Francesc Torralba: “La mort d’un fill no se supera mai, a tot estirar la pots assumir”

El 14 d’agost de 2023 el filòsof, professor de la Universitat Ramon Llull i col·laborador de mitjans de comunicació Francesc Torralba va perdre el seu fill Oriol, de vint-i-sis anys. Va ser en una excursió als Picos de Europa, zona on estiueja de fa anys la família. Oriol Torralba del Blanco va morir d’accident, quan va caure, i el seu cos va ser rescatat per un helicòpter. Únic testimoni dels fets, Francesc Torralba ha escrit No hi ha paraules. Assumir la mort d’un fill (Ara Llibres), on descriu el darrer dia de vida del seu fill, teoritza sobre els ensenyaments de l’absència i el dol i comenta el seu estimat Kierkegaard, el filòsof del cristianisme existencialista que Torralba admira, amb qui ha trobat escalf. VilaWeb va visitar un serè Torralba dilluns passat al rectorat de la Universitat Ramon Llull.

—Qui és Oriol Torralba del Blanco?
—Doncs l’Oriol era el meu fill, tenia vint-i-sis anys, era un xaval esplèndid, molt pencaire. Tenia molts amics, vivia ja a Madrid, treballava en un banc, feia cinc anys que sortia amb una noia; de fet, vivia amb ell. Era un gran amant de la bicicleta i de la muntanya i era una persona més aviat hermètica, des del punt de vista emocional, poc expressiva, més aviat interior. Havíem fet moltíssimes sortides amb bicicleta, corrent per la muntanya, a cims, tant al Pirineu com al Montseny, com als Picos de Europa, que és on passem l’estiu. Aquest era el meu fill, i al llibre intento fer un retrat i sobretot descriure el seu últim dia. Perquè jo vaig ser l’afortunat de viure el seu últim dia (des de la primera hora del matí fins que es va produir la tragèdia) però també el dissortat (era l’última cosa que esperàvem, que aquell seria el seu darrer dia)

—14 d’agost del 2023. Què va passar aquell dia?
—Doncs aquell dia teníem planificada una excursió fantàstica pels Picos, gairebé de trenta quilòmetres. La idea era fer-la mig caminant, mig corrent. Tot anava molt bé des del punt de vista del temps, del rendiment, de l’horari. Però tornant perdem les fites del camí, era un itinerari que no havíem fet mai, també falla el GPS. I hem de començar a explorar per on tornem, en un lloc on hi ha molt poc camí fressat, marcat. Hi ha un moment de desassossec. Com tornem? I en aquesta temptativa de buscar quina és la via bona, ell fa un tomb (jo sempre anava darrere perquè ell estava físicament millor que jo), i en fer un tomb, vaig deixar de veure’l. Havia relliscat? Havia perdut el coneixement? Tampoc no hi havia tanta inclinació, però el fet és que el deixo de veure. Començo a cridar i a imaginar el pitjor escenari: que ha caigut i ha anat rodolant fins al riu Cares. Hi ha molts esbarzers, m’esgarrinxo i em quedo gairebé entre el cel i el riu, sobre una soca. Allà sí que demano auxili, i al cap de ben bé una hora llarga, ve el primer helicòpter. Em rescata, em porta al poble de Caín i després van rescatar el cos del meu fill, ja sense vida.

—El poble es diu Caín? Per què es diu Caín?
—No ho sé, és una toponímia molt curiosa.

—Marian, qui és?
—En aquestes circumstàncies, ets en mans dels altres. No hauria sortit d’allà pel meu compte. T’adones que n’és d’important, que algú s’aturi, escolti aquella crida i es comenci a moure. La Marian és una noia que no em deixa estar sol. Em va acompanyar ben bé tot el que va durar el rescat del cos del meu fill, que podien ser ben bé tres hores. Perquè el cos era molt cap avall, el cable no arribava, allò era un congost molt estret, i les hèlixs podien tocar els costats. Van canviar d’helicòpter. Aquesta noia em va donar el seu temps, em va donar el seu suport.

