El veler

Un conte d'Aina Fullana Llull dins la sèrie "Un estiu a Galeusca", que durant nou setmanes publiquem en català, èuscar i gallec les capçaleres VilaWeb, Berria i Nós Diario

VilaWeb
Il·lustració: Tere Guix.
Aina Fullana Llull
22.07.2022 - 21:40
Actualització: 23.07.2022 - 14:17

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Tornem-hi, la llum del sol està intentant envair el meu espai de descans. Tanmateix, no és només per això que fa dies que no dorm. M’aixec i me’n vaig a berenar. Tu i la nina sou dins la cuina esperant-me, com cada dia. Sempre heu estat dematineres, però fa uns quants dies que quasi no tocau el llit. Vosaltres almanco descansau així com Déu mana. Fa molts d’anys, ja, que em vaig acostumar a viure amb l’engronsament constant de la mar. Però acostumar-s’hi no és igual que passar-ne gust. Les primeres vegades que fèiem aquests viatges em costava molt adormir-me; sempre t’ho deia, “com vols que em relaxi, amb aquestes malmenades, que em tomb damunt el llit i tota l’habitació fa voltes i el meu  cap va de banda a banda, rodolant per la coberta com si fos una pilota de platja?”.

I no podia haver encertat més amb la comparació. Quan la nina va fer els dos anys li vàrem regalar una pilota de platja de plàstic, dels seus dibuixos animats preferits, que, de llavors ençà, ens acompanya a cada sortida. I cada horabaixa, abans de colgar la nina, el mateix ritual: “On és la pilota? Jo què sé. Rodolant”, fins que un dels dos la troba i la pot estojar. Abans de la nina tot era diferent. Però no només abans que nasqués, sinó molt abans, quan encara no t’havia passat pel cap la idea d’estimar ningú més que no fos jo.

He de confessar que hi ha una cosa que m’agrada, de les temporades que passam aquí: la pluja. Damunt les ones, quan plou, només plou. És l’únic lloc del món en què només plou, la mar. Aquí no hi ha cotxes ni motocicletes ni alternadores ni gent que crida ni veïnats que miren la televisió ni aires condicionats ni rentadores. Aquí només plou. Plou i arriba que no saps si et ve de dalt o de baix, i no saps si el llamp ha caigut devora tu o a l’altra banda de l’oceà, ni si ets home o aigua, ni si voldries transformar-te en un peix com en el conte de Rodoreda. I calles i sents ploure i pus.

En canvi, a tu sempre t’ha encantat adormir-te amb el bressoleig de la mar. Com era, que ho deies? “Si acluques els ulls i escoltes la remor de l’aigua i el nyic-nyac de la fusta humida movent-se lenta, pareix que estam vivint dins una capseta i que, a dins, hi guardam tota la mar. Això em fa sentir que la mar és meva i que no he de tenir por.” Llavors ja em posaves histèric, amb les teves historietes. Segurament aquest va ser un dels motius que van fer que a poc a poc m’anàs avorrint i que, fa només uns dies, decidís que després d’aquesta sortida no viatjaré pus amb vosaltres dues.

“Quina llàstima que aquest sigui el darrer viatge que farem tots tres plegats”, et dic mentre remèn la mel dins el cafè. Però tu no contestes. Ja fa dies que estàs com absent, com en un altre món. Certament la meva decisió ho va canviar tot. Però no em pots carregar tota la culpa. Saps que t’estim. I no negaré que tal vegada em vaig passar una mica. Te’n recordes? Ens vàrem despertar amb el sol, com avui, com sempre. Se sentien els gavians grallar i la mar estava tranquil·la. Vares fer cafè, però era massa calent i em vaig cremar. Llavors em vares començar a explicar una historieta de les teves sobre el millor cafè que havies tastat mai, “tenia una aroma cítrica i era amarg i dolcíssim a la vegada. Duia un poc de cacau orgànic. Era com t’imagines que ha de ser el cafè més bo del món”.

Havia estat al viatge que havies fet al Brasil abans de conèixer-me, al restaurant d’un francès que s’hi havia mudat empès per les ones damunt una taula de surf i que “tenia unes mans de cafè i de xocolata, exfoliades pel tacte diari dels dits amb la terra humida i les carícies de les fulles de les plantes”. Va ser ell, que et va dir que els grans de cafè crus eren boníssims per a la salut, i tu t’ho vares creure. No m’ho vares dir, però per la passió que vares posar en la descripció d’aquelles mans vaig estar segur que havíeu boixat plens de terra i humits sota el sol tropical d’aquell poble petitíssim que ara anhelaves i que t’enyorava des de lluny. També vaig pensar que ningú que s’imagini un bon cafè li posarà cacau o aromes cítriques. I que abans també em miraves amb el mateix enardiment amb què ara em descobries un antic amor, amb aquell desfici tan teu que jo vaig rebre com una veneració cap a la meva persona i que em va fer enganxar-me a tu com una pegellida. Aquell entusiasme massa teatral que ara ja em tenia pertorbat. “He pensat de tornar-hi moltes vegades.”

Quasi sense témer-me’n, ja te tenia les dues mans al coll, estrenyent amb força. No et vares queixar, no vares cridar, ni tan sols et vares resistir. Però la teva mirada… Record els teus ulls clavats en els meus, molt endins, suplicant una clemència que sabien que no arribaria. Oberts, desconcertats, però no sorpresos. Uns ulls plens de mar i d’amor que, ara, només uns quants dies després, segueixen oberts però ja no expiren cap tipus d’humanitat. Crec que va ser per aquesta impressió tan desagradable que, quan vaig matar la nostra filla, no la vaig mirar als ulls.

El cafè ja és fred i jo estic exhaust de son, oscil·lant d’extrem a extrem, com la pilota de platja que rodola al voltant dels dos cadàvers inerts al terra de la cuina. Me’n faré un altre i, després, llançaré els vostres cossos blanquinosos a aquesta mar que tant t’agradava.

Aina Fullana Llull

Aina Fullana Llull va néixer el 1997 a Manacor, Mallorca, on ha viscut tota la vida. L’afecció innata a inventar-se històries la va dur a començar a fer contes i còmics de ben petita. Va estudiar el grau de llengua i literatura catalanes a la Universitat de les Illes Balears. L’any 2018 va rebre el primer premi de la categoria jove del Concurs de Relats en Femení. Després dels estudis va dedicar un any a viatjar i a escriure. Durant el confinament, va acabar la primera novel·la, Els dies bons, publicada per Bromera arran del  premi València Alfons el Magnànim de narrativa 2021; l’obra ha rebut fa poc el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. En sortir de la quarantena es va dedicar sobretot a l’ensenyament de català per a adults. Enguany ha estudiat un postgrau de correcció i assessorament lingüístic (UAB) i un d’ensenyament de català per a adults (UVic). També ha escrit contes per a diverses revistes.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb, en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers dos anys.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes