generositat.

I la A no li fallarà: “Ui, el carregador! Apa, els mitjons!”, amb aquelles encantadores bandades, amb aquell posat alhora afable i provocador que atreu tothom com un imant. La A sap a l’instant quins temes, quines persones, quina música, quins debats cal posar damunt la taula, quins són els temes que “van de boca en boca al carrer”. Asseguda de costat al seient del darrere, en l’actitud d’una model que un pintor ha col·locat d’aquella manera amb tota la intenció, els dirà amb veu mandrosa: “I això que jo no en pesco ni una! De debò que no ho havíeu sentit?” Indiferència compromesa, alternativitat de moda. La D ha estat la víctima perfecta d’aquest imant, però ara no podrà evitar de pensar com és que, essent tan despistada, la A estigui tan interessada per qualsevol eco del carrer o de les xarxes; com és que l’armari i el discurs s’adapten indiferentment a tots els tons i tots els matisos must del moment, fins al punt que a poc a poc arriba a fer creure que ha succeït amb naturalitat. Això pensaria la D si es permetés de pensar alguna cosa sobre la A.

En canvi, qui no pararà de fer-se preguntes serà la B, encara encadenada al mateix tema i sense parar de fer-hi voltes: per què a les altres no els molesta l’esquena, la música, el menisc, el món, i a ella sí. Per què no és capaç de dissimular la repugnància que li produeix la manera de menjar de la D com ho dissimula la A, o com és capaç de fer veure la D que quan li toca estar tota sola amb la C hi està tan còmoda com amb les altres. No hi ha dubte que la A i la D són les millors en això. La B ha notat que alguna vegada hi ha hagut alguna cosa entre aquelles dues, alguna cosa íntima, només seva, que s’ha tancat completament als altres, alguna cosa dissimulada. Qui sap si no ha estat construïda a còpia de confessions d’hores baixes, o potser entre llençols, però tenen uns silencis que són un llenguatge propi. Ahir, quan estaven de festa, va tenir la temptació de preguntar a la C si n’havia arribat mai a saber res. Però, al final, no s’hi va atrevir; la va notar massa lluny, massa èbria dins la seva bombolla de ciutat nova, de llengua nova, de vida nova.

La B, en contra de les seves conviccions, sempre ha trobat la A molt interessant. No atractiva, però sí interessant, com si de tant en tant visqués en un altre pla, en una dimensió que ella no pot captar encara que vulgui. Totes han admirat la B d’alguna manera, no cercant constantment la seva presència, com fan amb la A, sinó des de la distància, amb recel. La A sovint no ha sabut dir a la B allò que li hauria agradat dir, no ha sabut arribar fins a ella. Darrerament, a més, la B sembla que estigui ancorada en el seu llunyà pla, des del qual només n’arriba, com de lluny, la queixa a la A i a la resta dels habitants de la Terra: una lamentació silenciosa sota una màscara de gestos i riures tensos. És una llàstima, perquè troba a faltar els altres aspectes de la B, però és impossible d’arribar a expressar-ho. Com a mínim, sense ofendre.

La A cercarà al retrovisor la mirada de complicitat de la D, i es trobarà, per simple costum, amb el més neutre dels rictus de la boca, un gest completament aïllat de la cara: una escletxa buida. Volia ficar els dits en aquella clivella i obrir camí perquè tot allò que s’acumulava a l’interior de la D s’aboqués enfora. Se’n va cansar. Ara, no serà a prop quan esclati el mur de contenció, perquè tard o d’hora esclatarà. La A se sent atreta i al mateix temps espantada per aquella idea, la idea de la D desbordant, com si la representació d’aquella exasperació comprometés un dels suports principals del món. La marxa de la C també li va sacsejar els fonaments, molt més que no es confessava a si mateixa. No esperava que fos ella qui marxés, tan lluny, a la ciutat i perseguint un somni tan solemne. Tothom pensava que allò li corresponia a la A, o com a molt a la B, encara que els seus somnis fossin d’una altra mena. Però, la C? La C sempre havia estat, per dir-ho d’alguna manera, l’element més vulgar, més com de farciment de la colla. I se’n va apartar sense donar explicacions. Ara, la A no sap com parlar amb la C sense sentir-se fora de lloc.

—Com l’heu vista, la C?

La A llançarà la pregunta al ventre del cotxe, tot esquinçant un llarg minut de silenci. De manera ingènua, amb esquitxos de preocupació, perquè no hi hagi cap dubte de les seves bones intencions. La D no parlarà, clavarà els ulls amb més atenció de la necessària en la carretera invariable, deixant que el to de la conversa el decideixin les altres. La B no podrà resistir la tensió del silenci i començarà a obrir, gota a gota, l’aixeta que després faran rajar les altres, amb aportacions agudes i, diguem-ho clarament, retorçades, vestides de bones intencions.

Així completaran la seva tornada a casa, d’aquesta manera ompliran la seva desassossegada inquietud; o, en tot cas, així me les imagino jo, aquesta C vulgar, còmoda, després de la sensació d’afartament que els ha deixat l’estada.

Quantes visites més faran falta abans que la B, la D i la A s’adonin que la meva absència és l’única cosa que els les manté unides?

Traduït per Joan Pau Hernández

Aintzane Usandizaga

Aintzane Usandizaga Lopez (Lasarte-Oria, Guipúscoa, 1988) és llicenciada en història de l’art per la Universitat del País Basc. El seu debut literari va ser el 2019, amb el llibre de narracions Kabitu ezina (Elkar), i aquell mateix any va guanyar el premi Etxepare amb l’àlbum il·lustrat Etxe honetan (Pamiela), juntament amb l’il·lustrador Hasier Iturralde González de Alaiza, Gastón. Ha escrit per a diverses publicacions periòdiques, com ara el diari Berria, i la seva obra més recent és (Ia) guztia moztu eta itsats daiteke, un àlbum creat juntament amb la il·lustradora Aran Santamaria que explora la relació de l’artista Esther Ferrer amb el temps.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

I no podia haver encertat més amb la comparació. Quan la nina va fer els dos anys li vàrem regalar una pilota de platja de plàstic, dels seus dibuixos animats preferits, que, de llavors ençà, ens acompanya a cada sortida. I cada horabaixa, abans de colgar la nina, el mateix ritual: “On és la pilota? Jo què sé. Rodolant”, fins que un dels dos la troba i la pot estojar. Abans de la nina tot era diferent. Però no només abans que nasqués, sinó molt abans, quan encara no t’havia passat pel cap la idea d’estimar ningú més que no fos jo.

He de confessar que hi ha una cosa que m’agrada, de les temporades que passam aquí: la pluja. Damunt les ones, quan plou, només plou. És l’únic lloc del món en què només plou, la mar. Aquí no hi ha cotxes ni motocicletes ni alternadores ni gent que crida ni veïnats que miren la televisió ni aires condicionats ni rentadores. Aquí només plou. Plou i arriba que no saps si et ve de dalt o de baix, i no saps si el llamp ha caigut devora tu o a l’altra banda de l’oceà, ni si ets home o aigua, ni si voldries transformar-te en un peix com en el conte de Rodoreda. I calles i sents ploure i pus.

En canvi, a tu sempre t’ha encantat adormir-te amb el bressoleig de la mar. Com era, que ho deies? “Si acluques els ulls i escoltes la remor de l’aigua i el nyic-nyac de la fusta humida movent-se lenta, pareix que estam vivint dins una capseta i que, a dins, hi guardam tota la mar. Això em fa sentir que la mar és meva i que no he de tenir por.” Llavors ja em posaves histèric, amb les teves historietes. Segurament aquest va ser un dels motius que van fer que a poc a poc m’anàs avorrint i que, fa només uns dies, decidís que després d’aquesta sortida no viatjaré pus amb vosaltres dues.

“Quina llàstima que aquest sigui el darrer viatge que farem tots tres plegats”, et dic mentre remèn la mel dins el cafè. Però tu no contestes. Ja fa dies que estàs com absent, com en un altre món. Certament la meva decisió ho va canviar tot. Però no em pots carregar tota la culpa. Saps que t’estim. I no negaré que tal vegada em vaig passar una mica. Te’n recordes? Ens vàrem despertar amb el sol, com avui, com sempre. Se sentien els gavians grallar i la mar estava tranquil·la. Vares fer cafè, però era massa calent i em vaig cremar. Llavors em vares començar a explicar una historieta de les teves sobre el millor cafè que havies tastat mai, “tenia una aroma cítrica i era amarg i dolcíssim a la vegada. Duia un poc de cacau orgànic. Era com t’imagines que ha de ser el cafè més bo del món”.

Havia estat al viatge que havies fet al Brasil abans de conèixer-me, al restaurant d’un francès que s’hi havia mudat empès per les ones damunt una taula de surf i que “tenia unes mans de cafè i de xocolata, exfoliades pel tacte diari dels dits amb la terra humida i les carícies de les fulles de les plantes”. Va ser ell, que et va dir que els grans de cafè crus eren boníssims per a la salut, i tu t’ho vares creure. No m’ho vares dir, però per la passió que vares posar en la descripció d’aquelles mans vaig estar segur que havíeu boixat plens de terra i humits sota el sol tropical d’aquell poble petitíssim que ara anhelaves i que t’enyorava des de lluny. També vaig pensar que ningú que s’imagini un bon cafè li posarà cacau o aromes cítriques. I que abans també em miraves amb el mateix enardiment amb què ara em descobries un antic amor, amb aquell desfici tan teu que jo vaig rebre com una veneració cap a la meva persona i que em va fer enganxar-me a tu com una pegellida. Aquell entusiasme massa teatral que ara ja em tenia pertorbat. “He pensat de tornar-hi moltes vegades.”

Quasi sense témer-me’n, ja te tenia les dues mans al coll, estrenyent amb força. No et vares queixar, no vares cridar, ni tan sols et vares resistir. Però la teva mirada… Record els teus ulls clavats en els meus, molt endins, suplicant una clemència que sabien que no arribaria. Oberts, desconcertats, però no sorpresos. Uns ulls plens de mar i d’amor que, ara, només uns quants dies després, segueixen oberts però ja no expiren cap tipus d’humanitat. Crec que va ser per aquesta impressió tan desagradable que, quan vaig matar la nostra filla, no la vaig mirar als ulls.

El cafè ja és fred i jo estic exhaust de son, oscil·lant d’extrem a extrem, com la pilota de platja que rodola al voltant dels dos cadàvers inerts al terra de la cuina. Me’n faré un altre i, després, llançaré els vostres cossos blanquinosos a aquesta mar que tant t’agradava.

Aina Fullana Llull

Aina Fullana Llull va néixer el 1997 a Manacor, Mallorca, on ha viscut tota la vida. L’afecció innata a inventar-se històries la va dur a començar a fer contes i còmics de ben petita. Va estudiar el grau de llengua i literatura catalanes a la Universitat de les Illes Balears. L’any 2018 va rebre el primer premi de la categoria jove del Concurs de Relats en Femení. Després dels estudis va dedicar un any a viatjar i a escriure. Durant el confinament, va acabar la primera novel·la, Els dies bons, publicada per Bromera arran del  premi València Alfons el Magnànim de narrativa 2021; l’obra ha rebut fa poc el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. En sortir de la quarantena es va dedicar sobretot a l’ensenyament de català per a adults. Enguany ha estudiat un postgrau de correcció i assessorament lingüístic (UAB) i un d’ensenyament de català per a adults (UVic). També ha escrit contes per a diverses revistes.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb, en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers dos anys.

Vaig nàixer a Sueca el 23 de novembre de 1922. Com que l’endemà, dia 24, era la festa de sant Joan de la Creu, unes parentes remotes conques i molt inclinades als carmelites, van fer que em bategessin amb el nom d’aquell distingit poeta castellà. Avui –encara!–, a la porta de casa, tinc una placa de llautó que diu: “Juan de la Cruz Fuster, abogado”. Una vegada un pobre home que havia robat una gallina, va tenir la incerta sort que el seu advocat fos jo. Vaig muntar el docudrama habitual: el meu defensat no havia molestat cap gallina, ni havia forçat cap porta, que, naturalment, era oberta… La vida, ai!, és tan fragmentària! No tinc jo caràcter d’advocat, per això em vaig decidir a fer literatura, i vaig optar per canviar-me el nom, pel simple i anodí “Joan”. Vaig començar fent versos, i hauria estat perillós firmar “Joan de la Creu”. D’altra banda, la família i la gent del poble em diu “Juanito”.

Em llevava a la una del migdia. Em perdia sempre, el sol, sí. De vegades venia algú a dinar o bé dinava sol. Em vaig acostumar a llegir cada dia El Mensajero del Corazón de Jesús, m’agradaven les lliçonetes, les recomanacions, els consells, enmig del santoral o fases de la lluna. De vegades em distreia amb la televisió, poques, quan fa de tebeo… Quants tirs i guerres, uf! I a la tarda llegia fins a l’hora de sopar. De vegades venia algú a fer tertúlia i m’agradava. Però a mitjanit, prou. Era l’hora de la feina. Em posava a la màquina d’escriure fins a quarts de set de la matinada. Un article per a La Vanguardia em podia costar de quatre a set hores. Em costava una mica, sí, perquè sempre he tingut certes manies estilístiques. I a més, havia de fer quatre articles a la setmana i havia d’estar pendent de tot. Veia el món sota espècie d’article, com deia Pla. Ja veieu si estàvem mal pagats! El mal és que em guanyava la vida amb el que escrivia i no podia fer vagues. Hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi vaig renunciar. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt quartilles inútils, hi vaig renunciar. Escriure –fer literatura– és tot això que vostès diuen, i de més a més, una forma de venjança.

