Núria Graham: “Tots tenim un visionari dins que no volem escoltar”

Núria Graham (Vic, 1996) acaba de publicar el seu cinquè disc, Cyclamen. És un disc diferent, amb sonoritats noves, més viu, més irònic, menys turmentat. És el primer que s’ha produït ella mateixa i el primer que li publica internacionalment l’històric segell nord-americà Verve. Graham l’ha mig enregistrat al menjador de casa, un somni que feia temps que tenia, i ha rebut bones crítiques importants. Hi parla d’un peix daurat, un home ocell, un gira-sol verinós, el foc i la muntanya, un camí d’aigua, tempestes de pols. És un disc ple d’imatges i d’avisos naturals –una mica sense cercar-ho, diu–, però que transmet pau i sempre es tomba cap al sol. “Ha estat una època molt fosca i tenia ganes de fer una cosa que mirés més cap a la llum”, explica Graham. Avui, a les nou, el presenta en un concert a Barcelona, a la sala Paral·lel 62.

—Aquest disc és un començament de cicle?
—Sí. No volia un trencament amb allò que havia fet abans, però sí que és el principi d’alguna cosa. Noto que he tancat un cicle i n’he obert un de nou. Musicalment i personalment.

—El disc anterior, Marjorie (2020), us va servir per a superar la cosa més biogràfica, en què importaven molt les arrels?
—Sí, però la llavor que vaig plantar amb Marjorie ha crescut ara. No hi ha trencament. Aquest disc també és autobiogràfic, però d’una manera més críptica. Fils que vaig començar a estirar amb aquell disc els he continuat estirant ara. En aquell moment volia investigar molt sobre la meva família. Ja intentava d’entendre alguns aspectes de la mort, però era una cosa que no havia passat. Ara, després d’un procés de dol molt mal tancat, aquest disc ha estat una manera d’estar en pau amb tot el que feia xup-xup. L’exercici ha estat seguir aquell camí.

—Aquest nou disc és com respirar després d’una fase de dolor.
—Sí. Respirar i entendre. M’ha sortit un disc molt optimista, al final, tot i que tracta temes que potser no ho són tant. Aquest disc sembla que hagi d’explicar un desastre i només és l’observació d’un cicle.

—Tractar la qüestió de la mort a Marjorie us va servir per al dol real?
—Encara em costa una mica parlar-ne, perquè són coses que no entenc gaire. El misteri que intento d’abastar amb el nou disc és el mateix de Marjorie. El misteri de la naturalesa que t’envia missatges. “Connemara”, el tema més representatiu de tot el que em tibava tot aquest temps, és un lloc on anava molt amb la meva tieta. Tenia una obsessió amb el lloc. La meva tieta és la protagonista de la cançó, del vídeo, de tot, i es va morir poc després que sortís el disc. I això, a banda del dol, em va generar moltes preguntes.

—Quines?
—He parlat molt de la causalitat de la natura. De vegades passen coses que són com màgia perquè les veies a venir i no saps com. I en realitat no és màgia: la natura té la seva manera de comunicar-se. Tot això que vaig obrir amb Marjorie, ara ho miro d’entendre. Aquest disc és una manera de posar encara més el dit a la llaga. Em demano: “Això del subconscient, com funciona, realment?”

—Quan dieu que amb aquest disc heu mirat de connectar amb el subconscient i l’instint, voleu dir això? Entendre les intuïcions?
—Sí. És que són molt difícils de desxifrar i vénen amb formes molt estranyes. De vegades tens somnis que dius: “No té cap mena de sentit”. Però el somni et porta a una altra cosa. És això de somniar en una persona i trobar-te-la l’endemà. No és màgia. És perquè hi ha una estructura, estem més connectats que no ens pensem, i fent música arribes a llocs així, tan curiosos que et demanes: “Com he arribat fins aquí?” Doncs deixant-te emportar per aquest misteri.

—Us ha passat amb cap cançó d’aquest nou disc, que la comencéssiu a compondre per instint, per un somni o per un pensament?
—De fet, la gran majoria. Algunes potser les he treballades més o tenia més clar de què volia parlar, però la gran majoria són coses que se m’han anat presentant. Un somni que vaig tenir fa molt de temps. Picades d’ullet que només entendré jo. És una sensació que crec que té molta gent: si em demanes com escric una cançó, no en tinc ni idea. No sé com es fa una cançó. És com fer un exorcisme d’alguna cosa. Et mires la cançó i dius: “Com ho he fet, tan mandrosa com sóc?” Les paraules que et surten et sorprenen. És la cosa divertida: posar-te tan dins d’un procés que al final ja no és ni cosa teva. Tothom té dins una versió de si mateix que va a anys vista. Tots tenim un visionari dins que no volem escoltar.

