Núria Bendicho: “No m’interessa narrar el meu present perquè em decep constantment”

Entrevista a l’autora de ‘Terres mortes’ (Anagrama)

VilaWeb
Fotografia: Laura Rubio.
Ot Bou Costa
20.01.2022 - 22:05
Actualització: 20.01.2022 - 23:05

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Núria Bendicho Giró (Barcelona, 1995) encara assaboreix l’èxit de Terres mortes, la seva primera novel·la, un any després de la primera edició. La crítica ha estat entusiasta. És una història asfixiant, truculenta, que narra sense escrúpols la violència i la brutícia perquè, com tots els seus personatges, també té una obsessió: despullar els traumes. L’assassinat d’en Joan serveix per a despullar els de la família Capdevila Planadevall. Però la caricatura grotesca no resta aïllada al mas perdut on es concentra l’acció. Va més enllà.

Terres mortes va ser finalista al premi Llibres Anagrama de novel·la, on va obtenir una menció especial del jurat recomanant-ne la publicació, també va ser finalista al vint-i-unè premi Llibreter i ara ho serà al premi Òmnium de novel·la. L’autora és llicenciada en filosofia, fins ara havia escrit poesia i ja prepara la seva sisena obra.

Terres mortes és una novel·la que et fa mirar la sordidesa. És com si passegessis per un carrer ple de coses macabres, de gent malgirbada amb ferides lletges, i tu volguessis mirar a terra i caminar de pressa, però t’agafessin el cap i et diguessin: “No, no, has de mirar.”
—Totes les obres que m’han agradat a la vida m’han commogut, però també m’han angoixat. Perquè m’han donat imatges que m’han fet pensar coses que d’una altra manera no hauria arribat a pensar. Jo volia fer això mateix. Aquesta sensació d’asfíxia que obliga el lector a sentir-se d’una manera molt concreta. M’agrada notar que l’autor és conscient de què farà sentir al lector.

Que el llibre t’obligui a sentir tota l’estona aquesta angoixa tan desagradable fa pensar que la història, en realitat, és una metàfora d’una altra angoixa. És així?
—L’angoixa que volia expressar Terres mortes és l’angoixa de la joventut. L’angoixa que sents quan no saps viure i et trobes davant un món hostil que et fa patir. Quan t’adones que ets mortal, que et moriràs. Són angoixes que jo he patit molt a la meva vida. És una novel·la d’infància. Per això hi ha personatges tan grotescos, exagerats. Per això he fet que sigui en un passat mític, perquè em permet crear més lliurement, amb els meus monstres d’infantesa.

Aquesta ruralitat antiga i del tot aïllada serveix per a representar un escenari on l’inconscient campi desbocat.
—Absolutament. A mi m’agrada molt rellegir els clàssics i detectar els mecanismes que els autors que admiro fan servir perquè una novel·la funcioni. I vaig veure que totes les obres que m’han captivat parlaven d’instints molt primaris, de veritats molt pures dins l’home, de pors molt profundes. S’atrevien a expressar el caràcter de la humanitat. S’atrevien a fer afirmacions severes, com si Déu baixés del cel. Com m’hi podia atrevir, jo? Creant un espai gairebé mitològic on pogués fer personatges que fossin la forma d’una sola expressió. Un personatge que representi la ira, per exemple.

Formular-ho així, en termes d’inconscient o de mitologia, en el fons és una manera de reformular quins traumes surten a la superfície i quins no. És una història sobre la vergonya, per tant, també.
—Sí, la vergonya hi és molt present. Com ens limita. I com som més lliures si som desvergonyits, perquè així trenquem tabús socials que ens modelen com a individus dins la societat.

Quan parleu de “no saber com viure”, què voleu dir? No és igual haver d’aprendre a fer-se gran que sentir-se un estrany a la vida.
—Jo sempre m’he sentit molt estranya a la vida. He viscut la vida com una descoberta constant, en tots els aspectes de la vida. M’agrada molt extralimitar-me, m’agraden les situacions violentes que em facin qüestionar-me i sentir-me estranya davant això. Em qüestiono constantment. Tinc moltes pors, m’agraden molt les coses al límit. Sé que sempre sentiré angoixa perquè sempre qüestionaré el meu voltant. En la meva literatura es nota molt, penso. No m’ha fet por narrar cap escena violenta, en cap moment. I sempre m’he sentit lliure de fer-ho. No he tingut por del que diguessin. Perquè, per a mi, la literatura no és literatura si no hi ha la màxima llibertat creativa.

De fet, hi ha un punt que us hi recreeu. Els detalls són molt escabrosos. Hi ha una part de catarsi personal, doncs?
—A mi les imatges em vénen, no les busco. M’apareixen i les descric. Però sí que és veritat que m’agrada molt descriure-les. M’ho passo molt bé. Sobretot llegint-me. Escrivint no tant, perquè pateixo i sóc insegura. Però quan em llegeixo em fa riure i tot.

Penseu: “Que exagerada que he estat…”
—Sí, sí. Em fa riure pensar com se me’n va la castanya. Perquè a mi m’agrada que se me’n vagi la castanya.

Però les conseqüències per a vós i per al lector són diferents, per tant. La “anada de castanya” us va bé per fer net i per preservar una autenticitat, però al lector, en general, només se li remouen coses. No fa aquesta catarsi.
—Volia que la novel·la no deixés indiferent. Ho tenia molt clar. Volia que o bé generés un rebuig extrem o bé que agradés molt. Però que ningú no em digués: “Ostres, aquesta obra no la recordo, l’he oblidada.” Volia fer una obra que la gent recordés. I m’atreu aquesta manera de generar rebuig.

Fins al final de la novel·la no apareix Barcelona, que de fet diria que és l’únic topònim real explícit. Potser en certa manera, com que l’evita, és una novel·la molt més sobre la ciutat que sobre el camp.
—És una novel·la de marginats. Parla de gent que té obsessions i que és incapaç d’observar els altres perquè viu encegada per la seva obsessió. I això passa tant a la ciutat com en un casalot aïllat. Cada capítol, un per a cada personatge, gira entorn d’un mateix tema. De la pròpia angoixa de cadascú. I amb això analitzen la gent del seu entorn. Però tu no saps mai ben bé qui és qui. Pots pensar com és en Tomàs però quan entres dins del cap d’en Tomàs, veus que és d’una altra manera. Passa amb tots. Sobretot amb la mare, que és el personatge cabdal de la novel·la. Tots l’odien, però quan l’escoltes a ella veus que no és dolenta, no és una fera. Té uns traumes d’infantesa que l’han duta a comportar-se així. La soledat i les obsessions són les mateixes al camp que a la ciutat. Per això el tros que passa a Barcelona passa en un hospici on hi ha polls i gent boja, perquè també em permetia tornar a qüestionar la societat.

Aquesta idea que no pots fugir dels teus traumes per més aïllat que estiguis, o per més que fugis, també hi és molt present, a la novel·la.
—És així. No en podem fugir. És una de les oracions més importants de la novel·la: “Ningú no pot fugir del lloc que li correspon.” El lloc on neixes et determina per sempre. També hi ha un moment que diu que en Joan va marxar pensant que ja acumularia coses, sense adonar-se que tot el que havia fet ja havia començat a determinar la seva vida. Aquesta idea és una espècie de mantra que hi ha en tota la novel·la.

L’obra també m’ha fet pensar en Napalm al cor. Són dues novel·les escrites per dos joves barcelonins amb fusta, que escriuen bé i que debuten, i que per a parlar de problemes moderns que ens afecten a la ciutat situen l’acció en escenaris aïllats, fora del mapa. En un cas un territori postapocalíptic on hi ha hagut un accident nuclear, i en un altre un mas en un camp desconegut. Penseu que Barcelona no aguanta una història realista amb personatges joves de la nostra època?
—És curiós que m’ho diguis. La meva sisena obra serà un recull de contes que passaran a Barcelona. La bohèmia barcelonina. Què narraré? Els marginats del Raval. Els jonquis de l’heroïna. Experiències que jo he tingut vivint al Raval. Jo crec que sí que es pot fer una novel·la parlant sobre aquestes coses, però que es necessita una capacitat crítica molt gran per analitzar el teu entorn i discernir. Avui, i a la nostra generació, les tecnologies, l’excés d’informació i mil històries més ens enceguen i no ens permeten observar l’entorn. Ens fa egoistes, aferrats a la nostra pròpia identitat. És molt difícil sentir-se atret pel teu present quan ens costa observar-nos. Té poc interès narrar el nostre present perquè vivim més en mons de ficció.

Voleu dir que no creieu que passi només amb Barcelona, sinó amb les ciutats occidentals en general.
—Exacte. I crec que l’ésser humà cada vegada és menys pacient, més buit, menys capaç de fer abstraccions. No m’interessa narrar el meu present perquè em decep constantment. I en el moment de crear personatges i d’endinsar-me dins la psique humana prefereixo narrar espais mítics. L’obra que escric ara passa al segle XXI, però què faig? Me’n vaig a un país diferent, que conec perquè hi he viscut, i serà un altre cop al camp, en una finca tancada amb personatges aïllats. Serà al segle XXI, sí, però buscaré un espai on no hi hagi cobertura per a poder narrar un altre cop fixant-me en com interactuen les persones sense les màquines, que jo crec que ens allunyen. I l’allunyament és ceguera.

Per què penseu que els marginats van millor per a explicar això?
—Crec que en el món que vivim hi ha una fantasia d’individualitat. Ens creiem que els triomfadors i els qui més es veuen són els més independents. En canvi, a mi m’atreuen més els grups socials marginats, que per exemple no tenen tant de poder adquisitiu i es necessiten els uns als altres econòmicament i s’ajuden. Aquí hi ha les relacions humanes. Al final, la gent que és a dalt de tot no és que sigui independent, sinó que delega funcions o explota. Un home blanc que triomfi a la feina tindrà segurament una dona que cuidarà els fills i que li cobrirà les necessitats emocionals, i ell sentirà una falsa sensació d’individualitat: en realitat explotarà la dona. A mi aquesta mena de relacions no m’interessen. M’interessen les relacions més horitzontals, més humanes, de complicitat, d’ajuda mútua, de suport.

Suposo que per això Terres mortes és una novel·la narrada a moltes veus.
—La polifonia m’ha permès qüestionar la identitat. Treballar una mateixa perspectiva des de punts de vista diferents i qüestionar què és la realitat. Per a mi la realitat sempre ve mediatitzada pel llenguatge. No podem sortir del pensament. Per tant, un marc teòric et farà veure la realitat d’una manera i un altre marc, d’una altra manera. No és igual un miner que mira la muntanya i la veu com una font de minerals que un pintor que la veu com una experiència estètica. La muntanya és la mateixa, però no veiem el mateix. A Terres mortes passa igual. Tots viuen la mateixa història però la veuen diferent.

També us ha permès més varietat estilística.
—Que cada capítol tingui un narrador diferent m’ha permès jugar amb la forma. A cada capítol vaig intentar adaptar la forma de l’estructura de la novel·la a l’obsessió de cada personatge. Això ho he après dels meus mestres. Faulkner, per exemple. La forma de les novel·les de Faulkner se subjuga als sentiments dels personatges. És admirable. I volia jugar amb això.

‘Terres mortes’, de Núria Bendicho

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies