Javitxu, dels Sis de Saragossa: “M’han partit la vida per la meitat”

Javier Aijón (Javitxu) va entrar a la presó el mes de maig per complir una condemna de quatre anys i nou mesos per haver participat en una protesta contra un míting de Vox a Saragossa. És un dels Sis de Saragossa, uns joves que van ser condemnats amb l’única prova de la versió de la policia. Els fets es remunten al 17 de gener de 2019: hi va haver càrregues policíaques contra manifestants antifeixistes i, unes quantes hores més tard, els joves van ser detinguts. De tots sis, quatre van ser condemnats a sis anys de presó. Els altres dos, que eren menors, a un any de llibertat vigilada i quinze mil euros de multa. Tots van ser condemnats per desordres públics i atemptat contra l’autoritat durant els aldarulls en què va desembocar la protesta contra el partit d’extrema dreta, però ells neguen els fets i en la sentència no es va poder demostrar que hi haguessin participat. Parlem de tot plegat amb Javitxu, que respon per escrit a les preguntes d’aquesta entrevista de la presó de Zuera estant. Narra amb detall la sèrie d’injustícies que ha de viure, però alhora deixa clar que no defallirà: “Continuaré amb el cap alt i els principis intactes.”

—Com esteu i com viviu la presó?
—El principi va ser dur. Tenia un disgust molt gran i amb prou feines podia menjar. Davant la resta de reclusos em mostrava fort i sencer, però quan tancaven les cel·les plorava a llàgrima viva. Vaig tenir la sort de coincidir amb un company de cel·la que m’havia vist a la televisió i que em va ajudar. Em va dir que em mostrés fort en la primera comunicació amb la família, que aguantés les llàgrimes i que els digués que estava bé. Se sent una impotència molt gran quan un vidre t’impedeix d’abraçar-los. Quan la meva mare, la meva parella i la meva àvia se’n van haver anat, vaig abraçar el meu company, plorant. A partir de llavors els meus ànims van millorar. La presó es fa dura a vegades, però sempre ho és més per a la gent que espera fora.

—Què voleu dir?
—Amb el temps t’adaptes i acceptes les circumstàncies. Tinc molt bon tracte amb la resta d’interns i hem tingut la sort de coincidir tres dels Sis de Saragossa al mateix mòdul. Em preocupa molt més com ho viu la meva família, però també sé que els tranquil·litza de veure’m afrontar-ho amb fortalesa. La part més dura és el tracte d’alguns funcionaris, el menjar –fa uns quants dies ens van donar peix amb cucs–, i el fet de no poder veure la gent que estimo i les meves gates. Aprofito per fer exercici, atipar-me de lectures i acabar la carrera de filosofia.

—Com us ha trasbalsat la vida, tot plegat?
—La notícia de l’entrada a presó em va arribar en un moment en què havia aconseguit d’estabilitzar-me. Per fi havia aconseguit d’entrar en una orquestra com a músic, vivia amb la parella i tenia plans de futur. Diuen que el sistema penitenciari serveix per a reinserir. Es podia tenir una vida més normalitzada que la meva en aquell moment, que tenia feina, casa i parella? M’han partit la vida per la meitat i quan surti em tocarà començar de zero.

—Heu estat víctima de més repressió a la presó?
—Un dels funcionaris va demanar a un dels meus companys si era un dels Sis de Saragossa. Li va dir que sí i el funcionari li va respondre que era simpatitzant de Vox i que li faria la vida impossible. Per sort, d’ençà que som els tres al mateix mòdul, no se li ha tornat a acostar. M’aterreix pensar a què es referia amb aquell “fer-te la vida impossible”. És tan difícil trobar algú d’esquerres entre els funcionaris com trobar un nazi entre reixes. No puc demostrar que ho fessin amb mala voluntat, però les primeres setmanes vaig coincidir amb un noi amb tatuatges nazis. Suposadament han de mirar les possibles incompatibilitats amb els altres presos… El cas és que el tracte canvia força segons la ideologia del funcionari.

—Heu viscut cap situació d’aquesta mena en primera persona?
—Un dels caps de servei, en ple escorcoll rutinari, em va dir “marieta” perquè duia pantalons baixos. I a l’hora de rebre cartes em fan comentaris desmoralitzadors: “A veure quan et deixen d’enviar tantes cartes, que en començo a estar fins als collons!” Que tanta gent ens doni suport fa que siguin cautelosos a l’hora de prendre més accions en contra nostre. Un altre cas de repressió o censura té a veure amb la revista del centre. Em van proposar d’entrar a la redacció perquè he estudiat filosofia i passo molt de temps llegint. Vaig fer unes proves que van sortir bé, però em van dir que allò havia de passar per la junta de tractament perquè a la subdirectora del centre li preocupava que tractés informació delicada, pel meu perfil polític. Potser si la junta veu aquesta entrevista no m’hi admetran, però no m’he caracteritzat mai per callar.

