Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El judici dels atemptats del 17-A que ha començat a l’Audiència espanyola té una part que es veu i una que no es veu, o bé perquè sura, perquè costa de mirar-la fit a fit, o bé perquè no toca, perquè s’ha amagat de bon començament, secret d’estat. La cosa que es veu és allò que consta al sumari, l’objecte de la investigació sobre la responsabilitat que tenen els tres únics acusats en el judici de la matança de Barcelona i de Cambrils, Mohamed Houli Chemal, Driss Oukabir i Said Ben Iazza, cap dels quals no és autor material. Tots els altres són morts, els joves de Ripoll i Abdelbaki es-Satti. Heus ací la part visible del judici, la cara A, la que la instrucció judicial ha delimitat: és la cotilla que duu el judici i que el sever i antipàtic jutge Alfonso Guevara s’encarregarà de cenyir amb força. A la primera sessió, per exemple, no ha permès que l’advocada de l’Ajuntament de Barcelona demanés a l’inspector dels Mossos que va instruir la causa d’aprofundir la responsabilitat de Younes Abouyaaqoub..

Guia del judici del 17-A: tota la informació sobre els acusats, el calendari, el tribunal

Però el judici té una cara B, aquella part oculta que difícilment tindrà respostes a l’Audiència espanyola però que es manifestarà de tant en tant. Com avui, quan al començament del judici la fiscalia ha projectat un vídeo on sortien alguns dels joves que van causar els atemptats preparant els explosius a la casa d’Alcanar, parlant entre ells i mirant a càmera, somrients i desafiadors, amenaçant adés en àrab adés en castellà, i encara en algun moment en català. Una fiblada. Mohamed Hichamy, que tenia només vint-i-quatre anys, passa d’una llengua a una altra, quan diu: “Venid, venid, os vais a arrepentir de haber nacido. Sobretot vosaltres, Mossos d’Esquadra. Malparits! Cabrons! Us esteu cardant en un berenjenal… que no sabeu on us poseu.”

Al vídeo es veuen també Younes Abbouyakoub, l’autor de la matança de la Rambla, i Yousef Aalla, que va morir en l’explosió d’Alcanar. Yousef Aalla, en àrab: “Això perquè sapigueu que els musulmans tenen la dignitat i la força amb el poder de Déu. Déu ens ha promès el paradís, i a vosaltres, l’infern.” Younes, en castellà: “Amb l’ajuda de Déu protegirem la nostra religió. No costa gens de fer això, només cal tenir fer en Déu i un odi exagerat. El pressupost d’això no supera els 15 o 20 euros i fa molt mal.” La fiscalia ha respost amb aquest vídeo a la negativa de Houli de declarar com a acusat al començament del judici. Ell era qui ho enregistrava. Però aquestes imatges han remogut també aquesta part profunda d’aquells fets que les sessions del judici no tocaran: el fet que “aquests joves que eren els nostres joves” –en paraules dites per l’educadora social de Ripoll Raquel Rull a la comissió parlamentària sobre el 17-A– volguessin fer aquest mal a la societat de la qual formaven part, on havien crescut i semblava que s’havien integrat. D’aquí ve la fiblada d’escoltar Hichamy proferint en català l’amenaça gihadista en un vídeo enregistrat pensant a ser difós després de la carnisseria que preparaven.

Aquesta perplexitat ha sortit de la part amagada del judici i s’ha fet sòlida quan s’ha projectat el vídeo, no pas segurament entre la major part dels assistents a la sala de l’Audiència, entre fiscals, advocats i jutges, sinó entre la gent de Ripoll, entre tanta altra gent que ho hagi vist i ho hagi sentit. D’on sortia aquella ira, aquell “odi exagerat” que deia en Younes al vídeo, com s’havia anat inoculant dins seu durant tant de temps, d’ençà ben bé del 2015, mitjançant la figura de l’imam, sense que aparentment en fos conscient ningú? O no del tot. És la perplexitat i l’angoixa no resoltes i no respostes que expressava Raquel Rull mateix en aquella carta oberta seva tan colpidora d’uns dies després dels atemptats. “Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll. Com aquell que pots veure jugar a la plaça, o el que tragina una motxilla enorme de llibres, el que et saluda i et deixar passar davant la cua del súper, el que es posa nerviós quan li somriu una noia”, deia. Estava desfeta, ella que havia treballat amb tots i que –pensava– els havia conegut molt. “Said, Moha, Moussa, Youssef, Omar… Younes… I ara Houssa… (és un malson: la llista cada vegada és més llarga). Com pot ser, Younes…? Em tremolen els dits: no he vist mai ningú tan responsable com tu…”

