Poder, domini i violència: un poc d’Arendt per a entendre on anem

Cal, novament, un colp gran, una proposta ambiciosa i audaç per a prendre el poder i exercir-lo

Vicent Partal
13.12.2020 - 20:50
Actualització: 13.12.2020 - 21:50
VilaWeb
Una urna del Primer d'Octubre al parlament, durant la proclamació de la independència. Foto: Albert Salamé

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Lleonard Muntaner Editor ha publicat fa poc un volum molt interessant de texts de Hannah Arendt, que contenen dos ensenyaments apropiats per a analitzar la situació del nostre país i allò que hem de fer en el futur immediat. És Participar del món, llibre que recull el conjunt d’articles que Arendt va escriure per a la revista Aufbau, tan bon punt arribà als Estats Units, enmig de la Guerra Mundial.

Arendt, segurament la filòsofa més influent del segle XX, s’hi expressa clarament com una sionista militant i exposa dubtes i qüestions sobre quina seria la millor manera d’arribar a la creació d’un estat per als jueus i quina relació hauria de tenir amb els altres estats. Tot això, com és fàcil d’entendre, ho escriu de manera directa i sense contemplacions, essent com és en ple combat contra els nazis i amb el rerefons dels rumors i les notícies dels camps d’extermini.

Per a nosaltres, hi ha dues observacions que es repeteixen en el llibre i que crec que ens poden ajudar a entendre el moment actual. La primera, la fa quan defensa la creació d’un exèrcit de jueus per a lluitar contra Hitler i la segona, quan estableix la diferència entre poder i violència, un dels seus grans temes, que anys després desenvolupà magistralment. Aquesta darrera em sembla particularment important en relació amb el significat i el mandat que va emergir del Primer d’Octubre.

Arendt, tal com remarca al pròleg la professora Stefania Fantauzzi, farà durant la seua vida un intens treball per a entendre la relació entre la violència, el poder, la política i l’àmbit de l’acció. I, remant contra corrent de la tradició occidental, formularà finalment en Sobre la violència una hipòtesi molt interessant vista d’avui estant. “El poder i la violència són contraris –diu–. Allà on l’un domina absolutament, l’altre hi és absent. La violència apareix allà on el poder es troba en risc, però, lliurada al seu propi curs, conclou amb la desaparició del poder. […] La violència pot destruir el poder, però és del tot incapaç de crear-lo.”

Com conquerir el poder?

Enmig de l’actual bifurcació de l’independentisme, crec que el bloc per la ruptura té unes dificultats conceptuals evidents, que va aclarint amb fermesa, però segurament massa lentament per a aquella part de la població que reclama accions immediates. La principal, sens dubte, és entendre com ha de conquerir el poder si Espanya ha deixat clar que no pensa actuar com un estat democràtic. La proposta d’anar de la llei a la llei era coherent i molt ben treballada, però si Espanya no accepta que pot haver-hi una resolució democràtica del conflicte nacional català i Europa no fa res per resoldre aquesta anomalia, és evident que aquella proposta no reeixirà. Com no va reeixir el 2017. I com que ni Espanya ni Europa no canviaran, ara cal formular el conflicte en uns altres termes, que, sense remei, impliquen qüestionar el poder espanyol i proposar l’existència d’un poder alternatiu que s’hi ha d’enfrontar i que l’ha de derrotar –i ací és clau la famosa qüestió, sovint massa banalitzada, del control del territori.

Però Arendt potser ens dóna una clau en aquesta manera seua d’entendre el poder i la violència. La pregunta seria: el Primer d’Octubre qui va tenir el poder? El va tenir Espanya o el va tenir Catalunya? Per mi la resposta és indiscutible: el poder, aquell dia, el tenia Catalunya, el va exercir Catalunya.

I si esteu d’acord en això, ara torneu a llegir Arendt i assaboriu la frase amb la distància dels tres anys passats: “La violència apareix allà on el poder es troba en risc, però, lliurada al seu propi curs, conclou amb la desaparició del poder.” Com a constatació de tot això que passa a Espanya, de la terrible crisi institucional en què es troba immergida. I, quant a nosaltres: “Allà on l’un [el poder] domina absolutament, l’altre [la violència] hi és absent”.

Podem entendre, doncs, que el poder no necessàriament és violència –que ho pot ser, alerta, car la violència és sempre instrumental–, però que sens dubte el poder sempre ha de ser domini. I el Primer d’Octubre l’independentisme va dominar, va dominar l’acció, va dominar el carrer, va dominar el relat, ho va dominar tot i per això va poder exercir el poder. Sense necessitat ni tan sols d’exercir la violència. De manera que ara la gran qüestió és identificar com i què, i on, l’independentisme ha de dominar, ha de tenir el poder, per a forçar la solució democràtica del conflicte.

Un colp audaç, gran

Sobre això, hi ha una segona resposta, parcial però molt il·lustrativa, que trobem també en aquest llibre.

Un seguit d’articles són consagrats a la idea de la creació d’un exèrcit jueu per a lluitar contra Hitler. Arendt considera que si hi ha jueus lluitant contra el règim nazi a l’exèrcit soviètic, a la resistència francesa, a Palestina, als guetos de Polònia o a l’exèrcit dels Estats Units, el pas que caldria fer, del punt de vista de “reforçar l’autoconsciència” i de “fer veure als que estan francament desesperats que no som tan diferents de la resta, que nosaltres també fem política”, és crear un exèrcit jueu. D’un exèrcit jueu que lluitàs com a tal, com a jueu, contra Hitler. Per una raó de molt de pes, que avui hauria de ser molt ben entesa pels catalans: “Només et pots defensar en qualitat d’allò per què ets atacat.” Quina gran frase! I quina gran explicació, tot seguit: “Un individu que és atacat com a jueu no pot defensar-se com a anglès o francès. En aquest cas el món sencer podria arribar a la conclusió que no s’està defensant.” I encara: “De la mateixa manera que en la vida de les persones l’obsessió per un individu erosiona i arruïna l’amistat, en política la identificació incondicional de la pròpia causa amb la causa de l’altre erosiona i arruïna una aliança.”

Què entenc jo, doncs, com a experiència que podem aprofitar? En primer lloc, llegint Arendt trobe un ensenyament que es pot adreçar, en la bifurcació actual de l’independentisme, als reformistes, als partidaris de l’aliança amb el PSOE: si ens ataquen com a independentistes, com a catalans, ens hem de defensar com a independentistes, com a catalans, no, per exemple, com a perseguits per una justícia massa franquista contra la voluntat del govern de Pedro Sánchez. En cas contrari, “el món sencer podria arribar a la conclusió que no ens estem defensant” i la identificació incondicional amb la causa de l’altre arruïnaria fins i tot la possible aliança que els reformistes diuen que cerquen.

