Un Sant Jordi que va més enllà dels llibres més venuts

“On és Manuel Baixauli?”, demana un home a Manuel Baixauli. Vol que li signi un exemplar de Cavall, atleta, ocell, novel·la amb què guanyà el premi Òmnium a la millor novel·la del 2024, un guardó que, segons l’autor, li ha permès d’allargar les vendes durant l’any, fins al dia d’avui. Són quarts de sis i l’autor ha passat tot el dia amunt i avall de Barcelona, signant. Després d’aquestes, encara haurà de passar per dues parades més: la d’Òmnium i la de la llibreria Laie. Baixauli comparteix taula amb Irene Pujadas, que signa a un ritme frenètic tant exemplars de la seva darrera novel·la, La intrusa, com del recull de contes Els desperfectes, primer llibre que va publicar i que ja va aconseguir que el seu nom ressonés internacionalment –fins i tot el The New Yorker va publicar-li un conte–, i Arià Paco, guanyador del premi Anagrama de novel·la per Teoria del joc. Més avall hi ha la parada de la Segona Perifèria, que, entre títols com El meu país estimat, Anna K. i Cançons en bell llemosí (1987-2020), regalen punts de llibres fets a mà pels fills de l’editor, Miquel Adam. Som a la cantonada del carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya i el bullici comença a ser atabalador.

El Sant Jordi a Barcelona és tan impressionant com aclaparador, i molts planifiquem la ruta pel centre evitant el forat negre que absorbeix tothom qui hi passa, perquè sortir-ne esdevé tota una odissea: la casa Batlló. “I mira que avui és dia feiner, eh?”, sento que comenten darrere meu. Sí, és dia feiner i, així i tot, aquest torna a ser un Sant Jordi de rècord. Sembla que, de fa un parell d’anys, aquesta festivitat ja no tingui aturador. Aquest vespre mateix, la Cambra del Llibre de Catalunya ha anunciat que, segons les dades provisionals del Gremi de Llibreters, s’han superat els 26 milions d’euros facturats i s’ha arribat als dos milions d’exemplars de llibres venuts. Cada any se superen les expectatives, cada any es bat el rècord, cada any hi ha més assistència, cada any hi ha més parades, cada any es venen més llibres, cada any es factura més, cada any s’amplien espais per evitar aglomeracions, cada any… Fins quan?

Sense adonar-me’n, he quedat atrapada, anxovada, asfixiada i absorbida pel forat negre, i trigo ben bé deu minuts a sortir-ne. Quan per fi puc tornar a agafar una mica d’aire, continuo la ruta baixant pel passeig de Gràcia en direcció a la plaça de Catalunya. Saludo Núria Cadenes, que amb un somriure ample em confessa que està molt emocionada de poder tornar a viure aquesta diada a Barcelona i de poder signar al costat d’autores que admira, com Maria Barbal. Veig Roser Capdevila dedicant llibres de les Tres Bessones amb “tres petons i tres abraçades”; l’editora Maria Sempere, de les Hores, em comenta que de fa una hora que no poden fer servir el datàfon perquè hi ha tanta gent que no van les dades mòbils. Em diu: “Fem tant com podem. Hi ha gent que va a buscar diners als caixers, gent que prova de fer-nos Bizum… Ens adaptem com podem.” A les sis en punt Sergi Pàmies s’aixeca de la cadira de la parada de Quaderns Crema, on signa Tres novel·les analògiques, però un senyor aconsegueix ser més ràpid que ell i li planta un exemplar davant dels nassos. “Va, firmem l’últim?”, deixa anar Pàmies mentre es deixa caure lentament altre cop a la cadira. Xavier Sala i Martín acumula un bon grapat de lectors que carreguen sota el braç el seu darrer llibre, Entre el paradís i l’apocalipsi, perquè els el dediqui. Dues senyores que fan cua m’expliquen que no es deixen perdre “cap, però cap” dels llibres que publica l’economista. També han comprat La senyora del segle de Toni Cruanyes perquè, “és clar, és que ho fa tot tan bé, en Cruanyes…”. De fet, tant Sala i Martín com Cruanyes han estat entre els llibres més venuts de no-ficció, juntament amb La passada a l’espai de Manel Vidal.

Xavier Bosch també va enfeinat dedicant la novel·la Diagonal Manhattan, que ha estat de les més venudes segons la llista provisional que ha publicat la Cambra del Llibre, compartint podi amb La catastròfica visita al zoo, de Joël Dicker, i Cor Fort, de Sílvia Soler. Cal no perdre de vista, però, que Sant Jordi és molt més que aquesta llista que, tal com el Gremi de Llibreters insisteix a dir, solament representa el 5% del total de les vendes del dia.

