El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Juliana Canet (Cardedeu, 1999) és una de les cares joves més conegudes de l’audiovisual del país i una de les primeres a fer-se un nom a la xarxa penjant contingut propi en català. Només té vint-i-un any i ja acumula 62.000 seguidors a Instagram, el seu territori original, i gairebé 20.000 a Twitter. També penja vídeos a YouTube, copresenta el programa ‘Adolescents iCat‘ de Catalunya Ràdio i col·labora en el ‘Tot es mou’ de TV3. I encara té temps d’estudiar filologia catalana.

És nascuda per a la comunicació i l’espectacle, i ens explica que li ve de casa. Per a entendre fins a quin punt, només cal que cerqueu a Instagram ‘Operació Canet‘. Aquests dies durs de confinament, ella i els seus tres germans han organitzat una mena de paròdia del concurs ‘Operación Triunfo’, que ha hagut de cancel·lar l’emissió. S’han repartit cançons, les assagen, cadascun té un perfil de concursant a les xarxes i fins i tot tenen jurat per a la ‘gala’ d’aquest divendres: serà el grup de música Ginestà. És una bona metàfora de tot allò que ella representa i ha sabut dominar molt bé: un canvi de paradigma, de la televisió als mòbils.

Ens trobem en un bar de Barcelona dies abans que tot es capgiri. Admet que li fa por la sobreexposició mediàtica i assegura que ja no té res més a dir a les entrevistes. No obstant això, és una fàbrica de donar titulars i parla de tot amb passió i de manera expressiva i còmica, sense acabar d’aclarir què va de debò i què no. Al cap d’uns quants dies ha canviat tot, i com que Canet torna a repuntar a les xarxes, hi tornem a parlar perquè ens expliqui com se sent. ‘Avui tinc una cita per Skype. Estic nerviosíssima, beurem vi.’ L’humor i el tarannà els manté intactes.

Us aclapara la quarantena?
—No especialment. Només em posa trista perquè m’enyoro i per la incertesa. Quan sortirem d’aquí, quan tornaré a treballar? Si sabés que m’he de quedar cinc mesos a casa i sabés la data de sortida, aguantaria perfectament. Tinc una situació familiar superbona, cap mena de disputa. Hi ha moltes estones d’angoixa perquè vull sortir al carrer o tinc ganes de veure els meus amics, de fer vida al col·le, etc. Però mira, sóc a casa, vaig fent la meva vida, sóc amb els meus germans, surto a la terrassa a prendre el sol. Tampoc no em sembla tan dramàtic.

Si no fos prohibit, podríem passar-nos tranquil·lament quinze dies tancats a casa?
—Sí, sí, completament. Jo crec que ens posa nerviosos no pas haver d’estar a casa, sinó no saber quan en podrem sortir. Pots estar-te quinze dies a casa sense sortir, sense voler. De fet, és força probable que ja m’hi hagi passat sis dies algun cop. No em sembla tan boig. Però saps que quan vulguis podràs sortir.

A part això, què és allò que us fa patir més del coronavirus?
—No ho sé, sap greu que es mori la penya. No? I que jo sóc malalta de risc perquè sóc molt asmàtica. I tinc verdures podrides a la nevera, que quan torni serà un cristo.

Quan es va saber que s’ordenarien confinaments, vau agafar la maleta, us en vau anar a Cardedeu i ho vau retransmetre a les xarxes. I aquests dies hi ha una allau de memes i vídeos casolans. El coronavirus acabarà normalitzant això que feu de produir contingut audiovisual a casa?
—Només amb sis dies tancats a casa ja s’ha vist. Mai a la història, com a consumidora d’internet, no havia vist tanta producció de coses que la gent fa a casa seva. A les xarxes és molt fort, la gent munta coses molt ben parides. I enmig del dramatisme terrorífic de tot plegat, estic molt contenta perquè hi ha molt contingut en català. En veig molt més. També en castellà, però és que és normal. Estem sobrepassats, cada vegada hi ha més estímuls nous a les xarxes, propostes.