I un segon ensenyament, molt més important i decisiu, que es pot adreçar als rupturistes. Hem de ser conscients que allò que vam fer el Primer d’Octubre va ser exercir el poder, això que paradoxalment ara ens sembla tan difícil de fer, gairebé impossible, i que tantes discussions origina. Per tant, hem de trobar la manera de tornar-ho a fer per “reforçar l’autoconsciència” i per “fer veure als qui estan francament desesperats que no som tan diferents de la resta, que nosaltres també fem política”. I per això hem d’identificar una maniobra gran, a l’altura d’allò que en aquell moment per a Arendt era la creació d’un exèrcit jueu. Cal un colp gran, una proposta ambiciosa i audaç. I en aquesta línia el gener del 2019 vaig proposar tres opcions sobre això mateix que no solament crec que continuen essent vàlides sinó que estic convençut que han anat aclarint-se i que avui comencen a aparèixer gairebé com a naturals, després de tot això que ha passat enguany.

 

PS1. El debat que suscita Arendt és universal i crec, per això, que no s’hauria de desqualificar de manera matussera a partir de la nostra perspectiva d’avui i en vista d’allò que és l’actual estat d’Israel i el seu govern. Ens equivocaríem de debat.

PS2. Sobre això, una prova. Quan s’intenta una primera reunió per a mirar de crear aquest exèrcit jueu, els organitzadors fan una crida que estic segur que molts entendríeu i subscriuríeu si es fes ací. Perquè criden a participar-hi “aquells que no es veuen tan sols com a víctimes accidentals d’una catàstrofe, sinó que també se senten responsables del futur del poble; aquells que estan convençuts del fracàs de les ideologies corrents i estan disposats a reflexionar sobre la refundació teòrica de la política; aquells que saben que la lluita per la llibertat no es pot deixar a les mans de notables ni de partidaris de la revolució mundial, sinó que ha de ser realitzada per simples persones que aspiren a la llibertat de la nació, i aquells que estan en disposició de respondre per allò que consideren correcte”. No us hi sentiu identificats?

PS3. Fa temps que escric articles editorials a partir d’idees d’altri, que intente aterrar a la nostra realitat. Comença a semblar una sèrie:

–”Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre

–”Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme

–”Un poc de Finkielkraut, per a entendre els Verds i l’aversió als esdeveniments inclassificables

i ara “Poder i violència: un poc d’Arendt per a entendre on anem”

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
13.12.2020  ·  22:07

M’ha agradat aquella idea de que la lluita per la llibertat no es pot deixar a les mans de notables i de lluitadors per la revolució mundial. Diguem que la lluita per la llibertat no es pot deixar només als altres. Cadascú hem de fer allò que puguem, en aquesta lluita. Perquè la llibertat és massa important com per a deixar-la en mans alienes. La llibertat de tots és també la pròpia llibertat.

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
13.12.2020  ·  22:39

VIOLÈNCIA O PODER:
Què és prioritari, allò primer i principal per assolir la independència:
Vint mil mossos d’esquadra a les ordres del govern català disposats a defensar la democràcia davant d’Espanya?
O…
Mil jutges que reconeguin les lleis de la nova República Independent de Catalunya i les apliquin?

jaume vall
jaume vall
13.12.2020  ·  22:41

Com que el que tenia en ment en llegir l’editorial es referia a mantenir la confrontació amb “cops mantinguts però petits”, i aquest no és el tema, i posaria aigua al vi del contundentment encertat editorial, em paro aquí.
Magnifíca aportació teòrica, arqueologia intel·lectual, que requereix més aviat que tard, activistes que posin fil a l’agulla de les idees que s’han exposat en recordar la història. Ara ens calen líders amb empatia, humilitat i coratge (Antònims de capataços autistes, vanitosos i acovardits). En tenim ? Els votem?

Valeri Serret
Valeri Serret
13.12.2020  ·  22:53

Fa força anys que llegeixo Arendt, i, efectivament, em vaig identificar amb el seu pas a definir-se com a jueva, políticament, en entendre que la seva vida estava en qüestió. I ho estava precisament per ser jueva, específicament. Sense aquesta reflexió, ella mai hauria escrit anys després sobre l’Obra i la seva perdurabilitat com aquell element més específic de la continuïtat que defineix la vida humana. Uns quants mesos abans de l’1-O, sense endevinar que seriem gairebé tres millions els que sortiríem al carrer per votar, vaig escriure un tuit que deia:
“Segons Hanna Arendt, l’1-O és un artefacte polític de gran potència, crea accions i significats irreversibles, immunes a la negació”. I així va ser. Aquella data marca una experiència en les nostres vides que té unes característiques políticament úniques: l’objectiu va ser plenament la llibertat del país, sense cap altra mediació que li roba el seu més pregon sentit. Aquells fets es reproduiran altre cop i altre cop. No sabem encara com, però l’impuls que vàrem viure no desapareixerà.

Francesc Xavier Bueno
Francesc Xavier Bueno
13.12.2020  ·  23:03

El Primer d’octubre de 2017 a migdia Catalunya tenia el poder absolut, és cert: les tropes d’assalt espanyoles estaven exhaustes, desbordades, ja inoperatives i amb una clara convicció de derrota (eren molt poquets, no eran els famosos 8000, eran no arribava a només 3000 operatius per 7,5 M de catalans i molt concentrats en un únic punt, molt lluny de moltes comarques). No hi havien tropes d’assalt de refresc de cap tipus a la vora. No hi havia tropes  de reserva operatives a prop ni plans de contingència i no hi havia el gruix de l’exercit espanyol (tots: GC / PN / FFAA) ni remotament en posició de prendre ràpidament el territori efectivament.
I el Govern espanyol noquejat i literlament superat i les tropes inoperatives i derrotades ( tots en aquell moment avergonyits internacionalment: inactius).
 Això va durar fins dimarts 3 al vespre: 48h llargues per declarar la independència sense oposició real coercitiva (amb tropes espanyoles amb armes redreçant la situació per la força).
Tanmateix el Govern català no va fer res i és va perdre la oportunitat d’arriar la bandera del Regne  d’Espanya, posar la de la República catalana, proclamar la República catalana urbi et orbe i després aguantar dos o tres dies el Govern Republicà  a les comarques de Girona tot esperant algun que altre reconeixement internacional (molt més real del que us podeu imaginar).
Al cap d’uns dies les forces espanyoles haurien  reprès per la força i amb algun mort pel mig l’absolut control del País i el Govern Republicà  (ja no de la Generalitateta) en ple s’hauria d’haver exiliat. Tot previsible.
Qualsevol pot copsar que aquesta via era la única enraonada, dolorosa ( pels morts) però a la llarga victoriosa: amb un parell de reconeixements ja ets subjecte de dret públic internacional -i després ve un llarguíssim període de Govern legítim de la República de Catalunya a l’exili.
La finestra va estar oberta poc més de 48h però no és va aprofitar i a la nit del 3 el Rei D’Espanya va guanyar la partida nacional i internacional.  Al cap de poc (2/3 dies més, cap al 5/6 octubre) les forces d’ocupació ja s’havien refet i els plans d’enviament de més tropes d’assalt, tropes de reserva i el gruix en ple de tota la tropa regular ja estava en marxa: No va caldre, el Govern català va restar inactiu i és va malbaratar el temps d’or.
Ningú del Govern no va pensar i si ho va fer li va mancar la determinació d’aprofitar aquelles 48h.
Tenim excel·lents profesionals i acadèmics al País en molts camps, però no tenim professionals ni acadèmics militars ni diplomàtics ni de judicatura ni d’hisenda ni d’alta administració, etc. que hagin passat per alguna de les grans escoles del món (les anglosaxones militars, la francesa i anglesa diplomàtica, la d’administració francesa, les escoles intel·ligència jueva o rusa, etc.)
Resultat: tots a presó o exili tenint bones cartes a la mà.  No cal ser molt intel·ligent a la vida: cal ofici i determinació, res més.
Les regles del món són les mateixes de fa segles.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
13.12.2020  ·  23:15

