07.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 07.03.2025 - 21:48
Roser Canet (Cardedeu, Vallès Oriental, 2002) arriba a la redacció de VilaWeb un dimecres havent dinat amb una bossa grossa carregada de coses penjant de l’espatlla. Com que és de Cardedeu, i hi viu, avui que ha vingut a Barcelona ha aprofitat per fer tot d’encàrrecs i entrevistes, “i així no haver de fer tant de puja–baixa”, un trajecte que normalment fa amb la R2 Nord de Rodalia. Al vespre, en un local de l’Eixample esquerre, envoltada d’amics, familiars i companys del sector, presentarà en primícia el seu segon EP, Caro diario (produït per Galgo Lento, alter ego de Martí Galán), que va publicar-se ahir. A la bossa, doncs, hi duu tot el que necessita per a passar el dia a la ciutat.
Després de fer-se unes quantes fotografies per a l’entrevista, en què demostra estar més que acostumada a posar-se davant les càmeres i fer de model, la seva segona feina, comencem parlant d’aquest nou projecte discogràfic, que ha publicat després d’una pausa musical de dos anys, després d’Ombres d’amors perduts (2023). Per a Canet, Caro diario és la presentació oficial del projecte de Roserona. “M’ho prenc com un primer projecte. Ombres d’amors perduts vaig odiar-lo una mica, al principi, perquè el vaig fer per inèrcia, encara no sabia com volia sonar, i bé, crec que encara havia de madurar una mica. Però és veritat que a poc a poc me l’he anat reapropiant i li he tornat a agafar estima.” Aquell primer treball va fer-lo conjuntament amb els seus amics Biel Colomer i Miki Lloret, que també van ajudar-la a fer algunes lletres. Ara, a Caro diario, Roserona hi veu molt més la seva essència. “Amb aquest nou projecte sóc jo de veritat. Tinc clar què vull fer i com vull que soni. Sento que jo tinc el control”, comenta. I afegeix: “Durant aquest temps, m’he fet gran.”
Aquesta sensació de treballar “per inèrcia”, Roserona va experimentar-la de seguida, tot just quan començava. Al principi, quan només era “la germana petita de la Juliana Canet que penjava vídeos a Instagram cantant”, The Tyets (amics de Juliana Canet) van posar-s’hi en contacte perquè els agradava el que feia i per produir-li alguna cançó. D’aquí va néixer “Sorrasoliaigua” sense saber encara que es voldria dedicar a fer cançons. “Cada vegada que dic que The Tyets em van produir la primera cançó, la gent al·lucina, però, és clar, era el 2020, encara no eren qui són ara, era un moment molt diferent.” Després de “Sorrasoliaigua” va venir “Oda a la terrassa” i col·laboracions com “El Bany”, amb el grup d’Alacant Vienna, “Punt final” amb Iglú, “Obsolescència programada”, amb Lluc i Pol Bordas, o “El sol”, amb Xicu. Tots aquests treballs va fer-los de manera independent, a diferència d’ara, que ha fitxat pel segell discogràfic Vida Records, un pas important per a professionalitzar-se. “Tenir un segell ja és com anar més de debò, no?”, reflexiona Canet.
Tot i que Roser Canet ha fet cançons d’ençà que és adolescent, no va batejar-se com a Roserona fins el 2021. El nom, en certa manera, ve donat perquè és de les petites de la família. A casa seva són quatre germans, i ella és la tercera. La família Canet és una família nombrosa on la gresca i xerinola no han faltat mai, especialment durant la infància. “De petita, a vegades estava enfadada perquè no feia gaires extraescolars, però amb els anys m’he adonat que l’extraescolar la tenia a casa. Sempre fèiem teatre, passarel·les de models, cantàvem… Era un espectacle, constantment creàvem coses”, recorda. Alhora, l’escola on anava potenciava molt la part artística, i per això Roser Canet va apuntar-se dos anys a teatre musical. “Curiosament, m’agradava molt la part de teatre i gens la musical.” Fins que un dia, no sap gaire com, va afeccionar-se a fer cada dia karaokes davant l’ordinador. “Va ser com una obsessió. Cada tarda feia karaokes, fins que els meus pares van dir-me que m’apuntés a cant.” Amb el temps, Canet va començar a complementar les classes de cant amb la guitarra, que aprenia de manera autodidàctica a casa, i a poc a poc va anar creant les seves pròpies cançons i a penjar-les a Instagram, fins avui. De fet, tot i que la formació musical ha estat intermitent durant la seva vida (va començar a fer-ne, però va deixar-ho quan cursava estudis literaris a la universitat i ara ho ha reprès), sempre ha estat molt hàbil a l’hora de crear i compondre melodies. “M’invento coses, no sé com dir-ho. Imagino un so, unes combinacions… Però em falten eines. És com quan un nen comença a parlar, que vol dir coses, però moltes encara no sap com dir-les. Doncs em passa una mica igual amb la música, per això vull estudiar-ne i formar-me.”
Tot i no tenir, de moment, la formació musical que voldria, Canet ha estat capaç de crear un nou EP amb un estil molt propi i únic, amb melodies de jazz i indie pop inspirades en la música de The Marías, Alice Phoebe Lou o Núria Graham, entre més. En les seves cançons no hi trobem pas res semblant a la música actual de les noves creacions, dominades sobretot pels ritmes urbans i els sons sintètics i electrònics. Hi trobem guitarres, pianos i una veu treballadíssima que no necessita el suport de cap processador. Roserona és, doncs, un dels projectes musicals recents que constaten que l’escena musical catalana és efervescent i que va molt més enllà de la bombolla de la música urbana actual, que, segons Roserona, comença a desinflar-se. “Quan vaig treure el meu primer EP, començava a haver-hi la Julieta, la Mushka… En definitiva, el boom de la banda del pati. Tot plegat va fer-me plantejar si també havia d’anar cap aquest estil o no i, de fet, tinc composicions que beuen una mica d’això. Però, alhora, de manera natural, a mi em sortia de fer una altra cosa, una cosa diferent. Al principi això m’angoixava, però penso que justament també trec aquest nou EP en un moment en què l’onada de música urbana es va neutralitzant. Al principi era, ‘uf, estan salvant el català!’ Ara ens agrada el que fan, però no ho veiem com una única possibilitat, perquè se’n van obrint més. Jo estic molt tranquil·la, també tinc un molt bon equip que en cap moment m’ha exigit de fer una cosa diferent” I afegeix: “També crec que la gent no espera que faci un altre tipus de música. El que faig encaixa molt amb qui sóc, per això estic tranquil·la.”
Roserona no tan sols beu d’influències musicals, sinó que el cinema de la Nouvelle Vague també té un pes important en l’imaginari de la cantant, especialment per a dissenyar quin concepte o imatge vol transmetre amb la seva música. N’és un exemple la cançó “Marlborowinston”, que va acompanyada d’un videoclip de Miki Lloret inspirat en la cinematografia d’Éric Rohmer. De fet, l’EP és carregat de referències personals i quotidianes, una de les grans característiques d’aquest moviment cinematogràfic, d’aquí el nom del disc, Caro diario (“Estimat diari”, en català), que va ser tret del film homònim del cineasta italià Nanni Moretti. De fet, ella mateixa defineix el seu projecte com a “cinematogràfic i íntim”. Dos adjectius que deixa anar ràpidament i amb convicció a l’hora de respondre.
L’artista va descobrir el món de la Nouvelle Vague per mitjà d’Artur Viñas, conegut artísticament com a Socunbohemio, amb qui Roserona col·labora en la cançó “Potser som”. “La meva obsessió per la Nouvelle Vague va ser per culpa de Socunbohemio. Ell va ser qui m’ho va ensenyar i em vaig tornar boja. Fa gràcia, perquè ell també té molt aquest estil.” Així i tot, Canet també ha trobat la inspiració en productes culturals més contemporanis, com ara la sèrie Sex and the City.
La col·laboració amb Socunbohemio és l’única del seu nou EP. Canet explica que, amb el temps, ha après a dir que no per poder encaminar el projecte cap on ella vol. “Quan vaig començar, no sabia gaire bé què feia i vaig fer moltes col·laboracions, deia que sí a tot. Està molt bé, perquè he après molt, però ara que tinc clar com vull sonar, vull ser més selectiva. He dit que no a moltes col·laboracions.” Així i tot, té clar que la sonoritat d’ara potser no serà la d’aquí a un temps. “Tampoc em tanco a haver de fer sempre el mateix, no ho vull.” En aquest sentit, s’inspira en cantants com Maria Hein, Mushka o Maria Jaume, artistes que, tot i començar amb un estil molt particular, han sabut reinventar-se i experimentar amb diferents estils musicals.
Sens dubte, la música de Roserona també ha estat influenciada per artistes de casa de generacions més grans que ella, com ara, Pau Vallvé, Ferran Palau, Marialluïsa o Renaldo i Clara, que va descobrir-los sobretot en l’època de la covid. Així i tot, la música ha estat una constant a casa seva, especialment als viatges en cotxe. “A casa escoltàvem molta música al cotxe. Escoltàvem molt Manel, com qualsevol família catalana [riu], però també l’Oreja de Van Gogh, Laura Pausini, Umberto Tozzi… I, de més petits, recordo escoltar molt Dàmaris Gelabert.”
Una volta publicat l’EP, Roserona el presentarà en directe el 21 de març al Jamboree de Barcelona, i el 5 de juliol al festival Vida. Dos formats de directes ben diferents, però que demostren l’interès de la indústria en la diversificació de l’escena. “Estic contenta, perquè amb una veu i una guitarra aconseguim omplir tot l’escenari. A veure, potser en una festa major no encaixem, però a sales de concerts i segons a quins festivals, sí, fins i tot en l’àmbit espanyol”, comenta Roserona. Serà qüestió de temps veure fins on arriba la música de la cantautora, única en l’escena actual catalana.
