Ho veus?

Un conte d'Arantza Iturbe dins la sèrie "Un estiu a Galeusca" que durant nou setmanes publiquem en català, èuscar i gallec les capçaleres VilaWeb, Berria i Nós Diario

VilaWeb
Arantza Iturbe
05.08.2022 - 21:40
Actualització: 11.08.2022 - 08:25

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Morir-se no és cosa fàcil i estar mort ja ni us ho dic. De seguida es nota qui improvisa i qui no.

Prou preparada que he arribat fins aquí.

La mare ens va matar cada dia mentre ens fèiem grans, i uns quants cops l’endemà. Ens acomiadava amb ulls plens d’angoixa quan sortíem cap a l’escola, amb l’esglai de qui deixa desemparats dos éssers tan petits, condemnats a mort davant els perills de la vida. Quan va ser capaç d’admetre que érem capaces de recórrer soles els dos-cents metres que hi havia de casa a l’escola, la meva germana i jo ja ens havíem comprat sostenidors d’amagat. Compte quan passeu el pont, no parleu amb desconeguts, mireu bé a dreta i esquerra si vénen cotxes, si hi ha cap problema, torneu sense entretenir-vos abans de dir-ho als professors. Amb prou feines dos-cents metres i un pont. Mentre ens podia veure des de la finestra, amb prou feines passava cap cotxe, fins que passàvem el camí veïnal i ens acostàvem a l’altura de l’escola. Allà, desapareixíem de la seva vista, perquè la porta principal li quedava en un angle cec. Era aleshores que deixava la nostra supervivència en mans del destí. Cada dia.

Ni passeu-ho bé, ni divertiu-vos, ni que vagi bé, ni ànims, ni endavant. Les últimes paraules de la mare eren sempre precaució, compte, vigileu, ni això, ni allò. Contenia la respiració enganxada a la porta i no la recuperava fins que no tornàvem a aparèixer.

Ho veus?, deia cada cop que passava alguna cosa. Alguna cosa podia ser un accident, una caiguda, un mal de coll, una guerra, una torçada, un suspens, un decaïment, un esquinç, una punxada al cor, una relliscada, unes ganes de vomitar… qualsevol cosa que ens posés a tocar del perill de mort.

Els llocs amb molta gent eren perillosos, i també els deshabitats. El cotxe era perillós. I el tren. I l’avió. També la bicicleta. Mai no ens va regalar patins. La tempesta era perillosa. I els dies xafogosos. I els ennuvolats. Els dies de vent, encara més. No dur prou roba era perillós. Dur-ne massa, també. Menjar era tan perillós com no menjar. L’esport, una amenaça. Les vacances, una tragèdia. Anar de festa, la mort. No diferenciava entre el nou i el perillós, fos ésser, aliment, lloc o persona.

Li vam posar telèfon a casa perquè entengués que podíem estar vives encara que no ens veiés. La meva germana i jo vam maleir aquella espiral que havia perpetuat el cordó umbilical. Quan sonava, li feia por el que hauria de sentir. Quan no sonava, esperava amb por que truquessin.

Encara que es vagi amb tota la prudència, repetia. I va morir creient que tenia raó, sense arribar a saber què és viure. Com si morir fos tan fàcil.

Em va passar poc després de la mort de la meva mare. En un llac. Em vaig quedar amb un peu encallat sota l’aigua i no el podia alliberar. Ho veus? Vaig estirar cap a una banda, vaig estirar cap a l’altra, i no podia. Ho veus? No veia res. Ho veus? Com més m’esforçava, més encallada estava. Ho veus? I com més força feia per deixar lliure el peu enganxat, més atrapada estava. Ho veus? No recordo si vaig pensar que aquella sensació d’ofec era la fi. Ni tan sols recordo si era capaç de pensar en alguna cosa que no fos anar cap amunt. A punt de perdre els sentits, incapaç de distingir què era a dalt i què era a baix, el braç d’una dona em va aferrar i va estirar-me cap a la superfície amb una força prodigiosa. Quan vaig recuperar la respiració, vaig voler agrair-li aquella estrebada. No hi havia ningú. Estava sola. Viva.

