Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme

«Aquest és un nou catalanisme que no espera que s'accepte ni es beneesca de Madrid estant res de tot allò que fa»

Vicent Partal
13.11.2019 - 21:01
Actualització: 13.11.2019 - 21:46
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa uns quants mesos que us vaig proposar de mirar la situació catalana per mitjà de l’obra i les idees de Stephen Wolin. Permeteu-me que avui us propose de fer-ho a través de la de Frantz Fanon, perquè em sembla que els seus ensenyaments són especialment importants en el moment actual.

Fanon va ser un metge psiquiatre i intel·lectual, administrativament francès, nascut a les Antilles, a la Martinica, que va contribuir a la independència d’Algèria: esdevingué un dels organitzadors del FLN i fou ambaixador de la república provisional. Quan li diagnosticaren leucèmia va escriure apressadament Els damnats de la terra, un llibre que va marcar com pocs el moviment mundial contra el colonialisme i que ha estat recuperat aquest segle, sobretot pel moviment afroamericà dels Estats Units, però també per les primaveres àrabs i alguns corrents feministes, especialment al món musulmà.

Les tesis de Fanon em semblen cabdals avui, perquè sostinc que el país ha canviat i ha entrat en una nova etapa d’ençà del 14 d’octubre, el dia de la publicació de la sentència i de la primera acció del Tsunami Democràtic. La reacció de la població, com s’ha vist en els dos dies d’ocupació de la AP-7, ha canviat completament. Tant que ja ningú no es recorda de les velles polèmiques sobre els contenidors i les caputxes. I tant que fins i tot en l’àmbit institucional les eleccions han dibuixat un canvi incipient de tendència, dins l’independentisme, cap al creixement de les posicions més contundents en relació amb la confrontació amb l’estat espanyol. El debat sobre la posició que ha d’adoptar el moviment independentista sobre l’acord de govern signat per PSOE i Podem reflecteix perfectament aquests canvis i d’ací vénen les tensions que comença a suscitar dins els partits. És ací on entra de ple el pensament de Fanon.

Fanon va definir els efectes del colonialisme en les persones i ens va ensenyar com es derrota. És evident que Catalunya no és cap colònia, si més no en el sentit clàssic del terme. Però això no vol dir que no hi haja paral·lelismes interessants a estudiar i sobretot ensenyaments a aprendre del moviment anticolonial. Sobretot a l’hora de veure com es combat la subalternitat o de quina manera la reacció individual, netejant el cervell dels conceptes imposats, és imprescindible per a provocar la reacció col·lectiva.

Subalternitat és, doncs, el concepte clau. El colonialisme es defineix per la posició subalterna dels colonitzats. Els colonitzats –nosaltres, per a entendre’ns– no poden imaginar la societat ni la política per ells mateixos sinó que sempre la imaginen subordinats al colonitzador. És el colonitzador qui fa la política i el paper dels colonitzats, sempre subaltern, és si de cas de suport a les posicions més suaus entre les dels colonitzadors. Els colonitzats no es veuen a ells mateixos com a subjectes capaços de canviar la societat gràcies a la seua voluntat, com a gent amb capacitat pròpia, sinó sempre com a subjectes que al final són subalterns de la gran política que es fa al centre. Subjectes que sempre necessiten l’autorització –que necessiten de fet el gest d’aprovació– dels colonitzadors. Especialment dels colonitzadors ‘bons’.

Per això funciona aquell mecanisme segons el qual el colonitzador pot acusar el colonitzat d’allò que vulga, sense lògica ni coherència, exercint un bullying polític permanent. Fins que el moviment anticolonial no pren cos i no s’aferma, certes discussions estèrils que ni tan sols s’haurien de mantenir no comencen a ser posades a lloc. N’és un bon exemple el discurs d’Iceta i el PSC sobre el nou govern. Quan Iceta diu que no pot ser que l’independentisme vote igual que Vox, la resposta subordinada, subalterna, és tenir por de les conseqüències en la imatge externa del moviment. En canvi, la resposta ja descolonitzada és recordar a Miquel Iceta que no és cap problema votar com Vox si es vota per raons diametralment oposades, però que sí que és un problema, i molt greu, anar a la mateixa manifestació que va Vox si hi vas, com ho fa el PSC, per les mateixes raons.

