Ripoll, un altre hivern després del 17-A i un equilibri fràgil que es fa llàgrimes

Ripoll està glaçat i l’horitzó, enfarinat. El cel, gris, sembla anunciar neu. Potser és la primera vegada que una comissió d’investigació del Parlament de Catalunya surt de les parets del palau. Els diputats que cerquen respostes per a explicar el com i el perquè dels atemptats de Barcelona i Cambrils escoltaran experts i veïns de Ripoll. El batlle, Jordi Munell, diputat de JxCat, és el president de la comissió, i això ho explica tot. Diuen que si els compareixents haguessin parlat al parlament no hauria estat igual, que calia pujar a Ripoll. Amb el cuc de l’excepcionalitat, els diputats entren a la sala de plens del Consell Comarcal del Ripollès, presidida per un retrat de Carles Puigdemont. Aurora Madaula, de JxCat, explica que aquest matí ha trucat a Javier Martínez, el pare del Xavi, el nen de tres anys que va morir a la Rambla. No sabia que es feia la comissió i li ha dit que pujava, que estava disposat a venir sempre. Els diputats i els compareixents s’asseuen els uns davant els altres, en els extrems d’una taula llarga amb forma de U.

Ripoll no és una ciutat idíl·lica i tranquil·la, la postal d’un cap de setmana d’hivern o d’unes bones vacances d’estiu. No és exempta de problemes socials. Elisabet Ortega, directora del Consorci de Benestar Social del Ripollès, diu que es troben amb els mateixos problemes que a tot arreu, en proporció als més de deu mil habitants que tenen. Els joves de Ripoll que van perpetrar els atemptats s’havien integrat en la població: parlaven català, tenien feina, es relacionaven amb el jovent de la ciutat de tota la vida i feien coses de joves. Així es va explicar, oi?

Això encara fa més incomprensible aquell terratrèmol d’agost. Un terratrèmol que va tenir una zona expansiva amb efectes més durs com més a prop de l’epicentre, segons Ortega, i que es va endur tot allò que creien que coneixien fins llavors. La ràbia i la por. Els de Ripoll es van assabentar dels noms dels autors dels atemptats per les notícies. Les famílies dels joves, també. Núria Perpinyà, tècnica de Participació i Convivència de l’Ajuntament de Ripoll, explica que es va trobar la germana de Driss Oukabir plorant a l’escala de casa. Li va ensenyar el mòbil: ‘És el meu germà! És el meu germà!’ Perpinyà la va acompanyar al CAP perquè l’atenguessin: estava embarassada. Aquell dia, a l’ajuntament només treballaven tres persones, la resta feia vacances. Ripoll es va omplir de periodistes i de morbosos. Alguns van esbotzar els intents de preservar la privadesa dels veïns, amics i familiars. Els vilatans estaven en estat de xoc. ‘Per a la resta del món són terroristes, per a nosaltres són amics, coneguts, germans’, explica Perpinyà. I precisa que ella hi havia treballat, amb aquells nois: ‘És parlar d’algú que tens dins teu.’

Tot va anar molt de pressa. Es van instal·lar controls de policia a les entrades i sortides de Ripoll i, de seguida, els Mossos d’Esquadra van escorcollar nou domicilis. Ortega continua descrivint la devastació que va deixar aquell terratrèmol inesperat en el bressol de Catalunya. Cadascú es va atrinxerar a casa seva i va aflorar una desconfiança entre els membres de la comunitat marroquina. Quan va fer un any dels atemptats, es publicaren notícies en què els joves de Ripoll no semblaven ser les persones que recordaven. Més tard, amb la publicació de la segona part del sumari del cas, van transcendir unes converses telefòniques que implicaven veïns de Ripoll que semblaven saber què havia de passar. Els joves, germans i amics, estaven integrats, es deia. Però Ortega remarca que no els ho va preguntar mai ningú. ‘Em sembla que no s’hi sentien’, conclou.