Crec que vam ser ocupats amb violència colonial el 1907 / 1914; també desproveïts de les NOSTRES LLEIS amb violència i des d’aquella data l’estat té un control ABSOLUT sobre els països catalans.

Des d’aquella data som una nació conquerida per la violència absoluta. Una violència que ja no necessita el poder perquè el poder espanyol ES VIOLENCIA PURA.

Ara, segurament és veritat que els que ajuden a el govern de l’imperi espanyol van identificant Catalunya amb Espanya i, per tant, fan com si els Països Catalans no existissin.

No veig massa clar que on només hi ha violència no hi pugui haver UN MONSTRUÓS poder.

Joan Benet
Joan Benet
13.12.2020  ·  23:26

A mi no em semblaria mala idea tornar a convocar el referèndum de l’1 d’Octubre un altre cop.
Ja sé que ja vam votar i vam guanyar i que el que cal és implementar el resultat. Però no sembla que estem en disposició de fer-ho.
I veient que ha estat el nostre moment àlgid i el pitjor tràngol pels espanyols, no veig que podriem perdre. Com reaccionarien?
Crec que nosaltres només l’hauríem de convocar i fer tots els passos necessaris per fer-lo efectiu i deixar que ells l’anessin cagant i ensorrant-se en el descrèdit.
Mai els hem aconseguit possar tant contra les cordes… Potser ho hauríem de tornar a fer…

Josep Gualló
Josep Gualló
13.12.2020  ·  23:43

MAI HE LLEGIT RES D’ARENDT, I LES SEVES TESIS SÓN NOVES PER MI

Es fa difícil no deixar-se influir per el que és avui Israel i el seu govern. Ho hem de fer mirant la lògica de les teories i pensant que es poden aplicar sense arribar a un resultat idèntic al seu. L’entorn que els condiciona a ells es molt diferent del que ens condiciona a nosaltres.

Tots els que vam viure la intensitat del 1-O, sabem que vam tenir el poder a les mans i que Espanya no el tenia. Fins el dia que estava previst proclamar la República Catalana Independent. La vam proclamar i acte seguit vam aplaçar l’aplicació fins el moment adequat
.
Aquell dia 27 vam perdre el poder i no l’hem recuperat.

També “ara” sabem tots perquè va passar aquest desastre, tot i que molts mai han volgut ni mai voldran reconèixer-ho. ERC va cometre un delicte d’alta traïció que va impedir acabar la feina.

Amb l’experiència viscuda, estudiant molt be el conjunt d’estratègies a seguir “I sobretot” no confonent la transversalitat amb admetre traïdors a les nostres files, si no defallint mai, tenim la victoria a tocar.

Miquel Amorós
Miquel Amorós
13.12.2020  ·  23:52

Anna Arendt era una periodista enviada pel New Yorker a cobrir el judici del criminal nazi Adolf Eichmann a Jerusalem, que va ser responsable de la mort de milers de jueus en l’Holocaust.
En el judici va quedar sobtada perquè es va trobar que Eichmann ho va fer, no per odi al jueus ni perquè fos cap boig, sinó perquè complia ordres i volia fer una feina ben feta.
Això va portar Arendt a escriure anys mes tard el seu llibre sobre “La banalitat del mal”. Un mal que es pot fer de manera irreflexiva o per por anar contracorrent. Un mal burocràtic i irreflexiu que queda facilitat per la deshumanització de l’adversari.
I crec que l’odi contra els catalans que pateix molta part d’Espanya es creat interessadament per un poder que viu agafat a la mamella de Catalunya i que no pot viure sense ella.
Aquest verí és inoculat a la gent corrent que crida el “aporellos”, banalitzant el mal.
Quan sents parlar en Cuixart, no només de Catalunya, sinó de les injustícies en general, com la política d’immigració d’Europa i les desigualtats existents al nostre país, així com de la cultura com antídot contra els feixistes, tal com ho va fer en el judici, te n’adones que, en realitat, va contra d’aquests nuclis benestants, tant de Madrid como d’aquí i de tot arreu, que són els responsables d’aquesta deshumanització. No només dels catalans sinó també dels immigrants i de la gent empobrida.
Aquesta és la política d’eixamplar la base i no la que practiquen els pactistes que aguanten el poder d’aquesta minoria rica.
Per aquesta raó, crec que en Jordi Cuixart és un autèntic revolucionari i l’estat espanyol l’hauria de considerar més perillós que en Puigdemont, perquè el seu discurs és d’unitat. No només dels independentistes sinó també de tothom que no sigui membre d’aquesta classe benestant.
Senyor Partal, aquesta són els líders que necessitem i aquest és el discurs, per a mí.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
14.12.2020  ·  01:16

Bé Vicent, una altra passa !

1. Com he escrit manta vegades, el dia d’abans i l’1 d’octubre una bona colla de valencians érem a Reus (Baix Camp) veníem d’alçar ànims i reforçar la moral d’algunes taules de votació a Alcanar (Montsià).

A Reus (gent del Camp, gent del llamp! ), recorde les forces d’ocupació apostades a l’hotel Gaudí, que fa cantonada, des d’on ens sojaven des de les finestres de les habitacions la gernació de joia i victòria que hi circulava amunt i avall de la ronda.

Una vegada van intentar entrar al col·legi que hi havia una mica més avall, camí del mercat, i els vam barrar el pas.

Se’m va quedar una idea ben ancorada al cervell: “i si haguérem actuat com diu…..”Fuenteovejuna, todos a una !” ?

En l’obra de teatre d’aquell INQUISIDOR, COPIADOR MITJANÇANT TRADUCCIONS I INTRODUCTOR de les primeres tertúlies literàries en castellà a València que fou F. Lope de Vega, hi havia la nostra “resposta”…doncs, no hi hauria hagut “culpable identificable”. Ho haguérem estats TOTS.

EL PODER.

2. “La Queency: “Ens falten victòries”
Retrats de la generació covid-19, els joves que comencen el seu projecte vital en plena pandèmia”

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-queency-victories/

” ‘Sóc el Pussy Roig dels Països Catalans. Ha!’ Això és d’una cançó meva. Pussy es fa servir molt. Sóc independentista i crec en els Països Catalans. ‘Tu vols pussy. Jo el tinc d’oferta’.

Açò dels Països Catalans és una realitat experimentable i trepitjable o el “Misteri-dogma de la Santíssima Trinitat” en què es “creu” malgrat que “s’hi veu”?

i 3. Andreu Barnils, no és fill de son pare, En Ramon:

https://www.vilaweb.cat/noticies/castig-electoral/

Amb el pare sempre vam estar d’acord a fer el màxim de dany possible contra l’estat ocupant español. Fins i tot recorde un article a El Temps, lloava les excel·lències d’un moniato de campionat com En Duran i Lleida per a colpejar En Jordi Pujol.

Avui, ahir per al lector, n’Andreu juga a barrejar opcions diverses. Ton pare, rei, se la jugava, caiguera qui caiguera.
T’hi poses de cara o de cul, allò que més perculitza el poder español vehiculat per la violència és concretar eixa tisora que conforma lla fulla del MHP Carles Puigdemont+ Clara Ponsatí+Toni Comín+Txell Serret+ Puig+ Valtonyc+Jami+Resina+Boix+Abat Ninet+ etc…i si volen afegir-s’hi les helvètiques Rovira i Gabriel si estan per anar acabant amb “sa dolor” que diria l’Ausiàs Marc.

I l’altra fulla de tall, la de l’interior començat per Laura Borràs+Joan Canadell+R. Tremosa+Campedrós+Puigneró+ Jaume Alonso-Cuevillas+ (Calvet que hi haurà d’espitjar…) a partir d’ací posaria els noms d’esquerres agombolats al voltant dels Josep Andreu+Josep Guia+ Germà Bel+ etc.

Aqueixos són els dos “talls” que tallaran el nuc gordià al que estem nugats.

Quan els comentaristes del 3r article comenten de deixar de votar, comprenc, que no han entès aquesta guerra de descolonització que anem a guanyar.

PS-1: Quan he vist Albert Batet en el “grupet”, Laura Borràs, he començat a creure que no hi ha suficient depuració “convergentisticounionista”.

S’ha de votar per a guanyar i fer el màxim de forat a l’enemic. La resta de candidatures són per a perllongar el dolor de la nostra “bona gent”
tot fent-li el cul gros a españa.

PS-2: Josep-Lluís ací i a la Xina Popular: vol un país de “bones persones” amb un escorament cap a la “bona gent del Principat” doncs “blaveja” un poquet.

https://www.naciodigital.cat/opinio/22450/pais-bones-persones

Doncs, servidor que ha recorregut un bon feix de països del món, sempre ha trobat “bona gent” a tot arreu. Ací, al Japó, a EUA, etc…sempre he tingut un bon karma. Per al país de Carod-Rovira, que és el meu vull “gent normal”, que quan algú li trepitja l’ull de poll li fota una espenta i l’envie a fer la mà. M’estime més el Jesús de Natzaret repartint tralla dins del Temple contra fariseus, mercaders, et, que veure’l cruxificat a la presó de Lledoners, com qualsevol junquerista. Jo he que sí hi he estat allà, amb un fred que pelava a l’esplanada i sentir-los tornar el “Bona nit” des del pas del corredor cap a les cel·les em feia retorçar els budells. I amb això no tindrem un estat, ni república/ques ni pau social.

Excompany Oriol, ets hstoriador, sí; però del que cal saber és d’españa i de com derrotar-la per a sempre més.

Blanc i en ampolla: Orxata !

Josep Blesa (València)

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
14.12.2020  ·  01:24

A Vosotros que os presentáis a las elecciones del 14 de Febrero 2021 para otorgar a Catalunya la Libertad que le pertenece y siempre le ha sido negada:

“In bocca al lupo”

Os deseo una victoria apabullante…

Los enemigos más venenosos y cobardes los tenemos en casa…

Son estos caras de cerdos rabiosos de codicia por el poder…

Iguales que sus amos franquistas quieren expoliar al Pueblo de Catalunya y para conseguirlo, los muy cerdos, han vendido el sueño de Libertad de generaciones de Catalanes humillados por la crueldad a esta misma España de asesinos, de genocidas, de magistrados que desde siempre y solo se han impuesto con el terror.

Visca Catalunya Lliure…!!!

ANTONI NAVALES
ANTONI NAVALES
14.12.2020  ·  01:37

Jo entenc que això que ens diu que ens hem de defensar com a jueus i no com a francesos o alemanys cal adaptar-ho al nostre temps i País. No ens hem de defensar com a militants de ERC, Junts x Cat o les Cup, sinó com catalans que volen la llibertat i la independència del nostre País. Companys i dirigents de partits polítics que dieu voler la independència (i estic segur que la voleu sincerament) crec que ara no es moment de discussions ni retrets, tots junts i a guanyar les eleccions del febrer (encara que siguin autonòmiques, no es el que volem, però si des de aquest govern podem tornar a començar i arribar a un altre ú d’octubre, però aquesta vegada reconeixent els errors i aprenent ‘ne. Cada vegada que sento la paraula traïdor en boca d’un independentista i dirigida a un altre independentista, no ho puc entendre. Primer guanyem la independència, aconseguim el recolzament internacional i després ja ens barallarem en unes eleccions ja no autonòmiques, a veure si les dretes, les esquerres o el centre es el millor pel nostre País. De moment el millor ja ho haurem aconseguit la independència i des de aquesta ens posarem d’acord sobre com ens hem de governar.

Salvador Molins
Salvador Molins
14.12.2020  ·  03:51

El 14-F pot ésser un altre petit ‘momentum’

El nostre objectiu i la nostra dignitat ha de ser més forta que la que observem en els partits polítics independentistes dividits, reprimits i espantats.

Aquest 14-F vota per complir el Mandat del 1r d’octubre, per Edificar la República Catalana Independent. Vota el mateix que vas votar al Referèndum d’Autodeterminació. Vota a qui es comprometi en completar la DUI i a qui es comprometi en assegurar la Llengua, i a qui se sumi en la lluita i la tasca, fora d’Espanya, en l’edificació de la República Catalana Independent, de moment, a l’exili.

“Si penses que tot ho han de fer ells, i tu no has de fer res, et deprimiràs. Si creus que hi ha una part que és cosa teva, vota. Després, aixeca’t i camina, sense fer-ne cas, perquè et voldran frenar, sobretot si passem del 50%” (Andreu Barnils)

Si el sistema català, de fet, vol frenar, votem qui acceleri.

Per això hem d’estar al cas i sortir al carrer la nit del 14F si superem el 50+1.

I si no sortim o no superem el 50% “el més fonamental és la unitat dels censats de i per la República, unitat que només depèn de nosaltres, menys encara, sols depèn de mi mateix, de la lleialtat al convenciment que em va portar i ens va portar a votar el que vam votar l’1 d’octubre del 2017:

UNIM-NOS EN EL VOT QUE VAM EMETRE EL 1r d’OCTUBRE de 2017.

I desenvolupem aquesta unitat en la República a l’exili o no tant a l’exili si “el Consell per la República ha anunciat, finalment, que el pròxim dia 19 constituirà a Argelers, a la comarca del Roselló, a la Catalunya Nord, l’Assemblea de Representants. Si tenim en compte que la formació del Consell va ser un dels acords per a la investidura del president Quim Torra i que l’organisme es va presentar el 8 de març de 2018, crec que tots convindrem que anem tard, que s’ha perdut molt de temps fins ara. Però alegrem-nos-en. Finalment, l’estructura que dóna sentit a aquest Consell, que és la seua Assemblea de Representants, es podrà organitzar i convocarà les primeres eleccions, segons que sembla, abans de l’estiu del 2021.”

Aquestes primeres votacions per a la incipient República declarada i guanyada sern veritablement un ‘momentum’. Som tan al mig de tot que no ens n’adonem. Homes i dones de poca fe, ens falta convenciment i determinació.

Oblidem d’una vegada Espanya! Per què ens entestem demanar permís a Europa o Amèrica? Si som … siguem!

El 14-F i a l’estiu del 2021 les eleccions VOTEM ALTRA VOLTA PLEGATS -tots junts- compromesos per Completar la DUI catalana del 27/10/2017 -portar-la al Tribunal de Dret Internacional de La Haia, com feren els kossovars- per Assegurar la Llengua, per complir el nostre propi Mandat, emés pel Poble català a ell mateix, no pas delegat als partits que llavors en fan l’ús que en fan.

Acte de maduresa: ‘aquest és el meu i nostre mandat, catalans, la nostre decisió del 1r d’octubre del 2017 que emana del nostre Dret de Decidir portat a la pràctica en el Referèndum vinculant d’AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA votat i guanyat fa tot just tres anys.’ Prou ja! de parlar de repetir el 1r d’octubre, amb un ja en tenim prou.

Bonaventura Casanova
Bonaventura Casanova
14.12.2020  ·  07:07

Gràcies per recomanar un nou llibre d’Hanna Arendt. Si em permeteu trobareu idees complementàries al seu llibre, curt, també de relativa recent aparició “Responsabilitat individual i col·lectiva”.

Roser Gorchs
Roser Gorchs
14.12.2020  ·  07:41

Magistral article…..
Només afegiria, ara falta la part on ara és pot anar: entrevista gent amb alt nivell de consciència i et diria, Quàntica………

Carles Serra
Carles Serra
14.12.2020  ·  07:52

Gràcies Vicent per el teva editorial; Ens ajuda a reflexionar i tenir altres mires.
Ja saps Vicent, mentre entrava l’exercit de Franco per la Diagonal, els partits catalans encara s’estaven esbatussa’n.
Ja sap aquella frase, quatre catalans cinc opinions.
El cas dels catalans amb recolzar el botxí bé de llum; recorda Vicent quan el president de la República espaÑola va tenir que instal·lar-se a la Generalitat, el president Companys li va obrir les portes de bat a bat, malgrat aquest fet, en Negrin la seva estada a Catalunya va ser amb mentalitat colonitzadora, quan en Companys va tenir que marxar perquè entrava l’exercit franquista, li va dir en Negrin si volia pasar conjuntament la frontera amb vell, sabeu quina resposta va obtenir? tot plegat Vicent com diuen en espaÑol, para mear y no echar gota.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
14.12.2020  ·  08:18

Bolt bé! però el que ens cal és un David Ben-Gurion. Shalom.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
14.12.2020  ·  08:37

Crec que, resumint, era el plantejament del President Torra però no el van deixar fer ni molts d’aquí ni molts d’allà.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
14.12.2020  ·  08:58

Magistral editorial.

Josep Canals
Josep Canals
14.12.2020  ·  09:01

SI jo vull la llibertat …per que viure com esclau? (Facundo Cabral).Som-hi.!!!

Pep Agulló
Pep Agulló
14.12.2020  ·  09:01

NO ENS VAM CREURE EL NOSTRE PODER…

Tinc dubtes sobre la interpretació que se’n fa d’Hannah Arendt. Si diem que diu que “el poder i la violència són contraris” (com dues categories) i a la vegada Vicent afirma l’evidència de què “la violència és sempre instrumental”. No em “cassa” el raonament total. En fi…anem a com exercir el poder.

(article de les tres provocacions) El previ 1 d’en Vicent sempre l’he subscrit i defensat: ¿cal que siga el govern que decidesca quan i com es fa la independència o la societat podria encapçalar el famós momentum? La resposta és no. I amb això em guio per dir que les eleccions del 14-F no arreglaran res de fons.

El punt 2. En el mateix sentit que no es parla però crec que el poder s’ha d’anar coent en petites victòries perquè esperar un cop de poder com l’1-O ara, és insensat quan no es veu per on hem d’anar. i certament aquestes petites victòries s’haurien d’anar consolidant per tot el territori geogràfic.

El punt 3, que la legalitat s’imposa pels fets i no pas per llei. Si no perquè en diem revolta? Els fets consolidats són la nova legalitat.

DOLOROSA CONCLUSIÓ

El veritable problema és que el poder a l’1-O ens el vàrem trobar al davant, amb l’Estat de genolls, i no el vàrem saber gestionar. Volíem fer un referèndum però no buscàvem el poder, quan el teníem tot. Aquesta és la gran contradicció de la qual n’hem d’aprendre.