—Com recordeu tot el procés judicial?
—He tingut la sensació de ser presumpte culpable de bon començament. És molt complicat demostrar la teva innocència davant un jutge que no fa cabal de les proves i testimonis que presentes. La meva defensa va presentar dos testimonis que van explicar com a la manifestació em vaig apartar dels antiavalots tan bon punt els vaig veure i com em van acompanyar a un bar pròxim a fer un cafè. En canvi, l’única prova que tenia l’acusació era el testimoni de sis agents de policia.

—Que es presenten com a víctimes vostres.
—I l’únic policia que em situa al lloc dels fets diu que em va identificar perquè duia una cresta groga, quan jo duia els cabells llargs. Un company dels Sis de Saragossa duia el braç enguixat i un dels agents assegurava que li havia donat cops de puny… Un relat ple de contradiccions i incoherències que el jutge, Carlos Lasala, va avalar. Va dir que era obvi que no poguessin recordar perfectament els fets. La part més indignant és que vam descobrir que la policia havia negligit una prova fonamental que demostrava la nostra innocència: unes gravacions de seguretat de la Universitat de Saragossa, lloc dels aldarulls.

—Com ho vau saber?
—Gràcies al testimoni del cap de seguretat del campus, que quan va testificar va dir que l’havia sorprès que la policia li digués que no eren necessàries. Per què no les van voler presentar? Desmunten la versió de la policia: ells diuen que hi ha un grup de quaranta persones tirant pedres i, en canvi, als vídeos tan sols se’n veuen quatre. La meva defensa va presentar un peritatge d’aquestes imatges en què es comparava la roba i més trets meus amb els de tots els participants, però el jutge ho va considerar innecessari. És molt perillós convertir el testimoni dels agents en prova. Ens deixa els ciutadans en posició de desavantatge davant els privilegiats de placa i porra. La policia no pretenia de castigar els culpables, sinó crear caps de truc per criminalitzar la protesta contra l’extrema dreta i cobrar una bona indemnització a costa de sis famílies de classe obrera.

—Què creieu que va fer que us condemnessin?
—És molt conegut el TFM sobre la síndrome de Sherwood de David Piqué i Batallé, un comissari dels Mossos, que parlava de criminalització de la protesta. De manera molt maquiavèl·lica, parlava sobre la necessitat de crear un enemic de cara a l’opinió pública per deslegitimar reivindicacions. És cridaner que, dels sis detinguts, dos tinguin cresta i un, rastes; que també hi hagi una persona racialitzada i jo mateix, que duia els cabells llargs i jaqueta de ska. Gent que, per l’estètica, encaixava dins el relat que promulguen sobre el moviment antifeixista. Per detenir-nos, van entrar quatre agents al bar en què prenia el cafè i es van endur tres nois. Abans de sortir, van mirar el seu voltant i un d’ells em va dir: “Tu també véns!!

—Sense explicar per què?
—Deia que m’havien vist al principi de la manifestació, en un moment en què ni tan sols hi havia càrregues. La condemna és contra tot el moviment antifeixista, per condicionar-lo i atemorir-lo en un moment en què l’extrema dreta va adquirint importància internacionalment. És un intent d’alliçonar, de dir: “Mireu què els ha passat, no us fiqueu en embolics.” Com es diu en la síndrome de Sherwood, les víctimes innocents no som més que danys col·laterals per a assolir un objectiu més gran.

—Com valoreu el relat mediàtic del cas?
—Els mitjans acostumen a ser una corretja de transmissió de la versió policíaca en aquests casos. Sempre han posat més l’accent en el resultat dels aldarulls que no pas en la violència de la policia. En la primera vista oral, va venir un periodista de l’Heraldo de Aragón i ens va fer una fotografia als quatre majors d’edat que van publicar sense cap mena de censura. Això em va causar maldecaps a la feina. Però hi ha uns altres mitjans que sí que s’han preocupat per donar l’altra versió de la història, com ara VilaWeb, AraInfo, la Directa o El Salto, i això s’agraeix. Potser per això va començar a canviar la manera en què ens miraven uns altres mitjans i vam poder aparèixer com a persones amb històries, famílies i plans de futur.

—Vau ser condemnats per una protesta contra Vox. Com veieu l’auge i impunitat de l’extrema dreta? Creieu que tenen una protecció especial?
—Durant la mal anomenada transició certs sectors estratègics de l’estat –poder judicial, policia, exèrcit…– van continuar controlats pels hereus del franquisme. Vox no és un partit marginal de gent que ve de fora de les institucions a canviar la política, tal com volen projectar. És format per policies d’alt rang, advocats de l’estat, jutges i polítics de la cara més extremista del PP i vénen a mantenir els seus interessos i privilegis. A l’estat espanyol no hem viscut un procés de condemna i reparació dels crims del feixisme i ho paguem molt car. També és important de destacar la connivència entre les forces i cossos de seguretat i partits d’extrema dreta. Això permet que passin coses com les d’aquell maleït 17 de gener de 2019.

—A què us referiu, concretament?
—Santiago Abascal animava la policia a carregar i ells ens apallissaven amb les porres sense que hi hagués hagut cap provocació per part nostra, tal com va corroborar posteriorment Amnistia Internacional. També es va veure quan, a Vallecas, Abascal va provocar els antifeixistes trencant un cordó de la policia. La policia va respondre carregant agressivament contra els manifestants. No solament és que tinguin protecció especial, és que dicten les regles del joc i les apliquen.

—Com valoreu el suport polític rebut?
—M’agradaria agrair el paper d’Anticapitalistes. Sento un gran orgull de formar part d’una organització que ha donat els recursos a la campanya. Entenc que l’atac de què he estat víctima ha estat un atac al conjunt de l’organització. Hem tingut el suport de militants de CGT, CNT, PCE, CRT, centres socials… Tant de bo que aquest ambient d’unitat es veiés més sovint. També hem rebut el suport de Podem de bon començament –que ha parlat del cas al congrés i ha demanat la derogació de la llei mordassa– i més recentment, el de Sumar. Són gests de solidaritat benvinguts, però insuficients. Hauríem d’aprendre dels partits catalans, que van ser a punt de retirar el suport al govern de coalició si no tirava endavant l’amnistia. Aquest compromís amb els seus presos polítics és digne d’admirar.

—El relat criminalitzador de certs mitjans ha impedit que tinguéssiu més suport social?
—Milers de persones anònimes han signat la petició d’indult o han donat diners per a pagar multes. També hem tingut el suport de personalitats com ara Kase O, Los Chikos del Maíz, Alba Flores, Olga Rodríguez, Miquel Ramos, Facu Díaz… Però moltes personalitats reconegudes no han volgut comprometre’s públicament per por. No sé si pel relat dels mitjans o per cert conformisme barrejat amb covardia.

—Creieu que manca consciència sobre l’existència d’aquests casos a l’estat espanyol?
—No ho crec, molts dels meus companys reclusos coneixien el cas, i també la gent a Saragossa. I hi ha hagut molts casos mediàtics, com ara el de Pablo Hasel o el dels nois d’Altsasu, que han causat mobilitzacions. Tots hem vist també la violència policíaca desmesurada contra el procés i darrerament hi va haver una manifestació contra el judici a les Sis de la Suïssa. Però tenim interioritzat el campi qui pugui neoliberal. Recordo amb horror com milers de persones aplaudien les forces policíaques i entonaven l’a por ellos mentre colpejaven el poble català. I a les meves xarxes sempre trobava missatges de feixistes que desitjaven que em passessin coses a la presó que no desitjo ni al meu pitjor enemic. No hem sabut plantar cara ideològicament i se’ns mengen el terreny.

—Què manca, si no és consciència sobre la repressió?
—Més consciència humanitària. Ens oblidem que darrere cada muntatge policíac hi ha persones amb somnis, projectes i esperances que són truncades per un sistema inhumà, fred i calculador com el sistema judicial espanyol. Els Sis de Saragossa no som solament un número o manifestants antifeixistes. Som fills, pares, amics, néts… No tinc por que el cas s’oblidi ni tampoc em sento sol, tenim un gran suport. Continuem rebent solidaritat en forma de cartes que ajuden a mantenir els ànims.

—Dureu el cas a Estrasburg?
—Esgotarem totes les vies judicials. Volem que un jutge reconegui la nostra innocència, però no hi tinc gaires esperances. La repressió tan sols es frena amb més mobilitzacions, només el poble salva el poble. Si ens quedem a casa serem allà on ens volen. Jo dormo amb la consciència tranquil·la perquè aquell dia era on els meus principis em dictaven. La presó es viu amb més tranquil·litat si no tens res de què penedir-te i només espero que no s’estengui la por. Continuaré amb el cap alt i els principis intactes.