De fons, els Amics de les Arts, que enguany celebren vint anys de trajectòria, canten “L’home que treballa fent de gos” que es barreja entre el so de botzines de cotxe tocant el clàxon. “A qui se li acut de passar pel centre amb cotxe un dia com avui?”, exclama indignada una senyora a la seva parella. Vull acostar-me a escoltar els Amics, però és impossible, han restat enterrats sota una munió de braços alçats que aguanten mòbils que enregistren. Si més no, al matí he pogut sentir la nova cançó que ha presentat avui en directe a Catalunya Ràdio la Ludwig Band en una actuació al passeig de Gràcia.

Quan vull travessar el carrer, la vista em duu a una samarreta de color rosa pastel que porta una noia, amb unes lletres vermelles al pit que diuen: “Vols ser el meu Jordi Pujol?” No acabo d’entendre la broma, però em sembla una samarreta bastant oportuna tenint en compte que fa una setmana que es va estrenar Parenostre als cinemes. Ara, no tractava sobre la tragèdia i caiguda de la família Pujol?

Finalment arribo a l’altre costat de carrer. La llibreria Ona és plena de gom a gom. Aquest matí Iolanda Batallé m’explicava que estava molt contenta perquè té la sensació que Sant Jordi cada volta és menys un sol dia de vendes i que s’allarga durant tot el mes d’abril. Una cosa que, segons que diu, també passa amb la campanya de Nadal, que s’eixampla pel novembre i el gener. Mentre saludava efusivament Eva Comas-Arnal, autora de Mercè i Joan, Batallé també remarcava la bona salut del sector literari a Barcelona, amb una illa literària que comença a formar-se a l’Eixample dret de la ciutat, com molt bé va explicar ahir a VilaWeb en un extens reportatge Montserrat Serra. Una xarxa que s’enforteix i beneficia el sector.

Una mica més amunt, hi ha aplegades les editorials del País Valencià i les Illes: la Breu, Edicions del Bruc, Lleonard Muntaner… Aquests darrers confirmen que, enguany, ja a partir de primera hora del matí, es notava molt més moviment que els altres anys. Entre els seus llibres, han tingut una tirada especial els dos primers llibres del Wonderland Quartet, de Joyce Carol Oates, Un jardí de delícies terrenals i Gent de diners. De la Breu, un dels llibres més venuts és la novetat editorial La dolçor de viure, el recull de contes que acaba de publicar Joan Todó i que tan ben acollit ha estat per la crítica. Tornant cap al Raval, recordo que ahir el director de teatre Ferran Utzet va anunciar que obriria una petita llibreria de teatre al barri, que l’anomenaria Jàssera. Les obres del local encara no s’han acabat, però Utzet ha volgut fer-hi una jornada de portes obertes bo i aprofitant el dia d’avui. Pel camí, em perdo entre la gent que va cap a la plaça de la Universitat, on a les 19.00 comença la manifestació de Sant Jordi per la Llengua per reivindicar els drets lingüístics i l’ús públic del català. Avui és un dia de rosa, de llibres i de dracs, però també de cultura, de país i de llengua. Fa un poc menys d’un mes s’aixecaven claus per a protestar pel dret a l’habitatge, i avui s’aixequen roses per la llengua.

Una diada amb consciència de llengua

La defensa i la reivindicació del català, però, no s’ha fet palès només aquesta tarda a la manifestació. Al matí, VilaWeb ha sortit al carrer per parlar amb gent i demanar què significa la diada de Sant Jordi. La identitat nacional, la llengua i la consciència de comprar llibres en català i d’autors catalans han estat presents en moltes de les respostes. “[Sant Jordi] és per a celebrar la literatura, sobretot la literatura catalana, perquè és una diada dels Països Catalans”, deia una noia. I afegia: “Reivindicar el llibre en català, que puguem llegir en català i que es tradueixi en català. És un dia perfecte justament per a això.” “Celebrem la llengua catalana, la literatura catalana, que és fantàstica, que és plena d’obres maquíssimes”, deia una altra. “Home, per mi és la Diada de Catalunya”, responien també. Al capdavall, Sant Jordi és això: celebrar la cultura del país.

Al final del dia, quan llibreries i editorials van plegant la paradeta, rellegeixo el piulet d’un usuari de Bluesky. Diu: “Avui voldria tenir un altre cop catorze anys, voltar tot el sant dia per la ciutat i esperar que fosquegi, moment en què les roses van a un euro, per comprar-ne una per la mare.” Si pel camí de tornada a casa en trobo, en compraré un parell per a regalar-les-hi.