HEM DE VOLER EL PODER!!

Albert Miret
Albert Miret
14.12.2020  ·  09:12

“Només et pots defensar en qualitat d’allò per què ets atacat.” Aquí està el nucli de la qüestió. Espanya té el seu mantra, i sap molt bé el que defensa, perquè l’hi va la vida. Espanya, tothom sap que sense Catalunya no és viable en el món actual, i ells, els primers que ho proclamaven durant l’1 d’octubre per a atiar als seus sicaris. Nosaltres, avui  no en tenim cap de clar ni cap que ens hi vagi la vida física. Ens hi juguem, això sí, la salut mental, però després de tres-cents anys de suportar el domini troglodita, ens hem acostumat a viure per la nostra banda, deixant-nos guanyar algunes batalles, però no deixant vèncer a l’enemic, pel que en realitat, una bona part del poder ja el tenim. Perquè quan la violència de l’enemic posa  en perill real la nostra identitat com a catalans, llavors reaccionem. Per tant, si ells defensen la unidad d’espanya, nosaltres hem de defensar la unitat de Catalunya,  perquè sabem (i ja ho vàrem experimentar l’1O), que la nostra unitat és l’únic que els acolloneix de veritat, i l’únic que ens pot conduir a la independència. Per això hem de lluitar contra qualsevol forma d’inducció a la desunió, cosa per la qual està treballant incansablement ERC amb la resta d’unionistes, no des de l’1O, sinó ja durant tot el procés, com ens deixa ben clar, el MH president Puigdemont en el seu llibre. “Unitat o mort”, podria ser un bon  mantra, i a veure qui té pebrots simulant ser independentista, d’anar contra la unió dels catalans obertament. Aprofitem les pròximes eleccions per identificar davant del poble qui és que vol desunir-nos.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
14.12.2020  ·  09:27

Exacte, votem i ja en veurem el resultat.

Joan Begue
Joan Begue
14.12.2020  ·  09:29

L’editorial d’avui, no pot llegir-se i prou ha de ser analitzada, comentada, discutida i sobre tot fer una interiorització personal i deixar fluir el resultat.
Igual serà en un proper capítol la substitució de l’onze de setembre per l’u d’octubre.
Mi sumo a la reflexió aclaridora de no barrejar l’estat i govern actual d’Israel amb la proposta de l’article.
Un nou referèndum… Està clar el 14 de febrer.
Per treure tensió com deia un expresident de fútbol “al loro, que no anem tant malament”

Jaume Riu
Jaume Riu
14.12.2020  ·  09:32

Ho trobo impecable: “El poder i la violència són contraris –diu Hanna Arendt–. Allà on l’un domina absolutament, l’altre hi és absent. La violència apareix allà on el poder es troba en risc, però, lliurada al seu propi curs, conclou amb la desaparició del poder”.
Sobre la conclusió efectiva: “La violència pot destruir el poder, però és del tot incapaç de crear-lo”, fa tres anys que treballo amb la idea de l’esfondrament del regne d’Espanya per causa de la seva pròpia violència. Guanyarem així la independència.
Felicito Miquel Amorós per la seva visió erudita que descriu molt bé d’on venim i on som, per saber on anem.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
14.12.2020  ·  09:36

“Només ens podem enfrontar a l’enemic pel motiu que som atacats” Com a catalans.
” Per eixamplar la base cal que renunciem als arguments identitaris”. ” Només podem exigir la llibertat si som la majoria” Com si les minories es poguessin esclavitzar.
Per trencar aquesta contradicció hem d’acceptar que la independència l’ha de liderar una minoria decidida i no la majoria. La majoria ja vindrà quan es pugui votar democràticament. Les revolucions no les fa la majoria.

Carles Farre
Carles Farre
14.12.2020  ·  10:08

Molt be, proposo de fer un exèrcit de “jueus”, finançat en bona part per una reducció del 50% del sou dels polítics “professionals”, i reduccions de altres despeses burocràtique, aquest exèrcit estaria format per tot tipus d’autònoms arruïnats per les restriccions, jubilats i pensionistes en un cert estat de forma, immigrants que viuen de subsidis públics, del Marroc ni han molts, també molts joves desesperats com “La Quency”, i altres col.lectius anti-sistema.
Tenim també els trabucaires i els bastoners, que sembrarien el terror entre les files enemigues.
Per descomptat que a la guerra hi hauran d:anar amb mascareta i PCR passat, o si es el cas, vacunats, en cas de que funcionin les vacunes i no debilitin les tropes.
Després d’aquest exercici d’imaginació per part meva, que no es comparable al de la editorial, me’n adono que per sobre nostre no hi ha cap Deu que ens condicioni la vida, si no uns poders que han començat a densificar-se, als que li importa un ràbec el que fem o pensem els ciutadans catalans, espanyols etc, aquests poders però, no es poden copsar, si no surts de la bombolla mediàtica, aquesta bombolla dintre de la qual Vilaweb també ens vol atrapar

https://youtu.be/zwNFA09q7yc

enric llopis
enric llopis
14.12.2020  ·  10:19

Senyor Partal, amb tots els respectes, quan Hanna Arendt proposava la creació d’un exèrcit jueu per lluitar contra Hitler, la situació mundial no era comparable a la que viu Catalunya, per molt que ho desitgem. Qui formaria aquest exèrcit? Uns quants jubilats armats? Fariem una mili obligatòria a la catalana? Quins politics tenim per liderar aquest nou primer d’octubre capaços d’arribar fins al final? Jo comprenc les seves propostes encoratjadores en aquest moment de desconhort, però les trobo totalment utòpiques. Perdoneu, m’agradaria estar equivocat.

Pere Grau
Pere Grau
14.12.2020  ·  10:51

Dues observacions. Primera, crec que Vilaweb hauria de limitar l’extensió dels comentaris. Com va dir el poeta italià Carducci, “qui diu amb 20 paraules allò que es pot dir amb 19, també és capaç d’altres malifetes”. Segona: alguns s’han pres la comparació amb l’exèrcit jueu massa literalment. I segur que no és pas aquesta la intenció de Vicent Partal. Els mossos només podrien ser-ho “a posteriori” i els esdeveniments els arrosseguessin. L’obstacle principal que tenim ara és l’aparent impossibilitat d’unitat estratègica, per les picabaralletes partidistes de molts. Si això és possible fora de les institucions i dels partits, i amb prou força, és una incògnita que no se´si hi ha qui pugui respondre-la.