No em comprava roba. Per a què? Amb dos pijames, ja en tenia prou. De tant en tant em deien: t’has de comprar una americana nova perquè la que tens ja està passada de moda. Ja no s’estilen els quadrets sinó les ratlletes. Per a què tanta preocupació, si no em movia pràcticament de casa.

A mi em van parir impertinent, i impertinent sóc, no puc evitar-ho. El senyor Pla deia de mi que era una mica crispat de cara, els ulls sortits darrere d’uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar entenent quan parlem d’una cara de pomes agres. Tenir la cara de pomes agres i ser impertinent, em sembla que no era prou, a vostès ja els ho puc dir, per cremar-me en efígie el 19 de març de 1963. Res no uneix tant com una bestiesa compartida. La cerimònia s’ajustava a les tradicions del gènere: es va celebrar a la plaça Major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació. Per fortuna, no va mitjançar la intervenció de cap tribunal amb poders tan imponents com els del venerable Sant Ofici de segles enrere. De debò, m’hauria agradat assistir al meu “auto de fe”. Si ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’un i de l’altre–, només tenim una defensa: la ironia.

La mort em va venir a tustar a la porta a les 5.30 de la matinada de l’11 de setembre de 1981, unes bones ànimes van fer esclatar a les reixes del meu domicili un parell d’explosius de considerable potència. Mitja casa va quedar somoguda, parets destruïdes, quadres i llibres fets malbé, dispers o inaprofitable gran quantitat de material de treball, què sé jo! De rebot, el veïnat també en va patir les conseqüències: cotxes desfets, vidres a miques, algun barandat desconjuntat… Tanmateix, “hauria pogut ser pitjor”, com quasi segur que eren les intencions dels autors de l’acte. No va haver-hi “desgràcies personals”. Fou un miracle que ningú no en sofrís els efectes previstos: qualsevol ferida, la mort. 

La primera vegada que em van obsequiar amb una pirotècnia similar, l’any 78, la cosa no semblava tenir un abast tan dràstic. No sé si els promotors de la broma són els mateixos, o de la mateixa corda: ni ho sé jo, ni s’ha sabut mai. Sigui com sigui, es veu que tenen una idea fixa. I, afortunadament, vaig “passar” aquell dia: vull dir que les bombes em deixaren il·lès. M’hauria fotut sortir-ne afectat per ferides doloroses: una mort instantània, en canvi, l’hauria trobada correcta. A la meva edat –a l’edat que jo subjectivament m’atribueixo–, les il·lusions ja són escasses i un comença a pensar si no deu haver donat tot el rendiment que humanament podria donar. Sigui com sigui, la supervivència em va deixar on era: davant la màquina d’escriure. L’ofici i les conviccions van continuar com sempre. Per què no? No en tinc d’altres. M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

Ja sabia jo que no duraria cent anys, sempre he pensat que viure és antihigiènic, però tampoc no tenia previst morir-me aquell 21 de juny, a seixanta-nou anys. Jo l’única cosa que demanava era morir-me com don Adolf Pizcueta, sense que se n’assabentés ningú i que, una vegada mort, em fiquessin dins una caixa de cartó i simplement em tiressin a un dels arrossars de la Ribera. 

Gemma Pasqual i Escrivà

Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, Safor, 1967) és escriptora i assessora del segell editorial Jollibre. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació, com ara Serra d’Or, Llengua Nacional, Barcelona Review, Literatures, Caràcters de la UV, El Punt Avui, VilaWeb i La Vanguardia. També ha format part del consell de redacció de l’Escletxa i ha estat membre del consell editorial del diari Jornada. És vocal de la Societat Catalana de Pedagogia (filial de l’IEC) i ha estat vice-presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana pel País València, vocal del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes, membre del PEN català, patrona de la Fundació Sambori, patrona de la Fundació FULL i vice-presidenta d’Acció Cultural del País Valencià. Ha estat guardonada amb diversos premis a la seva obra, entre els quals es destaquen: premi Samaruc 2002, 2003, 2005, 2015, premi Benvingut Oliver 2007, premi Barcanova 2007 i premi Mallorca 2008; també ha estat finalista del premi Llibreter 2020 amb l’obra Viure perillosament. 

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, Nós Diario i VilaWeb, respectivament en basc, gallec i català.

Podeu llegir ací i ací els contes de les edicions anteriors de la sèrie “Un estiu a Galeusca”.

Avui era l’últim dia. El pintor encara no havia posat la corda a les cortines quan un dels guardians va repicar a la porta amb la punta de la llança. La cambra estava tallada per un bri de llum blanquinós per on flotaven volves de pols i freds badalls esgotats. Encara no havia acabat d’encordar l’última de les cortines que la porta es va obrir i va escopir el nan. Va quedar estès a terra. No es va queixar. Entre els dos guardians van alçar-lo i li van fotre una puntada a la panxa. Tampoc va dir res. El pintor va acostar-s’hi i, horroritzat, va manar-los que aturessin aquell joc, que el nan havia d’estar maco. Avui era la darrera sessió i no li podien estropellar el rostre. Maco?, van exclamar. Aquest no quedaria maco ni que li ensorréssim la cara al pati de les meuques! Però el nan no escoltava. Els seus ulls s’havien arraconat a l’altra punta de la cambra, on descansaven les restes d’ossos de pollastre del sopar del pintor, esquifits i punxeguts com fiblons d’escorpí. El guardià més jove, amb els ulls atents per la ràbia que havia hagut de contenir després de la reprimenda del vell maleït que el santíssim rei havia escollit per pintar aquella deixalla, va dirigir-se a la cantonada, va agafar la safata, la va acostar als narius del pobre nan i, després de riure de forma desenfrenada, va llençar-la al passadís escales avall. El raïm va rodolar per sobre la catifa vermella i daurada que embolcallava els graons fent saldrocs espaordits. 

Els guardians van marxar i van tancar la porta. El pintor va obrir els finestrons per esbandir l’ofec dels olis i el vernís calent que durant la nit havien maculat l’aire. El nan ja s’havia assegut al seu lloc i havia reprès la seva posició habitual. Però al pintor li feia mal la panxa. Un home pot amagar-se rere la bellesa del seu art, però tard o d’hora la realitat l’enxampa. Havia fet el cor fort, premut els llavis quan havia calgut, però aquesta vegada semblava que les forces del seu esperit es decidien per deixar-lo a l’estacada. Unes gotes del verí del mal eren païbles, però un got sencer d’aquella aigua endimoniada convertia la set i la necessitat en una trampa mortífera. I no podia abandonar aquella pintura. Havia de fer diners per continuar bevent i sobrevivint en aquest món terrible. No havia previst la seva debilitat i hauria d’haver-ho fet, perquè el dia que li van presentar tota aquella corrua d’ànimes llatzerades perquè n’escollís una per pintar-la ja havia sentit l’enrenou enfosquit de la seva consciència. Havia arribat a palau amb la carta del rei a la mà i l’havien menat fins la sala de les festes. Allà hi havia una taula llarga plena de mam i manduca. També dones amb la pitralada descoberta i homes que els tocaven i els pessigaven els mugrons mentre elles somreien i se’n queixaven i ells els llepaven les panxes d’embarassades i els llançaven vi vermell per sobre l’entrecuix. No era una orgia perquè només jugaven ells. Ningú va callar quan ell va entrar, però en una exhalació el rei el va veure i va manar als guardians que els duguessin les bèsties. Llavors a l’interior del palau va tronar. Una remor ferotge de presagi indolent va travessar totes les cambres i va arribar a la sala de les festes. Una filera de desgraciats, lligats pels peus amb cadenes embellides amb estris de llautó trencats que s’arrossegaven per terra per avisar amb sorolls estridents que s’hi acostaven, se li va palplantar al davant. Uns guardians arriaven una pobra desventurada d’uns dotze anys amb el cervell esbullat i la boca oberta arrebossada d’escuma. L’havien posat sobre una manta i l’estiraven com si fos un moble per sobre les rajoles i no parava de cridar. Que escollís una de les seves criatures, li havia dit el rei. Que la pintés i la fes immortal. El pintor no ho podia ni recordar. Totes aquelles cares bocarrudes de la sala de festes que aquell dia no havien fet més que mofar-se d’aquells éssers descuidats per la mà divina li semblaven llunyanes i, tanmateix, eren allà dins, a la seva cambra, mofant-se també d’ell perquè era incapaç d’acabar la pintura. Va mirar el nan. Aquest no es va moure. Ja tenia quasi tot el rostre acabat. Només li quedava dibuixar la boca. Va alçar la mà i el pinzell va tremolar. Els llavis del nan continuaven closos, tristois. Només havia de fer l’última caparrada. Els pèls de l’estri van tenyir la tela i van dibuixar-li un somrís. Que tinguis almenys pau en aquesta vida eterna, va dir-li. I la pintura va divinitzar el nan. 

Núria Bendicho

Nascuda a Barcelona el 1995, s’ha passat la joventut viatjant i llegint a biblioteques. Tot i que va cursar estudis de Filologia Clàssica, aviat va adonar-se que li agradava més llegir els clàssics que no pas traduir-los. És llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona. El 2021 va publicar la seva primera novel·la, Terres mortes, a l’editorial Anagrama. L’obra va quedar finalista del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, del premi Finestres i del premi Llibreter. També va ser considerada la millor novel·la de l’any en català per La Vanguardia.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb, respectivament en èuscar, gallec i català.

Podeu llegir ací  i ací els contes de les edicions anteriors de la sèrie “Un estiu a Galeusca”

Això ve a compte de la ruta turística-política que encapçalà el darrer programa de FAQS amb una passejada per la Villa de Manga i Corte de Madrid (intercanviant l’ordre dels Mots de “cada binomi”, aquests segueixen tenint sentit).

Amb estupor vaig veure i escoltar com es donava informació sobre un edifici que, en 1975, fou re-destinat, segons afirmà el routier, a col·locar-hi el TC en una seu moderna i que, novament en 2021, intentava colar-nos per demostrar la voluntat política de respondre als moments de canvi que aquell edifici representava respecte tota l’antigalla de pedra i fang borbònica que omplí la resta d’un relat peripatètic d’escenificació en cartró pedra, servit pel errotier en safata de llautó… 

Baixem dels núvols patriòtics i toquem de peus a terra, ningú ha passat per cap centre qualificat per obtenir dades fefaents. Menys fer de router i més colzes visitant arxius i hemeroteques per arribar a saber que l’edifici actualment OKUPAT pel Tribunal Constitucional (TC) fou projectat per Antoni Bonet Castellana (AiBtCª) i R. González Valdés (ex equo).

Respecte a totes les referencies a l’edifici fou un veritable brindis al sol, intentant el major honor i gloria de la “primera transacció” de la Transició. 

Vaig ensumar la trama quan cercava informació sobre el GATCPAC, grup d’arquitectes catalans que, durant la Republica, van decidir donar un tomb a la construcció i l’urbanisme a Catalunya (res a veure amb Ada Colau), entre altres el formaven J. Lluis Sert (EEUU)  (AiBtCª).Argentina, etc….. i que tots van exiliar-se en veure-les venir amb el Franquisme, doncs en 1940 foren qualificats d’”oficiales rojos” pel primer Degà del nou “Colegio de Arquitectos”: J. Mª Ros Vila.

Aquell tomb polític de (AiBtCª).em resultà del tot estrany i fou la causa d’entrar en el moll de l’ós de la matèria en la que el Sr. Vallen ni li va passar pel cap. Potser si hagués sabut que l’arquitecte era un català retornat de l’exili i alhora coautor amb Lluis Lacasa del Pavelló de la República Espanyola de la Expo Universal de 1937 i on es mostrà el Gernika de Picasso, hauria intuït pistes per repensar el relat o inventar una altra història… 

La primera pista fou la cadira EUROPA fabricada especialment per l’ús inicial de l’edifici i publicitada en una revista especialitzada de 1972. Tot seguit estirant el fil aparegué un retall de premsa en una altra revista en que es parlava del TC amb el paràgraf següent: “(AiBtCª) proyecta y construye con Gonzalez Valdés el edificio para la Previsión Sanitària Nacional y Consejo General  de Medicos, Farmaceuticos. Odontologos y Veterinarios en Madrid. El edificio es luego transformado en sede del Tribunal Constitucional. Situado en el Paseo de la Castellana, junto a la Residencia de Estudiantes, el proyecto prolonga el plano del patio de la Residencia, definiendo un basamento sobre el qual emergen dos fomas troncocónicas”

La recerca als arxius em va posar de manifest la casual i curiosa transacció entre els promotors inicials: la Previsió Sanitària Nacional (PSN) i el Consell General de Metges, Odontòlegs Farmacèutics i Veterinaris (CGMOFV) en Madrid que cadascun havia d’ocupar un tronc de con dels dos existents.

Tal deducció prové de documents i rètols indicatius de plànols a escala 1/100 (tots amb segell de Constructora LAING al dors, amb data i nº -veure annex) La qüestió prengué alçada quan, entre tot el patracol que constituïa la documentació i demés explicacions que els projectes d’aquest abast solen tenir per aclarir discrepàncies possibles o lapsus de detalls secundaris, vaig trobar un full amb una memòria escrita.

La curiositat anava en augment i vaig decidir fotografiar tot el material trobat. Temia una “fortuïta” desaparició interessada o casual, cas de presentar-se una situació com la plantejada en el FAQS.

Les proves de la “graciosa cessió” a “tercers”, quan l’edifici era a punt d’inaugurar-se  per a l’ús dels promotors inicials (CGMOFV) són les referencies assenyalades en el dors dels plànols, totes estant tatxades amb una parell de ratlles i en el seu lloc, escrit a ma TC: un nou usuari caigut del cel! A més hi ha la feina exquisida de cirurgià d’un fotògraf que devia preparar el maquillatge de l’operació, triant aquelles imatges que encaixaven en l’”esperit del canvi”.