'Ens posa nerviosos no pas haver d'estar a casa, sinó no saber quan en podrem sortir'

Això d’Operació Canet, com és que us ha sorgit la idea?
—Nosaltres sempre fem un Operació Canet amb la meva família per Nadal, perquè som molts cosins i riem molt, i ara que érem tancats ho vam començar a fer entre els germans. Jo de tant en tant ho penjava en alguna història d’Instagram, tenia èxit, i vam dir: ‘Per què no fem un reality, amb els recursos que tinguem, i assagem cançons i portem convidats com a OT?’ És un joc. Totes les famílies se n’estan inventant.

No sé si tan a gran escala.
—Perquè no tothom té les mateixes facilitats. Jo vaig dir: comencem Operació Canet, i de cop i volta tenim sis mil seguidors. I demanem a Oques Grasses de fer un directe compartit per Instagram i ens el fan.

Creieu que marcarà la nostra generació? O exagerem?
—Encara que només siguin quinze dies, la marcarà. I com que seran més de quinze dies, encara la marcarà més. I tant. És una mica fort, però l’altre dia la meva àvia em deia: ‘Qui m’havia de dir a mi que viuria una altra guerra?’ És obvi que no es pot ni comparar. Però nosaltres som una generació molt privilegiada i no havíem viscut mai una situació tan extrema. Crec que ens marcarà moltíssim. Jo sóc una privilegiada perquè m’ho passo bé durant la quarantena. És de privilegiats, això. Tinc un terrat, puc prendre el sol.

Parlem de Juliana Canet. Vau començar a penjar vídeos a Instagram a setze anys, però teniu tota la vostra infància enregistrada.
—Sí, els meus pares sempre m’han gravat. Tots dos són molt creatius. De part de mare, tothom ha fet Belles Arts i és superalternatiu. Això potencia la creativitat dels fills. Probablement, no seria on sóc si no hagués tingut una mare que quan jo deia ‘Ai! M’agrada la flauta travessera!’ no m’hagués comprat tot el material. Al mínim estímul creatiu ens comprava una paret de croma, uns focus…

Com ha influït en la vostra personalitat el fet de ser d’una vila com Cardedeu i no d’una ciutat gran? Sovint comenteu que odieu Barcelona… 
—Sóc una persona propera i sociable perquè sempre he estat en un entorn on m’he sentit segura, sense conèixer gaire gent nova. El meu tret de personalitat últimament era odiar Barcelona, però ara que ja fa més d’un any que hi visc [abaixa el to de veu.] em va agradant… No m’agrada, però m’hi sento més còmoda, hi tinc els amics, ja no estic tan trista… Més que rebutjar Barcelona pel fet de ser Barcelona –que és un fàstic de ciutat, on tot va molt malament–, passava que no hi tenia arrelament sentimental. Ara que començo a tenir-hi vincles emocionals em cau millor la ciutat.

Sou dels pocs referents joves en català a internet. Teniu por que això us cremi?
—Sí! Sí, sí, és clar. Per això he dit ‘Va, Juli, tia. Fas una entrevista a la setmana i això és una bestiesa. Calma.’ Primer que no tinc tantes coses a dir, després que al final me n’afartaré i deixaré passar una oportunitat d’or. I tres, que el públic s’afartarà de mi… No vull ser la nova Rahola. Vull intentar no sortir a tot arreu… Com que hi ha tan poca gent jove fent coses en català, sóc l’única noia amb certa repercussió en aquest sentit.