—Potser per això us ha quedat un disc una mica surrealista, d’imatges, oníric.
—Sí, però jo no havia pensat: “Faré un disc que parlarà sobre tal i tindrà aquestes referències”. Són coses que ha descobert altra gent. Del no res m’han sortit uns bolets, i hi ha uns quants personatges que expliquen aquestes visions. Això ha estat molt influït pel moment en què estem tots. Parlo d’aquest catastrofisme que hi ha a l’aire tota l’estona. Pots decidir quedar-te amb el catastrofisme, com a “Birdman”, una de les cançons, en què el personatge avisa que ve un desastre, o pots buscar una mica la llum, que és el que intenta fer aquest disc.

—Teniu aquest vers, “I only like the beginning of things” (“Només m’agrada el començament de les coses”), que dieu que ve d’un episodi de Mad men. Us passa, això? Només us agrada el començament de les coses?
—Inevitablement, una mica. Com a mínim, crec que amb aquesta cançó intento de trencar aquest cicle: dir-ho per sortir-ne. Fer esclatar una cosa per tornar a començar després és molt còmode. Però ara no estic així, per primera vegada a la meva vida. No segueixo el mateix patró d’abans. Per això aquesta cançó. És una de les que em van marcar més el camí. Em van fer veure com seria el disc. Però ara vull continuar: és la primera vegada que faig un disc sense la sensació de trencament. Personalment o musicalment, va junt.

—A la lletra ho dieu, de fet. “Little girl don’t be so sure / to leave some things undone” (“Nena, no estiguis tan segura de deixar coses a mitges”). Us qüestioneu aquesta manera de fer les coses.
—Sí. Parlo una mica amb la Núria del passat, però també amb la Núria del futur. L’altre dia, a casa dels meus pares, vaig llegir un diari que escrivia abans. I veig que fa molt de temps que ho faig: converso molt amb mi mateixa i me’n ric de mi amb un humor molt cínic. Hi ha una pàgina al diari i la Núria de tres anys més tard hi escriu a sobre: “Ha, ha, ha”. Amb les cançons és molt interessant de fer. Deixar-te missatges perquè amb el temps no t’oblidis de la teva essència, de la teva manera de veure el món.

—Teniu uns quants versos, en aquest disc i en d’altres, sobre deixar coses sense dir. Sou partidària de no dir-ho tot?
—No ho sé. És un error meu, no saber-me expressar. De vegades no és només no expressar-te: és no entendre’t a tu mateix. Amb cada disc intento de ser una persona millor i entendre’m millor. Vull trobar una via pràctica per expressar les coses que no sé dir amb paraules v. La música em serveix molt, perquè així em puc treure un pes que, si no, tota jo m’aniria inflant i no sabria com treure-me’l.

—Us enteneu per mitjà de la música.
—Sí. I no crec que m’acabi d’entendre mai a mi mateixa, però és un camí que no s’acaba. Amb la música em conec més a mi i això m’ajuda a conèixer més els altres.

—Anar-vos-en de Barcelona us ha ajudat a fer un disc menys autobiogràfic?
—Ara fa dos anys i mig que visc a la Bisbal d’Empordà. És un episodi molt calmat de la meva vida. Abans sempre era de trasllat, cada any vivia en un lloc diferent. Ara tinc estabilitat. Sóc al mateix lloc, tinc un gat, tinc un piano. Això sí que ha influït en la música que he fet i m’ha ajudat a fer coses menys autobiogràfiques. Potser quan era més jove tenia la mania que, per a fer un disc amb sentit, la vida havia de ser una mica caòtica, havies de ser una espècie de femme fatale o alguna cosa per l’estil. Ara ja no. Ara tenia una calma molt grossa i era com un paper en blanc. Per això és un disc més tranquil, amb altres sonoritats, com el piano.

—Al disc parleu molt d’aquests avisos de la natura. Creieu que pertanyeu a una generació poc connectada amb l’entorn?
—Sí. No tan sols la meva generació. Tots estem desconnectats, de la natura en si i també una mica de nosaltres mateixos. Jo m’ho noto. Estic abduïda en un món que gairebé és irreal i és molt difícil sortir-ne. En tot el procés creatiu, tancada a casa, en les hores lliures, si no tenia un bon dia em podia quedar abduïda mirant reels o mirant què havia fet aquest o què havia fet l’altre i dir: “Vull tirar el puto telèfon per la finestra”. És un problema que té tothom que conec. Et roben l’energia i no saps com evitar-ho. És com un forat negre: la sobreinformació, la sobreproducció. Són problemes que està bé saber que els tenim, sense ser catastrofistes. Tenir una mica d’esperança que la vida pot ser una mica millor.

—Al disc hi ha dues cançons sobre l’illa de Procida i una que es diu “Disaster in Napoli”. Per què us era tan suggerent, la cosa italiana?
—Em costa d’explicar. “Disaster in Napoli” la vaig escriure fa vuit anys, la primera vegada que hi vaig anar, perquè hi vaig tenir una ruptura de relació pel·liculesca, i la cançó es va quedar allà. Al cap d’uns anys hi vaig tornar amb l’Íngrid, amb qui he fet la portada. Vam anar al Vesuvi, vam baixar del tren a la platja de la foto… Totes dues vam tenir una sensació molt estranya, compartida. I la foto de la portada fa cinc anys que la tinc a la tauleta de nit. De sobte vaig dir: “Necessito que agafem aquesta foto i la pintem”. I tot va prendre forma. Són peces que es van anar ajuntant.

—El redescobriment es nota, a la cançó. La primera part obre el disc i la segona el tanca. Fer dues vegades el mateix viatge per entendre què va passar.
—Sí. “Procida” parla d’això. El principi és a Procida i llavors hi tornes. Faig servir l’espai físic, però és com un espai mental. Explica això: l’exercici de tornar a un lloc després que hagin passat moltes coses, quan ja no ets ben bé la mateixa persona. De fet, la setmana que ve vaig a Procida, a fer una mena de viatge per a tancar el cicle.

—Aquí hi ha “Birdman”. Teniu un disc que es diu Bird Eyes. Una altra cançó que es diu “Bird hits its head against the wall”… Què us passa amb els ocells?
—M’agraden molt des de petita. Forma part del meu repertori. “Birdman” és una cançó que fa molta referència al meu pare. És una mica aquesta figura que t’avisa que ve el futur, amb aquesta visió gairebé catastrofista. Al meu pare li agraden molt els ocells, també. És una referència clarament familiar. Això que dèiem que és un disc menys autobiogràfic… ho acaba essent sempre [riu].

—Quin vincle hi heu tingut, amb la natura?
—Sempre ha estat una via d’escapatòria. Sóc filla única i amb els meus pares sempre fèiem escapades. Anar al bosc amb els meus pares era un moment de molta pau interior. Sempre agafo pedres, bastons. Encara ho faig. Tinc vint-i-sis anys i encara m’emporto un bastó a casa [riu]. A la natura hi tens una part de puresa que, quan et fas gran, de vegades la perds. La naturalesa té aquest caos. La naturalesa és com un nen petit i els humans quan ens fem grans som un edifici avorrit. Jo vull tornar a l’estat més pur de les coses. És el que no hem de perdre quan ens fem grans.

—Us ha servit, aquest disc, personalment? Us ha fet canviar?
—Sí. M’he deixat ser. He tingut pau amb la meva parella. M’he pogut permetre més ser jo, que fa temps que no m’ho havia permès. Estava en situacions més caòtiques. I ara dic: “Ai, és que em sento com un nen petit, en aquesta relació.” Però és una cosa bonica de dir! Fins i tot m’ha fet reconnectar amb coses que fa temps que em feia vergonya fer, perquè de vegades et fa vergonya mostrar-te. Ara, a casa, puc ser la mateixa boja que era a casa amb els meus pares. De cop i volta pinto un quadre. Fa riure, dic a la meva parella: “Mira, t’he fet un retrat”. I és una pasterada. Però tot això són coses divertides: quan et permets ser així i tens la sort de poder estar tranquil, surten coses més sinceres.

—En un vers parleu del vostre “estúpid català-anglès”. Quin problema hi teniu, amb això? És acomplexament?
—Fa riure, perquè quan escrivia aquesta cançó no sabia que m’hi trobaria tant, en aquesta situació. Aquí sempre em deien: “Oh, la Núria és mig irlandesa”. I sempre he anat de vacances a Irlanda a veure la meva família, però sóc molt d’aquí, tinc un accent més vigatà impossible, em sembla. Quan viatjo o parlo anglès amb gent nadiua, sempre els fa molta gràcia el meu accent. I amb aquest accent em surt un altre personatge. En català, jo mateixa em posaria límits. En canvi, aquesta Núria que tinc a anys llum de mi ha agafat aquest idioma per expressar-se i té unes ocurrències gairebé gracioses. En anglès és un altre personatge. Més irònic.

—Potser és això que dèieu: un mecanisme de connexió amb el subconscient.
—Sí. En anglès tinc menys vocabulari, perquè no el faig servir, i això em fa sintetitzar més. Quan escric en anglès, la frase em ve directa i més sintètica. No sé tant com tractar el llenguatge, però se m’acudeixen coses que a un nadiu no se li acudirien perquè diria: “Què coi faig?”

—Aquesta identitat dual, mig irlandesa mig catalana, com us ha afectat?
—Sempre hi ha la curiositat per la vida paral·lela que podries haver tingut. Hi he pensat molt. Si hagués nascut allà, faria música, seria la mateixa persona? Sobretot quan era més jove, sempre tenia la sensació que em faltava alguna cosa i no sabia ben bé què. Per això vaig anar tant a Connemara i vaig voler saber tant. Volia que m’ho expliquessin tot molt, perquè em sentia òrfena d’una part.