A part d’ignorar el valor de la permuta fixat per part de l’Estat sabent que, de pura xamba, es va trobar davant d’un edifici que podia passar com la icona del “nou estil governamental” en front del (CGMOFV) un col·lectiu que havia sufragat totes les despeses de l’edifici (solar, honoraris dels projectes basic, executiu fets per múltiples tècnics, i la direcció d’obra… no crec que li ho regalessin al Sr. Adolfo Suárez González “gratis et amore”… Parafrasejant a  un gran advocat: ”ahí queda eso” per qui vulgui seguir el fil d’aquesta maldita madeixa.

La traca final fou la troballa d’un full mecanografiat sense cap referencia ni capçalera que pretenia ser la memòria de tant magnífic projecte. Es la transcripció literal (amb errors d’impremta inclosos) de l’escrit d’una publicació de la època (no constava enlloc l’editor) que aparegué entre els papers de la qual, durant el trasllat al mecanoscrit del “segon origen” trobat, n’havia desaparegut qualsevol detall que descobrís la “barata” o permuta que, sense dubte, s’amagava darrera l’operació..

Resumint: el pecat original del magne mausoleu que ens té fregits, no diu gaire a favor de tots els que hi varen participar.

Que temia el personal de PSN i els metges odontòlegs, farmacèutics i veterinaris de (CGMOFV)? Ja devien somiar amb la cadira model EUROPA dels despatxos dels 4rt i 6e pis (veure caràtules adjuntes dels plànols) que de ben segur havien tingut més d’un candidat, doncs calien dues signatures de garantia. (al dors de les imatges fotogràfiques consta FOINSTA Fotografía Industrial S.A… i de sobte RES! de RES!

Actualment, en la mateixa adreça de FOINSTA hi ha Fotografia F-3 SA Avenida Doctor Arce, 35.  Madrid – 28002”. Cal afegir a l’equip en Teodoro Naranjo Domínguez, redactor gràfic d”ABC” com a col·laborador necessari en la divulgació d’imatges en la premsa escrita (veure imatges anteriors).

La memòria de la (PSN), quan cita el període 1946-1980, descriu una llarga relació de fets que no deixen de ser interessants per la diferencia entre 1930 i 1960 i posteriors especialment quan es refereix al periode de la “permuta”. “En 1975, contaba con alrededor de 63.000 mutualistas, y en 1977 se tuvo que volver a reestructurar y adaptar a los nuevos tiempos y exigencias de mercado derivadas de los cambios que implicaron la llegada de la democracia y el aperturismo que de ello se derivó. En consecuencia, en 1984, se reformaron los estatutos vigentes desde 1975.”

En 1998 EL PAIS, referint-se a l’atzucac en que s’estava trobant la PSN, publica: “Els defensors dels afectats per la fallida de l’asseguradora mèdica (PSN) no estan conformes amb la nova gestió, a la que atribueixen «artificis comptables» molt semblants als que es feien abans  de ser intervinguda per l’Estat”.

Finalment el 21/04/2015 la Direcció General de Seguros y Fondos de Pensiones inscriu en el Registre Administratiu especial de fons de pensions la substitució de la dipositaria dels fons de pensions gestionats per PSN a favor de Santander Securities Services, d’acord amb la designació prèvia efectuada per les comissions de control dels esmentats fons. Veure BOE. I així és com en els mentiders de Madrid ens tenen avesats a engalipar-nos des de la Villa i Corte de Manga transformant fàcilment i a pleret la Història amb alegria i “desparpajo” com diuen ells.

Antoni Morell i Mestre, arquitecte per la ETSAB (1969) i des de 1977 fins 1987 formà part, per oposició, del cos d’Arquitectes Superiors al Servei de l’Estat dins del Ministeri d’Economia i Hisenda i alhora responsable del Patrimoni Nacional de les diferents demarcacions on fou destinat.

Però tornant a la qüestió que ens ocupa, el primer que cal deixar clar és que el model policial l’hem de decidir els ciutadans. No ho ha de fer  la policia, ni els seus sindicats, ni els directors generals, ni el mateix conseller d’Interior. I això vol dir obrir un debat respecte de si es vol una policia protectora o repressora; pròxima o llunyana; rigorosa o negligent (especialment pel que fa als drets i les llibertats); violenta o pacificadora; equilibrada o psicològicament inestable;  integrada en la societat o vivint en casernes; culta o analfabeta… I  sobretot, veient com van les coses, convé decidir si volem una policia criminal o una d’escrupolosament respectuosa amb la llei. Res d’això no se’ns ha preguntat a la ciutadania. I és que allò veritablement important no és el que pensin els nostres diputats sobre les qüestions que afecten els ciutadans i ciutadanes, sinó que el més rellevant i en allò que han de ser experts els diputats és precisament saber què vol i pensa la ciutadania sobre aquestes qüestions.

És lamentable i molt trist però cal dir-ho: la policia (el cos de Mossos també) delinqueix sistemàticament. Els policies que no ho fan per acció, ho fan per omissió. Ja sigui com a autors, coautors o partícips, i els darrers com a cooperadors necessaris, còmplices o encobridors. Per tant, tots són presumptament criminals llevat d’aquells, si n’hi hagués, que s’atrevissin a posar els fets en coneixement dels seus superiors i/o de la fiscalia. Per tant, que ningú s’enganyi, el problema té un nom i no és el de “model policial“, és el de “criminalitat policial”.

Quan un policia buida un ull a un ciutadà o ciutadana, no és un problema de model policial; quan es fan servir les anomenades “defenses” no com a tals sinó com a armes per agredir, tampoc no és un problema de model policial; tampoc no ho és quan un policia redacta amb falsedats un atestat o una denúncia; ni ho és quan insulta, amenaça o coacciona un ciutadà o ciutadana; ni quan dins del furgó, impacient per sortir a “carregar”, ja va col·locat fins dalt d’alguna substància; o bé quan no porta la identificació visible, ja que això és d’obligat compliment… I així podríem anar seguint i seguint fins a l’esgotament. Però sobretot, el que permet afirmar que “tots” són delinqüents és que cap policia denuncia, ni als seus superiors, ni al fiscal ni al jutge, cap dels comportaments descrits de cap dels seus companys o comandaments. En definitiva, això és un problema de criminalitat o delinqüència policial. I quin sigui el model policial no hi té res a veure.

També s’ha de dir que, quan les conductes que infringeixen l’ordenament jurídic es porten a terme com a conseqüència de l’ordre d’un superior, aquest serà inexcusablement responsable de la infracció. Però, en qualsevol cas, el “policia obedient” no quedarà emparat o alliberat de la seva responsabilitat per la figura de l’«obediència deguda», ja que el policia té l’obligació legal d’abstenir-se de complir les ordres que constitueixin delicte o contràries a l’ordenament jurídic. Així ho considera ni més ni menys que la “Sala de lo Militar” del Tribunal Suprem en la sentència 32/2018 de 22 de març referint-se a un incompliment d’un agent:

“Así pues, ha de concluirse que el sistema legalmenteestablecido obliga al no cumplimiento de una orden que constituya delito o infrinja el ordenamiento jurídico; lo que evidentemente hace referencia no solo a lo dispuesto en normas con rango de ley sino también en todo tipo de normasque conforman el ordenamiento jurídico”.

Conseller Sàmper, Sr. Pere Ferrer, Major Trapero: els Mossos d’Esquadra (especialment, però no únicament, els que formen part de les unitats de les Arro i Brimo) infringeixen sistemàticament el seu propi codi d’ètica, els reglaments, les lleis i la C.E. I quan la llei que s’infringeix és el Codi penal, llavors hem de parlar de criminals. Sí, sí, sempre presumptament… però criminals.

I no em cansaré de recordar-los que si un ciutadà exerceix un dret, vostès no poden fer res més que respectar-lo; en canvi, si infringeix alguna norma, només podran advertir-lo, denunciar-lo o detenir-lo en el pitjor dels casos. Mai, i dic mai, estaran legitimats per fer servir les seves armes o defenses i agredir-lo, si no és que els intenti agredir i no puguin repel•lir l’agressió d’una altra manera.

És per tot això que per molt que canviem el model policial com darrerament alguns proposen, segurament amb molt bones intencions, el problema seguirà sent el mateix. O sigui que, davant de la comissió d’il•lícits administratius o penals per part dels agents de la policia, hi ha una incapacitat o manca de voluntat a l’hora de fer-los respondre disciplinàriament o penalment. I això és així per la por a la reacció dels sindicats policials, conseller Sàmper, per un corporativisme mal entès o perquè existeix una conxorxa entre policies i comandaments policials, Major Trapero.

Si són honestos, només els cal fer complir la llei als seus policies i comandaments policials o bé dimitir. Si s’atreveixen a fer això primer, ja els avanço que el segon pas que hauran de donar serà cobrir les baixes convocant de forma urgent places per a policies, perquè les comissaries quedaran un pèl buides. I quan hàgim aconseguit que la policia respecti la llei, llavors podrem començar a parlar de si fa falta o no un nou “model policial”. Abans, no.

Lluís-Ignasi Pastrana Icart
Prof. Dr. en Dret penal i portaveu del col•lectiu “Silenci… rebel•leu-vos”

Per què va dir aquesta frase? Nuet mirava de fer entendre al tribunal que els advertiments que el 2017 va rebre com a membre de la mesa per Catalunya Sí que es Pot per part del Tribunal Constitucional tenien un punt de vaguetat i concreció. Perquè els demanaven que no desenvolupessin, que impedissin… Però què havien d’impedir, exactament? Això s’ho demanava Nuet davant del tribunal. “Què s’havia d’impedir? Evidentment, la independència. S’ha d’aturar la independència. Us puc assegurar que vaig estar dos anys intentant d’aturar la independència.”

Vet aquí la seva estratègia. La manera que tenia Nuet d’intentat d’aturar la independència era, segons que va dir durant el judici, “passar pel filtre constitucional” les iniciatives parlamentàries que presentaven els grups independentistes. El diputat pensava que aquest argument seria lloable als ulls dels jutges que l’escrutaven. I perquè quedés clar, va dir que donava tota la legitimitat al Tribunal Constitucional, que no va pretendre mai desobeir-lo, i que si va desobeir-lo, no n’era conscient, i que ell feia de polític, intentant de reconduir les propostes independentistes i adequar-les a la constitució espanyola.

En la sentència que el condemna, el Suprem ja li ho té en compte: “[Nuet] no ha discutit la funció del Tribunal Constitucional en un estat democràtic de dret. S’hi ha referit com l’òrgan jurisdiccional que té ‘la darrera paraula’ sobre allò que era objecte de debat al Parlament de Catalunya. I ell tenia l’ànim d’acatar allò que digués el Tribunal Constitucional, per més que pretengués la modificació de la constitució.”

I doncs, com és que l’han condemnat? Perquè el Suprem no en té prou. De fet, la condemna és bàsicament per haver permès la tramitació de la llei del referèndum. I això que Nuet es va oposar posteriorment a la votació per la via urgent d’aquesta llei, i que es va abstenir en la tramitació de la llei de transitorietat, i que havia aconseguit que la comissió d’estudi del procés constituent fos una comissió d’estudi i no legislativa, i que ell volia permetre el debat parlamentari i la possibilitat de canvis, matisos i modificacions que permet tot sovint en els texts legislatius… I això que ell, en definitiva, va “intentar d’aturar la independència”.

Però el Suprem li diu en la sentència que “el mandat [del TC] era clar, precís, i l’acusat va disposar de fonts de coneixement altament qualificades per a encaixar la seva conducta a les exigències. La seva desobediència fou, per tant, conscient i voluntària.” I encara més: “La desobediència fou conscient, reiterada en el vot d’admissió a tràmit i de les negatives a la reconsideració, i l’acusat no podia plantejar, com sí que va fer en altres ocasions a les quals ens referim, alternatives al compliment d’allò disposat en les resolucions del Tribunal Constitucional. O acatava, o desobeïa, no tenia cap altra alternativa, i va optar per desobeir.” El blanc o negre del Suprem. Nuet, pensant que venia del gris, va dir-los que en el fons allò que feia era negre (o blanc), però no l’han cregut.

La posició de Nuet no va ser ben bé la mateixa que la de Lluís Coromines, Lluís Guinó, Anna Simó, Ramona Barrufet ni, és clar, Carme Forcadell. Però tots tenien en comú que van permetre el debat parlamentari. Nuet ha fet una defensa marcadament diferent de la dels seus companys de mesa, perquè ha defensat explícitament l’autoritat del TC i ha remarcat la voluntat d’ajustar-s’hi en tot moment. Però tots han estat condemnats.

El cas del conseller Solé

Dir allò que penses que al tribunal li agradarà sentir per evitar la condemna, o per estovar-la, no serveix pas de res en aquesta causa general de la qual s’han anat derivant tants judicis polítics. Nuet, en el seu, ho ha provat. També ho va provar el conseller Bernat Solé, jutjat i condemnat a començament d’any pel TSJC per desobediència per haver permès la votació del Primer d’Octubre a Agramunt quan n’era batlle.

El cas de Solé és diferent, perquè el seu discurs de fermesa en la defensa del dret de vot i d’haver-lo fet possible com a batlle en el referèndum del 2017 es va dissoldre gairebé fins a desaparèixer en la declaració davant del tribunal.

Solé ha estat condemnat a un any d’inhabilitació i a una multa de 16.800 euros per un delicte de desobediència greu a resolucions judicials. Perquè el tribunal entén que va tenir un paper actiu en l’organització de l’1-O a Agramunt i va desobeir decisions del Tribunal Constitucional que advertien de les conseqüències d’aplicar les lleis de desconnexió aprovades el setembre del 2017 al Parlament de Catalunya.