La clau del vostre èxit és el català?
—Jo crec que sí. Potser si hagués aterrat en un mercat a internet amb 26.000 persones fent coses en català ho hauria rebentat, no se sap mai, però és obvi que si el mercat és completament desert i apareix algú… Quan vaig començar a fer vídeos en català només en feia Leopolda Olda, amb 10.000 seguidors. Si només hi ha un formatge al súper compres aquell formatge. La gent ha hagut d’empassar-se’m…

'No vull ser la nova Rahola'

Actualment, com veieu l’estat del català a la xarxa?
—Estem força igual que quan vaig començar. Crec que estem fatal, fatal, fatal amb el tema de la llengua a internet. Si en tres anys només una sola dona ha tingut una mica de repercussió és que no n’hi ha tantes que facin vídeos. Sumant nois i noies potser som deu que fem vídeos en català, molt poca gent amb relació als parlants. Dels youtubers espanyols que més triomfen, com a mínim vint són catalans i han escollit el castellà. Això és també preocupant…

Hi ha cap solució?
—Es poden fer coses, però anem molt tard. La Corporació ja fa temps que havia d’haver invertit en això. Ara ho comença a fer, però som al 2020… Ja hi ha youtubers que ho peten des de fa deu anys. Jo estic superdesanimada. Penso que el català morirà i els meus nens parlaran castellà… O faran els vídeos en anglès.

El fet de fer vídeos en català us ha obert moltes portes. Per què ningú no veu aquestes possibilitats d’èxit?
—Som microinfluencers. Igual que la gent que només té 20.000 seguidors, però ho peta molt perquè només parla de bicis. Nosaltres igual amb el català. Qui farà publicitat del Carnet Jove? Dulceida? No. Hi ha negoci, però no hi ha referents. Com que als pocs referents ens han donat feina als mitjans, cada vegada ens desmarquem més d’internet. No som influencers ni youtubers. No som un Rubius. Som persones que hem començat a les xarxes i de cop hem fet el salt.

'Penso que el català morirà i els meus nens parlaran castellà...'

Heu estat criticada pel vostre català. Sentiu cap mena de pressió per parlar català correcte a internet?
—Depèn del dia. El meu pare és molt Virgili i em fot bronca si dic ‘bueno’. És cert que seria capaç de parlar el català correctament, no fugir de la meva naturalitat i tenir certa gràcia. Hi ha dies que penso ‘Visca el català correcte, parlaré com Pompeu Fabra!’, però la major part de dies penso el contrari. Tinc ganes de parlar encara pitjor! Escriure ‘txungu’ i dir ‘txungu’, amb u final.

Per les crítiques?
—Perquè sóc una orgullosa… Penses que parlo malament el català? Doncs toma! Són molt pesats… Estic farta. El primer pas és que la gent parli català, perquè si els joves no el parlen, anem malament. Primer que el parlin, encara que sigui un català de merda. A partir d’aquí s’acabaran interessant per l’ortografia i el català correcte de manera natural.

A banda de fer continguts en català, feu continguts acostats als joves catalans: parleu de la gespa de l’Autònoma, de Les tres bessones… Això també explicaria l’èxit?
—Sí, però si t’ho sents tan proper és perquè és en català. Fent-ho en català puc tractar de temes amb què només poden empatitzar persones catalanes, com la gespa de la UAB. Si fes vídeos en castellà probablement no faria un vídeo sobre això perquè els meus hipotètics seguidors de Galícia o Sud-amèrica dirien ‘ok…’. En canvi, així puc parlar de Berga, de la Patum i de coses petites que són només nostres. No ho he fet mai d’una manera conscient, però el meu contingut és molt catalanot: Les tres bessones, la Patum, el Carnaval de Sitges…

Entre el contingut que senten de prop els catalans, parleu molt de Convergència.
—Tothom a Catalunya, o com a mínim en el meu entorn, fa acudits i comentaris sobre la tieta convergent.

No teniu cap fixació amb Convergència, doncs.
—Tots els catalans tenim una fixació amb Convergència, no? A Catalunya ser convergent és una etiqueta més. Igual que ser cani o hippy. Per a nosaltres, els convergents són una tribu urbana, no? No són ben bé pijos… Defineixen una tribu urbana que té unes característiques que no té cap altra.

Us en sentiu part?
—No! No, no, no… Però sí que penso que en un país on durant molt de temps ha governat un partit n’hi ha certa influència.

Al vostre canal també divulgueu literatura.
—Faig els vídeos en català perquè parlo en català i amb la literatura passa igual. Com que sempre he parlat de coses del meu dia a dia, si a escola m’explicaven Pere Calders, feia un vídeo sobre això. I per això funciona. Si tu intentes ficar amb calçador en un contingut random un autor perquè arribi als joves, no arribes enlloc. Les coses agraden quan es nota que les expliques de veritat i perquè t’apassionen.

També parodieu youtubers com Dulceida. Què en penseu, del contingut dels canals amb més èxit?
—En faig paròdia perquè no m’interessa el que explica. Abans aquest tipus de continguts em semblaven superpatètics, però ara els respecto plenament. Necessito que hi hagi aquest contingut de beauty bloggers en català. Penso que les youtubers que més ho peten tenen un enfocament ideològic poc adequat, però també hi ha d’haver contingut de maquillatge a les xarxes.

De fet sempre reivindiqueu la cultura pop i programes com ‘Operación triunfo’.
—M’encanta ‘OT’. Tant de bo tinguéssim ‘OT’ en català. Jo hi participaria, en un reality en català: ‘Supervivents’. Anem a Montserrat una setmana amb els famosos catalans de tota la vida, com en Gerard Quintana. És boníssim! Jo hi vaig.

'Tant de bo tinguéssim 'OT' en català'

Refuseu els culturetes
—A mi em semblen supermajos els ‘culturetes’, però són uns pesats. També és cultura la teleporqueria, i és important dominar-la, ser capaç de parlar d’Amaia Romero o de saber què ha passat amb Estefanía, per entendre l’entorn. És cultura i punt! No m’ho passo bé mirant ‘Gran Hermano VIP’, però sí que intento estar una mica informada, igual que intento informar-me del que fan al Lliure. El futbol també és cultura…

Però alguns programes es poden criticar des d’un punt de vista ètic: ‘La isla de las tentaciones’.
—Hi estic en contra perquè és lleig el que fan, un programa amb gent que es fa banyes. I perquè es fa a Telecinco, que és una cadena en què hi va haver una violació gravada i no ha passat res. Però no estic en contra del reality només pel fet de ser-ho i perquè no sigui una cosa molt cultural. No crec que tingui sentit rebutjar els realities perquè sí, perquè són de rucs i de gent que vota el PSC.

Parlem de feminisme. Vau impulsar l’etiqueta #MatxisEI per a denunciar el masclisme en l’esquerra independentista. Hi va haver una allau de dones explicant el seu cas i fins i tot va dimitir el batlle d’Argentona. Com us sentiu després de tot plegat?
—Alleugerida, perquè ha estat esgotador emocionalment, amb molt d’interès per part dels mitjans. He sentit que em carregaven a l’esquena una cosa que potser ni em tocava comentar a mi. De cop i volta, jo era la veu d’un munt de ties que explicaven històries gravíssimes. Ha estat una muntanya russa que no esperava, superangoixant. Al mateix temps estic molt contenta i penso que ha estat guai perquè s’ha demostrat que les queixes d’internet a vegades també poden arribar a algun lloc. La típica frase de ‘T’estàs queixant des del sofà’. Doncs amb les queixes des del teu puto sofà s’aconsegueixen coses!

Com va sorgir la idea?
—En una conversa de broma amb les meves amigues en què vam comentar que quins tios, els homes de l’esquerra independentista. El que passa amb l’esquerra independentista és que no només suposa l’espai de militància, també l’espai social. El teu agressor pot ser el teu millor amic. Vaig rebre moltes crítiques que m’acusaven de fer boicot a l’esquerra independentista. Al final s’ha entès que només era una denúncia al fet que el masclisme és tan transversal que fins i tot hi ha agressions en un espai on suposadament t’has de sentir segura perquè un dels putos eixos principals és el feminisme.

'Amb les queixes des del teu puto sofà s'aconsegueixen coses!'

Com us vau fer feminista?
—A pàrvuls hi havia uns nens que cada dia a l’hora del pati em feien baixar els pantalons i em miraven les calces. Al cap de tres anys ho vaig dir a la meva mare i ho va solucionar. Jo veia que hi havia coses que no funcionaven igual per a homes i dones, però no vaig posar-hi nom fins als dotze anys, llegint El diari lila de la Carlota, de Gemma Lienas. Vaig descobrir que això es deia feminisme i vaig dir ‘Sóc superfeminista!’ i volia pintar-me l’habitació de lila…

Dieu que teniu babyfever i que una de les coses que més desitgeu és ser mare. Tenint en compte la pressió social perquè les dones siguin mares, heu tingut cap contradicció en aquest terreny?
—On és la contradicció entre ser feminista i voler tenir nadons? M’encantaria poder-me dedicar exclusivament a tenir nadons, netejar la cuina, fer-los els macarrons, anar-los a buscar… Està bé que aquesta sigui la meva aspiració a la vida i no crec que es contradigui gens amb el feminisme. El feminisme té una cosa molt dolenta moltes vegades, sobretot quan el comencem a conèixer, que és el rebuig de tot allò que ens han ensenyat que és femení. I això és misogínia interioritzada! Jo abraço tot el que s’ha dit que és femení i crec que és millor que allò que és masculí. El que és més feminista és ser capaç de desconstruir tot el que ens han ensenyat i que se suposa que és superpatriarcal i tot i així continuar apostant-hi.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

‘babyfieber’

Una publicación compartida de Juliana Canet (@julianacanet) el

Sou de l’anomenada generació 14-O. Com vau viure les protestes post-sentència?
—Allò sí que va ser angoixant! Quina cosa més forta… El pitjor és que jo de veritat pensava que canviàvem el món. Sempre em passa, no n’aprenc…

Ho dieu per l’octubre de 2017?
—Sí, en aquell moment militava al SEPC i ens pensàvem que era un abans i un després. I no. Durant les protestes estava molt emocionada perquè pensava que passaria alguna cosa. Amb molta ràbia, però molt esperançada. M’agradava molt el que veia. Estava molt in.

Vau anar a les barricades?
—Sí, però no hi vaig anar a fer res, perquè sóc una cagada. Si veia que algú caminava una mica més de pressa del que és normal començava a córrer. No vull que em trenquin el nas…

Molta gent parlava de violència. Us va crear contradiccions?
—Quina violència? No em va generar cap contradicció en absolut.

Ningú no esperava aquella reacció per part de nois de vint anys.
—Potser no m’ho esperava, però tampoc no em va sorprendre perquè em va semblar molt lògic que passés. He anat cada any a manifestacions des del 2010 i veig que no ha servit de res…

Com us va marcar l’1-O?
—Per a mi va ser una festa. Fins que ens van pegar… El 30 de setembre ja era allà a primera hora tocant la guitarra i passant-ho bé. Dormint al col·legi on es quedava el noi que m’agradava… Era el millor dia de la meva vida! Quan de cop van començar a pegar va fer més cosa. Va ser el moment d’adonar-nos que no només no servien de res les manifestacions i ningú no ens escoltava, sinó que a la mínima que ens movíem la resposta era la violència. Ara estic resignada. Potser realment ja no es pot fer res més i hem de quedar-nos tranquils i ser espanyols per sempre.

De ‘Bola de Drac’ als influenciadors: com la llengua ha canviat de referents

Propostes audiovisuals en català per a passar el confinament amb nens

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.