—Expliqueu que recordar és tornar a visitar el cor.
—Sí, l’etimologia no ens falla. Recordar vol dir tornar a passar pel cor, i quan torna a passar pel cor, s’activen emocions. La nostra memòria és emocional. Quan recordem un episodi viscut, se’ns desperten emocions. Se’t posa la pell de gallina. T’ennuegues, pots acabar plorant. No passa res, el llenguatge de les llàgrimes és un llenguatge. He volgut recordar tot el dia, minut a minut, amb la màxima precisió. Primer per un deure de justícia, volia que els seus amics sabessin com havia estat aquest últim dia; la família, la seva mare, naturalment, la meva dona, i volia fer la seqüència.

—Parleu d’assumir la mort d’un fill, i no d’assimilar-la.
—La mort d’un fill no se supera mai. T’ho dic de veritat. Superes un examen, superes unes oposicions, superes una marató, però la mort d’un fill a tot estirar la pots assumir. I assumir vol dir apropiar-te-la, fer-la teva i acostumar-te a viure amb aquesta absència. “Superar” no és adequat i “assimilar” tampoc, perquè assimiles un teorema, un concepte, les regles sintàctiques. Crec que, al cap d’un any, ho he assumit i ho he acceptat.

—Dieu que les dones s’acosten al dol molt més que no els homes, però no sé si en aquests grups de dol vós també hi éreu?
—No. Als grups de dol hi ha anat una de les meves filles. Hi ha anat tot l’any, cada divendres, i jo li feia moltes preguntes. Fan una gran funció.

—I per què no hi heu anat?
—Segurament perquè tinc unes altres estratègies. A mi m’ha anat molt bé l’escriptura, per mi ha estat terapèutica. Jo vaig a córrer sol, he plorat molt corrent sol, he plorat molt anant amb bicicleta. Tinc els meus recursos, tinc l’habitació plena de filòsofs amb màximes que em fan pensar i que m’ajuden a assumir els textos religiosos. A mi també em resulten balsàmics.

—Aquí no en poseu de textos bíblics, però.
—No, aquí no. Ja vindrà, potser. Sí que vaig trobar un gran bàlsam amb Kierkegaard. M’he passat molts anys llegint-lo i traduint-lo i estudiant-lo, i expressa realment el que sento. I em dóna elements balsàmics i de consol. I sobretot hi ha una cosa d’ell que m’ha estimulat molt: quan vius la mort d’un ésser estimat tan a prop, fas uns aprenentatges que pots aplicar a la vida. Un, per exemple, és el valor que té cada dia. Perquè se’n pot anar tot en orris en un instant.

—Sí, la frase és: “Viure a l’instant és la manera més seriosa de viure.” Ho he trobat preciós.
—Sí, és així. El futur tot és incert. El passat és petri, no el pots canviar. L’únic que tens és l’ara. L’únic que realment és fluid i l’únic que realment pots viure i modelar és el teu present. Sigues més conscient que cada dia compta, que no saps si hi ha demà, i focalitza l’atenció en l’ara. Ara valoro molt més cada instant com un do que em regalen i, per tant, que el vull aprofitar molt més. I et torna molt més selectiu. Quan saps que el temps és limitat selecciones molt més què llegir, amb qui conversar, on anar, com dedicar el teu –molt o poc– talent.

—Jo vaig trigar un any a penjar la foto del meu difunt pare. Plorava. Ara ja no. I amb la veu encara és pitjor. I vós?
—Al llibre, fixa’t que hi ha un gravat fet al carbó. No és una foto. Jo encara no puc tenir-ne una foto, no. Et ve un impacte emocional molt fort. En canvi, sí que en puc parlar, sí que el puc recordar. Potser arribarà el dia que el podré tenir al despatx o a la sala sense que això em faci plorar amargament.