En el judici, el conseller va defensar-se dient que ell no havia desobeït el Tribunal Constitucional, que ell no es va vincular de cap manera en l’organització de l’1-O com a batlle, que no va donar-hi cap suport logístic el dia del referèndum, que no va avisar els votants del perill que vingués la Guàrdia Civil, que no els va ajudar a amagar les urnes, i que no va fer cap crida directa i sense embuts a anar a votar l’1-O en un acte polític que es va fer uns dies abans al municipi. I això que hi havia una crònica publicada a la revista del poble, Sió, sobre la jornada del referèndum, escrita pel director de la publicació, un home jubilat i apassionat que va relatar l’èpica del moment l’endemà de la votació. La defensa de Solé va consistir a dir que aquella publicació era amateur, que no la feien pas professionals, i que allò que s’hi relatava no era exacte ni s’ajustava del tot a la realitat. I tanmateix, fou condemnat.

Davant l’amenaça i la repressió, tota defensa és legítima, però és clar que és igualment ineficaç quan la maquinària judicial fa temps que ha engegat un càstig polític que ha d’anar executant i que té clar que no s’aturarà. Els membres de la mesa i Mireia Boya es van reafirmar en els actes i decisions que van prendre, i el president Torra també, i el vice-president Oriol Junqueras en la primera sessió del judici al Suprem, i Tamara Carrasco, perseguida encara per la fiscalia fins a les darreres instàncies judicials, també ho va fer en el seu judici. I qui més alt i clar ho va fer fou el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, amb el seu “ho tornarem a fer” davant Marchena. L’estratègia no canvia pas l’actitud del repressor, però sí que marca la dignitat del reprimit, i el missatge que trasllada a la societat.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
• Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
• Dia 14, 11 de març: Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem
• Dia 15, 12 de març: Desesperació al Tribunal Suprem amb ‘un tal Toni’
• Dia 16, 13 de març: La presa de pèl de Marchena amb el patiment d’un testimoni a la sala
• Dia 17, 14 de març: Les revelacions de Trapero commocionen el Suprem i desarmen la rebel·lió
• Dia 18, 19 de març: Els guàrdies civils pateixen al Suprem per les mentides i per l’arbre enverinat
• Dia 19, 20 de març: Com s’escaparan les defenses del parany en què les fa caure Marchena?
• Dia 20, 21 de març: El poder de les mirades d’odi dels catalans
• Dia 21, 25 de març: Marina Roig fa que el fiscal Zaragoza es mossegui l’ungla: un guàrdia civil trontolla
• Dia 22, 26 de març: Baena demostra per què és perillós per a Marchena i per al judici sencer
• Dia 23, 27 de març: El mirall europeu entra al Suprem i Marchena esclata
• Dia 24, 28 de març: L”artefacte incendiari’ d’un guàrdia civil al Tribunal Suprem
• Dia 25, 2 d’abril: Una puntada de peu als testicles que Marchena no pot menystenir
• Dia 26, 3 d’abril: Ferran López sorprèn amb Puigdemont i fa el testimoni més transcendent del judici
• Dia 27, 4 d’abril: Quan Melero diu prou a la fatxenderia de Zaragoza i a la mentida de Vox
• Dia 28, 9 d’abril: Un mal moment d’un policia espanyol revela el gran parany als Mossos l’1-O
• Dia 29, 10 d’abril: Les rialles al Suprem amb els testimonis dels policies amaguen un pla
• Dia 30, 11 d’abril: El gest enutjat de Benet Salellas, la paciència al límit dels advocats amb Marchena
• Dia 31, 15 d’abril: Així ho han anat cuinant al Suprem: cap a una condemna amb mentides impunes
• Dia 32, 16 d’abril: La gravetat de la tenalla entre Marchena i Madrigal contra Marina Roig
• Dia 33, 17 d’abril: L’ombra de la tortura empaita els caps policíacs de l’1-O
• Dia 34, 23 d’abril: Vox i el bluf de les ‘armes de guerra’: vergonya a la sala, triomf al bar
• Dia 35, 24 d’abril: Un mosso per la República ajuda a revelar l’autèntica cara de Manuel Marchena
• Dia 36, 25 d’abril: La tarda en què David Fernàndez va revolucionar el judici al Tribunal Suprem
• Dia 37, 29 d’abril: Lluís Llach cohibeix el mal geni de Marchena i remou els fantasmes del Suprem
• Dia 38, 30 d’abril: La força de les llàgrimes ofegades al Suprem i el presagi d’un jutge que remuga
• 5 de maig: La premsa espanyola ja escriu la sentència, i així tracta les víctimes de l’1-O
• Dia 39, 6 de maig: El testimoni enverinat d’un mosso fa perillar la defensa de Jordi Sànchez
• Dia 40, 7 de maig: La revelació de Joan Bonanit al Suprem, o com els votants guanyen els fiscals
• Dia 41, 8 de maig: Un Marchena com més va més irritable comença a caure en errors importants
• Dia 42, 9 de maig: Mala maror al Suprem amb el policia espanyol independentista i el futur incert del judici
• Dia 43, 13 de maig: El dia que Àlex Solà no es va deixar humiliar per Manuel Marchena
• Dia 44, 14 de maig: El dia més vergonyós del judici, la gran patinada de Marchena
• Dia 45, 22 de maig: Dos professors desmunten en mitja tarda l’estratègia dels dos-cents policies al Suprem
• Dia 46, 23 de maig: La tarda que els advocats van fer marxar un guàrdia civil del Suprem
• Dia 47, 27 de maig: L’eurodiputat Junqueras, el gran maldecap de Marchena en l’acabament del judici?
• Dia 48, 28 de maig: Desconcert total al Suprem: la fiscalia s’embolica amb vídeos exculpatoris
• Dia 49, 29 de maig: Un silenci estremidor a la sala i uns ulls com taronges dels magistrats
• Primer de juny: Els fiscals menystenen quatre mesos de judici i s’emboliquen amb una reunió decisiva a Palau
• 2 de juny: La maniobra dels fiscals perquè els presos triguin anys a sortir de la presó
• Dia 50, 4 de juny: Sense escapatòria: així és el camí del càstig que els fiscals dibuixen a Marchena
• 5 de juny: Impacte a Madrid pel tomb sorprenent de Seoane i la desautorització als fiscals
• 10 de juny: L’interruptor de Marchena: una estratègia minuciosa de quatre mesos al Suprem
• Dia 51, 11 de juny: Les defenses retraten la barroeria dels fiscals i la por de l’estat per l’1-O
• Dia 52, 12 de juny: Final del judici: els presos desafien la mirada glacial de Marchena
• 19 de juny: Els draps bruts de Javier Zaragoza, l’ideòleg de la causa general
• 21 de juny: El primer capítol de la condemna, amb insult a l’ONU inclòs
• 6 d’octubre: Tres fets greus que deixen via lliure a Marchena
• 8 d’octubre: Què pot passar dilluns a Luxemburg amb Oriol Junqueras?
• 13 d’octubre: Guia per a llegir la sentència: set claus i un símptoma de crisi d’estat
• 16 d’octubre: El greu atac de Marchena contra ‘la ciutadania rebel’ de Catalunya
• 3 de novembre: Comencen els paranys en el llarg camí de la sentència contra el procés cap a Estrasburg
• 20 de gener del 2020: El moment que Trapero va restar atònit amb els votants de l’1-O
• 25 de gener del 2020: Els despropòsits més vergonyosos dels fiscals al judici contra Trapero
• 1 de febrer del 2020: L’arrogància de Millo durant l’1-O és avui una arma contra Pérez de los Cobos
• 8 de febrer del 2020: Guàrdies civils venjatius passant males estones amb l’advocada Tubau
• 15 de febrer del 2020: Tres patriotes espanyols en una reunió conspirativa uns quants dies abans del 20-S
• 7 de març del 2020: L’home que va sentir què es deien Trapero i Cobos quan van quedar sols en aquell despatx
• 13 de juny del 2020: La por dels fiscals del cas Trapero: a punt de perdre quan guanyaven sense haver de jugar
• 20 de juny del 2020: El rerefons de les llàgrimes d’Olga Tubau
• 22 de juliol del 2020: ‘Per què sóc aquí?’ Una conversa del gènere fantàstic entre Mireia Boya i un fiscal empipat
• 14 d’octubre del 2020: Exploreu el camí que va obrir Marchena sense saber-ho
• 22 d’octubre del 2020: Per què la sentència sobre Trapero és una bomba dins l’estat profund
• 4 de desembre del 2020: Un 36.2 encobert: així és l’estratègia del Suprem per a humiliar els presos polítics
• 26 de gener del 2021: Una conspiració de togues contra l’independentisme al TC que ara culmina
• 23 de març del 2021: Judici a Nuet, el no independentista de la mesa a qui també van perseguir

“Ningú no li proposarà ni li imposarà tuteles des de Junts, ni menys des de l’exili, si és investit president”, li ha respost la portaveu parlamentària de Junts, Gemma Geis, que ha reclamat per a la seva formació un paper “preeminent” en el projecte polític de la legislatura. Els negociadors aprofundiran ara la representativitat del Consell per la República, que Junts vol que es transformi en l’ens de consens per a la presa de decisions estratègiques i que ERC considerava partidista. Amb l’escull més gros en via de resolució, ERC insistia que ja no hi havia prou diferències per a blocar la investidura i demanava un “gest de responsabilitat”. Però Junts ha justificat el manteniment de l’abstenció recordant la falta d’un acord que concreti la unitat d’acció al congrés espanyol o els plans de contingència contra les negatives de l’estat, si bé accepta el marge d’exploració de dos anys que ERC i la CUP han pactat per a la taula de diàleg. També ha constatat que no han tancat el pla de govern, ni l’estructura ni el repartiment de funcions.

Un reguitzell d’arguments que fonts Esquerra rebien recordant que Junts havia volgut deixar tot això en un segon pla per a prioritzar un acord sobre les bases estratègiques de legislatura, embarrancat per les discrepàncies sobre el Consell per la República. Malgrat l’abstenció, Junts no vol ni especular sobre una repetició electoral ni posar en dubte que Aragonès ha de ser el nou president. Ho ha remarcat Geis. I, a diferència del discurs que divendres va pronunciar el president del seu grup, Albert Batet, avui en quarantena perquè és contacte estret d’una persona contagiada, aquesta vegada Junts sí que ha marcat perfil ideològic. S’ha desmarcat de l’acord tancat per ERC i la CUP qüestionant el pla pilot sobre la renda bàsica universal. Segons Geis, ha estat un acord “estèril”, perquè no ha portat Aragonès a la investidura i ha deixat en segon pla una força de trenta-dos diputats. L’adjectiu ha aixecat retrets.

Ve’t aquí la resposta de la CUP, en paraules de la portaveu parlamentària, Eulàlia Reguant: “No hi ha acords estèrils quan es parla de garantir drets, i la renda bàsica universal no es toca. I no perquè ho diguem nosaltres, sinó perquè és una eina bàsica per a garantir per primer cop un mínim d’autonomia a la ciutadania d’aquest país.” L’estira-i-arronsa anticipa allò que vindrà. Com aconseguirà encaixar ERC un eventual pacte amb Junts amb l’acord ja segellat amb la CUP que, a més, aquest partit vol millorar perquè el considera insuficient? D’aquí poden venir les complicacions d’ara endavant, malgrat que a les files d’Esquerra mantenen l’optimisme per a aconseguir d’encaixar el doble acord. La CUP insisteix en la necessitat de prioritzar el rescat social i de culminar la ruptura amb l’estat, deixant enrere una legislatura que va titllar d’autonomista. Una convicció que Reguant ha deixat anar com a advertiment: “Aquesta pot ser la legislatura d’un nou embat amb l’estat, depèn ara d’Esquerra i de Junts que no sigui la legislatura de l’embat de la gent contra el govern.”

Les divergències entre els socis de l’actual govern sembren arguments per als qui ja es veuen a l’oposició. La dirigent dels comuns, Jéssica Albiach, retreia a Aragonès que perseverés en l’intent amb Junts malgrat –deia– que l’amenacin amb una “bicefàlia”, que no li reconeguin el lideratge i que li vulguin “marcar” la política de pactes a Madrid. Els comuns albiren un govern “d’obsolescència programada”. I mentrestant el PSC reitera que “no té sentit repetir un fracàs” i adverteix del suposat perill que la presidència de la Generalitat quedi “segrestada”. Ciutadans vaticina a Aragonès que acabarà a la “paperera de la història” i el PP afirma que Junts vol “humiliar-lo”.

Una altra vegada s’han vist símbols antifeixistes quan Vox ha intervingut al faristol, i una altra vegada estols de diputats han sortit de l’auditori. I s’ha sentit, encara, un altre aclariment de Borràs, que ha precisat a Vox que divendres no es va exhibir una esvàstica a l’auditori sinó el cartell de Pere Català, encarregat per la Generalitat Republicana, amb l’espardenya d’un Mosso d’Esquadra trepitjant el símbol nazi. Caldrà, si més no, un altre debat d’investidura perquè Aragonès sigui elegit president. El candidat d’Esquerra insistia en la pressa: “Fa massa mesos que som en funcions i en interinitat.” Però Junts no s’ha mogut de la inconcreta referència als “dies” o “setmanes”, per bé que assegura que no vol esgotar els dos mesos de marge abans de la repetició automàtica d’eleccions. Pot ser que a partir d’ara hagin d’entomar les negociacions més dures. El pla de govern i el repartiment de departaments no és poca cosa. Tot allò que ERC i Junts han viscut aquests últims anys no ho esborra ningú, encara que estiguin decidits a tornar a compartir un govern.