En Younes va deixar un rastre de sang a la Rambla. En Moha és Mohamed Hichamy, el qui més parla al vídeo d’Alcanar, el qui també diu paraules en català. Ell era dins el cotxe que va envestir tothom qui va poder a Cambrils la matinada del 18, juntament amb el seu germà Omar, amb Moussa Oukabir, Saïd Alla i Hussein Abouyaaqoub. Tots armats amb ganivets i una destral i amb corretges d’explosius falsos per a augmentar el pànic entre la gent. L’inspector dels Mossos d’Esquadra encarregat de la investigació durant el primer any ha explicat fil per randa les hores prèvies als atemptats i com es van perpetrar. Ha estat un relat fred i contundent, que esgarrifava. Conclou que volien atemptar inicialment contra uns altres objectius, i això és una cosa que ja fa temps que havia transcendit, que s’havia filtrat durant la llarga fase d’instrucció. Però l’inspector ho detalla més, i diu que tenien pensat de cometre un atemptat amb explosius al Camp Nou en el Barça-Betis del 20 d’agost, i que entre els seus objectius hi havia també la Sagrada Família i fins i tot la torre Eiffel, segons les cerques realitzades sobre un viatge que van fer a París només una setmana abans dels atemptats. I explica que pretenien executar els atacs amb furgonetes carregades d’explosius i bombones de butà, amb armilles explosives i una vintena de granades que es van trobar entre la runa d’Alcanar.

Aquest és el relat del judici, els fets d’aquells dies, com es van encadenar, qui va dir què, qui va fer què, però sense poder jutjar la majoria de joves del grup, ni tampoc es-Satti, sinó limitar les preguntes a la responsabilitat de tres d’ells, un dels quals, Mohamed Houli, s’ha declarat penedit en l’arrencada de la sessió; els altres dos, Driss Oukabir, germà gran d’en Moussa, i Saïd Ben Iazza, se n’han desmarcat. Han dit amb ben poques paraules, limitant moltíssim la seva declaració, que no tenien res a veure amb aquella gent i tot allò que tramaven. És la cara A, és a dir, allò a què s’hauran de cenyir totes les parts, les nombroses acusacions, al relat de la fiscalia, que exclou l’assassinat entre les acusacions. Les víctimes que hi són personades demanen penes molt més altes que no els fiscals, o que la Generalitat o l’Ajuntament de Barcelona. És l’única manera que tenen, l’oportunitat que els ofereixen, dins la via judicial, de poder veure que es fa justícia i que algú assumeix una responsabilitat sobre el seu dolor.

I ho faran per més que el judici sigui tan limitat i que no es pugui explorar ni qüestionar tota una altra part que resta fora, una altra part del judici que no es veu però que sura, que se sobreentén i que alguna acusació particular encara gosarà exposar i posar damunt la taula: la responsabilitat de l’estat en aquells atemptats, la possible negligència que es va cometre, havent estat Abdelbaki es-Satti un confident del CNI, i tenint en compte afirmacions com la de Hamid Barbach, secretari de la Comunitat Islàmica Annour de Ripoll, quan deia que abans del 17-A la policia espanyola havia anat a visitar es-Satti tres vegades, l’última de les quals només un mes abans dels atemptats. Per què el govern espanyol va trigar tant a integrar els Mossos d’Esquadra al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO), si un mes abans dels atemptats els ho van demanar en una Junta de Seguretat? Quina era tota la informació sobre els darrers moviments de l’imam i per què la policia espanyola no la va compartir? Aquell atemptat s’hauria pogut evitar si s’haguessin fet tots els controls que requeria un nivell 4 d’alerta antiterrorista com el que hi havia? També seran preguntes sense resposta, perquè els responsables polítics del Ministeri d’Interior espanyol no compareixeran. També seran interrogants per a la cara B d’aquest judici encotillat que acaba de començar.

En directe: El judici del 17-A a l’Audiència espanyola, minut a minut

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.