El consorci ha impulsat i encapçalat un procés per a generar un debat i unes reflexions que somoguin la societat i, a la llarga, contribueixin a evitar que allò torni a passar. Hi han implicat tècnics de molts perfils, que treballen amb gent colpida pels fets, amb veïns de la comunitat marroquina i amb veïns amb actituds xenòfobes; han reunit els partits, han mirat de donar suport a les famílies dels autors dels atemptats. Tota aquesta feina porta Ortega a respondre la pregunta clau amb un no: malgrat les aparences, no se sentien integrats.

La directora del Consorci de Benestar Social del Ripollès enumera tres disfuncions sistèmiques que n’explicarien el perquè. Tenen relació amb el sentiment de pertinença, el principi d’equilibri i el de jerarquia: la nostra societat etiqueta i exclou, les persones han de sentir que hi ha un equilibri entre allò que donen a la societat i allò que en reben i no sempre passa, i hi ha moltes persones nouvingudes amb alts nivells de coneixement que fan feines que només assumeixen els autòctons amb baixa formació. En pensen les causes, però Ortega assegura que ja no treballen a partir de la raó. Quan ho feien no superaven la superficialitat de les coses. L’emoció, en canvi, ho mou tot.

I a partir d’ara? Ortega explica que necessiten treballar amb joves a peu de carrer; els voldrien acostar a mentors i a referents positius que els allunyessin dels processos de radicalització, però no tenen prou recursos. Passat l’impacte inicial dels atemptats i l’abordatge urgent que en va fer la Generalitat, ara el consorci té un contracte programa amb el Departament d’Afers Socials i Famílies i un pressupost de 60.000 euros.

‘Els nens no saben com practicar l’islam’

‘Som pacífics, rebutgem tots la violència de tota mena’, diu Hamid Barbach, secretari de la Comunitat Islàmica Annour. L’oratori on va estar Es-Satty fou un dels epicentres del terratrèmol de què parlava Ortega. Barbach és escàs de paraules, però sap què diu: ‘Els nens no saben com practicar l’islam.’ Ell dóna el titular de la sessió quan confirma que, abans del 17-A, la policia espanyola va dirigir-se tres vegades a la mesquita per a controlar els moviments d’Abdelbaki es-Satty, l’ex-imam de Ripoll considerat el cervell de la cèl·lula terrorista. Es-Satty havia estat confident del CNI. La informació incita més preguntes que no es formulen a la comissió d’investigació.

Raquel Rull i Eduard Castellà representen la xarxa veïnal Som Ripoll. ‘Aquests joves eren els nostres joves’, insisteix Rull. La xarxa va teixir-se en una trobada improvisada a la plaça de la Llibertat de Ripoll per a treballar per la pau i la convivència. Castellà admet que la cosa que més els preocupa és que les activitats que han fet no han arribat als més joves. Els joves, sempre els joves. Són l’obsessió. Carme Brugarola, representant de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, remarca la importància del concepte de l’obediència per a la societat tradicional marroquina. Potser això explica la fidelitat dels nois de Ripoll cap a Es-Satty? Brugarola connecta amb Perpinyà, que també creu que el seu procés pot estar més vinculat a l’obediència i a dinàmiques sectàries de l’imam que no a un procés de radicalització. Ra-di-ca-lit-za-ci-ó. A Ripoll gairebé no n’havien sentit parlar abans del 17-A. Ara en són uns experts.

La sessió s’allarga tot el matí. Els compareixents i els diputats es passen la paraula amb un equilibri que ningú no hauria dit que fos tan fràgil, fins que es fa llàgrimes. Munell clou la sessió adreçant-se al final de la sala. Se li esqueixa la veu. Darrere la corrua de periodistes hi ha el Javier, el pare del petit Xavier. ‘Entenc que sigui difícil per a ell venir a Ripoll i li ho agraïm molt.’ El batlle garanteix que treballen perquè allò que tots plegats van viure no passi mai més. Tots dempeus, es fonen en un llarg aplaudiment cap al Javier. El pare del nen de Rubí també aplaudeix, tornant-los les gràcies. Al carrer, el fred glaça l’alè. Molt a prop de la sala on s’ha fet la comissió, al bar La Tasca, uns jubilats juguen apassionadament a cartes. Passen els mesos i Ripoll, fora dels grans focus d’atenció, persevera en la batalla de cada dia.