Aragonès va començar a forjar-se el perfil com a futur 132è president de la Generalitat. Encara no té socis de govern ni prou aliats per a ser investit, però va voler exhibir optimisme dialèctic i marcar el rumb de la legislatura amb un programa de govern ancorat a l’esquerra, marcat per l’acord amb els anticapitalistes. Les prioritats: el rescat social (700 milions en els cent primers dies de govern, va prometre), un canvi de model productiu i fer front a la crisi democràtica. En l’horitzó, la defensa de l’amnistia i l’autodeterminació com a grans consensos per a resoldre el conflicte. I a mitja legislatura, la qüestió de confiança compromesa amb la CUP, a qui va agrair el suport, mentre feia crides al pacte a JxCat i als comuns. Va concretar el programa de govern proposant un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació, va refermar-se en la taula de diàleg (malgrat entendre la “malfiança d’alguns”), va mantenir-se en la creació d’una conselleria de feminismes i en la recuperació del Departament d’Universitats i Recerca, també en la creació del comissionat per als fons Next Generation, va refermar l’acord amb la CUP per a impulsar un pla pilot de la renda bàsica universal i evitar per llei els desnonaments de les famílies vulnerables i va prometre, entre més, un 2% del pressupost per a Cultura al llarg de la legislatura, però va passar de puntetes sobre la gestió dels Mossos d’Esquadra. El concepte més repetit: “la Generalitat republicana”.

ERC vol créixer a l’àrea metropolitana, guanyar terreny als socialistes catalans, i el discurs d’investidura també va ser això. Aragonès va combinar les referències a barris metropolitans com Sant Cosme o Llefià amb la Catalunya allunyada de Barcelona i la seva àrea d’influència. Va parlar de “un sol poble” i va barrejar referents polítics i intel·lectuals amb el propòsit, potser, de consolidar-se en el centre com el catch all party en què s’ha convertit ERC. Si ho pot fer el partit, ho pot fer el seu candidat a la investidura. Aragonès no vol ser únicament el president dels independentistes: “Vull ser el president de tots els catalans”, va dir. A ERC li va doldre que els diputats de Junts no n’aplaudissin el discurs.

Si una cosa va quedar clara durant el debat, és que ERC no pensa fer marxa enrere en l’estratègia d’acumulació de forces que l’ha portat a superar JxCat en el duel estratègic en què es va convertir el 14-F. Però els de Junts tampoc no semblen disposats a cedir. Batet va insistir que el Consell per la República havia d’exercir com a direcció col·legiada de l’independentisme, que el resultat d’un 52% dels vots els donava una “nova legitimitat”, i va posar el dit a les nafres de la legislatura anterior, recordant moments en què no van donar “una resposta unitària a la repressió”, com la investidura fallida de Puigdemont, de Turull, el fet que no pactessin una resposta conjunta a la sentència contra el procés o arran de la inhabilitació de Quim Torra. No volen un acord d’investidura sinó per a la legislatura. “Un govern amb projecte avança, un govern sense projecte fracassa”, va dir Batet, tot recordant que la definició de l’espai lliure d’Europa ja formava part dels acords per a engegar el mandat anterior. JxCat també va retreure a ERC que pactessin abans amb un soci parlamentari que amb qui se suposa que han de formar govern, recordant que ells tenen 32 diputats, i la CUP, 9. Un altre retret: “Si s’havia de defensar la legitimitat de la presidència, també s’havia de defensar el 30 de gener. I una insistència: “Pressionar Junts no funciona”.

La legislatura ha començat amb un intercanvi de papers curiós. Ara no és la CUP sinó Junts qui es fa esperar. La presidenta del grup anticapitalista, Dolors Sabater, ho constatava referint-se a la suposada lentitud en la presa de decisions de la CUP pel seu caràcter assembleari: “Doncs miri, hem estat els primers a fer els deures.” La CUP va remarcar que el pacte amb ERC era “de mínims” i que els seus militants havien pres una decisió estratègica que inclou, entre més propostes, treballar per a un nou embat, el qual consideren inherent a la lluita pels drets socials. Aragonès va assumir que no tenia un “xec en blanc” dels anticapitalistes, i es va mostrar partidari de millorar-lo abans fins i tot de la investidura. I novament el passat. La diputada de la CUP Laia Estrada va recordar a JxCat que el 3 d’octubre de 2017 no es va declarar la independència com s’havia dit i que el 10 d’octubre Puigdemont va suspendre la declaració d’independència. Tampoc no depenia d’ells, va dir, que Jordi Turull fos empresonat l’endemà del seu primer debat fallit d’investidura, molt recordat aquests dies per JxCat.

La via àmplia té dificultats per a obrir-se camí. Aragonès va allargar la mà a Junts però també als comuns, que van replicar a Aragonès que JxCat feia servir “la humiliació com a manera de negociar”. El republicà també va establir un diàleg cordial amb Salvador Illa que podria ser el preludi d’acords parlamentaris puntuals si la legislatura avança. “No farem una política d’obstrucció i de bloqueig”, va garantir el socialista. Però haurien de ser uns acords que, segons Aragonès, els socialistes defensessin també a Madrid. Illa li va garantir que l’ajudaria a activar la taula de diàleg si era investit, però va mantenir que també hi hauria d’haver diàleg Catalunya endins. Com podrà combinar Aragonès una voluntat d’entesa tan polièdrica és la gran incògnita a resoldre els dies que vindran. El republicà ho tornarà a provar dimarts, i no renuncia a res.

Si realment fos qüestió de dies, Aragonès podria ser investit en la segona votació. Borràs sospesa que el ple sigui dimarts i no diumenge, agafant-se a la interpretació que els dos dies reglamentaris han de ser hàbils i no naturals. D’aquesta manera, els dos socis de l’actual govern en funcions i la CUP tindrien quatre dies més per a intentar que les converses avancessin. Sí que és inevitable, de tota manera, que s’engegui el cronòmetre de dos mesos si Aragonès no obté demà els vots a favor de Junts i la CUP. Això afegeix a tot el procés una incertesa que ERC voldria tallar de soca-rel, per aconseguir la investidura demà mateix, malgrat les dificultats, i esprémer al màxim les possibilitats dels equips negociadors, si cal fins a l’hora de la votació de divendres mateix.

ERC proposa ara a Junts una reformulació del Consell per la República (CxR), que continua essent un dels principals esculls de les converses, que van continuar a la tarda. Esquerra veu “disfuncions” en la representació de les forces independentistes. El voldria més transversal i també recela de la presidència que hi té Carles Puigdemont, atès que concorre encara a les eleccions com a candidat de Junts. No obstant això, en el pre-acord que va tancar amb la CUP, tant Esquerra com els anticapitalistes relegaven el CxR per sota de l’òrgan de decisió col·legiada del procés, que consisteix en una mesa integrada per les tres forces i les dues entitats independentistes. Junts, tanmateix, vol que aquesta direcció estratègica l’exerceixi el Consell. Una altra divergència important és que tant ERC com Junts volen gestionar els fons europeus Next Generation. Aragonès pretén que depenguin d’un comissionat específic adscrit a la Presidència, mentre Junts demana que es quedin al Departament d’Economia, que dirigiria. Junts també aspira a capitanejar els departaments de Salut i d’Afers Socials que ara té ERC.

Esquerra voldria evitar una negociació agònica. Sostenen que no hi ha “diferències insalvables” amb Junts, i recorda indirectament a Junts que ells van complir la primera part de l’entesa fent Borràs presidenta de la cambra: “Si vam ser capaços de tancar un acord la vigília de la constitució del parlament, podem ser capaços de tancar un acord la vigília d’aquest divendres”, deia la portaveu parlamentària d’ERC, Marta Vilalta, en sortir de la reunió amb Borràs, a la qual va assistir amb el president del seu grup, Josep Maria Jové. Una anècdota va servir per trencar el gel en la conversa, i és que la vida s’obre pas malgrat la pandèmia i els tombs de guió continus de la política catalana. El president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet, va ser pare per segona vegada dilluns, i ahir es va connectar a la ronda de consultes amb Borràs per videoconferència des de l’hospital. La portaveu del grup, Gemma Geis, sí que va reunir-se en persona amb la presidenta de la cambra. En sortint de la reunió, va advertir que “previsiblement” demà no votarien a favor d’Aragonès.

Hi haurà una segona oportunitat d’ací a pocs dies. Però si les converses no avancen amb prou rapidesa, podria ser que Aragonès tampoc no fos investit amb majoria simple a la segona volta. No seria la primera vegada que les forces independentistes exhaureixen el límit legal de dos mesos per a tancar un acord d’última hora. Ja es va convertint, gairebé, en una tradició. Va ser així amb Puigdemont, en l’últim moment possible després del pas al costat d’Artur Mas forçat per la negativa de la CUP a fer-lo president; i amb Quim Torra, uns dies abans del coll de dos mesos que els havia deixat la investidura fallida de Jordi Turull, després d’un periple polític de gairebé quatre mesos d’ençà de la suspensió de la investidura a distància de Puigdemont.

Les assemblees parlamentàries obertes de la CUP van debatre ahir el pre-acord amb ERC i gairebé un miler i mig de persones que s’hi ha inscrit poden votar fins aquest matí. Tal com va avançar VilaWeb, la pregunta en arbre que han de respondre inclou donar suport al pre-acord o no (i per tant votar a favor o en contra a la investidura d’Aragonès). En cas que guanyi el no, també inclou la possibilitat que s’abstinguin igualment en la segona volta. La CUP afrontava la discussió interna amb posicions divergents, tal com va avançar igualment VilaWeb. Poble Lliure i Endavant-OSAN creuen que l’acord no és prou ambiciós, mentre que Guanyem Catalunya considera que “és un bon principi” per a anar més enllà.

Les dificultats dels independentistes per a tancar un acord de tres bandes, encapçalat per ERC, ha donat ales discursives a Salvador Illa. El dirigent dels socialistes catalans lamenta que les converses siguin “presoneres” de la CUP i de la “dreta catalana”. Però no va aconseguir presentar-se davant Borràs amb l’aval de cap més grup parlamentari que el seu. Va dir, això sí, que treballaven per obtenir més suport.

La tenalla d’ERC i la CUP no hi afegeix pressió, segons Junts, que voldria un acord que donés estabilitat al govern, que servir per a avançar cap a la independència i que no fos ni un Dragon Khan ni un Vietnam. Aquest és el pacte que, segons Elsa Artadi, voldrien tancar amb ERC. És un macroacord que sembla lluny de concretar-se i que, en tot cas, Esquerra considera que s’hauria d’encaixar amb l’entesa prèvia a què ja ha arribat amb la CUP. Arribats en aquest punt, la CUP no descarta d’entrar al govern. Ara, no ho vincula a la investidura sinó al programa, que encara han de veure. Pas a pas. I el primer, que arribarà divendres, serà el debat d’investidura. Mentrestant, a les files de Junts continua ressonant la possibilitat –si no tanquen un pacte que considerin prou sòlid– de donar estabilitat al govern d’Aragonès de fora estant. La premissa de què parteixen és que no es poden repetir les desconfiances de la legislatura passada i que, si la perspectiva ha de ser aquesta, val més ser fora de l’executiu.

És clar que aquesta hipòtesi s’encavalca, dins les files de Junts, amb les travesses de consellers i les demandes de competències que ara són a les mans d’ERC, com una prova més que tot és obert i que, si hi ha acord, pot arribar al darrer minut, tot i que el malestar que exhibien ahir al vespre era notable. Per marcar la posició del partit, el secretari general de Junts farà avui una conferència. Jordi Sànchez parlarà després d’haver-ho fet ja Aragonès i la CUP. Un ball de preses de posició que recorda les conferències que van fer Artur Mas i Oriol Junqueras la tardor del 2014, després del referèndum del 9-N, en cerca de solemnitat i amb voluntat d’imposar el relat propi en el discurs públic, però sense banys de masses i amb mesures anticovid estrictes. Passa en totes les negociacions: és tan important què es diu (i sobretot la manera com es diu i on) com allò que no es diu. Fins ara, ERC i la CUP han combinat l’entesa amb una comunicació pública ben segellada, amb Junts al marge, decidits a començar les converses per la carpeta estratègica, la més difícil, i reivindicant un acord sobre les bases de la legislatura que no arriba.

Segons ERC, no hi ha esculls en la negociació amb Junts, sinó carpetes obertes, com la del paper que hauria de tenir el Consell per la República en la direcció del moviment independentista, tal com va avançar VilaWeb. “No és l’escull principal, és una qüestió més sobre la taula”, va apuntar Marta Vilalta. La CUP, a més, debatrà demà en les assemblees obertes parlamentàries què faran abans d’anunciar, dijous, les decisions preses. És sabut que les bases de la CUP són imprevisibles i caldrà veure si aquesta vegada hi ha divisió interna respecte al document tancat pels negociadors.

Si ERC i Junts tanquessin un acord, n’hi hauria prou que la CUP s’abstingués perquè Aragonès fos investit en la segona volta, diumenge. Però Junts va evitar de comprometre’s ahir a votar a favor de la investidura d’Aragonès, malgrat el pacte que van tancar per a fer Laura Borràs presidenta del parlament. De fet, la CUP es va abstenir tant en la investidura fallida de Jordi Turull com amb la de Quim Torra, amb la diferència que Turull necessitava els vots a favor per a poder ser investit en la primera volta abans de ser empresonat i que, com que Carles Puigdemont no podia votar des de l’exili, JxCat i ERC tampoc no tenien prou vots a la segona votació, que no es va arribar a fer. En canvi, com que estaven pendents de les euroordres, sí que van poder votar en la investidura de Torra, i amb l’abstenció de la CUP ja van tenir més vots favorables que no pas contraris. Aquesta vegada, amb la majoria independentista més àmplia que mai, no serà determinant el vot de Lluís Puig, tot esperant què decideix formalment la nova mesa sobre el seu dret de delegar el vot, tenint en compte que el ple d’investidura serà presencial i es farà a l’auditori de la cambra, igual que el ple de constitució.

