Una lectura superficial d’una tragèdia col·lectiva

El film Parenostre, dirigit per Manuel Huerga, produït per Minoria Absoluta i Lastor Media i amb guió de Toni Soler, s’estrena avui als cinemes. Té tots els números de la rifa per a rebre de valent per una cosa i la contrària. Rebrà, previsiblement, perquè emblanqueix la figura del president Jordi Pujol, i rebrà perquè en retrata l’ombra de la corrupció, l’ensulsiada moral. El sol anunci de l’estrena ja ha suscitat retrets de banda i banda. La flaca del film, tanmateix, no és ni l’una cosa ni l’altra, sinó que li manca gosadia per a construir una versió pròpia de la història. Se li nota pertot arreu que mira d’evitar l’acusació de film opositor i la de film partidari, i el guió ho resol amb la recerca d’un equilibri matemàtic que el condemna a una lectura superficial. I la història de Pujol no ho és gens, de superficial.

Cal reconèixer a Huerga i a Soler una gosadia prèvia: la de fer un film sobre Pujol. El procés, el cas Pujol o el cas Palau són matèria artística de primer ordre i, en canvi, en aquest país, el cinema polític sobre la història recent –més enllà de la guerra i de la dictadura– ha travessat fins ara un desert àrid difícil de justificar. Fer ficció de les històries que han sacsejat l’ètica nacional té un punt de valentia innegable. A una cultura viva li val més d’explicar-se constantment per mitjà de l’art. És un error veure com una debilitat o una autoflagel·lació que els catalans fem films sobre els Pujol perquè els espanyols no en fan sobre les corrupteles del PP i el PSOE –excepció feta de L’home de les mil cares, del 2016, sobre el cas Roldán. 

El problema de Parenostre és que, una volta presa la decisió de llançar-se a la piscina, s’hi llança amb flotador. S’endinsa en una qüestió espinosa i apassionant però no s’arrisca; furga en una ferida que encara és ben oberta –amb tot el dret de fer-ho–, però espera sortir-ne sa i estalvi. Mira de cenyir-se a les escenes conegudes o imaginades per tothom, però té poc atreviment per a imaginar-se’n de noves i per a inventar-se’n. La morbositat d’imaginar-te com devia ser aquell dinar a can Pujol en què es va prendre la decisió se sadolla, simplement, quan veus els actors que interpreten els personatges reals, però les converses no tenen gaire profunditat, són una crossa sovint robòtica per a fer avançar la trama. Hi ha una tendència precipitada a la metàfora fàcil, a la referència habitual –la suadíssima llegenda de l’ascens al Tagamanent, el president que no du mai a sobre diners en efectiu.

El contrapès de tot això és Josep Maria Pou, que fa una interpretació memorable del president Pujol. Pou aconsegueix una fita complicadíssima: encarnar un home que resulta extraordinàriament familiar per a qualsevol espectador i, sense assemblar-s’hi gens ni mica, fer-lo creïble de bon començament. Hi ha molt d’ofici en l’operació: l’actor, que va explicar a VilaWeb que s’havia inspirat en el rei Lear per a connectar amb la tragèdia pujoliana, captura amb molta traça l’ànima del president. La solitud dels ulls, el cansament de la gestualitat, la fragilitat del gest de les mans. Pou és esplèndid i, d’una manera semblant, Carme Sansa també broda el paper de Marta Ferrusola –la duresa casolana, la fermesa del caràcter. El problema és un deix d’artificiositat en el guió. Per exemple, costa d’imaginar que Pujol cometés la frivolitat de dir, en un moment tan greu i tan íntimament devastador com el de decidir de confessar: “Ara farem el que toca.”

La dificultat de narrar Pujol s’assembla molt a la dificultat que ell mateix troba, a la vida real, per a justificar-se. L’única manera de fer-ho de debò és abordant a fons el conflicte nacional i l’impacte psicològic que ha tingut, per a ell i per a tothom. L’única manera és explicant com la cultura política d’aquest país va fer dels catalans un poble “habituat a viure en un clima resclosit i per sota de les seves possibilitats” –per a emprar els mots de Pujol mateix quan era a la presó–, i com el president va normalitzar la doble moral perquè havia assumit alhora la derrota política i la manca de llibertat. El teatre familiar era una ramificació del teatre polític, i no pas a l’inrevés. Pujol, que no és un lladregot com n’hi ha que pretenen, tan solament pot justificar la deixa si és per a protegir-se, però, per a fer-ho, ha d’explicar políticament de què s’havia de protegir.

Un film biogràfic que enfoca el moment concret de la caiguda pública de Pujol difícilment podrà superar la superficialitat d’un documentari sobre la confessió o sobre l’operació Catalunya. El drama familiar dels Pujol és un retall de la història moderna del país, i aquesta història, a Parenostre, no té prou centralitat. El cas Pujol no és un cas personal: és una tragèdia col·lectiva que es mereix els 314 minuts de Novecento.