Younes Abouyaaqoub

Aquesta carta, escrita per ser llegida a l’entorn de l’autora, s’ha escampat per la xarxa pel gran valor que té. L’autora, de nom Raquel, és pedagoga a Ripoll i ha autoritzat VilaWeb a publicar-la.

 

Vull explicar coses que no sortiran als diaris ni a la tele. Necessito cridar-ho als quatre vents, perquè el meu cor està molt trist, molt.

Mai no havia tingut un sentiment tan fort com aquest, perquè no és racional, no ve d’alguna cosa que veus que ha de passar o que forma part de la vida. Ve d’un altre lloc que no sóc capaç ni de descriure.

Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll. Com aquell que pots veure jugar a la plaça, o el que tragina una motxilla enorme de llibres, el que et saluda i et deixar passar davant la cua del súper, el que es posa nerviós quan li somriu una noia.

Em fan mal les guspires que encenen l’odi a les xarxes, al carrer, al poble on visc, als diaris…, on es mostra la ignorància, la rancúnia, la indiferència, la falta de respecte cap el proïsme, els tòpics, les fronteres, el girar el cap cap a l’altre costat, el no saber posar-se a la pell de l’altre.

I això es repeteix segle darrere segle, any darrere any. Què fem malament? Hem d’aturar-ho, això. Hem de fer-hi alguna cosa. I jo que em pensava que ho feia bé, que hi havia contribuït amb el meu granet de sorra….

És cert que no ho havia viscut mai en primera persona i això ha fet que hagi canviat el punt de vista. I, a més, ara ho veig des de l’altre costat i estic destrossada.

Les coses que passen a la tele o a l’altra punta del món són coses que s’acaben diluint i oblidant, i no se sap mai què és cert o real. I acabava guanyant la ira, la ràbia i fins i tot acabem aclamant «l’ull per ull, dent per dent» per castigar aquests actes.

Ara tinc una sensació que s’escapa…

Em fa mal de veure el mosaic d’en Miró tacat de sang. Em fa mal de veure que és a la meva ciutat. Em fa mal de pensar que hauria pogut conèixer familiars a la Rambla, on he deixat més d’un parell de soles caminant-hi.

Em fa mal que hagin estat ells…

No puc contenir les llàgrimes. Més ben dit, no he pogut parar de plorar des del primer dia i sé que no podré deixar de plorar mai. Estic destrossada, trencada per dins.

Sé que aquests dies la balança i el suport es decanta cap a les víctimes, cap als fills perduts, les famílies destrossades, la ciutat de dol.

Però m’heu de permetre d’explicar-vos i ensenyar-vos l’altra cara de la moneda, la que no surt als diaris, la que no plora en públic, la que en silenci s’empassa les llàgrimes perquè sembla que sigui malvist plorar per ells.

M’heu de permetre dir-vos com eren ells, o almenys els nens que vaig conèixer jo. El meus pre-joves del Lokal. Se’m fa tan dur…

He treballat gairebé tota la vida –ara ja tinc quaranta-un any– en el món social, a peu de carrer, a les trinxeres, com diem nosaltres. Només d’aterrar a Ripoll, vaig començar a treballar amb un grup de joves, però hi havia nens gairebé de totes les edats, els uns tenien cura dels altres.

El més petit tenia uns vuit anys i venia sempre agafat de la mà del seu germà. Un germà educat, tímid, amable, bon estudiant, tranquil. A l’escola no es ficava mai en embolics. Un nen que sempre m’oferia bosses de blat de moro torrat o alguna llaminadura que es comprava amb els pocs diners que tenia.

Hi havia dos germans que sempre es barallaven. El més gran es tornava vermell quan entrava aquella nena que li agradava, tot i que no li va arribar a dir mai res. No hi fallava mai, al Lokal, quan hi era ella.

Al cap d’un temps van arribar més joves del Nador. Molts van aprendre les primeres paraules i –per què no dir-ho– els primers insults en català entre raquetades de ping-pong. Jo també vaig aprendre’n alguns en la seva llengua.

I, és clar, després venien els germans, les noves generacions. Els entremaliats, els dels ulls vius i el somriure a la boca.

Tots anàvem creixent i passant etapes. Si vàrem patir a l’adolescència, mare meva!, entre grans, barbs, testosterona i somnis per complir. Encara recordo les llargues xerrades al despatx –’Raquel, he de parlar amb tu’…–, on fèiem les nostres tertúlies i parlàvem del futur.

Pilot, mestre, metge, col·laborador d’una ONG. Com s’ha pogut esvair, això? Què us ha passat? En quin moment…? Què fem perquè passin aquestes coses? Éreu tan joves, tan plens de vida. Teníeu tot una vida davant… i mil somnis per fer realitat.

Ja no us podré tornar a dir ‘Que guapos que esteu!’, o ‘Ja festeges?’, o ‘Mare meva, com has crescut’. No podré veure els vostres fills, com veig els dels altres. No us podré abraçar… Em dol tant! No m’ho puc acabar de creure.

Això no ha de quedar en una historia més. Hem d’aprendre’n, hem de fer un món millor. Practicant amb l’exemple, educant en la no-violència, transmetent el no-odi, la igualtat. Educant a les escoles, als espais oberts, a les famílies, als nostres fills…

Em resten moltes coses a dins i moltes instantànies que no oblidaré mai.

Said, Moha, Moussa, Youssef, Omar… Younes… I ara Houssa… (és un malson: la llista cada vegada és més llarga).

Com pot ser, Younes…? Em tremolen els dits: no he vist mai ningú tan responsable com tu…

Els actes que heu comès no tenen explicació i no són lícits. La guerra, la ira, l’odi no treuen cap a res. Mai en nom de ningú. Ni per ningú. Ni déus, ni banderes, ni religió.

Només puc dir que tinc el cor trencat…

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]