—Dieu que l’hebreu és l’única llengua que té una paraula per a designar la pèrdua.
—Em vaig quedar sobtat que només en hebreu hi ha la paraula per a evocar el pare que ha perdut un fill. Fixa’t que tenim l’orfe –el fill ha perdut el pare–, el vidu –la parella–, però no tenim, o que jo sàpiga en les llengües romàniques no hi és, la paraula per al pare que perd el fill. Per què? Perquè és que no hi ha paraules. El títol no és artificiós. No hi ha la paraula per a dir aquell que ha perdut un fill. No la tenim en llengües romàniques.

—Frase del llibre: “La mort pot donar força vital.”
—Això és de Kierkegaard i em va entusiasmar. Què pot passar amb la mort? Que caiguis en una malenconia, una tristesa, i moris en vida. Jo m’he trobat gent que diu que ja no té més pàgines el seu llibre. “Has de girar full.” “És que el meu llibre no té més pàgines.” Però tens quaranta-sis anys i dos fills més! Això és el que en dic la mort espiritual. Aquest senyor encara vegeta, encara es dutxa, encara va a la feina, però és robòtic. Ha mort en vida. Kierkegaard diu: recorda’t que ets viu! I la mort d’algú pot ser un impuls a viure amb més intensitat cada hora. Per què? Perquè constates que tot se’n pot anar en un moment, tot el que estimes i valores. I no ajornar, perquè ajornem molt. Ja li diré demà que l’estimo, ja li demanaré perdó demà. I si no hi ha demà?

—Vós creieu en Déu, jo no. Per a qui és més fàcil superar la mort?
—Per a tots és molt difícil. Però em sembla que si creus en Déu tens una esperança final amb un retrobament. La fe en una resurrecció, en un retrobament final, et dóna una esperança. Per altra banda, també t’indigna. Entenc aquell que pot revenjar-se contra Déu perquè ha passat això. Passa a molta gent. És evident que una experiència com aquesta és un moviment sísmic espiritual que fa que o bé transitis cap a un ateisme (Déu m’ha fallat) o bé al contrari (només espero que aquesta paraula que has dit, que hi ha un cel i una resurrecció, es faci realitat).

—Com a cristià, creieu que els morts van al cel, suposo.
—No en dic cel, sinó un estat de consciència superior, un estat de plenitud, perquè el cel l’hem ridiculitzat molt. No és un lloc, és un estat de plenitud.

—Frase: “Deixem de ser-hi, però no de ser.”
—Deixem de ser aquí, en l’espai i el temps, però la fe és el que ens diu que no deixem de ser.

—No demano què us ha passat pel cap aquests mesos, sinó que us ha passat pel cos?
—La tristesa no és només mental, afecta el cos, el ritme. Jo a les 6.15 ja corro, per aquí dalt, amb un frontal, hi ha alguns freaks que trobem algun porc senglar. Això s’adapta i ho fas igualment, si hi ha una disciplina respecte al cos. No he tingut sensacions de no dormir, de gana, d’ansietat, d’acceleració del ritme cardíac. Però les primeres nits em costava molt dormir, lògicament.

—Dieu que no heu pogut culpar ningú de la mort.
—No, ni pots buscar un boc expiatori. En el seu cas ell havia decidit la ruta, jo anava darrere, em feia una il·lusió enorme, però a ell encara més. Per tant, afortunadament, no hi ha hagut un procés de culpabilització. Perquè en molts processos de dol la culpa distorsiona molt. Per què hi vas anar, allà? Per què vas fer això? Per què anaves a aquella velocitat? Que en aquest cas no hi ha estat. I això també ho ha facilitat. Aquí hi ha un accident. Hi ha un error. Però això no ho puc imputar a ningú més que a la condició humana, i en aquest cas a nosaltres dos.

—Idea del llibre: hi ha gent que passa el dol parlant amb altres, però l’altre ha de tenir l’habilitat del silenci. I dieu que no és el vostre cas.
—No. A mi m’ha ajudat molt escriure. Sempre recordo aquella frase de Nietzsche: “Si no escric, exploto.” He escrit des dels vint-i-un anys i m’ha ajudat molt a alliberar. Per mi l’escriptura té una dimensió terapèutica molt important.