Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Em perdo moltes coses. Vosaltres no teniu, també, aquesta sensació? Friso per poder anar al teatre, a veure exposicions, a un concert, a la presentació d’un llibre… però no em deixo. I si no, tampoc no em deixarien, per a segons què. Per raons personals, fa molts mesos que visc a Belltall, lluny de les grans ciutats, només m’hi arribo per anar a metges i poca cosa més; sóc persona de risc, ara en diuen vulnerable (com si no ho fóssim tots, de vulnerables, en un sentit o en un altre), i m’han recomanat que no m’exposi al virus. Però això implica una pèrdua, és clar. O un grapat de pèrdues.

Les pèrdues artístiques més sensibles, les que més trobo a faltar, però, són aquelles que podrien acostar-me a una cultura amotinada; les que m’immergissin en la incomoditat, per entendre millor moltes coses. Ho dic perquè de passatemps ja en tenim prou, si volem, tancats a casa moltes hores amb tantes pantalles electròniques que, sovint, ens adormen l’enteniment. La cultura que et fa passar l’estona amablement sempre existirà, però el seu abús s’enquista. Deixeu-m’ho dir amb claredat: l’entreteniment per l’entreteniment és reaccionari, sempre juga a favor del sistema, t’acaba endolcint l’anomalia brutal que vivim, pel virus i, més i tot, per la mala gestió de la pandèmia per part dels polítics. I, mentrestant, els mitjans de comunicació públics airejant unes bones dosis de banalitat.

Manuel Cussó-Ferrer, director de cinema, deia fa força temps que el cinema havia de ser poesia, que per fer prosa ja hi havia la televisió. Era una manera de diferenciar les funcions que havien de tenir els mitjans. Com que ja donem per perduda la possibilitat que la televisió s’acosti al pensament crític, ell advocava per un cinema diferent, que mantingués la flama d’aquelles pel·lícules (per entendre’ns, allò que in illo tempore se’n deia cinema d’art i assaig) que no feien concessions al públic submís.

No us ha d’estranyar que, amb pensaments com aquest, l’amic Manuel només arribés a fer tres pel·lícules llargues, l’última l’any 2000. El cinema català, amb una llarga tradició d’embolicar-se amb el risc estètic, l’ha anat eliminant i ha acabat dominat per les estratègies exclusivament comercials. Cussó, l’any 1992, va fer una de les pel·lícules més agosarades del nostre cinema, L’última frontera, en què no solament explicava els darrer dies de Walter Benjamin camí de Portbou (interpretat per Quim Lecina, aquell gran actor que ens va deixar a final de maig passat), sinó que s’atrevia a mirar de fer una cosa que ni el cinema alemany ha gosat intentar: explicar el pensament de Benjamin amb imatges. Cinema amotinat, insurrecte fins a la capa de cel·luloide que conté el seu negatiu, perquè la pregunta de si t’ha agradat o no una pel·lícula com aquella es torna ridícula tot just acabada de pronunciar.

Torno a les pèrdues d’ara, per la pandèmia. Per exemple, hauria volgut assistir, el dissabte 24 d’octubre, a la performance de Núria Güell La veu d’un poble, dins el Festival Escena Poblenou, que proposava una reflexió sobre aquells aplaudiments enardits des dels balcons, en ple confinament, i sobre els discursos que els polítics i els periodistes han construït sobre la pandèmia. I, després de l’acció, m’hauria quedat al diàleg que van tenir ella i Mireia Sallarés, dues artistes que ens allunyen del consens acomodatici que arrossega el món de les arts visuals; segur que amb tot això hauria après moltes coses. (Ah, no deixeu de llegir l’entrevista que Maria Palau va fer a Núria Güell fa pocs dies, necessitem més que mai reflexions com les que hi podem llegir, sortir de la comoditat de l’entreteniment o del lament que implica pensar que l’entreteniment és la solució a les llibertats embargades.)

M’agradaria poder veure algunes de les exposicions que hi ha ara a Barcelona i a Lleida; ja em vaig perdre la que la Virreina va presentar sobre Susan Sontag, tot un referent. Encara espero poder escapar-me a les de dues artistes insubmises, l’índia Nalini Malani, a la Fundació Joan Miró, i la catalana Fina Miralles –la seva obra sempre m’ha desassossegat, ho dic com un compliment d’alt calibre–, al MACBA.   Però més que anar als grans equipaments, buscaria les propostes artístiques dels espasi més recòndits, per veure si l’escena artística més salvatge del país em permetia de comprendre, per exemple, l’abúlia amb què acceptem que els incapaços administrin la gestió del virus.

Un grapat de pèrdues que tragino. Voldria no perdre’m obres de teatre d’aquelles que prometen calfreds pel pensament; aquelles representacions que generen enrabiades monumentals, que et col·loquen en la incomoditat, no per avorriment, no vull dir això. A classe sempre explicava que la primera vegada que vaig veure, molt jove, La notte, d’Antonioni, es pot que em vaig avorrir, amb aquella cadència tan parsimoniosa del muntatge, amb aquells plans llargs i aquells rostres flegmàtics, però dins meu es coïa la necessitat de no deixar-me endur per la passivitat, per aquella màxima d’entendre les coses que veus, quan la incomprensió, si te la prens amb ràbia, pot ser un germen de coneixement hiperactiu. Després d’això, Antonioni sempre ha estat –i és– un repte cultural de primera magnitud.

Deixant les pèrdues, aquests mesos, només he mantingut la reserva que suposa la literatura, quina sort!; entrar en llibreries petites (la Sauret de Tàrrega, la Pati Blau de Cornellà) i agafar provisions de llibres per a mantenir despert l’esperit. Això em recorda una frase de l’enyorat Jordi Castellanos, fa vuit anys que va morir, que deia això: ‘Jo sóc de la gent que he cregut i que crec que una bona formació cultural i la via de la lectura i de l’aprenentatge és una de les formes no només de dignificar la vida, sinó també d’igualar la societat.’ I és que, al contrari del que les aparences puguin fer imaginar, la cultura igualitària, la que vol contribuir al coneixement, és a dir, a la igualtat social, no és –no pot ser– la que ens distreu i prou. L’art igualitari, més que un passatemps, no pot entendre’s sinó com una inversió de temps, per a ser més dignes, per a ser més lliures.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.