I morir deu ser deixar d’escriure

Un conte de Gemma Pasqual i Escrivà dins la sèrie “Un estiu a Galeusca”, que durant nou setmanes publiquem en català, basc i gallec les capçaleres VilaWeb, Berria i Nós Diario

VilaWeb
Il·lustració: Tere Guix
Gemma Pasqual i Escrivà
15.07.2022 - 21:40
Actualització: 16.07.2022 - 12:05

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Qui dia passa, any empeny…” Les campanes no paren. Sonen lentes, espaiades, tres o quatre alhora, a cops simètrics. Entre toc i toc, el silenci de la nit sembla més net, més inflexible. És la solemnitat dels morts.

Vaig nàixer a Sueca el 23 de novembre de 1922. Com que l’endemà, dia 24, era la festa de sant Joan de la Creu, unes parentes remotes conques i molt inclinades als carmelites, van fer que em bategessin amb el nom d’aquell distingit poeta castellà. Avui –encara!–, a la porta de casa, tinc una placa de llautó que diu: “Juan de la Cruz Fuster, abogado”. Una vegada un pobre home que havia robat una gallina, va tenir la incerta sort que el seu advocat fos jo. Vaig muntar el docudrama habitual: el meu defensat no havia molestat cap gallina, ni havia forçat cap porta, que, naturalment, era oberta… La vida, ai!, és tan fragmentària! No tinc jo caràcter d’advocat, per això em vaig decidir a fer literatura, i vaig optar per canviar-me el nom, pel simple i anodí “Joan”. Vaig començar fent versos, i hauria estat perillós firmar “Joan de la Creu”. D’altra banda, la família i la gent del poble em diu “Juanito”.

Em llevava a la una del migdia. Em perdia sempre, el sol, sí. De vegades venia algú a dinar o bé dinava sol. Em vaig acostumar a llegir cada dia El Mensajero del Corazón de Jesús, m’agradaven les lliçonetes, les recomanacions, els consells, enmig del santoral o fases de la lluna. De vegades em distreia amb la televisió, poques, quan fa de tebeo… Quants tirs i guerres, uf! I a la tarda llegia fins a l’hora de sopar. De vegades venia algú a fer tertúlia i m’agradava. Però a mitjanit, prou. Era l’hora de la feina. Em posava a la màquina d’escriure fins a quarts de set de la matinada. Un article per a La Vanguardia em podia costar de quatre a set hores. Em costava una mica, sí, perquè sempre he tingut certes manies estilístiques. I a més, havia de fer quatre articles a la setmana i havia d’estar pendent de tot. Veia el món sota espècie d’article, com deia Pla. Ja veieu si estàvem mal pagats! El mal és que em guanyava la vida amb el que escrivia i no podia fer vagues. Hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi vaig renunciar. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt quartilles inútils, hi vaig renunciar. Escriure –fer literatura– és tot això que vostès diuen, i de més a més, una forma de venjança.

No em comprava roba. Per a què? Amb dos pijames, ja en tenia prou. De tant en tant em deien: t’has de comprar una americana nova perquè la que tens ja està passada de moda. Ja no s’estilen els quadrets sinó les ratlletes. Per a què tanta preocupació, si no em movia pràcticament de casa.

A mi em van parir impertinent, i impertinent sóc, no puc evitar-ho. El senyor Pla deia de mi que era una mica crispat de cara, els ulls sortits darrere d’uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar entenent quan parlem d’una cara de pomes agres. Tenir la cara de pomes agres i ser impertinent, em sembla que no era prou, a vostès ja els ho puc dir, per cremar-me en efígie el 19 de març de 1963. Res no uneix tant com una bestiesa compartida. La cerimònia s’ajustava a les tradicions del gènere: es va celebrar a la plaça Major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació. Per fortuna, no va mitjançar la intervenció de cap tribunal amb poders tan imponents com els del venerable Sant Ofici de segles enrere. De debò, m’hauria agradat assistir al meu “auto de fe”. Si ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’un i de l’altre–, només tenim una defensa: la ironia.

La mort em va venir a tustar a la porta a les 5.30 de la matinada de l’11 de setembre de 1981, unes bones ànimes van fer esclatar a les reixes del meu domicili un parell d’explosius de considerable potència. Mitja casa va quedar somoguda, parets destruïdes, quadres i llibres fets malbé, dispers o inaprofitable gran quantitat de material de treball, què sé jo! De rebot, el veïnat també en va patir les conseqüències: cotxes desfets, vidres a miques, algun barandat desconjuntat… Tanmateix, “hauria pogut ser pitjor”, com quasi segur que eren les intencions dels autors de l’acte. No va haver-hi “desgràcies personals”. Fou un miracle que ningú no en sofrís els efectes previstos: qualsevol ferida, la mort. 

La primera vegada que em van obsequiar amb una pirotècnia similar, l’any 78, la cosa no semblava tenir un abast tan dràstic. No sé si els promotors de la broma són els mateixos, o de la mateixa corda: ni ho sé jo, ni s’ha sabut mai. Sigui com sigui, es veu que tenen una idea fixa. I, afortunadament, vaig “passar” aquell dia: vull dir que les bombes em deixaren il·lès. M’hauria fotut sortir-ne afectat per ferides doloroses: una mort instantània, en canvi, l’hauria trobada correcta. A la meva edat –a l’edat que jo subjectivament m’atribueixo–, les il·lusions ja són escasses i un comença a pensar si no deu haver donat tot el rendiment que humanament podria donar. Sigui com sigui, la supervivència em va deixar on era: davant la màquina d’escriure. L’ofici i les conviccions van continuar com sempre. Per què no? No en tinc d’altres. M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

Ja sabia jo que no duraria cent anys, sempre he pensat que viure és antihigiènic, però tampoc no tenia previst morir-me aquell 21 de juny, a seixanta-nou anys. Jo l’única cosa que demanava era morir-me com don Adolf Pizcueta, sense que se n’assabentés ningú i que, una vegada mort, em fiquessin dins una caixa de cartó i simplement em tiressin a un dels arrossars de la Ribera. 

Gemma Pasqual i Escrivà

Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, Safor, 1967) és escriptora i assessora del segell editorial Jollibre. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació, com ara Serra d’Or, Llengua Nacional, Barcelona Review, Literatures, Caràcters de la UV, El Punt Avui, VilaWeb i La Vanguardia. També ha format part del consell de redacció de l’Escletxa i ha estat membre del consell editorial del diari Jornada. És vocal de la Societat Catalana de Pedagogia (filial de l’IEC) i ha estat vice-presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana pel País València, vocal del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes, membre del PEN català, patrona de la Fundació Sambori, patrona de la Fundació FULL i vice-presidenta d’Acció Cultural del País Valencià. Ha estat guardonada amb diversos premis a la seva obra, entre els quals es destaquen: premi Samaruc 2002, 2003, 2005, 2015, premi Benvingut Oliver 2007, premi Barcanova 2007 i premi Mallorca 2008; també ha estat finalista del premi Llibreter 2020 amb l’obra Viure perillosament. 

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, Nós Diario i VilaWeb, respectivament en basc, gallec i català.

Podeu llegir ací i ací els contes de les edicions anteriors de la sèrie “Un estiu a Galeusca”.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes