Un indicador de la salut d’un govern, de qualsevol govern del món, és sempre la capacitat que té d’encaixar les crítiques, reaccionar i esmenar els errors. Els errors, en qualsevol activitat humana, són inevitables i no hi ha govern que no en cometa cap. Però es poden compensar i, sobretot, es fan més disculpables si qui és víctima de l’error veu que qui l’ha comès se n’adona i actua perquè no es repetesca, o fins i tot n’assumeix les culpes, amb humilitat i sense provar d’excusar-se de cap manera per a no haver-ho de fer.

L’episodi del minso ajut ofert per la Generalitat de Catalunya als autònoms, un ajut mal dissenyat de bon començament i amb la cirereta del col·lapse de la web, és preocupant per això mateix. És un d’aquells casos en què la indignació dels governats sembla no arribar als governants, cosa que obre una escletxa emocional que després serà molt difícil de tancar.

Ahir vàrem veure, en una reacció massa previsible, com el govern refusava les crítiques d’una manera que encara originava més decepció. En primer lloc, recorrent a aquest numeret d’intentar de desviar les responsabilitats de l’executiu, com un tot, a còpia de barallar-se en públic Esquerra i Junts. Com si no fossen un sol govern. O com si allò que calia discutir era qui posava el servidor i no tingués gens d’importància el fons real de l’afer: que tan sols deu mil autònoms reben un miserable ajut de dos mil euros i encara obligant-los a competir per veure qui corre més a l’hora d’entrar les dades. Com si haguessen de comprar una entrada d’un concert de rock.

Malauradament, el govern de Catalunya ens ha acostumat a aquest mecanisme pervers que, a més –i ahir em va tocar de rebre especialment a mi–, va acompanyat normalment de la conflictivització pública de la crítica. No tan sols no s’assumeix cap error sinó que, en compte de discutir els fets i les possibles responsabilitats, tota la pressió s’aplica a caricaturar i provar d’anatematitzar el qui fa la crítica.

És un comportament trist i massa ridícul, indigne. Però sobretot és un comportament inútil. I sembla mentida que no se n’adonen, d’això. Perquè si un govern no funciona i vol tapar la incompetència, sempre arriba un punt en què amb la propaganda sectària no n’hi ha prou. I encara menys si creix la sensació ciutadana que hi ha alguna cosa que no va a l’hora. Supose que ells s’estimen més no veure-ho, però al meu voltant no trobe sinó independentistes trists, decebuts, preocupats o indignats amb la gestió del govern efectiu. Cada dia més. I això no hi ha campanya de Twitter ni censura que ho puga frenar.

El sistema s’ha col·lapsat. La pandèmia ha despullat la ficció de viure en un sistema just i avançat i la crueltat del règim econòmic i polític en què vivim se’ns presenta ara mateix en tota la seua terrible esplendor. La catàstrofe social que comencem a viure és única, excepcional. I no es resol amb pegats, amb almoines, de dos mil euros. Es resol, si de cas es vol resoldre, instaurant ràpidament, com a mínim, una renda social garantida per a tothom i deixant de cobrar imposts. Es resol abocant diners a les famílies, els autònoms i les empreses perquè puguen resistir l’excepcionalitat del moment. Es resol invertint en salut i en investigació, en totes dues coses, per encarar amb garanties el present, però també per preparar-se per a un futur en què les pandèmies podrien tornar. I es resol renovant els mecanismes de gestió democràtica per adaptar-los a la velocitat extrema del moment i a la globalització, amb més transparència, amb més capacitat de renovació i revocació ràpida dels càrrecs públics, deixant més decisió a les mans de la gent i menys en les dels partits o els lobbies.

El sistema s’ha col·lapsat a tot arreu, sí, perquè és incapaç de sostenir la vida de bona part de la població. Però el col·lapse no és en abstracte i prou, del sistema, sinó també dels governs. I molt concretament d’aquest govern dit efectiu que ara mateix gestiona la Generalitat de Catalunya. Del govern que formen Junts per Catalunya i Esquerra Republicana.

Quan, després de la proclamació de la independència, es va veure de quina manera tan insistent el sottogoverno dels dos partits pressionava per formar això que en deien ‘el govern efectiu’, i per formar-lo en les condicions que fos, vaig advertir que era un camí molt perillós. I lamente molt haver-ho de recordar ara. Era perillós perquè no hi havia condicions per a governar, sotmesos com estàvem i estem a la repressió espanyola i als seus capricis. Era perillós per l’obsessió partidista. Però era perillós sobretot perquè significava un canvi de rumb per a l’independentisme, que estava segur que pagaríem molt car. Veníem d’una etapa brillant, en la qual la prioritat era dibuixar i fer visible a la població un país de llibertat i justícia. I ho fèiem presentant el projecte de república, però també amb les lleis que es votaven i aprovaven al parlament, per exemple, lleis que ja no tenien la faixa de la transició i que culminaren amb el desmuntatge modèlic de la trampa postfranquista aquells famosos 6 i 7 de setembre de 2017. I ho fèiem amb una classe política brillant, curulla de gent independent que moderava i impedia el partidisme, de gent amb molts coneixements professionals i una gran capacitat. En canvi, acceptant la tesi del ‘govern efectiu’ passàvem a un govern que simplement es conformava amb allò que tenia en el dia a dia i que de mica en mica, amb l’excepció sobretot d’un president Torra que ara hem constatat en públic fins a quin punt era odiat i vilipendiat pels qui figurava que eren els seus, anava renunciant a ser res més que una gestoria dependent.

I per a explicar-ho torne a la polèmica d’aquests dies. Un govern independentista capaç no hauria organitzat aquest lamentable espectacle. Però és que, a més, hauria aprofitat la situació per demostrar a la gent que l’espoliació fiscal que Espanya continua exercint sobre el nostre país mata. Mata literalment. I hauria denunciat amb tota la força el govern espanyol, per més progressista i d’esquerres que vulga fer veure que és. I hauria estat radical, hauria anat a l’arrel del problema, i no hauria dubtat a enfrontar-se amb qui fos en defensa dels ciutadans de Catalunya, amenaçant tant com calgués, per exemple, de tombar el govern de Madrid a les Corts espanyoles, si no es resolien de pressa les necessitats que té la població.

Però no tenim això, ni de bon tros. Tenim un govern, per a posar exemples, que ofereix a RENFE de gestionar la rodalia durant deu anys –de manera que assumeix que d’ací a deu anys continuarem essent espanyols i tan espoliats i disposats com ara a aguantar el mal servei que ens arriba de Madrid. O un govern que proposa de donar dos mil euros a deu mil autònoms i ni s’adona de la tensió humana que arriba a suscitar amb la manera amb què pretén resoldre l’expedient. I tenim, també, unes eleccions que a hores d’ara ja podem dir que no serviran de res. Perquè les xifres són les que són i tan solament poden passar dues coses: o bé que torne a governar aquest mateix desficaci que tenim ara, o bé que un dels dos pacte amb algú altre –siga el model Montilla, siga el model Diputació de Barcelona–, obsedits per aquesta cosa ridícula i patètica que en diuen disputar l’hegemonia.

La part bona de tot plegat, la que m’interessa a mi, és que amb això i en vista d’això estic cert que cada vegada més independentistes aniran entenent que el procés no es rematarà des de les institucions autonòmiques espanyoles. I que, per tant, cal prendre’s seriosament la construcció de les institucions republicanes. D’unes institucions que, ara com ara, amb els errors comesos pel Consell per la República, no tenen la tracció necessària, però que és evident que són, combinades amb la mobilització del carrer i l’atac judicial a Europa, l’únic camí real cap a la llibertat, que hauria d’equivaler al bon govern.

PS. Llegiu, si voleu, Jordi Goula: Més de 90.000 autònoms amb un pam de nas. Llegiu, si voleu, Jordi Sebastià, El referèndum oblidat de Nagorno Karabakh, per entendre que la Unió Europea no és que ens tinga mania sinó que és així. Llegiu Simona Levi sobre aquesta bestiesa de la nova i polèmica ordre del govern espanyol per a intentar de controlar la desinformació: “Per eliminar les ‘fake news’ s’ha de legislar contra partits polítics, institucions i grans mitjans”. Llegiu, si voleu, la brutal crònica de Josep Casulleras sobre el judici dels atemptats de 17 d’agost de 2017. I la història profunda sobre la pandèmia i Amadou Tidjane que ens explica Sergi Unanue. Llegiu Albert Turull, parlant avui sobre el futur del català en una sèrie que obre camins. Llegiu l’explicació que fa Montserrat Serra sobre la versió de Josep Carner del Pickwick de Dickens. Llegiu el documentat estudi que us hem preparat sobre els territoris de l’estat espanyol que oculten més morts de la covid. O el Report diari sobre el coronavirus, un gran projecte amb què us hem acompanyat dia a dia d’ençà del mes de març. Llegiu Joan Minguet, explicant-nos a la perfecció que l’entreteniment per l’entreteniment és reaccionari. Llegiu aquest article on us expliquem el naixement de la Revolta dels Autònoms, un col·lectiu que exigeix la dimissió immediata dels consellers Chakir El Homrani i Jordi Puigneró. O mireu i xaleu amb el vídeo de l’acte que ahir finalment vam poder fer a València amb els subscriptors i Gonzalo Boye, a la nova seu de la nostra redacció, amb Esperança Camps.

VilaWeb, aquest diari, és això, entre moltes més coses i amb la feina d’una redacció aplicada al seu ofici i amb honestedat intel·lectual. Ahir alguns van provar d’atacar-nos, perquè criticàvem el govern, i ho van fer forçant la caricatura per anatematitzar-nos. Però nosaltres no som allò que algú a les ordres d’algú diu que som, no és tan senzill. Nosaltres som la nostra feina. Som la nostra honradesa. Som també els nostres errors, pel quals rectifiquem i demanem perdó. Som la nostra valentia. Som els continguts que treballem cada dia per a vosaltres. Som els 20.000 subscriptors que ens permeten, amb la seua generositat, de treballar i fer-nos més grans cada dia. I els centenars de milers de lectors a qui servim, sense condicions. Som vint-i-cinc anys al peu del canó i les dècades que encara ens esperen. Som el diari de la nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, no d’una part de la nació –ni geogràfica ni ideològica. Som independents en un país de dependències i hem demostrat que això és possible. I no ens agrada molestar tant, ens agradaria que tot anàs molt bé. Però ens agrada ser allò que som, ser com som. I n’estem ben orgullosos.