Joan Royo
Joan Royo
14.12.2020  ·  11:01

Bon article. En realitat és fàcil d’entendre. Si lluites per allò que és teu, no t’emboliques pels assumptes o problemes que tenen els teus enemics, perquè perdràs allò que tu ets i que et fa reconeixible pels altres. Quin interès tenim per fer nostre el problema d’Espanya? Quin interès tenim per la possible república espanyola? Algun interès per fer una justícia democràtica espanyola? Hem de malgastar esforços per regenerar Espanya? Què pinten els independentistes catalans al congreso de diputados? O el senado? Després de tot el que ha passat i continua passant no seria la millor estratègia, dedicar els esforços a blocar les institucions espanyoles allà on es puga?

Salvador Aregall
Salvador Aregall
14.12.2020  ·  11:30

L’u d’octubre del 2017 vam tenir el poder, és veritat. L’estat espanyol va reaccionar amb violència perquè precisament se li escapava el poder. Perquè vàrem frenar, doncs, si teníem el poder?. Potser que els nostres líders no s’ho van creure? O -més probable- vam tenir el poder un breu temps però sense prou força per mantenir-lo. L’estat si que tenia i té força per mantenir la violència, amb lo que demostra -segons Arendt- que tampoc acaba de tenir el poder. Efectivament, la feblesa de l’estat és evident perquè encara no ha sortit de la resposta purament repressiva i violenta. Per altra banda nosaltres hem comés l’error de defensar-nos com espanyols, assumint l’aplicació del ‘dret penal de l’enemic’. Fins aquí no hi ha cap argument -per Europa- que contradigui que no som un afer intern, domèstic. No se si el terme bifurcació és correcte per definir la posició dels principals partits independentistes. Al meu poble, Montcada i Reixac, hi ha una estació de tren que es diu Montcada bifurcació. Hi conflueixen els trens de R3, R4, R7 i R12. El destí de totes aquestes línies és diferent, a partir d’aquesta estació no es troben mai. Si és això el què passa amb l’independentisme ho tenim molt malament. De les tres opcions que donava en Partal al gener del 2019, la més clara i possible, per a mi, és que la societat encapçali el procés i provoqui un altre ‘momentum’. Tenim l’ANC -per això es va crear- i tenim personalitats, dones i homenots que podrien liderar, al marge dels partits SA, la nova marxa cap a l’estació final.

Eduard Muntada
Eduard Muntada
14.12.2020  ·  12:56

La Hannah Arendt era una sabia però coneixia poc la “Historia de España”, i per tant no en sabia res d’aquell episodi en el que, discutint al Cardenal Cisneros sobre la poca força que ell mateix, un eclesiàstic, podia tenir en una intervenció política, el Cardenal va fer apropar el seu interlocutor fins al balco que donava sobre el Pati d’Armas i tot ensenyant els canons i l’exèrcit que hi havia a baix, va dir-li : “ESTOS SON MIS PODERES”.

Aquesta és l’Espanya (segle XV-XVI) que avui, 5 segles després, no ha evolucionat ni un mil·límetre, i no pensa canviar perquè li va prou bé, per anar vivint, de munyir la darrera Colònia que li resta : Catalunya.

Enric Mauri
Enric Mauri
14.12.2020  ·  13:55

Sr. Partal … el que més s’acosta al què dieu (derivant-ho d’Arendt) és LA CONFRONTACIÓ, que tal com l’hem sentida esmentar i proposar (!), afegeix allò d’ “intel·ligent”, perquè, és clar, Escau fer res (no ja en política i independentisme) que no sigui “intel·ligent”? …
Sí, ja esta formulat, però, certament, hom no sap en què pot consistir, consistirà o eventualment consistiria … però, és clar també, no seria intel·ligent dir-ho ara i a l’avançada, Oi?
No m’allargo més, perquè entenc que està prou clar, No Sr. Partal? … però ja sabeu, vós i tots, el què opino … Sr. Partal, entenc que a partir d’ara teniu prou i del tot clar el BÀNDOL … Sí, sense embuts!, perquè això és el que hi ha (!), i no voler-ho veure és d’una ceguesa terrible, i afegeixo que enemiga de l’objectiu … doncs, deia, entenc quin serà ja el bàndol del que us haureu de posar, Sr. Partal i VilaWeb, ja des d’ara, que som en total “campanya” electoral, i per descomptat, durant la campanya i envers les eleccions del dia 14 de febrer.
Si no ho feu … també sense embuts … us estareu contradient vós mateix, estareu fent el joc al “no-poder” (!), i … etc.
Gràcies.

Jaume Ortí
Jaume Ortí
14.12.2020  ·  15:25

Un article encertat, sens dubte. Ja va essent hora d’anar prenent consciència que tenir la independència, merèixer la llibertat i construir un estat és una cosa seriosa que no es fa amb contes de fades, somriures i actituds naïfs.

Trobo sobrer l’advertiment al PS1 i l’article de torna que hi ha publicat més avall. Crec que mostra més els prejudicis de (part) de l’equip de redacció que no pas el sentir del públic lector si ens atenem als comentaris a l’editorial que s’han publicat fins aquest moment.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
14.12.2020  ·  16:00

Bona tarda! Bé hi ha ja 34 comentaris; deunidó!
Sr. Partal cada dia, el seu article desvetlla un bon nombre de comentaris; felicitacions per seguir-ho aconnseguint. No deu ser fàcil.

“El poder i la violència són contraris –diu–. Allà on l’un domina absolutament, l’altre hi és absent”.

Aquesta constatació, extreta del seu article ja dóna per a molt.

Però l’1 d’octubre no s’acomplí perquè Ñ tenia el poder de la policia (nosaltres també en teníem de poder, ja que vam anar a votar més de dos milions de persones) i Ñ tenia el poder d’exercir la violència, cosa que tots sabem que van fer.

Per tant, Ñ tenia ambdues forces -PODER i VIOLÈNCIA-; no van ser excloents.
Com s’explica aquest fet?

Han passat més de tres anys i el problema persisteix; la repressió exercida per Ñ vers nosaltres segueix essent intensa i res fa pensar que vulguin aturar-la.
Com es pot capgirar la situació?

Podria seguir qüestionant tot el que des de l’independentisme -ara dividit i barallat- es va proposant, com a sortida del conflicte i com tot és aturat o rebutjat directament.

Conlusió: La sortida és marxar uniteralment d’aquesta obligatòria permanència que fa més de tres segles arrosseguem. Fem-ho, doncs.

jordi Rovira
jordi Rovira
14.12.2020  ·  16:16

Sí senyor! Uns quants punts ben clars que són d’afermament necessari. És cert, el poder, l’any 17, l’exercirem nosaltres. Del 17 cap aquí, el poder l’han intentat exercir des d’Espanya. I el resultat és tant desastrós com tot plegat ens va indicant. I ara cal un altre gran colp. Ja em sembla bé que una vegada i una altra es posi en qüestió en no poder espanyol. En tot cas, cal un pas més. Al meu entendre una cosa no és pas contraria a l’altra. Particularment, la idea d’un exèrcit jueu m’agrada molt. I sí, em sento identificat en aquella crida que proposa la PD2. Del tot. També penso que igual que els jueus que es recuperaven d’aquell genocidi nazi, no som només una víctima col·lateral d’un no poder en un govern impossible; també som un poble que requereix dels seus instruments per controlar el propi destí. I un exèrcit no és pas només una eina de destrucció. Un exèrcit és un conjunt de gent amb un sol objectiu, organitzada i anant a l’hora. No serà per falta de maniobres varies com les que ja hem fet!

Roser Caminals
Roser Caminals
14.12.2020  ·  17:30

L’1-O vam tenir el poder, però era relatiu. No en teníem prou com per no tèmer la violència.
Necessitem el cop audaç que proposa el Vicent, sens dubte, però hem d’estar molt ben assessorats. Espero que els líders polítics i civils que defensen la confrontació i la unilateralitat mantinguin contactes molt propers amb els que han protagonitzat cops reeixits a altres països. Ens cal la seva experiència, perquè del cop n’ha de sortir el control dels mossos i, per tant, del territori.
Al mateix temps que es prepara el gran cop, se n’han de donar de petits. No ens podem permetre deixar passar cap oportunitat: eleccions, política econòmica rupturista, via legal a Europa. L’oprimit ha de lluitar amb totes les armes al seu abast.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
14.12.2020  ·  19:17

Ens ataquen per catalans. Hi ha un primer moviment de defensa senzill com catalans. Anar al congrés i al senat i arreu dels organismes de l’estat parlant català, com és normal. I no recular.

Xavier Floresví
Xavier Floresví
14.12.2020  ·  19:32

Quin és l’origen del Poder?
No és el Reconeixement del Poble a qui l’exerceix, el que li atorga el Poder?
Els polítics seguiran el Poble, no al revés.

david graupere
david graupere
14.12.2020  ·  20:30

Molt d’acord amb la tesi del poder, tambe d’Arendt, molt ben illustrat amb l’1 d’octubre. Pero caldria obrir el debat: hi vam posar els cossos pero no el cap. Qui es deixa colpejar en nom del pacifisme? No deixar-se colpejar no es pas agredir. I les roses? No es pot entendre que les forces espanyoles entenduessin res: es impossible que la societat espanyola pugui entendre el drama de ELS PERSES quan els grecs la representaven: tenir empatia cap a l’enemic abatut. Impossible avui.

Es de doldre que no esmentessiu Macia a Prats de Mollo.

En desacord, molt, amb el to de menyspreu cap a Israel que s’entreveu… pero com dieu no es el tema de debat. Catalunya essent unes regions espanyola i francesa pot exigir el que li plagui, pot esser tan ideal com vulga.

PS: els camps Nazis no van esser alliberats per pacifistes amb roses i pancartes

Lola Tomàs
Lola Tomàs
14.12.2020  ·  21:44

Al meu parer el problema nostre com a poble rau justament en aquest esperit civilitzat, racional, diplomàtic, buscador de pactes i consensos del qual tan orgullosos estem.

Fer un canvi de paradigma implica canviar esquemes mentals. I l’esquema que cal canviar és que a la vida no tot s’aconsegueix amb consens, diàleg i pacte, sinó que a vegades cal lluitar, cal ser assertiu, cal esgarrapar ,si cal, per protegir-nos i protegir el nostre territori.

Però una part molt important de la població catalana rebutja tot el que soni a violència i agressivitat. Poso un exemple. Algú em trepitja el peu. Li dic amablement si es pot enretirar perquè m’està trepitjant. I l’altre trepitja encara més fort. I així podem seguir una estona més. Òbviament al final, o l’apartem amb una empenta o ens deixem continuar trepitjant. No hi ha més opcions.

Amb els fets de l’aeroport i d’Urquinaona va ser molt generalitzat entre un fort sector de gent, especialment de certa edat, el rebuig als joves que per fi van decidir plantar cara. Recordeu, oi, tot el debat que es generar i el rebuig social perquè es van cremar uns quants contenidors i llançar algunes pedres? Senties gent que deia: així no. Si la independència ha de ser així, no s’hi val.

En psicologia es parla de l’OMBRA, d’aquelles facetes no vivim com a pròpies i que projectem en els altres. Carl Jung va definir l’ombra com el costat fosc de la personalitat. I en aquest costat fosc hi van a raure tots els aspectes rebutjats i que es volen negar. L’ombra, per tant, sempre es viu projectada en els altres. Les qualitats de l’ombra se senten alienes a un mateix. L’altre és allò que jo admiro o detesto però que jo no sóc.

Cada societat, cada grup, té els seus propis tabús, les seves facetes ocultes. L’ombra del col•lectiu o del grup familiar engloba tots aquells sentiments i accions que la consciencia del col•lectiu considera massa amenaçadors per a la pròpia imatge, i que per això rebutja.
Que el poble català rebutja la violència no cal ni dir-ho. N’ha fet bandera d’aquest tret diferencial amb el tarannà castellà.

Si volem la independència primer cal abraçar l’ombra i reconèixer que a vegades, i especialment per no ser aniquilat, cal defensar-se amb ungles i dents. I potser cal tenir un exèrcit, un símbol de l’aspecte guerrer.

Perquè, si continuem així, ens estem deixant indefensos, a mercè de predadors com l’Estat Espanyol, i incapaços d’assolir cap objectiu.

L’assertivitat, l’agressivitat, la violència, la contundència, la persecució d’objectius, la ira, la còlera, la ràbia, la capacitat de lluitar i defensar el que vols… tot forma part del mateix paquet. Si en rebutgem un aspecte per considerar-lo negatiu, estem rebutjant la resta

I consti que no estic parlant d’anar a tirar trets, ni a llençar rocs, ni de cremar contenidor. Estic parlant d’assumir l’aspecte guerrer de cadascun de nosaltres i de cada poble. Entenc que Arendt es referia a això quan postulava la necessitat de crear un exèrcit jueu.

Ramon Perera
Ramon Perera
14.12.2020  ·  21:51

Comentari col·lateral: Reforçar el suggeriment de Pere Grau [10:51]: “crec que Vilaweb hauria de limitar l’extensió dels comentaris.”

Pere Planella
Pere Planella
14.12.2020  ·  22:31

Ara tindrem l’oportunitat d’exercir el poder, aquesta vegada sense garrotades, ara tornarem ha tenir el poder, si ho fem bé i sabem administrar aquest poder haurem guanyat la llibertat del nostre poble.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes