La negligència del govern de Mazón ha agreujat notablement les conseqüències dels aiguats

La tempesta que ha assolat les comarques del centre del País Valencià, la franja més habitada, és, amb molta diferència, la més greu que s’ha viscut en l’època contemporània. Allò que es va anunciar com una DANA, aquesta nova denominació de les gotes fredes a què estan tan acostumats els valencians, ja ha deixat, provisionalment seixanta-dos morts i desenes, encara, de desapareguts. De persones que no poden localitzar els seus familiars, i d’indrets on els serveis de rescat no poden entrar dotze hores després, o catorze o setze. I d’unes destrosses materials incalculables ara per ara.

Aquesta gota freda havia estat anunciada, publicitada, comentada, escrita, dibuixada i explicada de manera que semblava, fins i tot, excessiva. Per tant, les autoritats havien tingut temps de preparar-se, d’activar tots els sistemes possibles per a evitar danys a la població. Mesures d’autoprotecció que s’havien d’haver pres més enllà del tancament de les escoles o de les universitats que alguns ajuntaments van prendre.

Però alguna cosa ha fallat perquè hi haja aquesta xifra provisional tan esfereïdora. Avui, tot i que les aigües comencen a retirar-se i a deixar veure la imatge de la desolació, no és l’endemà. Avui encara és el dia. L’endemà serà quan s’aclaresca què ha passat, per què ha passat, qui ha pres quines decisions i qui ha enviat quins missatges.

En tota aquesta tragèdia, que fa la fortor del gasoli mesclat amb el llot, de les llàgrimes i de la desesperació, hi ha una cronologia implacable. Hi ha un seguit de decisions polítiques que, llegides per ordre, donen una imatge de la lleugeresa amb què s’han executat les polítiques, la falta de pes polític de qui les pren i qui les aplica. I mostren un panorama desolador: la irresponsabilitat i la negligència de qui gestiona les administracions públiques. En aquest cas, del president Carlos Mazón.

El Consell va prendre possessió el mes de juliol de l’any passat. El mes de novembre va eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències. Ho duia al programa electoral, i Vox, els seus socis, també ho demanaven a crits. Ho consideraven una paradeta (un “xiringuito”, van dir) de Ximo Puig. Així ho deien, i així ho van escriure en una piulada que ja va ressuscitar quan es va incendiar l’edifici de Campanar el mes de febrer: “La Unitat Valenciana d’Emergències, primer organisme de Ximo Puig suprimit per Carlos Mazón. El primer pas de la reestructuració del sector públic empresarial anunciada pel govern valencià.”

El Consell va creure que podia prescindir d’un òrgan de gestió global de les emergències i va llevar una capa de protecció a la població.

La desaparició del president de la Generalitat

Les onze del matí és una hora clau per a llegir la solitud dels valencians en aquesta catàstrofe. A les onze havia de comparèixer la consellera portaveu, Ruth Merino, per explicar els acords del Consell. A les onze havia de comparèixer la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, per explicar com transcorria el matí després d’una matinada duríssima a la Safor i a la Ribera. I a les onze, el president havia de fer unes declaracions després de participar en algun acte sectorial. Les compareixences es van encavalcar.

Bernabé va explicar quines carreteres hi havia tallades i alguns incidents i poca cosa més. Merino va dir quantes escoles s’havien tancat i també va dir que hi havia carreteres tallades, i poca cosa més. El president Mazón va ser més expansiu en les seues declaracions. Expansiu i estranyament optimista perquè feia hores que els mitjans de comunicació feien una programació especial i explicaven tragèdies humanes, històries de persones que no podien arribar a la faena, baixos negats i la crescuda del riu Magre, que naix a Utiel. Però ell va dir: “Quant a les alertes hidrològiques, els embassaments són molt per davall de la seua capacitat. Acumulen l’aigua rebuda sense problemes. No hi ha ara com ara cap alerta hidrològica respecte de cap embassament. Per tant, vull destacar que les precipitacions afecten especialment el riu Magre, però fins ara no tenim cap alerta hidrològica. Això és una bona notícia a aquesta hora.”

Declaracions del president Mazón, sobre els aiguats:

I encara va afegir: “Segons la previsió, el temporal es desplaça cap a la Serrania de Conca i, en conseqüència, s’espera que cap a les sis de la vesprada disminuirà la intensitat en tota la resta de la Comunitat Valenciana.” Després de dir això, el president va continuar amb la seua agenda, reunint-se amb uns i altres i fent-se fotografies que eren difoses pels canals de comunicació de presidència. De les inundacions, no en va dir res més.

Eren dos quarts de dotze del migdia quan Mazón feia aquelles declaracions. A les 11.45, el Centre de Coordinació d’Emergències va emetre un avís especial d’alerta hidrològica per als municipis de la riba del riu Magre. “Avís d’augment del cabal del riu Magre, amb 350 metres cúbics per segon. S’alerta els municipis riberencs i els que van del Xúquer fins a la desembocadura a Cullera.”

Si quan el president va parlar sabia que el riu Magre començava a ser un perill per a la població i no ho va dir, va cometre un acte altament reprovable. Si no ho sabia, també. Perquè va demostrar que no sabia de què parlava quan deia que els embassaments podrien encabir l’aigua que ja sobreeixia del llit del riu. Va demanar prudència, és clar, però va transmetre un missatge de tranquil·litat que no tenia res a veure amb allò que realment ja passava.

Poques hores després, a les cinc de la vesprada, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va començar a desembassar aigua del pantà de Forata, a Iàtova. Per tant, deixada de fer la funció reguladora i el riu Magre ja baixava lliure i desbocat cap a Algemesí, a confluir amb el Xúquer. Arrasava tot allò que trobava. Les imatges que corrien per les xarxes ja no permetien dubtar que allò era una catàstrofe de dimensions encara desconegudes.

Simultàniament, el barranc del Poio també es va omplir amb molta rapidesa i també va baixar en cerca de l’Albufera de València. Incrèduls, els habitants i els treballadors de l’àrea metropolitana de València, que pràcticament no havien vist ploure en tot el dia, es van trobar atrapats dins un parany mortal. Eren al cinema, a comprar mobles, a treballar. I allà han passat la nit. O s’han mort. El president havia parlat de tranquil·litat a dos quarts d’onze del matí i no l’havien vist més.

No el van veure més fins passats dos quarts de deu del vespre. I va comparèixer sense transmetre res: ni informació, ni calma, ni ànims, ni sensació de tenir la situació controlada. Ans va admetre que els faltava molta informació, que els equips de rescat no podien arribar a segons quins llocs, que, certament, les comunicacions no funcionaven. I que no tenien cap confirmació que hi hagués víctimes mortals. No va dir res, en aquella compareixença que va deixar en la població una sensació d’extraordinària fragilitat. El president de la Generalitat compareixia, enmig d’un passadís, davant el micròfon d’À Punt i el de Presidència, per dir que À Punt era el mitjà oficial. Per tant, de passada, posava un morrió als periodistes que sols podien informar d’allò que digués la Generalitat.

Abans que el president de la Generalitat comparegués, a les 20.11, un so estrident i incòmode, desconegut fins aquell moment, va sorprendre una població que ja no tenia paraules. Era l’alerta del sistema de protecció civil que demanava a la gent que no eixís de casa i que estigués pendent d’À Punt. El missatge parlava de mesura preventiva. Mesura preventiva quan ja no servia de res, perquè la prevenció s’havia d’haver pres hores i dies abans.

Compareixença buida

El silenci del president esdevingué un crit sense precedents de persones atrapades, banyades, perdudes i esporuguides. Van començar a sortir testimonis de gent abandonada a la carretera, al centre comercial, en un tanatori… Gent que cridava al 112 i no hi trobava cap resposta. Gent que de dalt el terrat estant veia com els bombers passaven de llarg perquè no els podien ajudar.

Enmig d’aquesta nit feréstega, fosca, ventosa i plujosa, el president Mazón va tornar a comparèixer. Passaven de dos quarts d’una de la nit. S’havia posat el jupetí roig dels serveis d’emergència i va parlar de víctimes mortals sense dir-ne cap xifra. Ja ho havia fet amb motiu de l’incendi de Campanar. S’havia amagat en la foscor per a donar una mala notícia. En aquest cas no va ser capaç de donar cap xifra estimada i tampoc no va ser capaç de donar cap informació precisa d’allò que passava. Paraules buides per dir que la Unitat Militar d’Emergències del govern espanyol ja començava a treballar. Res més.

Fins aquest matí, quan la xifra és de seixanta-dos morts, de moment. Seixanta-dues vides escapçades en un episodi de pluges intensíssimes i ferotges. Potser les més grans que s’han vist mai al País Valencià, però que havia estat anunciada, marcada i avisada.