Julieta: “Em fa gràcia que em comparin amb Rosalía i Bad Gyal”

Entrevista a la jove cantant, que publica 'Ni llum ni lluna', el seu segon disc

VilaWeb
Alaaddine Azzouzi
17.09.2022 - 21:40
Actualització: 18.09.2022 - 11:49

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa poc més d’un any que es dedica professionalment a la música, però no és gens agosarat dir que Julieta Gracián (Barcelona, 2001) és una artista emergent de l’escena musical de la generació Z del país. En són una bona prova els més de 30.000 oients mensuals que l’escolten a Spotify. Diu que fins fa poc ni tan sols tenia clar que volia ser cantant. D’aprenentatge autodidàctic i experimental, no s’encasella en cap gènere: “Les etiquetes limiten. Faig de tot. La gràcia és barrejar i innovar.” Precisament, per barrejar les seves dues passions, la física i la música, va decidir d’estudiar la carrera de telecomunicacions.

Ara acaba d’estrenar Ni llum ni lluna, un disc inspirat en el vespre, la seva part preferida del dia, un moment de puresa i pau, una transició de la llum a la foscor. El 4 de novembre el presentarà a la sala Apolo de Barcelona. Parlem amb Julieta sobre la seva irrupció mediàtica, sobre cantar en català i sobre l’amor, un tòpic recurrent a les seves cançons. “L’amor de veritat porta feina”, diu amb convenciment.

Darrerament, el vostre nom comença a sonar amb força al panorama musical català. Com ho viviu?
—Sóc una persona realista. Miro de ser conscient de tot, que no em pugi res al cap. Amb aquest àlbum, he notat que hi ha gent que l’espera. Que no t’influeixi és complicat. He tingut dilemes, i em fa ràbia, a vegades, quan faig música pensant en què agradarà a la gent. Però aquest disc l’he fet per mi. La meva prioritat era que m’agradés a mi. Tinc un suport molt gran i això m’anima molt.

VilaWeb
VilaWeb

També vau tocar al Primavera Sound.
—Va ser bastant fort. Quan em van trucar per dir-m’ho, va ser la notícia de l’any. Sempre n’he estat fan. No oblidaré mai el concert, el públic es va donar molt i l’energia va ser increïble.

En algunes cançons recordeu a Angèle. En unes altres, a Rosalía. En qui us inspireu?
—Tinc dues menes de referents. L’Angèle és una referent musical. L’escolto i penso: “Vull cantar com ella.” La Rosalía és una referent artística, l’admiro molt. No m’inspiro tant en la seva música, més enllà d’alguna referència concreta. Però, en general, tinc referents molt diversos.

Podeu donar algun nom?
—Bad Bunny, sobretot en aquest àlbum. També Billie Eilish. És impossible que la música que escolto no m’influeixi.

Us molesten les comparacions com ara que us diguin que sou la “nova Rosalía”?
M’han dit de tot. “La Bad Gyal pija”, també [riu]. Com si fos la Bad Gyal, però més sofisticada. Em fa gràcia que em comparin, no em molesta.

“Trenca’m el cor per tercer cop, roba’m l’amor a poc a poc.” El disc és curull de frases amoroses.
—Tot el que escric és real. No m’invento les emocions. Quan escric, deixo que parli el meu subconscient i després em llegeixo a mi mateixa. El que explico no ha de ser una cosa que em passi en aquell moment, pot ser que m’hagi passat fa temps o que m’ho imagini.

Aleshores, no hi ha cap indirecta concreta a l’àlbum?
—Alguna n’hi ha… [Riu.] N’hi ha força, de fet. M’agrada colar-les.

“L’amor és per a valents”, què voleu dir?
—M’encanta l’amor. Quan t’impliques emocionalment amb algú, has de tenir valentia. Molta gent abandona molt de pressa, l’amor de veritat porta feina. És cert que també pot fer mal, però hi ha alguns mals que fan bé. La clau és ser valent i tenir implicació en l’amor.

Algunes cançons tenen lletres tristes, però el ritme és animat.
—M’agrada molt aquest joc. Penso que un sentiment pot ser negatiu, però et pot donar una energia molt forta. Per exemple, “Trenca’m el cor” és un crit. És una sensació intensa. No ho hauria pogut cantar amb una melodia tranquil·la.

Feu servir la música de teràpia?
—Totalment. Gran part del que escric és per a mi i no es publica mai. Fa anys que componc i tinc moltes cançons desades, com a esborranys. No les publico. Escric perquè em va bé per a mi.

Diuen que sou un geni de l’estudi. Teniu algun truc?
—Les millors cançons són les que faig en una hora, les espontànies. Escric d’una tirada, deixo pràcticament acabada la lletra i tanco una primera idea de producció. Però també tinc més maneres. Potser em ve una melodia al cap, la passo al teclat i, a partir d’aquí, faig la cançó.

Al disc varieu molt els estils musicals. Penseu que definir-se és limitar-se?
—Sí. Les etiquetes limiten. Faig tota mena de música. La gent em pregunta quin és el meu gènere musical i de debò que no ho sé. Trobo que la gràcia és barrejar i innovar.

VilaWeb
VilaWeb

Escriviu sobre qüestions molt personals. No patiu per exposar-vos massa?
—No hi penso. Ni me n’adonava fins que en vam parlar amb una amiga arran del disc Juji. Em va ajudar a ser-ne més conscient, però, tot i que ensenyo qui sóc a tothom, quan acabo una cançó, me’n desentenc. Crec que és maco, emocionalment, que quedin coses meves escrites per sempre.

Noteu més pressió pel fet de ser jove?
—No ho crec. Ho miro al revés. Sóc jove i tinc molt de temps per a fer la meva carrera. M’ho han dit uns altres companys músics que tenen més experiència. Tinc marge per a aprendre, fer el que vulgui, centrar-me en mi i créixer com a artista.

Us ajuden uns altres músics?
—Sí, és important estar acompanyat. Al principi estava sola al món de la música, no tenia un entorn. He de reconèixer que abans era més tancada. Enguany, m’he obert molt i he conegut gent molt maca: The Tyets, Figa Flawas, Maria Hein, Ariox, Xicu, aquesta gent. Em cauen molt bé, estic molt contenta d’haver-los conegut.

Heu vist Eufòria? Què en penseu?
—No he seguit el programa sencer, però he vist algunes gales. De fet, del càsting em van contactar perquè hi participés. Crec que no és el meu format, no m’agrada interpretar. Respecto i admiro molt qui ho fa, però m’agrada més compondre. Tampoc m’acaba de convèncer el format de concurs musical, per a mi.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Canteu gairebé totes les cançons en català.
—Sempre he tingut una connexió forta amb fer música en català. Per mi, és una manera especial d’explicar les coses. En el meu dia a dia parlo més en català, em comunico en català amb la gent que estimo. Em surt fer-ho així i m’agrada. Tot i això, amb la llengua tampoc vull tancar-m’hi massa. Tinc clar que vull cantar majoritàriament en català, però, per exemple, en aquest disc hi ha dues cançons que m’encanten i que em va sorgir de fer-les en castellà. No per això les deixaré de publicar.

Hi ha certa tendència d’artistes catalans que canten en castellà per arribar a més gent.
—Tinc clar que no cantaria en castellà per arribar a més gent. Faig música des d’un punt de vista emocional, no per tenir visites, no vull ser estratègica en aquest sentit. Potser canvio d’opinió d’aquí a uns anys. No ho crec, vaja. Però també puc entendre que hi hagi qui ho fa.

Teniu algunes cançons amb faltes d’ortografia intencionades al títol, com ara “Tum Valores”, “Tu Juru Ju” i “Xuculatina”.
És tal com ho pronuncio i com ho sento. Llavors, penso: “Per què no?” No escric en català amb intenció de seguir tal com raja les normes d’ortografia. També faig servir paraules inventades, no m’importa. Crec que no passa res, que és més lliure.

Heu rebut masclisme al món de la música?
És un ambient molt masculí. Estàs envoltada d’homes tota l’estona. Els grups, els cartells, entre bastidors, són tots homes. En l’àmbit personal, també he rebut comentaris masclistes. M’han arribat a dir que només triomfaré per ser guapa, en lloc de creure que sóc una noia que ho val i que puc ser dins el negoci. Ara intento que el meu equip tingui més dones, a poc a poc fem que canviï, però sí, és una merda.

Què en penseu, de la demonització de l’Auto-Tune?
—Em fa riure. Hi ha gent que no ho entendrà mai. L’Auto-Tune no és una eina per a corregir la veu. Fa una funció estètica. La Rosalía canta molt bé i el fa servir. A Michael Jackson li encantava l’Auto-Tune. S’ha de deixar de veure la veu com un instrument pur i sagrat. No em fa vergonya fer servir l’Auto-Tune, al contrari, m’encanta.

On us veieu d’ací a uns anys?
—Uf! [Sospira.] Quants anys?

Cinc anys.
—Cada cop tinc més clar que vull ser cantant. Per tant, m’imagino fent rondes i concerts més professionals i tenint un projecte d’artista sòlid i ben treballat. Vaig a totes.

I d’ací a trenta anys?
Mira, potser a cinquanta anys, no em veig cantant, però tinc clar que vull estar lligada al món de la música.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes