Maria Barbal: “La vida familiar i la vida d’escriptor a vegades són com dues vides, que no es troben gaire”

Maria Barbal (Tremp, Pallars Jussà, 1949) acaba de publicar Peripècies (Columna Edicions), que, tal com il·lustra la coberta del llibre, parla de tot allò que fa que la vida sigui travessar una maroma, en aquest cas la vida d’un escriptor. L’obra surt quan Barbal fa quaranta anys que escriu. Fem l’entrevista abans de la conferència de premsa, en una sala en penombra, on les seves respostes llueixen una franquesa que crea una intimitat poc habitual. Tot i que la novel·la no és biogràfica, sí que permet de preguntar sobre aspectes de la seva vida d’escriptora. Potser les preguntes se li fan feixugues de respondre, però s’explica amb paraules pensades i amb lluentor als ulls. És propera i no amaga els dubtes que té quan mira la vida viscuda. Ens regala aquells pensaments íntims que pots tenir quan has fet anys. Escriure és allò que volia i allò que ha fet, mentre ha passat setanta-cinc anys de vida. Una vida que insinua que podia haver estat millor, sense les tensions que implica viure i escriure.

—No pareu mai d’escriure i publicar…
—És cert, sóc activa i he estat molt activa amb l’escriptura. Després de Pedra de tartera hi ha hagut una continuïtat, que no he tallat mai d’una manera significativa. He anat escrivint, escrivint… moltes vegades escrivint i deixant-ho, com m’ha passat en aquest llibre, que havia començat el 2012 i l’he acabat ara. Per a mi, no és una mala manera de treballar, però sí, és veritat que potser he escrit massa i tot. De vegades m’ho plantejo.

—Què voleu dir quan dieu que potser heu escrit massa? Jo no ho he dit…
—De fet, crec que encara podria escriure molt més si tots els apunts que tinc els arribés a portar a terme. M’interessen moltes coses, m’impressionen moltes imatges del dia a dia. Soc molt àvida mentalment de temes, de qüestions, de petits arguments. Per tant, més aviat penso que sóc una persona que m’he de frenar per estabilitzar el que vull escriure si ha de tenir una certa extensió, un cert pes narratiu. O sigui que no sóc d’aquells que diuen: ara no tinc cap idea per a escriure.

—Ara escriviu?
—Sí, sí.

—Teniu uns hàbits d’escriptura?
—Doncs no n’he tingut gaire, perquè, és clar, durant molt temps he compartit ensenyament i escriptura. Va ser una època difícil. Només em podia dedicar a escriure a retalls de temps, vacances… Això no és gaire recomanable per a la vida normal, de cada dia. A partir del 2000, quan demano l’excedència, ja em distribueixo millor el temps i puc escriure d’una manera més normal. Però en cap cas sóc d’allò d’escriure de vuit a dotze i d’aquí no em moc. No he estat una persona gaire exigent amb mi mateixa, en aquest aspecte. Perquè em conec i sé que si em poso a escriure i tinc cinc coses properes per a resoldre en un termini molt més curt, acabaré que no escriuré bé. O sigui que és millor primer resoldre les coses i després posar-se a escriure. He anat escrivint una mica quan he pogut.

—Però deveu escriure gairebé cada dia?
—Els últims anys sí que han estat d’escriptura diària, sigui poc o molt, però abans no tant.

—A l’hora d’apuntar les idees sou ordenada? Teniu un dietari?
—També els últims anys he descobert les llibretes [riu], i em van bastant bé. Tot i que a casa faig servir també paperets, que després de vegades volen, es perden.

—El llibre presenta la dicotomia entre la vida d’escriptor i la persona. Escriviu descrivint el protagonista: “La seva mania de captar-ho tot per poder escriure a la vida real li fa nosa.” Heu sentit aquesta sensació?
—D’alguna manera, sí, aquesta capacitat de fabulació que de vegades et serveix per a pensar en un probable conte, en la vida real trobo que m’és molt desfavorable. M’espero, per exemple, en una visita del metge i començo a fabular. Tot allò que he fabulat m’ha fet passar una mala estona, que me la podia haver estalviat. Aquesta repartició de la persona en un element vital purament i l’escriptor, trobo que pot crear conflictes, no a tothom. La vida familiar i la vida d’escriptor també pot crear dificultats. De vegades poden ser xiques, de vegades poden ser immenses i que et col·lapsin, que et facin sentir culpa. Com si visquessis dues vides que sí que es poden trobar, però no es troben gaire. D’alguna manera hi ha una tensió.

—Ho heu patit això?
—Sí, ho he patit molt, a la meva ordenada manera. Jo, més aviat, intento controlar les coses perquè no es tensin ni esclatin. I llavors, com que han estat bastants anys de compartir l’escriptura amb la vida, amb la família, amb els amics, amb els problemes, he procurat sempre supeditar l’escriptura als problemes importants. Per tant, ja no ho deixava esclatar, deia: ara no toca escriure, però el conflicte es mantenia. Ara, mirant-ho amb retrospectiva, perquè ja estic en una edat per a mirar cap enrere, penso que l’escriptura, en certa manera, m’ha fet retallar possibilitats que hauria pogut explorar amb persones properes. Tinc aquesta sensació, que no sé si és veritat. Però sí que ara penso que sí que hagués estat més lliure i no tan pendent d’acabar un llibre o de començar-lo potser les coses haurien pogut anar d’una altra manera, és a dir, millor. Som aquí.

—Crec que ara deixareu els lectors una mica encongits. La gent, també, a vegades, projectem coses a les persones públiques que no són reals. Això també us ha condicionat? Us n’heu protegit?
—Sí, en certa manera, jo vinc d’un silenci antic i molt llarg. M’ha sortit així…

—…

—Jo vinc d’una situació molt realista, arribo a la literatura per necessitat. No hi arribo per convicció, dient: jo vull ser escriptora, perquè és una cosa que m’agrada molt o m’agrada molt llegir, que era veritat. Escric la primera novel·la perquè necessito escriure-la, ho necessito. Allò ho he de treure, ho he d’explicar, ho he de fer conèixer. No és racional. Això sí que m’ha protegit, crec. També la meva manera de ser. Ara, després de quaranta anys, penso que la vanitat és alguna cosa que algunes persones poden manifestar molt clarament però que tu pots tenir-la interioritzada sense que t’hagi afectat en el dia a dia. És a dir, que t’hagis acabat creient, potser, que ho fas bé –parlo de vanitat en aquest sentit– perquè t’ho han dit i tens tendència a creure el que et diuen. Això t’afecta relativament, molt relativament. I jo penso que quan tu creus que d’alguna manera fas coses que els altres no fan te’n separes, dels altres. Jo el que més desitjo és estar amb la gent que estimo, que aprecio, que valoro, amb qui tinc relacions de feina, d’amistat i de tot això. A mi no m’agrada estar fora.

—La gent a vegades ja situa els escriptors, d’entrada, fora de la normalitat, no?
—Sí, això és veritat. És qüestió, si és possible, de posar-ho de seguida en clar.

—En la novel·la també surt la qüestió que a vegades sembla que interessa més la persona que escriu que no allò que escriu.
—D’alguna manera aquesta facilitat per a rebre notícies, per a comunicar-nos, per a estar presents fa que es creï més aquesta necessitat d’una figura, més que interessar-se realment, en aquest cas, per la lectura del llibre que ha publicat. Jo sí que ho penso, això, i fins i tot té un efecte que és molt negatiu per a mi, almenys. Hi ha gent que escriu o vol escriure i es pensa que tu tens la vareta màgica. Que llegiràs el seu llibre i li diràs tu ets bo, pots publicar. Això és una dificultat molt gran perquè a vegades pots llegir el que et porta una persona i li pots dir què en penses i et quedes tranquil. Però, de fa un temps t’adones que la gent espera molt més, gairebé que donis la benedicció i que diguis: jo ara et posaré a la meva xarxa i diré que ets molt bo i tot això. I això que jo no tinc xarxes, i així i tot tinc demanda.

—Una altra situació que descriviu a Peripècies és que l’escriptor acaba fent de tot menys escriure. Fa programes de tele, articles, conferències, crítica…
—Una cosa és ser escriptor i una altra és fer d’escriptor. Jo ara, en aquest moment, contestant a aquesta entrevista, faig d’escriptora, però això no es pot separar de cap manera. Per a mi, com més possibilitats tens de ser escriptor i escriure, millor. Si jo abans no hagués estat professora de batxillerat, no hagués fet unes oposicions, no hagués tingut una feina d’aquelles segures, que se’n diu, fins a l’any 2000, no m’hauria pogut permetre d’escriure tan tranquil·lament. L’Anton, el personatge de la novel·la, es troba que escriu novel·les, però necessita escriure articles, va als clubs de lectura, presenta altres llibres, etcètera… Aquest fer d’escriptor de vegades es menja l’escriptor.

—Fer aquesta entrevista és fer d’escriptora… Respondre les mateixes preguntes, tot això que feu en la promoció d’un llibre també deu ser pesat?
—Sí, sí, per a mi és pesat. I de fet, una roda de premsa com la que faré ara em sona com un examen oral. D’un en un és més amable, perquè és sobre un personatge, l’Anton, que no sóc jo.

—Heu fet que el vostre personatge tingui una primera obra amb molt d’èxit. Això no farà que preguntem molt sobre el vostre cas i l’èxit fabulós de Pedra de tartera?
—Sí, ho sé.

—Teniu més sort que ell, perquè heu tingut una trajectòria molt llarga i reconeguda, però el gran pes de la primera obra us ha marcat molt. Posant-ho us heu exposat?
—És veritat que comença així, però no ho he fet per retratar el que vaig viure jo, sinó per què és un fet que de vegades passa, més del que la gent es pensa. Llavors, el que és difícil, que això m’ho va dir algú, és mantenir-se. O sigui, que a mesura que tu vas escrivint, reincidint, que ha estat clarament el meu cas, puguis anar endavant amb alts i baixos, que de vegades són bruscos, perquè realment vols fer allò. Sents que ets escriptora, vols escriure i vols continuar, encara que les novel·les, per exemple, més treballades siguin les menys valorades.

—Això fa mal?
—Una mica, sí, que es vagi repetint que ho vas fer molt bé, et deixa al descobert del que estàs fent i podries arribar a pensar: bé, si només hagués fet aquella novel·la, molt millor. A vegades, ha passat que alguna novel·la que a mi m’ha semblat que estava bé –i que hi havia treballat molt de temps, amb ganes, il·lusió i amb dificultats– et diuen que és incomparable! El que et puc dir és que jo, a partir d’un moment, vaig saber que mai més tornaria a tenir un èxit com Pedra de tartera.

—Quina novel·la és la vostra preferida?
—Jo no tinc cap novel·la preferida, realment. Pedra de tartera, a part que allò necessitava escriure-ho personalment, em va fer escriptora. Em va donar la confiança de dir: tu continua, ja veurem.

—Em sembla que ara se us reconeix la trajectòria.
—Ara és el moment de fer balanç abans d’acabar. És normal.

—Sembla que escriureu molt abans d’acabar.
—No ho sé. Tot i que tinc moltes idees, no ho tinc tan clar. Tu ho has dit abans, crec que he estat una escriptora molt afortunada, i això que se m’ha reconegut la trajectòria, no solament ara, sinó entremig també. I, per tant, no tinc una novel·la clarament preferida perquè cada novel·la ha estat una mica una història. Aquesta et dóna això, l’altra et pren alguna cosa, l’altra creus tu que es mereixia més i no ho ha tingut, però penses: bé, vés a saber… Potser d’aquí a uns anys aquest tema tindrà més interès. O qüestions així, no?

—Teniu una gran transversalitat en temes. Tot això ve d’aquesta vostra curiositat?
—Soc molt tafanera, això ja m’ho deia una tieta meva quan era xica.

—També els editors són protagonistes de la novel·la. No sé si me’n voldreu parlar, dels vostres editors?
—Jo penso que he tingut sort. L’editor de la novel·la no m’ha tocat a mi. El fet que sigui un home l’escriptor i un home l’editor també condiciona bastant els fets. D’entrada em vaig voler separar bastant del personatge. Passa que hi ha coses, hi ha reflexions, hi ha fets que, alguns, els he viscut o els he viscut en un tant per cent.

—El fet de ser dona us ha condicionat molt?
—Molt, no. I de cara als editors, no gaire. Penso que de vegades potser m’ha afavorit. Després hi ha altres camps en què potser no m’ha afavorit. Recordo durant una època haver-ne parlat amb la Isabel-Clara Simó, que a l’hora de comentar els nostres llibres ens queien unes garrotades bastant fortes. Vèiem que a les dones ens tocava més. Crec que no era una il·lusió. Érem bastants escriptores que ho notàvem. Sobretot, això va passar durant una època.

—En un moment, el protagonista de la novel·la se sorprèn que la crítica pugui arribar a ser tant contra la persona i no contra l’obra. Això us ha passat?
—Sí, a veure, si vols tu, no d’una manera directa. Hi ha crítiques que et fan pensar: però què diu? M’està insultant, però a mi com a persona, no diu coses de la novel·la. Això ho podria demostrar. Però no ho faré.

—Abans d’aquest llibre heu publicat un gran volum de contes…
—Aquest llibre l’agraeixo molt perquè alguns contes estaven dispersos en uns quants llibres, però també n’hi havia molts que s’havien publicat en revistes i publicacions que ja no existien. També n’hi ha de nous. És una cosa que em va fer molta mandra quan me la van proposar, però després m’ha fet molta il·lusió que estiguin recollits i organitzats per temes.

—Ara teniu setanta-cinc anys. Ser gran té avantatges?
—Sens dubte que n’hi ha. Ara m’ho agafo molt millor tot plegat.