Morir no és cosa fàcil, i jo em moro terriblement bé. Amb molta discreció, em diuen. Sense estridències. Amb elegància. Per això em van escollir. Ho veus? Per alguna cosa m’havien de servir els anys d’entrenament. Ni tan sols m’ho hauria imaginat quan, el dia que la vaig acompanyar a aquell envelat, vaig tenir un desmai davant quatre desconeguts i em vaig desplomar. Deien que necessitaven dones adultes per a una pel·lícula. Així m’ho havia dit la ximpleta de la Mireia. Que era la nostra oportunitat d’embutxacar-nos uns eurets. No ens coneixíem de feia gaire. Em va explicar de seguida que no tenia ningú a la ciutat. Encara no havia dit que fer de morta em va salvar una vegada de morir de debò. Va ser una empenta. Prou per a caure i donar-se un cop al cap. Ho veus? No va passar, però jo em vaig quedar com si hagués passat. Quieta. Sense ni tan sols respirar. Es va espantar i se’n va anar de casa. Has de ser covarda. Ho veus? Va marxar i després d’ell me’n vaig anar jo, amb la criatura adormida als braços. Lluny. Tan lluny com era possible. I era allà, pocs mesos després, aquest cop involuntàriament, fent la morta i fent passar vergonya a la meva nova amiga. Li vaig fer gràcia, al director, em va dir que era la morta més creïble que havia conegut i em van donar un petit paper per a això, per a morir-me. La Mireia no va tenir tanta sort. Perquè morir-se no és tan fàcil.

Des d’aquell dia, m’han trucat moltes vegades. Sempre per fer el mateix paper, com als bons actors. Els morts són més necessaris que no sembla. Del teatre, sí que no m’ho esperava. No té res a veure amb el cinema. Em moro al cap de cinc minuts de començar la funció, em deixen allà, i durant la mitja hora que dura l’obra m’he d’estar morta a l’escenari, al bell mig, a la vista de tothom. N’hi ha que també es moren, però els retires. A mi, no. Ningú no percep que respiro. M’han dit més d’una vegada que la gent del públic dubta si realment sóc viva.

El meu fill també, pobret. Doncs no li va dir algú l’altre dia que havia vist la seva mare morta? Es veu que m’havien vist els pares d’un nen de la seva classe. I com va bramar. Impossible calmar-lo. Que no, criatura. Que sóc viva, no ho veus? Em moro de mentida. Dorm tranquil, bonic. Morir-se no és tan fàcil.

Aquestes tres darreres nits, de matinada, m’he trobat un pot de iogurt a la taula de la cuina. La meitat menjada. Amb la tapa posada. Exactament igual que el deixava ella abans que arribés el declivi total. Ho veus? “Poca broma amb la mort —ens deia—. Es pot presentar quan menys l’espereu.”

Si el trobo per quarta veda, me’n menjaré la meitat que queda. A veure si ho entén. A veure si, per una vegada, es relaxa. A veure si em deixa viure. Si més no, fins a la mort.

Traduït per Joan Pau Hernández.

Arantxa Iturbe

Arantxa Iturbide Maiz (Alegia, Guipúscoa, 1964) combina l’escriptura amb la feina radiofònica. És una veu prou coneguda als programes culturals d’Euskadi Irratia i té una llarga trajectòria literària. El seu primer llibre de relats va ser Ezer baino lehen (Elkar, 1992), i també ha publicat en aquest gènere Lehen zen berandu (Alberdania, 1995), Bakarrizketan (Alberdania, 2001), Kontu-jaten (Alberdania, 2006) i Honetara ezkero (Susa, 2017). L’any 2017 va publicar la novel·la Koadernoa zuri (Elkar) i té experiència també en el camp del teatre, on ha estrenat amb la directora Agurtzane Intxaurraga i el grup Hika Teatroa.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes