BonA tornaDa

Un conte d'Aintzane Usandizaga dins la sèrie "Un estiu a Galeusca", que durant nou setmanes publiquem en català, èuscar i gallec les capçaleres VilaWeb, Berria i Nós Diario

VilaWeb
Aintzane Usandizaga
29.07.2022 - 21:40
Actualització: 11.08.2022 - 08:27

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La sopa de la calor les atraparà a través de les escletxes que l’aire condicionat no pot omplir. El vidre els cremarà les escorces deshidratades, xuclades per l’angoixa d’una set insadollable. Recorreran aquell terra/cel/no-lloc que iguala completament el paratge; el més interessant que el paisatge els oferirà: l’espai entre les ratlles blanques de la carretera.

La mandra enfonsarà la A, la B i la D després de la seva visita a la C aquell cap de setmana llarg, quan vagin cap a casa.

Quan la B apagui la música, al cotxe ja no se sentirà pràcticament res més. No suporta el soroll continu, no entén quina necessitat hi ha de cantar ara a crits aquelles cançons que temps enrere eren oficialment vergonyoses; però no ho reconeixerà, i serà ella qui les cantarà més fort fins que, amb l’excusa de fer una trucada, abaixarà completament el volum per no tornar-lo a apujar. Se sentirà malament, fins i tot de manera física: tindrà alguna lumbàlgia o alguna lesió muscular per culpa d’una postura excessivament forçada; no té importància exactament què. Inclinarà al màxim el seient del copilot i farà el camí pràcticament estirada, mirant de mantenir un somriure sec de vinagre. La A i la D no s’adonaran de res, o si més no no faran cap comentari.

La D anirà conduint. Sempre condueix ella, ja us ho diré quan es cansi, però no cedirà mai, encara que se li tanquin els ulls i se li enfosqueixi l’humor. La D no s’agrirà mai: l’humor se li enterbolirà, li desapareixerà, es perdrà en si mateix. Falten, de tota manera, tres hores perquè se li noti la primera turbulència. Mentrestant, l’expressió del seu rostre clar i tranquil serà d’una eterna benvinguda. Portarà sens falta a la maleta del cap de setmana tot allò que calgui per a una vida sencera, incloent-hi allò que necessitarà la A. Sempre ha de tenir en compte allò que la A s’haurà descuidat, o allò que haurà decidit de no recordar. I li ho oferirà després amb un somriure, un gest massa ple de satisfacció per a obeir a una simple generositat.

I la A no li fallarà: “Ui, el carregador! Apa, els mitjons!”, amb aquelles encantadores bandades, amb aquell posat alhora afable i provocador que atreu tothom com un imant. La A sap a l’instant quins temes, quines persones, quina música, quins debats cal posar damunt la taula, quins són els temes que “van de boca en boca al carrer”. Asseguda de costat al seient del darrere, en l’actitud d’una model que un pintor ha col·locat d’aquella manera amb tota la intenció, els dirà amb veu mandrosa: “I això que jo no en pesco ni una! De debò que no ho havíeu sentit?” Indiferència compromesa, alternativitat de moda. La D ha estat la víctima perfecta d’aquest imant, però ara no podrà evitar de pensar com és que, essent tan despistada, la A estigui tan interessada per qualsevol eco del carrer o de les xarxes; com és que l’armari i el discurs s’adapten indiferentment a tots els tons i tots els matisos must del moment, fins al punt que a poc a poc arriba a fer creure que ha succeït amb naturalitat. Això pensaria la D si es permetés de pensar alguna cosa sobre la A.

En canvi, qui no pararà de fer-se preguntes serà la B, encara encadenada al mateix tema i sense parar de fer-hi voltes: per què a les altres no els molesta l’esquena, la música, el menisc, el món, i a ella sí. Per què no és capaç de dissimular la repugnància que li produeix la manera de menjar de la D com ho dissimula la A, o com és capaç de fer veure la D que quan li toca estar tota sola amb la C hi està tan còmoda com amb les altres. No hi ha dubte que la A i la D són les millors en això. La B ha notat que alguna vegada hi ha hagut alguna cosa entre aquelles dues, alguna cosa íntima, només seva, que s’ha tancat completament als altres, alguna cosa dissimulada. Qui sap si no ha estat construïda a còpia de confessions d’hores baixes, o potser entre llençols, però tenen uns silencis que són un llenguatge propi. Ahir, quan estaven de festa, va tenir la temptació de preguntar a la C si n’havia arribat mai a saber res. Però, al final, no s’hi va atrevir; la va notar massa lluny, massa èbria dins la seva bombolla de ciutat nova, de llengua nova, de vida nova.

La B, en contra de les seves conviccions, sempre ha trobat la A molt interessant. No atractiva, però sí interessant, com si de tant en tant visqués en un altre pla, en una dimensió que ella no pot captar encara que vulgui. Totes han admirat la B d’alguna manera, no cercant constantment la seva presència, com fan amb la A, sinó des de la distància, amb recel. La A sovint no ha sabut dir a la B allò que li hauria agradat dir, no ha sabut arribar fins a ella. Darrerament, a més, la B sembla que estigui ancorada en el seu llunyà pla, des del qual només n’arriba, com de lluny, la queixa a la A i a la resta dels habitants de la Terra: una lamentació silenciosa sota una màscara de gestos i riures tensos. És una llàstima, perquè troba a faltar els altres aspectes de la B, però és impossible d’arribar a expressar-ho. Com a mínim, sense ofendre.

La A cercarà al retrovisor la mirada de complicitat de la D, i es trobarà, per simple costum, amb el més neutre dels rictus de la boca, un gest completament aïllat de la cara: una escletxa buida. Volia ficar els dits en aquella clivella i obrir camí perquè tot allò que s’acumulava a l’interior de la D s’aboqués enfora. Se’n va cansar. Ara, no serà a prop quan esclati el mur de contenció, perquè tard o d’hora esclatarà. La A se sent atreta i al mateix temps espantada per aquella idea, la idea de la D desbordant, com si la representació d’aquella exasperació comprometés un dels suports principals del món. La marxa de la C també li va sacsejar els fonaments, molt més que no es confessava a si mateixa. No esperava que fos ella qui marxés, tan lluny, a la ciutat i perseguint un somni tan solemne. Tothom pensava que allò li corresponia a la A, o com a molt a la B, encara que els seus somnis fossin d’una altra mena. Però, la C? La C sempre havia estat, per dir-ho d’alguna manera, l’element més vulgar, més com de farciment de la colla. I se’n va apartar sense donar explicacions. Ara, la A no sap com parlar amb la C sense sentir-se fora de lloc.

—Com l’heu vista, la C?

La A llançarà la pregunta al ventre del cotxe, tot esquinçant un llarg minut de silenci. De manera ingènua, amb esquitxos de preocupació, perquè no hi hagi cap dubte de les seves bones intencions. La D no parlarà, clavarà els ulls amb més atenció de la necessària en la carretera invariable, deixant que el to de la conversa el decideixin les altres. La B no podrà resistir la tensió del silenci i començarà a obrir, gota a gota, l’aixeta que després faran rajar les altres, amb aportacions agudes i, diguem-ho clarament, retorçades, vestides de bones intencions.

Així completaran la seva tornada a casa, d’aquesta manera ompliran la seva desassossegada inquietud; o, en tot cas, així me les imagino jo, aquesta C vulgar, còmoda, després de la sensació d’afartament que els ha deixat l’estada.

Quantes visites més faran falta abans que la B, la D i la A s’adonin que la meva absència és l’única cosa que els les manté unides?

Traduït per Joan Pau Hernández

Aintzane Usandizaga

Aintzane Usandizaga Lopez (Lasarte-Oria, Guipúscoa, 1988) és llicenciada en història de l’art per la Universitat del País Basc. El seu debut literari va ser el 2019, amb el llibre de narracions Kabitu ezina (Elkar), i aquell mateix any va guanyar el premi Etxepare amb l’àlbum il·lustrat Etxe honetan (Pamiela), juntament amb l’il·lustrador Hasier Iturralde González de Alaiza, Gastón. Ha escrit per a diverses publicacions periòdiques, com ara el diari Berria, i la seva obra més recent és (Ia) guztia moztu eta itsats daiteke, un àlbum creat juntament amb la il·lustradora Aran Santamaria que explora la relació de l’artista Esther Ferrer amb el temps.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes