29.05.2026 - 21:40
Ara ha fet tres anys de la victòria de la dreta i l’extrema dreta a les eleccions a les Corts Valencianes. Si no s’avancen les eleccions, haurà estat una de les legislatures més convulses al País Valencià, amb dos presidents i marcada per la gestió temerària i negligent de totes les crisis que s’hi han esdevingut.
La primera i més greu, la de la gota freda que va causar 230 morts el 29 d’octubre de 2024. El president Carlos Mazón va haver de dimitir un any després, acuitat per la pressió social encapçalada per les associacions de familiars de les víctimes.
La segona crisi que el Consell és incapaç de gestionar amb solvència és la vaga indefinida de mestres i professors que va començar l’11 de maig i que encara continua viva. És una crisi que cada dia que passa afebleix més el president Juanfran Pérez Llorca, que va assumir el càrrec el desembre del 2025 amb la promesa de ser un home dialogant. Però, en un acte d’abdicació absoluta, dijous va dir a un grup de docents que ell no era Superman per a solucionar el conflicte.
El pacte exprés amb Vox
Aquesta és una radiografia ràpida de la situació originada pel resultat electoral del 28 de maig de 2023. Aquell dia va representar la fi de les dues legislatures del govern progressista i valencianista del Botànic. El nou govern també va ser de coalició: el PP, amb 40 diputats, i Vox, amb 13, sumaven majoria absoluta. El PP era encapçalat per Carlos Mazón, que va pactar sense embuts amb els ultres. De fet, hi va pactar sense consultar-ho al líder del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, que no va dissimular l’enuig. El pacte es va tancar el 13 de juny, molt abans de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Núñez Feijóo feia mans i mànigues per allunyar-se de Vox i de Santiago Abascal, i repetia que no pactaria amb l’extrema dreta.
Aquell pacte ara sembla molt llunyà, però va permetre que un torero retirat fos nomenat conseller de Cultura. I va començar una caça de bruixes contra tot allò que tinguera a veure amb la llengua i la cultura: es van censurar revistes infantils i grups de música i es va anunciar que es retallarien les subvencions a tota mena d’entitats que ells consideraven “catalanistes”. Aquell primer estiu hi va haver concentracions de suport a la revista Camacuc i al cantant Vicent Torrent, ànima d’Al Tall, perquè l’Ajuntament de Torrent va anunciar el canvi de nom de l’auditori de la ciutat.
El País Valencià era el banc de proves de tot allò que es va anomenar la batalla cultural i que es va executar sense complexos. L’exemple més clar va ser el 21 de març de 2024 quan els caps parlamentaris del PP i Vox, Juanfran Pérez Llorca i José María Llanos, van presentar un paquet legislatiu per a desmuntar l’arquitectura del Botànic. Van canviar la llei d’À Punt per permetre que el govern controlara més la cadena i per obrir-hi la porta a l’espanyolització i a la incorporació de continguts que fins aquell moment hi havien estat vetats, com ara els bous. Però també van canviar el reglament de l’Agència Valenciana Antifrau, per fer-la més dòcil al govern. Van canviar la llei de transparència. I, per damunt de tot, van capgirar l’educació. L’objectiu era llevar força i hores a l’ensenyament en català i van crear l’anomenada llei de llibertat educativa. La va impulsar José Antonio Rovira, que actualment és el conseller d’Hisenda, i que va aixecar una gran resposta popular. La conclusió és que la llei incorporava una consulta a les famílies per a saber quina volien que fóra la llengua base. Més de la meitat dels participants va optar pel valencià.
El desenvolupament de la llei Rovira es va fer quan Vox ja no formava part del Consell, perquè el juliol del 2024 la direcció espanyola de la formació ultra va ordenar que tots els seus membres abandonassen els governs de coalició amb el PP: considerava que els populars havien assumit la política immigratòria del govern espanyol.
Això, lluny de llevar poder a Vox, li’n va donar més. Perquè el PP de Mazón estava disposat a fer tot de concessions per a mantenir la majoria a les Corts. I per a mantenir-se en el poder. Ho va demostrar el mes de març del 2025, quan es va doblegar a tots els desigs dels ultres per aprovar un pressupost que, pensava, li donaria oxigen fins a arribar al final de la legislatura. Aquell dia, Mazón va fer un discurs tan ultra, que Santiago Abascal el va felicitar per Twitter i tot: va proclamar que eliminaria les subvencions a ONG que ajuden immigrants en situació irregular, que reservaria una part del pressupost a tornar immigrants als seus països, que retallaria d’un 40% l’ajut a la cooperació al desenvolupament, que eliminaria tots els ajuts destinats a l’Agenda 2030, que retallaria el pressupost de l’AVL…
La negligència de la gota freda
El 29 d’octubre de 2024, la gota freda va esquarterar la legislatura. Molt aviat es va veure que Carlos Mazón havia fet una gestió negligent de la pre-emergència i de l’emergència. A desgrat dels seus intents –i de tot el Consell– per a amagar-ho, a poc a poc es van anar sabent els fets i la cronologia d’aquell dia. I tot apuntava a Carlos Mazón. Però ell es va voler fer fort al Palau. Va crear un món paral·lel, amb molt poques exposicions tant a les Corts com als carrers –perquè hi era increpat–, i va anar sumant dies a la legislatura. Mai no va demanar perdó a les víctimes, mai no va reconèixer cap responsabilitat en la gestió de la catàstrofe. Va arribar al Nou d’Octubre i es va deixar entrevistar per mitjans de comunicació que el van emblanquir. I va arribar el funeral d’estat el dia que feia un any de la barrancada i, malgrat que els familiars li havien dit que no hi anara, hi va anar. I el van escridassar.
Llavors ja se sabia que havia estat en aquell dinar tan llarg amb la periodista Maribel Vilaplana i que fins a les vuit del vespre no havia arribat al Palau de la Generalitat. La jutgessa de Catarroja cada dia feia desfilar testimonis per la sala que anaven confegint un relat ben diferent del que cada divendres, a la sala de premsa de la Generalitat, intentava d’oferir la vice-presidenta i portaveu, Susana Camarero.
Carlos Mazón va dimitir el 3 de novembre de 2025, un dilluns, el mateix dia que Maribel Vilaplana, la persona amb qui va compartir un àpat de prop de cinc hores, declarava al jutjat de Catarroja. Va dimitir de president, però no de diputat. Això li permet, encara, de continuar aforat i de mantenir-se allunyat de la instrucció.
Pérez Llorca hereta el Consell
En tots els pactes del PP amb Vox hi ha hagut sempre Juanfran Pérez Llorca. Era la mà dreta de Mazón al partit i a les Corts. I avui és el president de la Generalitat. Per això, ahir no li va costar gens d’assumir el segon pressupost en què Vox ha pitjat l’accelerador ultra. I no va jugar amb els eufemismes ni amb les paraules quan va parlar de l’anomenada “prioritat nacional” que el partit de José María Llanos ha inclòs als comptes valencians, que han de ser els darrers de la legislatura: si Pérez Llorca no avança les eleccions a les Corts, seran el maig de l’any vinent.
L’executiu que Pérez Llorca va presentar com el govern del diàleg, de la tranquil·litat i de la tornada a la normalitat era, pràcticament, el mateix que tenia Carlos Mazón. Únicament en va destituir la titular d’Hisenda, Ruth Merino, i en el seu lloc hi va posar José Antonio Rovira, per a allunyar-lo d’Educació i intentar de pacificar el sector. La substituta a la cartera que deixava va ser Carmen Ortí i, lluny d’apaivagar l’ànim, l’ha encès encara més amb les estratègies dilatòries per a evitar de negociar amb els sindicats. El resultat és la vaga indefinida que va començar l’11 de maig passat. També continua com a vice-presidenta Susana Camarero, que era la responsable de les residències el dia de la barrancada; i Miguel Barrachina, que ara és el portaveu del govern i que, com a titular d’Agricultura, fou el responsable de l’embassament de Buseo que es va trencar i va causar set morts.
El paper de l’oposició
Els primers mesos de legislatura, l’oposició del PSPV i de Compromís es va dedicar a posar de manifest tota la influència de Vox en la política del PP. Sobretot en tot allò relacionat amb la cultura i la llengua, perquè va ser l’aspecte més cridaner.
A partir del 29 d’octubre de 2024, tota l’activitat de l’oposició es va centrar a ressaltar la negligència de Carlos Mazón: a acusar-lo de mentir, d’amagar-se i de no respectar les víctimes. I a demanar-ne la dimissió. Això va durar un any sencer. El PP i Vox contraatacaven carregant contra el govern espanyol, a qui acusen d’haver deixat sols els valencians: al PSPV, per raons òbvies, i a Compromís, per ajudar a sostindre’l.
Després de la dimissió de Carlos Mazón, aquest argument que havia estat monotemàtic en les sessions de control va mantenir encara una certa inèrcia, perquè Mazón continua com a diputat i conserva tots els privilegis que pot tenir un ex-president de la Generalitat. Feia la sensació que, fora d’aquesta qüestió, l’oposició s’havia quedat sense arguments mentre Pérez Llorca percudia una vegada i una altra sobre Ábalos, Koldo i tota la resta d’escàndols que esquitxen el PSOE.
A desgrat de la gestió tan erràtica del PP en la crisi de la gota freda i ara, més recentment, amb la de la vaga indefinida a l’educació pública, els pocs sondatges que s’han publicat fins ara no mostren una clara pulsió de canvi en l’electorat. Sembla que els dos blocs estan pràcticament empatats, perquè la baixada possible del PP la compensaria Vox, en un cas; i, en el de l’esquerra, el fet que Diana Morant, que serà la candidata del PSPV a la Generalitat l’any vinent, continue essent ministra de Pedro Sánchez, la pot penalitzar. I més ara, quan els escàndols amb el nom del president espanyol es multipliquen i ocupen portades i hores de televisió. Que Morant continue lligada a Sánchez i també a Rodríguez Zapatero causa una certa angoixa entre l’electorat socialista.
En el cas de Compromís, sembla que el candidat Joan Baldoví se sent amb força, però la coalició pateix ara la rèmora de no saber si encabirà –i com– els partits a l’esquerra del PSOE per tal d’aglutinar tot el vot i evitar una dispersió que la barrera del 5% penalitza.
