Maria Hein: “No tinc pla B, crec que això pot funcionar”

  • Entrevista a la cantant i compositora Maria Hein, que repassa com ha estat aquest curs d'explosió de popularitat després d’haver publicat el seu segon disc, ‘Tot allò que no sap ningú’

VilaWeb
Emma Granyer
24.06.2024 - 21:40
Actualització: 25.06.2024 - 09:21

Fa nou mesos que Maria Hein va publicar el seu segon disc, Tot allò que no sap ningú. Un àlbum en què l’artista es desmarca completament de la Maria Hein del primer disc, Continent i contingut, on predominaven piano i veu. Tot i que aquell disc va ser molt ben rebut per la crítica, Hein ha volgut demostrar que era capaç de fer tot allò que volgués. No vol que l’etiquetin com a cantautora. “Jo som Maria Hein, i Maria Hein fa moltes coses”, afirma amb contundència. En aquest nou disc, ha experimentat amb el gènere urbà, amb el K-pop i amb l’electrònica i s’ha reafirmat com una de les grans artistes emergents del panorama musical català.

Per a l’entrevista, ens cita en un bar coreà de l’Eixample, un dels seus bars de confiança juntament amb un altre de japonès. Es disculpa per arribar uns minuts tard, demana un te amb gel i s’obre en canal per parlar del disc i de la seva carrera musical, que va començar a Mallorca quan era ben petita fent piano clàssic.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Després d’haver publicat Continent i contingut, us feia por que us encasellessin com a cantautora, però ara, amb Tot allò que no sap ningú, us han posat l’etiqueta de cantant de música urbana, de K-pop…
—La por que tenia era que m’encasellassin a fer cançons en piano, per això me’n vaig desmarcar fent un disc així. I ara m’han marcat fent cançons més kawaiis, més K-pop. Hauré de desmarcar-me’n, també, no? M’ha entrat la por de dir: “És que jo no faig K-pop.” A mi m’agrada molt el K-pop, m’agrada molt Corea i m’agrada molt l’estètica que tenen allà, però ja està. Ara he explorat aquesta part, igual que he explorat la del folk, cançons més íntimes i cançons més urbanes. No m’agrada que m’encasellin com a artista urbana, artista pop, artista de no sé què. Jo som Maria Hein, i Maria Hein fa moltes coses. Crec que tot va per eres. He tingut una era més folklòrica, una era més fada, una era més kawaii… doncs ara en vindrà una altra.

Però d’ençà que vau publicar l’àlbum, del setembre a ara, heu publicat unes quantes cançons més, com “Hana” o “Mochi de Sakura”, que potencien encara més aquest vessant K-pop. Amb pocs mesos, heu fet una evolució molt evident, en aquest sentit.
—A “Fiu Fiuuu”, inclosa en l’àlbum, vaig començar a explorar més aquest camp. Va ser la darrera cançó que vaig compondre i gravar. “Mochi de Sakura” i “Hana” són una continuació de “Fiu Fiuuu”. Però és cert que és una cosa temporal. La meva feina és explorar i aquestes cançons només són una petita part de jo.

Us moveu com peix a l’aigua amb qualsevol registre musical. Diríeu que aquest és el vostre valor?
—El meu problema, o la meva virtut, no ho sé, és que, hi hagi el moment que hi hagi, me’n podré sentir part i alhora no. Ara som en un molt bon moment a Catalunya i, sobretot, hi predomina la música urbana. Jo no seré mai una artista urbana, però puc tocar gèneres i ritmes urbans, perquè també escolto aquest tipus de música. Si escolto Bad Gyal, per exemple, podré provar de fer aquest tipus de gènere, igual que he provat de fer folk o pop, però no seré mai una artista de música urbana ni de folk. M’agraden moltes coses, puc fer moltes coses i és el que estic demostrant. Ara hi ha el panorama urbà, doncs m’hi ajunt. Simplement, faig la meva música.

Us surt de manera natural o us hi heu de forçar, per encaixar-hi?
—No. Sempre havia escoltat música més electrònica. Des de petita m’ha interessat tota mena de música. Sí que és ver que tinc formació musical i, òbviament, el més fàcil per a mi és seure al piano i compondre. No havia compost mai una cançó a partir d’una base, no n’havia produïda mai cap. A partir de fer les meves dues primeres col·laboracions urbanes, amb na Julieta i Plan-ET, vaig començar a veure com funcionava tot això: primer, fer un teclat, després trobar un ritme –de house, reggaeton, dancehall, etc. Ara ja ho tinc per la mà.

Heu reversionat “Dama de Mallorca” i “Alenar”, de Maria del Mar Bonet. Continuareu treballant en aquesta línia de cançons tradicionals i d’arrel?
—M’encanta, fer aquestes coses! Faria una versió de “La disco resplandece”, de La Mafia del Amor, a “Alenar”, de Maria del Mar Bonet. Fins ara, sempre ho feia molt amb piano i veu o amb guitarra i veu, el meu àmbit. Però no ho havia fet mai a la inversa, portant-ho a la música urbana, que és el que provo de fer ara. A la “Dama de Mallorca” tenia claríssim que s’havia de gravar perquè és una cançó que em representa molt. I “Alenar” em feia molta il·lusió perquè és una de les cançons mítiques en català i, a més, la Maria del Mar Bonet és una de les meves cantants preferides del món. M’agrada perquè el públic hi connecta molt.

Heu continuat la vostra formació musical, aquests anys a Barcelona?
—Vaig venir a viure a Barcelona per estudiar música. Sempre havia fet piano clàssic a Mallorca, i quan vaig venir aquí vaig començar fent piano jazz. L’any següent vaig decidir canviar i fer cant jazz. Em van dir que era molt millor començar fent cant perquè després em seria més fàcil presentar-me a proves. “Amb un any ho tens”, em van dir. Però és que hi havia dies que no hi podia anar: quan no tenia actuacions tenia entrevistes, sessions de fotos, gravacions… Em vaig adonar que, a part que estudiar música és molt car i no tothom ho pot fer, no tenia temps. La gent em deia: “Maria, allò que cerca la gent que estudia cant tu ja ho tens. Tu ja t’estàs creant una carrera.” Ara que el meu projecte funciona, ho vull aprofitar. Hi he posat totes les meves ganes i tot l’esforç possible. El dia que aquest projecte baixi, que esperem que no, ja continuaré formant-me.

Amb tantes coses, com us ho feu per trobar el moment per a compondre i crear música nova?
—Aquest darrer mes ha estat boig. No m’havia passat mai, de no dormir a ca meva en dues setmanes. Ara vaig molt a Madrid a fer música, perquè a Barcelona ja hi tinc una rutina molt marcada: entrevistes, reunions, feina, actuacions, proves de vestuaris… Em va molt bé anar tres dies a Madrid a desconnectar. Per a jo són com unes “vacances”, encara que cada dia vagi a l’estudi. Allà allibero una mica el cervell. Però sí, aquest mes ha estat el més fort que m’ha passat a la vida. Estic molt contenta i molt cansada: Primavera Sound de Barcelona, Madrid, Primavera Sound a Porto, Mallorca, Cabró Rock… No em puc queixar. Estic molt agraïda per tot el que està passant.

El disc repassa tota una relació de començament a fi. Una relació no gaire sana, les lletres evidencien una relació tòxica.
—No vaig manipular gens la realitat. Aquestes cançons les vaig fer tota sola a ca meva, i em va anar molt bé per pair-ho. Hi ha cançons que les vaig escriure durant la relació i unes altres, després. Hi ha moltes cançons en què jo ja sóc conscient que la relació es va acabant. Aquest procés em va ajudar a entendre que aquella relació no anava enlloc, moltes coses sobre jo…

Heu tingut el retorn de l’altra persona?
—Sí, però molt poc, perquè no tenim gaire relació. M’ha vist en directe, que això també és un tema: saber que aquella persona és allà, escoltant tot el que has escrit. Però, bé, també em passa que, quan fa un any que he escrit una cançó, a vegades m’oblido que ho he escrit jo.

Hi ha el tòpic que una ruptura ajuda al procés creatiu. Quan és la ruptura d’una relació tòxica, també passa? No afecta molt l’autoestima?
—Més que res, quan passen coses així, t’afecten del tot, i és clar, també t’afecta a l’hora d’escriure. Però no he tingut mai la sensació que no era prou bona per a no fer-ho. Era en un moment de tanta ràbia, que només pensava en allò. Però sí que és ver que a vegades et planteges si la lletra és prou bona, si agradarà…

De fet, en el disc heu inclòs un àudio de WhatsApp de la vostra mare, “Mamà”. Es preocupa perquè, precisament, són cançons molt directes. Com ho viu, ella, tot això que us passa?
—La meva mare està al cas de tot. Ho mira i m’ho envia tot: concerts, entrevistes, TikToks… Quan preparava el meu segon disc jo tenia dinou anys, ella estava preocupada perquè xerrava d’una manera molt explícita i real de coses del meu dia a dia. I, és clar, ella em deia: “Maria, no diguis més del que toca, perquè potser et passes.” Però ara està molt contenta. Sempre que faig una cançó nova l’hi envio. Em diu: “Oh, aquesta és molt bona!” o “Ostres, en aquesta faria una altra cosa…” Està molt contenta, i jo superagraïda que estigui amb jo. Des que sóc petita que ha entès que em vull dedicar a la música. Sempre ha costat una mica, apostar per això, perquè vulguis o no una mare sempre té molta por que no funcioni, per això em deia que havia de tenir un pla B. I no el tinc, perquè crec que això pot funcionar. No tinc ganes de fer res més. I ella no ho entén, que no pugui tenir res més per si això no funciona. Ara mateix no vull pensar en una opció B, perquè quan hi penses és quan no funciona.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Què escoltàveu de petita, a casa vostra?
—A ca meva sempre s’ha escoltat molta música, però no m’ha influït mai de manera directa. A mon pare li encantava Frank Sinatra. De petita l’escoltava molt inconscientment i ara és un dels cantants que més m’agraden del món. Quan era petita, només volia escoltar na Hannah Montana o Paulina Rubio. A ca meva no hi ha hagut ningú que fes música. La meva padrina cantava en una coral, però res més.

L’apoderament a la relació arriba amb “Solitud”. Parleu de la solitud en una relació, però també durant el vostre camí musical. En quins moments heu experimentat aquest sentiment dins el sector? Com hi heu fet front?
—Quan vaig venir a viure a Barcelona només tenia els quatre amics de Mallorca amb els qui vivia. Encara els conservo i vénen allà on sigui per veure’m, i això és una cosa que m’ajuda molt. Quan sé que ells vénen als meus concerts, ja estic tranquil·la, perquè sé que em faran costat passi el que passi. Pel que fa al sector musical, quan vaig venir a viure aquí només coneixia en Ferran Palau, perquè m’havia produït el primer disc. Llavors vaig anar coneixent gent del segell i del sector: na Julieta, n’Ariox, na Ven’nus… Sóc una persona que tinc molta facilitat per a conèixer gent, perquè m’agrada molt xerrar, però vaig haver de fer un esforç. Em feia molta vergonya escriure a la gent: “Hola, vols anar a fer cafè?” Ara estic molt agraïda d’haver-ho fet. No m’hauria imaginat mai que podria tenir una “millor amiga” del mateix sector com ho és n’Irma, na Mushka. Està molt bé, perquè pots confiar plenament en una persona que sap què vius. A més, compartim música, que això és el millor. A una amiga meva de Mallorca no li puc explicar un problema relacionat amb la indústria, perquè no ho entén.

Parlem sobre com heu transportat aquesta nova sonoritat a l’escenari: hi heu afegit coreografia, molt influenciada pels balls de TikTok. És un concert molt “instagramejable”, pensat per ser enregistrat. Com es viu això, dalt l’escenari?
—Volia fer espectacle i que hi hagués ball, perquè era una cosa que no havia fet mai i tenia moltes ganes d’explorar-ho. Però, sobretot, és un concert per a observar i per a gaudir de les coreografies. Òbviament, també m’agrada que la gent balli, però, per exemple, quan vaig anar a veure na Rosalía, jo no podia ballar perquè estava embadalida. Crec que és un espectacle per a escoltar i observar, però també m’agrada molt que ballin. Crec que es poden fer les tres coses alhora. A partir d’això, la gent s’ha pensat que he abandonat la música en directe, i no. En JoanLupi, que em fa de discjòquei –no m’agrada dir discjòquei, però perquè ens entenguem–, tira seqüències, toca la guitarra, toca el teclat, la trompeta… Jo toco el piano en moltes cançons i d’ara en avant també vull portar més músics dalt l’escenari. Vull trobar la barreja entre espectacle i ball i, alhora, gaudir de la música en directe. Fusionar les dues coses.

Acabeu de treure la primera col·laboració internacional amb Soluna i Moed, “Juicy a mida”, en castellà. També l’heu introduït una mica a les noves cançons. Us fan por les crítiques que us puguin arribar per això?
—La gent et criticarà facis el que facis, això és inevitable. Però també pens que tenim la sort que ara hi ha un panorama molt interessant en català, no el matem! És evident que també tenim curiositat per crear en altres idiomes. Si jo pogués cantar en anglès, que no en tinc ni idea, doncs també voldria provar-ho. Però hem d’aprofitar que el català va arribant molt a Madrid. Crec que no havia passat mai, que allà s’interessessin tant pel català en l’àmbit musical. I, per fer una cançó en castellà no vol dir que abandonis el català… Puc fer una cançó en portuguès, per exemple, i ningú em dirà res, no? Tampoc passa res per dir alguna paraula en castellà. A Mallorca hi ha molts castellanismes! Em fa molta ràbia que critiquin na Julieta, per exemple. Hem d’agrair que la música en català vagi sortint fora i hi hagi moltes artistes internacionals, com Bad Gyal, Rosalía o Rita Payés. Cuidem-les.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor