Una urna del Primer d'Octubre al parlament, durant la proclamació de la independència. Foto: Albert Salamé

Lleonard Muntaner Editor ha publicat fa poc un volum molt interessant de texts de Hannah Arendt, que contenen dos ensenyaments apropiats per a analitzar la situació del nostre país i allò que hem de fer en el futur immediat. És Participar del món, llibre que recull el conjunt d’articles que Arendt va escriure per a la revista Aufbau, tan bon punt arribà als Estats Units, enmig de la Guerra Mundial.

Arendt, segurament la filòsofa més influent del segle XX, s’hi expressa clarament com una sionista militant i exposa dubtes i qüestions sobre quina seria la millor manera d’arribar a la creació d’un estat per als jueus i quina relació hauria de tenir amb els altres estats. Tot això, com és fàcil d’entendre, ho escriu de manera directa i sense contemplacions, essent com és en ple combat contra els nazis i amb el rerefons dels rumors i les notícies dels camps d’extermini.

Per a nosaltres, hi ha dues observacions que es repeteixen en el llibre i que crec que ens poden ajudar a entendre el moment actual. La primera, la fa quan defensa la creació d’un exèrcit de jueus per a lluitar contra Hitler i la segona, quan estableix la diferència entre poder i violència, un dels seus grans temes, que anys després desenvolupà magistralment. Aquesta darrera em sembla particularment important en relació amb el significat i el mandat que va emergir del Primer d’Octubre.

Arendt, tal com remarca al pròleg la professora Stefania Fantauzzi, farà durant la seua vida un intens treball per a entendre la relació entre la violència, el poder, la política i l’àmbit de l’acció. I, remant contra corrent de la tradició occidental, formularà finalment en Sobre la violència una hipòtesi molt interessant vista d’avui estant. “El poder i la violència són contraris –diu–. Allà on l’un domina absolutament, l’altre hi és absent. La violència apareix allà on el poder es troba en risc, però, lliurada al seu propi curs, conclou amb la desaparició del poder. […] La violència pot destruir el poder, però és del tot incapaç de crear-lo.”

Com conquerir el poder?

Enmig de l’actual bifurcació de l’independentisme, crec que el bloc per la ruptura té unes dificultats conceptuals evidents, que va aclarint amb fermesa, però segurament massa lentament per a aquella part de la població que reclama accions immediates. La principal, sens dubte, és entendre com ha de conquerir el poder si Espanya ha deixat clar que no pensa actuar com un estat democràtic. La proposta d’anar de la llei a la llei era coherent i molt ben treballada, però si Espanya no accepta que pot haver-hi una resolució democràtica del conflicte nacional català i Europa no fa res per resoldre aquesta anomalia, és evident que aquella proposta no reeixirà. Com no va reeixir el 2017. I com que ni Espanya ni Europa no canviaran, ara cal formular el conflicte en uns altres termes, que, sense remei, impliquen qüestionar el poder espanyol i proposar l’existència d’un poder alternatiu que s’hi ha d’enfrontar i que l’ha de derrotar –i ací és clau la famosa qüestió, sovint massa banalitzada, del control del territori.

Però Arendt potser ens dóna una clau en aquesta manera seua d’entendre el poder i la violència. La pregunta seria: el Primer d’Octubre qui va tenir el poder? El va tenir Espanya o el va tenir Catalunya? Per mi la resposta és indiscutible: el poder, aquell dia, el tenia Catalunya, el va exercir Catalunya.

I si esteu d’acord en això, ara torneu a llegir Arendt i assaboriu la frase amb la distància dels tres anys passats: “La violència apareix allà on el poder es troba en risc, però, lliurada al seu propi curs, conclou amb la desaparició del poder.” Com a constatació de tot això que passa a Espanya, de la terrible crisi institucional en què es troba immergida. I, quant a nosaltres: “Allà on l’un [el poder] domina absolutament, l’altre [la violència] hi és absent”.

Podem entendre, doncs, que el poder no necessàriament és violència –que ho pot ser, alerta, car la violència és sempre instrumental–, però que sens dubte el poder sempre ha de ser domini. I el Primer d’Octubre l’independentisme va dominar, va dominar l’acció, va dominar el carrer, va dominar el relat, ho va dominar tot i per això va poder exercir el poder. Sense necessitat ni tan sols d’exercir la violència. De manera que ara la gran qüestió és identificar com i què, i on, l’independentisme ha de dominar, ha de tenir el poder, per a forçar la solució democràtica del conflicte.

Un colp audaç, gran

Sobre això, hi ha una segona resposta, parcial però molt il·lustrativa, que trobem també en aquest llibre.

Un seguit d’articles són consagrats a la idea de la creació d’un exèrcit jueu per a lluitar contra Hitler. Arendt considera que si hi ha jueus lluitant contra el règim nazi a l’exèrcit soviètic, a la resistència francesa, a Palestina, als guetos de Polònia o a l’exèrcit dels Estats Units, el pas que caldria fer, del punt de vista de “reforçar l’autoconsciència” i de “fer veure als que estan francament desesperats que no som tan diferents de la resta, que nosaltres també fem política”, és crear un exèrcit jueu. D’un exèrcit jueu que lluitàs com a tal, com a jueu, contra Hitler. Per una raó de molt de pes, que avui hauria de ser molt ben entesa pels catalans: “Només et pots defensar en qualitat d’allò per què ets atacat.” Quina gran frase! I quina gran explicació, tot seguit: “Un individu que és atacat com a jueu no pot defensar-se com a anglès o francès. En aquest cas el món sencer podria arribar a la conclusió que no s’està defensant.” I encara: “De la mateixa manera que en la vida de les persones l’obsessió per un individu erosiona i arruïna l’amistat, en política la identificació incondicional de la pròpia causa amb la causa de l’altre erosiona i arruïna una aliança.”

Què entenc jo, doncs, com a experiència que podem aprofitar? En primer lloc, llegint Arendt trobe un ensenyament que es pot adreçar, en la bifurcació actual de l’independentisme, als reformistes, als partidaris de l’aliança amb el PSOE: si ens ataquen com a independentistes, com a catalans, ens hem de defensar com a independentistes, com a catalans, no, per exemple, com a perseguits per una justícia massa franquista contra la voluntat del govern de Pedro Sánchez. En cas contrari, “el món sencer podria arribar a la conclusió que no ens estem defensant” i la identificació incondicional amb la causa de l’altre arruïnaria fins i tot la possible aliança que els reformistes diuen que cerquen.

I un segon ensenyament, molt més important i decisiu, que es pot adreçar als rupturistes. Hem de ser conscients que allò que vam fer el Primer d’Octubre va ser exercir el poder, això que paradoxalment ara ens sembla tan difícil de fer, gairebé impossible, i que tantes discussions origina. Per tant, hem de trobar la manera de tornar-ho a fer per “reforçar l’autoconsciència” i per “fer veure als qui estan francament desesperats que no som tan diferents de la resta, que nosaltres també fem política”. I per això hem d’identificar una maniobra gran, a l’altura d’allò que en aquell moment per a Arendt era la creació d’un exèrcit jueu. Cal un colp gran, una proposta ambiciosa i audaç. I en aquesta línia el gener del 2019 vaig proposar tres opcions sobre això mateix que no solament crec que continuen essent vàlides sinó que estic convençut que han anat aclarint-se i que avui comencen a aparèixer gairebé com a naturals, després de tot això que ha passat enguany.

 

PS1. El debat que suscita Arendt és universal i crec, per això, que no s’hauria de desqualificar de manera matussera a partir de la nostra perspectiva d’avui i en vista d’allò que és l’actual estat d’Israel i el seu govern. Ens equivocaríem de debat.

PS2. Sobre això, una prova. Quan s’intenta una primera reunió per a mirar de crear aquest exèrcit jueu, els organitzadors fan una crida que estic segur que molts entendríeu i subscriuríeu si es fes ací. Perquè criden a participar-hi “aquells que no es veuen tan sols com a víctimes accidentals d’una catàstrofe, sinó que també se senten responsables del futur del poble; aquells que estan convençuts del fracàs de les ideologies corrents i estan disposats a reflexionar sobre la refundació teòrica de la política; aquells que saben que la lluita per la llibertat no es pot deixar a les mans de notables ni de partidaris de la revolució mundial, sinó que ha de ser realitzada per simples persones que aspiren a la llibertat de la nació, i aquells que estan en disposició de respondre per allò que consideren correcte”. No us hi sentiu identificats?

PS3. Fa temps que escric articles editorials a partir d’idees d’altri, que intente aterrar a la nostra realitat. Comença a semblar una sèrie:

–”Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre

–”Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme

–”Un poc de Finkielkraut, per a entendre els Verds i l’aversió als esdeveniments inclassificables

i ara “Poder i violència: un poc d’Arendt per a entendre on anem”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.