Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Aquesta setmana s’ha declarat per enèsima vegada l’alto-el-foc a la zona fronterera entre l’Azerbaitjan i la República d’Artsakh, coneguda internacionalment pel nom rus de Nagorno Karabakh que va rebre durant l’època soviètica. Hi ha hagut centenars de morts causats per l’atac de l’exèrcit àzeri, que ha envaït territoris que fins ara controlava la República d’Artsakh. És un d’aquells conflictes que s’anomenen “oblidats”, que roman latent sota la categoria de “ni guerra ni pau” i que esclata periòdicament quan algun dels actors –sovint amb el suport d’una força estrangera– decideix d’alterar la calma tensa del Caucas.

Nagorno Karabakh ha estat històricament una regió de clara majoria armènia, lligada a Armènia per història, llengua, cultura i religió –Armènia va ser el primer regne que es proclamà cristià–, però amb un estatus particular, derivat de les diferents vicissituds històriques. Envaïda primer pels turcs i després per la Unió Soviètica, va ser adscrita en un primer moment a la República Soviètica d’Armènia, però una decisió personal del dictador Josef Stalin –que volia congratular-se amb els musulmans– la va incorporar, amb l’estatut de “Oblast autònom”, a la República Soviètica de l’Azerbaitjan. Les relacions entre l’enclavament armeni, que té com a capital Stepanakert, i la república àzeri, amb capital a Bakú, es van mantenir en una tensió permanent que va esclatar a les acaballes de la Unió Soviètica. El 1991, l’Azerbaitjan va decidir d’eliminar l’autonomia de l’enclavament, alhora que proclamava la seua independència de l’URSS, que entrava en la fase final. Però el govern de Nagorno Karavakh –encara formalment part de l’URSS– va aconseguir d’organitzar a principi del mes de desembre un referèndum per tal que la ciutadania –composta llavors per un 80% de pobladors d’origen armeni i un 20% d’origen àzeri– poguera exercir l’autodeterminació. El referèndum es va fer segons la legislació soviètica aleshores vigent. Bakú va animar els àzeris a no participar-hi, però la consulta es va fer amb una participació del 80% del cens. El boicot va fracassar i un 99,98% dels votants optaren per separar Nagorno Karabakh de l’Azerbaitjan. Dies després, l’URSS va col·lapsar definitivament i l’Azerbaitjan va decidir d’envair l’enclavament armeni. Començà una guerra molt cruel, amb persecucions ètniques i desplaçament de població a un costat i a un altre que va finalitzar amb un precari alto-el-foc el 1994, sota la supervisió de Rússia.

El resultat d’aquell enfrontament, amb 25.000 morts i gairebé un milió de desplaçats, va ser el naixement de facto d’un nou estat: la República d’Artsakh. Els armenis, no sols van aconseguir defendre el seu territori històric, sinó que es van apoderar de regions àzeris veïnes, anomenades oficialment pel govern de Stepanakert “zones de seguretat”, i van poder establir un cordó d’unió amb la República d’Armènia. La nova república no ha estat reconeguda per cap estat, ni tan sols per Armènia, i la “comunitat internacional” és partidària de mantenir la “integritat territorial” de l’Azerbaitjan. La decisió de Stalin pesa més que la voluntat del poble de Nagorno Karabakh… Potser, en aquesta presa de posició internacional tinga a veure que una de les decisions més immediates de la independent Azerbaitjan va ser obrir a les grans multinacionals occidentals les seues reserves de combustibles fòssils.

Fins avui, hi havia hagut trencaments puntuals d’aquell acord, amb acusacions mútues de vulneració, i diferents intents d’organitzar converses de pau definitives, inspirades fos per Rússia, per França o pels Estats Units, que formen part de l’anomenat Grup de Minsk, muntat per mirar de solucionar el conflicte. No obstant això, cap de les potències involucrades no ha mostrat un d’interès especial a resoldre’l. La Unió Europea, mentrestant, en continua al marge, inoperant, en la línia de la seua acció política exterior, malgrat que el conflicte esclata al costat de casa. Tot i que és difícil confirmar qui obria les hostilitats, cal tenir en compte que és l’Azerbaidjan qui ha impedit la presència permanent d’observadors imparcials a la zona i que l’statu quo –deixar les coses com estaven i no alterar-les– beneficiava òbviament els armenis, que tenien poc a guanyar amb noves hostilitats. En aquesta darrera ocasió, és cada vegada més evident que ha estat el govern de Bakú qui ha llançat l’ofensiva sobre el territori armeni.