Alhora, Borràs va formant el seu equip de confiança al parlament. Si divendres es va formalitzar el nomenament dels càrrecs del seu entorn més pròxim, amb Salvador Esteve com a cap de gabinet i Josep Elías com a adjunt (tots dos havien estat membres dels seus equips al congrés espanyol i al Departament de Cultura), ara preveu de rellevar Xavier Muro com a secretari general del parlament, segons que va explicar en una entrevista a TV3. El secretari general és nomenat per la mesa a proposta de la presidenta entre els lletrats de la cambra. També canviarà el  lletrat major, perquè Joan Ridao preveu de reincorporar-se a la universitat. La importància del secretari general és cabdal en una mesa amb majoria independentista que s’ha compromès a defensar la sobirania del parlament. Va ser Muro qui, el gener de l’any passat, va ordenar la retirada de l’escó a Torra en compliment de la disposició de la Junta Electoral i la mesa ho va avalar després, amb l’oposició de Junts per Catalunya. D’acord amb el reglament, el secretari general “és el cap superior de tot el personal i de tots els serveis del parlament i compleix les funcions tècniques de suport i d’assessorament dels òrgans rectors”.

Borràs es començarà a reunir avui amb els grups abans de proposar el candidat a la presidència. Començarà escoltant el PP i acabarà amb Vox. Demà es reunirà amb Junts per Catalunya, ERC i el PSC. Aquests dos últims proposaran a Borràs els noms de Pere Aragonès i Salvador Illa, i dijous la presidenta formalitzarà la convocatòria del ple d’investidura, divendres, del candidat amb més possibilitats. Amb l’aval de la CUP i tot esperant què decideixi Junts, serà Aragonès. I Illa, que haurà mantingut la candidatura fins al final, podrà dir que almenys ho ha intentat, cosa que Inés Arrimadas no va fer.

És la pena que li demanen tant la fiscalia com l’advocacia de l’estat, que no afluixen gens ni mica ni fan cap gest envers les acusacions malgrat l’obertura, ara fa un any i escaig, d’una suposada etapa de diàleg polític per part del govern espanyol. No és així. La fiscalia i l’advocacia de l’estat consideren que Nuet va desobeir resolucions del Tribunal Constitucional que vetaven unes determinades iniciatives parlamentàries sobre l’exercici del dret d’autodeterminació. De manera que, segons l’acusació, no era permès de fer una comissió d’estudi sobre el procés constituent, ni tramitar una partida pressupostària per al referèndum ni tramitar per al debat i la votació a la cambra la llei del referèndum ni la llei de transitorietat, que es van aprovar el 6 i el 7 de setembre del 2017.

En el seu escrit de defensa, Nuet demana l’absolució argumentant que la mesa no pot limitar la iniciativa parlamentària i que calia prioritzar el debat parlamentari, perquè era necessari. Fins aleshores, el parlament havia pogut, com a mínim, debatre i votar resolucions sobre qualsevol qüestió, inclosa l’autodeterminació i la independència de Catalunya. Però d’ençà del 2015, el Tribunal Constitucional va canviar la seva doctrina, que s’havia basat en el fet que la mesa no havia de qüestionar el fons de les resolucions que es proposaven per a admetre-les, i va passar a ser més restrictiva. Carme Forcadell, com a presidenta, i ex-presidenta de l’ANC, era en el punt de mira. A ella, la va jutjar el Suprem i la va condemnar per sedició. En el cas de la resta de la mesa, els membres sobiranistes que van acceptar la tramitació d’iniciatives parlamentàries, la causa va acabar finalment al TSJC per desobediència. Però Nuet, com a diputat al congrés espanyol, ha anat a parar al Suprem.

Hi defensarà que el debat parlamentari, sobre la qüestió de l’autodeterminació, era i és necessari. Però també hi ha una part de la seva defensa que es fonamenta que ell no va prendre exactament les mateixes decisions que els seus companys independentistes ja condemnats. De fet, quan va començar la persecució judicial contra els membres de la mesa, ja el 2016, Nuet en va quedar inicialment al marge. Ell també s’havia oposat al vet de les resolucions que aquell mes d’octubre van aprovar Junts pel Sí i la CUP. Però la fiscalia no el va incloure en la querella perquè no era independentista, perquè, segons deia, tenia “l’errònia creença que el control de la mesa era merament formal”. Finalment, però, durant la fase d’instrucció la jutgessa el va acabar incloent com a investigat.

Les diferències respecte dels membres independentistes

La defensa de Nuet farà valer que la comissió sobre el procés constituent venia avalada pel lletrat major del parlament i que la va portar al ple de la cambra la Junta de Portaveus, no pas la mesa. I que en aquella comissió hi va participar el PP, que el juliol del 2016 també va portar a votació diverses propostes de conclusions. CSQP, amb Nuet com a representant a la comissió, va votar contra les conclusions de la CUP i de JxSí, i les conclusions es van portar finalment al ple per una alteració de l’ordre del dia sol·licitada pels grups independentistes.

Entre els arguments, la defensa també recordarà que CSQP va presentar una esmena al pressupost del 2017 per a adequar una partida per a convocar el referèndum “a la legalitat establerta” per un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que considerava que el referèndum unilateral era inconstitucional. I que CSQP va votar contra aquell pressupost. També dirà que el 6 i el 7 de setembre Nuet va votar a favor d’admetre a tràmit la proposició de llei per a fer un referèndum d’autodeterminació, però que es va abstenir en l’admissió de la llei de transitorietat jurídica. El vot a favor de la llei del referèndum es va prendre dins el grup parlamentari de CSQP per unanimitat en “previsió d’un debat llarg i substanciós en seu parlamentària, necessari i que podia permetre la transacció o la introducció d’esmenes” per portar la llei cap a la reforma constitucional. En canvi, la llei de transitorietat jurídica sí que la van considerar subordinada a una “realitat material i jurídica hipotètica i inexistent” i s’hi van oposar.

L’escrit de defensa recorda que Nuet va denunciar les presses de la CUP i JxSí per a fer les votacions. És a dir, recordarà que va votar contra l’alteració de l’ordre del dia, la tramitació per via urgent i el nomenament de la Sindicatura Electoral. Nuet també va reclamar que el ple se suspengués fins que el Consell de Garanties Estatutàries s’hi pronunciés i que s’admetessin les esmenes a la totalitat i es reconsideressin diverses decisions. I recordarà, també, que després del Primer d’Octubre va votar contra la compareixença del president Carles Puigdemont, el 9 d’octubre, i que el 27 d’octubre es va oposar també a la votació de la declaració d’independència.

Tant la defensa com les dues acusacions públiques demanen que declarin com a testimonis els altres dos membres de la mesa, José María Espejo Saavedra (Cs) i David Pérez (PSC), l’ex-lletrat major Antoni Bayona i el secretari general de la cambra, Xavier Muro. Tots quatre declararan dimecres al matí per videoconferència. També declararan per videoconferència Carme Forcadell i Lluís Corominas. Dijous serà el torn de la prova documental, la presentació de les conclusions definitives, l’informe de cada part i el torn pel dret a l’última paraula de l’acusat.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
• Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
• Dia 14, 11 de març: Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem
• Dia 15, 12 de març: Desesperació al Tribunal Suprem amb ‘un tal Toni’
• Dia 16, 13 de març: La presa de pèl de Marchena amb el patiment d’un testimoni a la sala
• Dia 17, 14 de març: Les revelacions de Trapero commocionen el Suprem i desarmen la rebel·lió
• Dia 18, 19 de març: Els guàrdies civils pateixen al Suprem per les mentides i per l’arbre enverinat
• Dia 19, 20 de març: Com s’escaparan les defenses del parany en què les fa caure Marchena?
• Dia 20, 21 de març: El poder de les mirades d’odi dels catalans
• Dia 21, 25 de març: Marina Roig fa que el fiscal Zaragoza es mossegui l’ungla: un guàrdia civil trontolla
• Dia 22, 26 de març: Baena demostra per què és perillós per a Marchena i per al judici sencer
• Dia 23, 27 de març: El mirall europeu entra al Suprem i Marchena esclata
• Dia 24, 28 de març: L”artefacte incendiari’ d’un guàrdia civil al Tribunal Suprem
• Dia 25, 2 d’abril: Una puntada de peu als testicles que Marchena no pot menystenir
• Dia 26, 3 d’abril: Ferran López sorprèn amb Puigdemont i fa el testimoni més transcendent del judici
• Dia 27, 4 d’abril: Quan Melero diu prou a la fatxenderia de Zaragoza i a la mentida de Vox
• Dia 28, 9 d’abril: Un mal moment d’un policia espanyol revela el gran parany als Mossos l’1-O
• Dia 29, 10 d’abril: Les rialles al Suprem amb els testimonis dels policies amaguen un pla
• Dia 30, 11 d’abril: El gest enutjat de Benet Salellas, la paciència al límit dels advocats amb Marchena
• Dia 31, 15 d’abril: Així ho han anat cuinant al Suprem: cap a una condemna amb mentides impunes
• Dia 32, 16 d’abril: La gravetat de la tenalla entre Marchena i Madrigal contra Marina Roig
• Dia 33, 17 d’abril: L’ombra de la tortura empaita els caps policíacs de l’1-O
• Dia 34, 23 d’abril: Vox i el bluf de les ‘armes de guerra’: vergonya a la sala, triomf al bar
• Dia 35, 24 d’abril: Un mosso per la República ajuda a revelar l’autèntica cara de Manuel Marchena
• Dia 36, 25 d’abril: La tarda en què David Fernàndez va revolucionar el judici al Tribunal Suprem
• Dia 37, 29 d’abril: Lluís Llach cohibeix el mal geni de Marchena i remou els fantasmes del Suprem
• Dia 38, 30 d’abril: La força de les llàgrimes ofegades al Suprem i el presagi d’un jutge que remuga
• 5 de maig: La premsa espanyola ja escriu la sentència, i així tracta les víctimes de l’1-O
• Dia 39, 6 de maig: El testimoni enverinat d’un mosso fa perillar la defensa de Jordi Sànchez
• Dia 40, 7 de maig: La revelació de Joan Bonanit al Suprem, o com els votants guanyen els fiscals
• Dia 41, 8 de maig: Un Marchena com més va més irritable comença a caure en errors importants
• Dia 42, 9 de maig: Mala maror al Suprem amb el policia espanyol independentista i el futur incert del judici
• Dia 43, 13 de maig: El dia que Àlex Solà no es va deixar humiliar per Manuel Marchena
• Dia 44, 14 de maig: El dia més vergonyós del judici, la gran patinada de Marchena
• Dia 45, 22 de maig: Dos professors desmunten en mitja tarda l’estratègia dels dos-cents policies al Suprem
• Dia 46, 23 de maig: La tarda que els advocats van fer marxar un guàrdia civil del Suprem
• Dia 47, 27 de maig: L’eurodiputat Junqueras, el gran maldecap de Marchena en l’acabament del judici?
• Dia 48, 28 de maig: Desconcert total al Suprem: la fiscalia s’embolica amb vídeos exculpatoris
• Dia 49, 29 de maig: Un silenci estremidor a la sala i uns ulls com taronges dels magistrats
• Primer de juny: Els fiscals menystenen quatre mesos de judici i s’emboliquen amb una reunió decisiva a Palau
• 2 de juny: La maniobra dels fiscals perquè els presos triguin anys a sortir de la presó
• Dia 50, 4 de juny: Sense escapatòria: així és el camí del càstig que els fiscals dibuixen a Marchena
• 5 de juny: Impacte a Madrid pel tomb sorprenent de Seoane i la desautorització als fiscals
• 10 de juny: L’interruptor de Marchena: una estratègia minuciosa de quatre mesos al Suprem
• Dia 51, 11 de juny: Les defenses retraten la barroeria dels fiscals i la por de l’estat per l’1-O
• Dia 52, 12 de juny: Final del judici: els presos desafien la mirada glacial de Marchena
• 19 de juny: Els draps bruts de Javier Zaragoza, l’ideòleg de la causa general
• 21 de juny: El primer capítol de la condemna, amb insult a l’ONU inclòs
• 6 d’octubre: Tres fets greus que deixen via lliure a Marchena
• 8 d’octubre: Què pot passar dilluns a Luxemburg amb Oriol Junqueras?
• 13 d’octubre: Guia per a llegir la sentència: set claus i un símptoma de crisi d’estat
• 16 d’octubre: El greu atac de Marchena contra ‘la ciutadania rebel’ de Catalunya
• 3 de novembre: Comencen els paranys en el llarg camí de la sentència contra el procés cap a Estrasburg
• 20 de gener del 2020: El moment que Trapero va restar atònit amb els votants de l’1-O
• 25 de gener del 2020: Els despropòsits més vergonyosos dels fiscals al judici contra Trapero
• 1 de febrer del 2020: L’arrogància de Millo durant l’1-O és avui una arma contra Pérez de los Cobos
• 8 de febrer del 2020: Guàrdies civils venjatius passant males estones amb l’advocada Tubau
• 15 de febrer del 2020: Tres patriotes espanyols en una reunió conspirativa uns quants dies abans del 20-S
• 7 de març del 2020: L’home que va sentir què es deien Trapero i Cobos quan van quedar sols en aquell despatx
• 13 de juny del 2020: La por dels fiscals del cas Trapero: a punt de perdre quan guanyaven sense haver de jugar
• 20 de juny del 2020: El rerefons de les llàgrimes d’Olga Tubau
• 22 de juliol del 2020: ‘Per què sóc aquí?’ Una conversa del gènere fantàstic entre Mireia Boya i un fiscal empipat
• 14 d’octubre del 2020: Exploreu el camí que va obrir Marchena sense saber-ho
• 22 d’octubre del 2020: Per què la sentència sobre Trapero és una bomba dins l’estat profund
• 4 de desembre del 2020: Un 36.2 encobert: així és l’estratègia del Suprem per a humiliar els presos polítics
• 26 de gener del 2021: Una conspiració de togues contra l’independentisme al TC que ara culmina

Si la CUP no entrés a l’executiu i totes dues forces es limitessin a bescanviar les posicions de la legislatura anterior, els republicans perdrien competències clau. Per trencar la lògica d’una simple inversió de carteres i marcar accent d’esquerres, Pere Aragonès ja va prometre en campanya una reestructuració del govern que inclouria la creació de dues conselleries noves (la d’Igualtat i Feminismes i la d’Acció Climàtica), i un comissionat del fons europeu que dependria directament de la Presidència i que dirigiria l’economista Miquel Puig. Una proposta, aquesta última, que ha estat interpretada per Junts com una expressió evident que ERC vol liderar les inversions estratègiques encara que perdi Economia i Hisenda, i que els de Laura Borràs pretenen gestionar dins el departament. Amb Borràs com a presidenta del parlament, es va esvair el principal interrogant sobre l’associació de la cartera d’Economia a la Vice-presidència, perquè a les files de Junts situen per al càrrec Elsa Artadi, amb experiència al departament i un ampli currículum com a economista. Però és que a Economia també hi ha, a hores d’ara, una altra joia de la corona: la secretaria de Difusió i Atenció Ciutadana, que gestiona la publicitat institucional i coordina els serveis d’informació i de comunicació corporativa de la Generalitat. És una de les vies més discrecionals per a repartir recursos als mitjans de comunicació.

El 2018, tots dos partits es van repartir les competències en comunicació. Junts controla la secretaria de Comunicació del govern i de mitjans, adscrita a la Presidència, de la qual depenen l’estratègia comunicativa del govern i les subvencions estructurals als mitjans en català i aranès, que s’atorguen d’acord amb l’audiència i l’abast; i ERC dirigeix la secretaria de Difusió, que el juny d’aquell any es va traslladar de la Presidència a la Vice-presidència i que té la potestat d’atorgar la publicitat institucional amb criteris més arbitraris. L’última memòria de la Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional, corresponent al 2018, es va publicar fa dos anys. Recollia que el Grup Godó havia rebut un 20% de la despesa total. Quant a premsa escrita, La Vanguardia va rebre 2.657.244 euros, el Punt Avui en va rebre 1.356.814, El Periódico 1.001.185 i el diari Ara 600.980. El Nacional i Nació Digital van ser els més afavorits pel repartiment quant a mitjans digitals, amb més de mig milió d’euros per a cada capçalera i les seves marques associades. L’any passat no es va fer públic l’informe del 2019.

Junts i ERC també van acordar fa tres anys un canvi de posicions en la presidència del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i les direccions dels mitjans públics. Però l’intent de pacte amb Ciutadans i el PSC al parlament per a executar els relleus al consell de govern va fracassar perquè Ciutadans se’n va desdir. Finalment, es va mantenir el repartiment de càrrecs heretat de la legislatura anterior, però amb una interinitat complicada i no alliberada de tensions. Aquesta vegada no es podrà repetir el vell patró. Amb l’entrada en vigor de la nova llei de la CCMA la tardor del 2019, els partits podran tancar els canvis de cadira al consell de govern, i després caldrà un nou acord parlamentari de dos terços per a escollir-los. Però en restaran fora les direccions de TV3 i Catalunya Ràdio, que s’hauran d’elegir a partir d’un concurs públic que n’hauria de prioritzar la professionalitat.

Les negociacions sobre l’estructura i el repartiment del govern poden anar acompanyades d’una paradoxa. I és que no sempre qui exerceix la presidència és qui té més poder de gestió. La legislatura anterior va ser ERC que va dirigir les polítiques de més impacte en la quotidianitat de la població, pel fet que tenen a veure amb els serveis públics bàsics. L’estira-i-arronsa negociador va fer que ERC dirigís el Departament d’Economia, lligat a la Vice-presidència, i totes les conselleries de més pes social: Salut, Educació i Treball, Afers Socials i Famílies. Uns departaments decisius i especialment sensibles per a afrontar la pandèmia que ara tornen a estar en disputa. Mentrestant, la conselleria d’Interior, que va originar conegudes incomoditats a Junts i que ara totes dues forces compten que assumirà ERC, continua essent la més complicada de dirigir per les incoherències que origina en les forces independentistes. Els republicans ja han obert camí amb la CUP començant a abordar mesures que consideraven urgents, com ara una moratòria dels projectils de foam, que forma part del pre-acord que han tancat, o l’entesa per a constituir una comissió parlamentària d’estudi sobre el model d’ordre públic.

Però perquè es formi un govern abans hi ha d’haver una investidura, i aquesta setmana serà decisiva. Si la CUP avala el pre-acord amb ERC, Aragonès podrà dir que té més suport que Salvador Illa per a ser investit, encara que no en tingui prou. De manera que Borràs haurà d’aclarir si proposa Aragonès o, en el cas que es mantinguin les divergències estratègiques que encallen les converses entre ERC i Junts, opta per engegar el rellotge de dos mesos per a la convocatòria d’unes noves eleccions. Ho podria fer constatant que cap candidat no té prou suport, amb un acte equivalent a una investidura fallida. No seria la primera vegada que es fa des de la presidència del parlament. Ja ho va fer Roger Torrent després de la inhabilitació de Torra, però aquell moment era molt diferent d’aquest. Aquesta vegada la manca d’acord pot obrir definitivament la capsa de Pandora.

Segons diverses fonts coneixedores de les converses, la CUP està disposada a donar un paper al Consell per la República, tot i mantenir-hi reserves. En un extrem hi ha Junts, que hi vol donar la màxima importància política, i en l’altre hi ha ERC, que ja va ser molt recelosa a l’hora d’entrar-hi, i que finalment va situar al consell de govern Isaac Peraire, el seu vice-secretari general de Vertebració Territorial i Partit Obert. El desembre passat ERC no va assistir a la convocatòria de l’Assemblea de Representants fundacional perquè considerava que actuava de manera “partidista”. En aquests mateixos termes es va expressar dimarts Meritxell Serret, diputada d’ERC i ex-delegada de la Generalitat davant la Unió Europea, en una entrevista a Nació Digital. “El Consell per la República ha tingut un biaix partidista i això l’ha debilitat”, va dir.

De fet, Serret no va entrar en aquest ens i va restar al marge de l’estratègia de l’exili encapçalada per Carles Puigdemont. Les dues forces mantenen divergències estratègiques clau que es traslladen a les funcions del Consell per la República i, a banda, ERC no ha vist mai amb bons ulls que el presideixi Puigdemont, adduint que manté, al mateix temps, el lideratge de Junts i una implicació electoral ben viva, com ara en les eleccions del 14-F, quan va ser el número u per Barcelona per a donar impuls a la candidatura de Borràs.

Les diferències se centren ara en la definició de la “direcció col·legiada” del moviment. Junts per Catalunya ha defensat que el Consell per la República ha d’encapçalar “el moviment independentista en tant que dipositari del mandat de l’1-O”, assumir la preparació d’estructures per a l’estat català en un “context segur” i també representar-lo internacionalment. Així ho establia el seu programa electoral, que propugnava l’aprovació d’una resolució al parlament que li reconegués aquest paper. També fixava que a aquest ens li correspon “articular la forca del teixit social, cívic i econòmic del país amb unes estructures polítiques que, quan calgui, facin la feina que no poden dur a terme les institucions estatutàries”. ERC no va incloure en el seu programa cap referència al Consell i la CUP, en canvi, sí que apuntava que podria servir per a superar el clima de divisió de les forces independentistes i la falta d’una anàlisi política compartida sobre què va funcionar i què no la tardor del 2017. Ara, feia un advertiment clau: sempre que aconsegueixi de “ser un espai realment plural, on es trobin les diferents formacions independentistes i es puguin acordar línies estratègiques més enllà dels cicles electorals i de la gestió institucional”.

L’estratègia amb què ERC va guanyar les eleccions, que fixa el diàleg i la negociació com a opció prioritària, és lluny de la versió preliminar del document “Preparem-nos”, que l’Assemblea de Representants del Consell per la República va presentar al desembre. Aquest document propugna que la independència només s’assolirà amb la confrontació amb l’estat, “de manera democràtica i no violenta” i acceptant-ne “els riscos col·lectius i personals”. És a dir, vol “revitalitzar i intensificar la revolta democràtica iniciada el primer d’octubre del 2017”. I fa una crida a preparar-se per a aquest moment de mobilització política, social i institucional.

El desplegament del Consell s’ha anat alentint per la pandèmia però, sobretot, per les diferències polítiques entre les forces independentistes. El pas següent que tenen previst és fer les eleccions per a l’Assemblea de Representants abans de l’estiu. Però també aquí serà clau el paper que hi tingui ERC, perquè, si no s’hi implica, difícilment serà representatiu de tot l’independentisme. Les discrepàncies sobre el Consell es remunten a la legislatura anterior i ja van marcar, de fet, les negociacions per a la investidura i la formació del govern que finalment va encapçalar Quim Torra.

La carpeta de les bases de l’acord de la legislatura que negocien ERC, Junts i la CUP també inclou les condicions sobre la taula de diàleg amb el govern espanyol i la coordinació de l’acció política al congrés, que Junts reclama que sigui acordada entre les forces independentistes. Però aquests punts, segons fonts coneixedores de les converses, també continuen oberts encara.

Els tres partits independentistes negocien ara un “decàleg”, segons Junts, per blindar els drets dels diputats de les ingerències dels tribunals. L’objectiu és intentar evitar que els encausats puguin perdre l’escó, com li va passar a Quim Torra per ordre de la Junta Electoral, sense que la pena d’inhabilitació fos ferma. El precedent de Torra també pesa sobre Borràs, investigada pel Tribunal Suprem per un presumpte fraccionament de contractes, i sobre vuit diputats més, amb diferents causes obertes: Roger Torrent i Eusebi Campdepadrós, per la darrera querella contra la mesa per desobediència; Meritxell Serret, tot esperant que el Suprem espanyol aclareixi el 8 d’abril si la processa per desobediència o hi inclou malversació; Lluís Salvadó i Josep M. Jové, per malversació a conseqüència de l’1-O; Dolors Sabater, acusada de prevaricació per la suspensió de llicències urbanístiques per a protegir l’edifici que ocupa una associació cultural que va acabant-lo comprant; i Pau Juvillà, que ha d’anar a judici per desobediència pels llaços grocs que el seu grup municipal tenia penjats a la Paeria de Lleida. A més, hi ha la peculiar situació de Lluís Puig, de qui Bèlgica va denegar l’extradició a l’estat espanyol.

Junts per Catalunya creu que, fins que no hi hagi sentència ferma, s’han de preservar els drets dels diputats i que s’ha d’estudiar la casuística per acordar les respostes de la majoria independentista de la mesa i evitar que es repeteixin els xocs de l’anterior mandat. Això podria requerir, en alguns casos, una eventual reforma del reglament del parlament, que inclouria també una modernització del funcionament després del sacseig que ha significat ja la introducció de les votacions telemàtiques a conseqüència de la pandèmia. L’anterior intent de reformar-lo, amb Junts promovent la regulació de la investidura a distància, va ser especialment lent i va quedar embarrancat per la falta d’acord entre Esquerra i Junts en les qüestions clau.

Sobre la taula de negociació també hi ha la reforma de l’article 25.4 del reglament, que estableix que la mesa ha de suspendre els drets i deures dels diputats acusats per delicte de corrupció quan se n’obri el judici oral. L’article no concreta els delictes i es remet a un dictamen de la comissió de l’estatut dels diputats si sorgeixen dubtes sobre la tipologia de delictes o el règim d’incompatibilitats aplicable en el curs de la suspensió. Borràs és investigada per prevaricació, frau a l’administració, malversació i falsedat, i aquest article pesa sobre la seva presidència tot esperant que el Suprem traspassi la investigació, com es preveu, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè completi la fase d’instrucció.

El nou parlament, mentrestant, fa les primeres passes. La mesa es reunirà per primera vegada amb qüestions ordinàries a l’ordre del dia, com ara la memòria de la diputació permanent, la proclamació dels diputats i els informes presentats pels electes o la comunicació de la formació dels grups parlamentaris que ja han decidit les presidències i els portaveus, segons fonts parlamentàries, tot i que el termini per a constituir-los no s’acaba fins a mitjan setmana vinent. Els dos socis de l’executiu no han entrat a definir encara quina ha de ser l’estructura del futur govern ni qui n’ocuparà les cadires, quan els moviments tectònics de la política espanyola fan preveure una inestabilitat que pot complicar la voluntat d’ERC de donar aire a la taula de diàleg entre governs, que s’hauria de reunir després de la formació del nou executiu presidit per Aragonès.

El terratrèmol electoral madrileny, amb la rèplica al govern espanyol inclosa, podria originar un enduriment del discurs dels socialistes contra l’independentisme, a banda de dificultar qualsevol gest d’acostament de posicions, ja sigui per la via dels indults o la reforma del delicte de sedició al codi penal, mentre creixen les especulacions sobre un avançament electoral espanyol.

“Segur que serà una nova excusa per a aparcar la resolució del conflicte”, ha dit Elsa Artadi sobre la sortida de Pablo Iglesias del govern espanyol. L’establiment de les condicions per a perseverar en l’intent de dialogar amb Madrid forma part de les bases de l’acord de la legislatura, però, i si el mateix executiu espanyol és finalment qui es gira d’esquena a la taula de diàleg? Si més no, la cosa més probable és que l’agenda madrilenya n’endarrereixi la represa. La convocatòria anticipada d’eleccions el dinamitaria.

No seria la primera vegada que Sánchez juga la carta catalana a conveniència. L’origen de la querella contra els membres independentistes de l’anterior mesa del parlament prové, precisament, de la batalla que va emprendre el govern de Pedro Sánchez poc abans de les eleccions espanyoles del 10-N contra la cambra per a impedir que s’hi parlés de la monarquia, el dret d’autodeterminació i la sobirania de Catalunya. Més d’un any després, a principi de març, la fiscalia va tornar a moure fitxa presentant una querella contra Roger Torrent i la resta de membres independentistes de la mesa per desobediència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Era un avís per a navegants poc després de les eleccions, quan faltaven pocs dies per a la constitució del parlament i l’elecció dels membres de la nova mesa. Els partits independentistes donen les querelles per descomptades. Borràs insisteix que treballarà per a preservar la sobirania del parlament i evitar les ingerències dels tribunals. Els partits independentistes en negocien la manera.

Ara Borràs transita per aquesta mateixa via política, però en el seu discurs no ha esmentat ni una sola vegada Torrent. No ha estat cap descuit, i possiblement Borràs no vol oblidar la legislatura presidida pel seu antecessor, amb qui tantes vegades es va enfrontar pels passadissos de la cambra qui aleshores era vice-president primer, Josep Costa, home de confiança de Borràs. Potser és perquè Borràs sap que el seu èxit o fracàs en el càrrec es mesurarà també amb la controvertida regla de la comparació: si segueix les mateixes passes que Torrent, contra qui tantes vegades va carregar JxCat, difícilment podrà sobreviure políticament a les contradiccions. En aquest joc de miralls invertits, el republicà li ha fet el traspàs simbòlic de la presidència amb el lliurament de la carta que Francesc Farreras, el darrer president a l’exili, va enviar el 1980 des de Mèxic, uns dies abans de les primeres eleccions al parlament restablert, per a passar el relleu a qui el presidís.

De manera que Borràs aspira a erigir-se en l’antagonista de Torrent. És previst que el republicà assumeixi ara una cartera del futur govern d’Aragonès, en una evidència més que amb la presidència del parlament ja no s’acaba res. I la dirigent de JxCat s’ha proposat de recuperar el llegat polític de Forcadell, que avui ha retornat a la cambra aprofitant l’efímera semillibertat del tercer grau. “El meu objectiu és continuar la feina allà on ella la va deixar, perquè cap tribunal ni cap presó ens farà renunciar a les nostres idees”, ha dit Borràs després d’haver estat elegida. No hi ha hagut sorpreses en el recompte de butlletes. Borràs ha obtingut la majoria simple en segona votació gràcies als vots d’ERC i de JxCat, i en contra d’Eva Granados, que ha sumat finalment els vots del PSC, els comuns, el PP i Cs, que també han apuntalat la socialista a la vice-presidència segona. La CUP, que recela de la possible “mala praxi” d’on parteix la investigació de Borràs al Tribunal Suprem, ha votat en blanc.

Finalment, cinc membres dels set de la mesa són independentistes. “La legislatura que avui encetem ha de marcar un punt d’inflexió en l’avenç cap a la independència de Catalunya, perquè així ho han volgut i decidit més de la meitat dels ciutadans”, ha al·legat Borràs. Caldrà veure fins a quin punt aquesta majoria independentista en l’òrgan rector de la cambra es manté unida o es trenca si afloren discrepàncies sobre com afrontar les intervencions dels tribunals de justícia o del Tribunal Constitucional, com va passar en l’anterior legislatura, però aquesta vegada amb la CUP a dins.

Borràs comptarà amb el suport de l’advocat de JxCat Jaume Alonso-Cuevillas com a secretari segon i, a la pràctica, com a mà dreta després de l’etapa compartida al congrés espanyol. Hi són també la republicana Anna Caula com a vice-presidenta primera, l’anticapitalista Pau Juvillà (avui absent, per haver estat contacte d’una persona positiva de covid) com a secretari tercer, i el diputat d’ERC Ruben Wagensberg com a secretari quart. ERC, finalment, ha presentat la candidatura de Wagensberg arran del fracàs de l’intent de negociació amb els comuns. Va ser un canvi precipitat d’ahir a la nit. Segons fonts coneixedores de les converses, els republicans van demanar als comuns gests per a facilitar-los l’entrada d’un membre a la mesa: un moviment en la investidura d’Aragonès, en el pressupost o en la defensa de l’amnistia. Però no hi va haver acord. El PSC, que ha situat Ferran Pedret a la secretaria primera, també havia obert contactes amb els d’Albiach per a intentar d’evitar que els independentistes obtinguessin cinc llocs a la mesa, però calia afegir-hi Cs i el PP, i no hi va haver prou consens. El resultat és que els comuns han descarrilat de la via àmplia d’Aragonès. “Avui arranca una nova legislatura amb cares noves però veient massa dinàmiques del passat. JxCat continua marcant el pas d’ERC”, escrivia a Twitter la dirigent d’En Comú Podem, Jéssica Albiach.

Per primera vegada a la història del parlament, en un auditori habilitat com a saló de plens amb totes les mesures anti-covid, dues dones s’asseien a la mesa com a vice-presidentes. Les dones continuen essent minoria a la mesa, però deixen enrere una altra en què tan sols n’hi havia una, i elles ostenten els càrrecs de més pes institucional. Aquest serà també l’hemicicle més paritari de la història, amb un 47,4% de dones diputades. I tot plegat coincideix amb l’entrada dels diputats de Vox, que han arribat a la cambra quan Santiago Abascal ha beneït la gesta davant els mitjans de comunicació des de l’única porta accessible del parc de la Ciutadella.

“El que no té cabuda en una democràcia ni en un parlament són la xenofòbia i el racisme, el masclisme i qualsevol mena d’opressió nacional o personal”, ha sentenciat Borràs. De moment, tots els partits tret del PP i Cs han teixit un cordó sanitari a l’extrema dreta. Però els seus vots compten i comptaran com la resta, si bé avui no s’han afegit a cap suma amb els altres partits. Conscient que té un dur competidor, Cs ha intentat de quedar com la força més bel·ligerant davant l’independentisme en el ple de constitució. Carlos Carrizosa ha protestat pel discurs d’Ernest Maragall, que encapçalava la mesa d’edat i que al començament ha donat la benvinguda a la diputada Meritxell Serret, acabada de tornar de l’exili. Els de Cs també han sortit de l’auditori “en protesta pel discurs de Borràs”. Els de Vox, potser perquè no han de demostrar res, s’hi han quedat. Després, els mateixos que van fer d’acusació popular en el judici contra el procés, han llançat un missatge que podia interpretar-se com una amenaça: vigilaran que la mesa no defugi la llei. D’entrada, la mesa haurà de decidir si compta el vot delegat de Lluís Puig, que avui ha quedat descartat per la majoria que constituïen els diputats del PSC i de Vox de la mesa d’edat.

Els inicis de legislatura i els canvis de govern que anticipen tenen l’aire fresc de la novetat, s’endevina la nostàlgia pels qui ja no hi són i van marcar un temps (adversaris polítics inclosos) i de vegades, com avui, hi ha retrobaments que es recordaran, com l’abraçada entre Serret i Forcadell. Feia més de tres anys que no es veien, separades per l’exili i la presó. També hi ha hagut un altre retrobament, simbòlic en aquest cas. L’abraçada que Borràs ha volgut fer al president Quim Torra just després d’haver estrenat el seu nou lloc a la mesa. I un poema. El que Borràs duia escrit a la màscara, amb uns versos de Joan Margarit que costaven de llegir: “La llibertat és una llibreria. / Anar indocumentat. / Les cançons prohibides. / Una forma d’amor, la llibertat.”

Potser sí que la tretzena legislatura, novament, tractarà de llibertat. De la llibertat, o no, del parlament i dels seus diputats, que fa temps que divergeixen en el significat de la paraula en uns anys en què la política ha normalitzat els judicis, la presó i l’exili. Fins on arribarà Borràs i la majoria independentista de la mesa? Per començar, la presidenta del parlament té dues setmanes per a proposar el candidat a la investidura que tingui més suports i que, amb l’estructura del pacte embastada entre ERC i JxCat, hauria de ser Pere Aragonès.

Borràs, pendent d’una possible inhabilitació, pretén marcar perfil polític propi des de la presidència, i caldrà veure fins on arribarà la majoria independentista per a defensar des de la mesa la sobirania del parlament, després d’una legislatura marcada per les crítiques de Junts a Roger Torrent i les acusacions de la CUP per l’acatament de les ingerències del Tribunal Constitucional. Amb Borràs a la mesa, Elsa Artadi es perfila com a possible vice-presidenta del govern de Pere Aragonès. L’opció de Borràs pel parlament cerca, entre més objectius, donar el màxim pes polític a la seva eventual inhabilitació. El seu cas, en investigació al Tribunal Suprem espanyol, passaria ara al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ara, Borràs podria perdre l’escó sense sentència ferma com li va passar a Quim Torra si, arribat el moment, la Junta Electoral actua com llavors i la mesa ho acata. El reglament de la cambra també estableix que, que quan s’obre judici oral a un diputat amb una acusació de “corrupció”, la mesa n’ha d’acordar “la suspensió dels drets i deures parlamentaris de manera immediata”.

L’executiva de Junts també ha proposat que l’advocat (i fins ara diputat al congrés espanyol) Jaume Alonso-Cuevillas ocupi una secretaria. La d’ERC ha triat Anna Caula per a la vice-presidència. Encara amb incerteses sobre el projecte i la composició del futur govern, Josep Costa, fins ara vice-president primer del parlament, no ha agafat l’escó que li pertocava després de l’esperada renúncia de Carles Puigdemont. En lloc seu, ha entrat a la cambra Glòria Freixa.

Les dificultats per a pactar una estratègia per a la legislatura han complicat l’entesa independentista per a la mesa, malgrat el convenciment previ de tots els actors que havien de garantir de tenir-ne la majoria, d’acord amb els resultats electorals. Les converses van esdevenir tenses perquè Junts no ha revelat fins aquest vespre el nom de la seva candidata, després d’una executiva que s’ha reunit quan ja tenien el suport explícit d’ERC perquè Junts presidís el parlament. I això ha molestat la CUP, sobretot. La CUP ja va aclarir que no pugnaria per aconseguir la presidència de la cambra malgrat estar disposada a assumir-la, però ha expressat recel perquè Borràs en sigui la presidenta. Sostenen que la causa de Borràs al Tribunal Suprem és de caràcter polític, però alhora pensen que parteix d’una “presumpta mala praxi” i que “l’independentisme no es pot permetre ni una ombra de sospita”. El Suprem espanyol investiga Borràs per presumptes irregularitats econòmiques en la concessió de diversos contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes, que podrien significar quinze anys de presó per prevaricació, frau a l’administració, malversació i falsedat.

Tanmateix, no cal que la CUP voti Borràs a la presidència del parlament, atès que pot sortir elegida en segona votació amb els vots d’ERC i Junts, en cas que no obtingui majoria absoluta a la primera. El candidat de la CUP per a la mesa és Pau Juvillà, encausat per presumpta desobediència pels llaços grocs que el grup tenia penjats a la Paeria de Lleida.

L’elecció és farà separadament: primer es votarà la presidència; després les vice-presidències (les obtenen els dos candidats que sumin més vots) i, finalment, les quatre secretaries, pel mateix sistema. Els diputats, que es congregaran a l’auditori i no a l’hemicicle per a garantir les mesures de seguretat necessàries anticovid, dipositaran els noms dels candidats en butlletes en una urna, sota la supervisió de la mesa d’edat, que integraran el diputat més gran, el republicà Ernest Maragall (setanta-vuit anys), i els dos diputats més joves, Alberto Tarradas (Vox) i David González (PSC), de vint-i-quatre anys i vint-i-sis.

El parlament veurà el retorn de Meritxell Serret, que exercirà com a diputada després d’haver comparegut davant el Tribunal Suprem espanyol. A primera hora del matí serà rebuda per una delegació encapçalada pel president sortint de la cambra, Roger Torrent. Serret podrà exercir el seu vot directament des del parlament mentre que Lluís Puig, des de l’exili, ha delegat el seu, i la mesa d’edat decidirà si és comptabilitzat o no.

Com que ERC no ha presentat batalla per una segona secretaria (tot i que la suma independentista podria permetre que hi tinguessin cinc cadires) els comuns podrien obtenir-ne una. El PSC també havia obert negociacions per a intentar que els independentistes no ocupessin cinc llocs. D’acord amb el repartiment de vots, tot apunta que el PSC podria tenir-hi la segona vice-presidència, que podria ser per a Eva Granados, i una secretaria, per a Ferran Pedret. Qui no hi serà és Vox. El PSC, els partits independentistes, els comuns i la CUP també han tancat un acord per a afrontar la presència de l’extrema dreta a la cambra que inclou impedir que siguin a la mesa, a les meses de les comissions, a la coordinació dels intergrups i a la relatoria dels grups de treball. A més, volen mantenir un espai compartit durant la legislatura per a actuar coordinadament contra l’extrema dreta. Així comença la tretzena legislatura.