Vaig visitar Atzakh fa cinc anys, convidat pel seu parlament i per la Universitat de Stepanakert, on vaig fer una xerrada. Vaig constatar que el país que la “comunitat internacional” no vol reconèixer existeix, i malgrat l’aïllament que pateix ha pogut bastir infrastructures econòmiques, socials i polítiques prou sòlides. Tots els observatoris internacionals coincideixen que en la regió del Caucas, Nagorno Karabakh ofereix els millors estàndards pel que fa a valors democràtics, protecció de drets fonamentals i lluita contra la corrupció. I malgrat això, totes les negociacions sobre el seu futur s’han fet al marge dels seus habitants: només els governs d’Armènia i de l’Azerbaitjan hi participen. A l’altre costat, el govern de Bakú, presidit per Ilham Alíev, intenta de netejar la seua política de repressió de drets fonamentals i persecució de periodistes patrocinant equips de futbol europeus i subornant diputats del parlament del Consell d’Europa, afer que va tocar molt greument la institució europea més veterana i amb més prestigi, i en què es va veure involucrat el senador i ex-líder del PP valencià Pedro Agramunt. Però la Unió Europea no ha fet res per condemnar o aïllar el govern àzeri –a banda d’alguna declaració simbòlica del Parlament Europeu–, ans al contrari, ha reforçat els lligams comercials i la dependència energètica.

La inacció i la calamitosa política exterior de la Unió Europea expliquen també el darrer esclat de violència a Nagorno Karabakh, amb la incorporació d’un actor molt agressiu, esperonat per les concessions de la Unió Europea: Turquia. El pacte de la vergonya entre els estats de la Unió Europea i Turquia, que va proporcionar milers de milions d’euros al govern d’Erdogan a canvi de “gestionar” l’arribada de refugiats, ha permès al règim turc tenir a la mà recursos i, a la vegada, una arma potentíssima. Erdogan sap que pot amenaçar els estats europeus amb “obrir la mà” i provocar una “allau descontrolada” d’immigrants. El govern turc ha decidit de jugar fort en la regió i aprofitar el component religiós –musulmans contra cristians– per atiar el conflicte i donar suport incondicional –polític i militar– al règim totalitari d’Alíev.

La intervenció russa, l’única potència capaç de fer-ho, ha aturat les hostilitats i ha obligat el govern d’Armènia a reconèixer la derrota. La nova situació és extremadament perillosa per a la població armènia de Nagorno Karabakh. L’exèrcit àzeri ha envaït el 75% del que era la República d’Artsakh, incloent-hi la segona ciutat més important, Shushi, i s’ha establert a només 10 quilòmetres de la capital, Stepanakert. Les condicions de l’alto-el-foc han originat una crisi sense precedents a Armènia i han enfortit el règim corrupte i totalitari del president Alíev. És molt improbable que Bakú en tinga prou amb això i que, enfortida pel silenci de la “comunitat internacional” i el suport de Turquia, no llance, més d’hora que tard, un nou atac; i en tots aquests episodis hi ha persones que són desplaçades i moren. Em pregunte on deuen ser ara aquells estudiants tan atents que m’escoltaren fa tan sols uns anys a la Universitat de Stepanakert, il·lusionats per la presència d’un membre del Parlament Europeu que venia a conèixer la seua realitat. Mentrestant, la Unió Europea continua fora de joc, víctima de les seues contradiccions internes i de la falta d’un discurs propi en política internacional, condemnada, per no voler reconèixer la seua diversitat interna, a continuar donant suport a la “integritat territorial” estalinista per damunt de la voluntat de la ciutadania.

Jordi Sebastià, ex-diputat del Parlament Europeu i membre de l’European Friends of Armenia

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.