Aquest canvi, l’alliberament diguem-ne mental que permet de respondre així, és segons Fanon la peça imprescindible per a alliberar-se com a col·lectiu. Esquivar i denunciar el marc mental on et volen col·locar és el pas endavant més gran possible.

Però com s’hi arriba, ací, quan passa això? D’una manera molt poètica Fanon, al final del llibre La pell negra, diu que això generalment pot passar i passa quan ja no pots respirar, quan sents que t’ofeguen. Una imatge que recorda el poema de l’Estellés (‘Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot’) i que va fer-se concreta en el moviment Back Lives Matter arran de l’ofec físic d’Eric Garner per part de la policia, que li va causar la mort el 2014.

Aquest ofec és exactament allò que molts catalans experimentem de fa anys. La prostitució de les normes més bàsiques del funcionament de l’estat per part del nacionalisme espanyol provoca en nosaltres un ofec permanent; això molts de vosaltres ho sentiu cada dia quan us atureu a pensar què ens fan. El parlament no pot ni votar allò que vol, una pancarta en un balcó pot significar la inhabilitació del president, els dirigents polítics reben condemnes de presó desproporcionades, lleis que afavoreixen tota la societat són suspeses sense haver ni de justificar-ho, la policia agredeix els ciutadans fent servir armes il·legals, es canvien les lleis d’una manera completament arbitrària per a permetre, per exemple, al poder executiu de tancar webs quan vulga… I això si parlem només del passat més recent. Si tornem al 2010 veurem com aquest ofec és en realitat una constant que esborrona. L’estatut retallat, les inversions que no arriben mai, l’espoliació fiscal, la persecució de la llengua… Per això fa riure que alguns mandarins de paper es queixen de les conseqüències econòmiques del Tsunami Democràtic. Critiquen un dia d’ocupació de l’aeroport els mateixos que no critiquen que la inversió a Barajas triplique la del Prat malgrat que el Prat dóna beneficis i Barajas se’ls queda. Critiquen els talls a les carreteres quan l’escandalosa manca d’inversions en infrastructures és crònica i implica pèrdues enormes per a les empreses del país. Critiquen que es talle el corredor mediterrani mentre la construcció d’aquesta via va amb dècades de retard, fet denunciat fins i tot per la Unió Europea, perquè l’estat espanyol ho vol així. Respondre’ls, amb dades i denunciant-los públicament, com ja han fet alguns polítics i associacions, és un símptoma més, positiu, del canvi que experimenta el país.

Un canvi que incorpora un darrer element clau sobre el qual Fanon va teoritzar: la pèrdua de la por d’exercir l’autodefensa, la pèrdua de la prevenció sobre la violència. Aquest és potser l’aspecte més polèmic de l’obra de Fanon i el més desvirtuat. Molta gent l’ha llegit per mitjà del pròleg que Jean-Paul Sartre va fer a l’edició francesa d’Els damnats de la terra. Sartre veu en el llibre de Fanon una exaltació acrítica de la lluita armada que jo, i molta més gent, pense que simplifica el missatge. Perquè Fanon no fa cap celebració de la violència pels colonitzats, sinó un reconeixement del paper psicològic que implica negar que la violència siga un monopoli de l’estat. ‘La violència desintoxica l’individu’, diu Fanon en una frase que s’ha fet famosa i que cal contextualitzar. Fanon reivindica la violència si és útil políticament i si allibera mentalment els individus. I ho fa constatant que la violència del carrer en resposta a la repressió equilibra la relació de subordinació de la població amb l’estat. Quan els joves guanyen la batalla d’Urquinaona i l’estat es retira és evident que la relació de poder s’equilibra i que l’estat agafa por, una por que no havia sentit fins llavors. Fanon insisteix a dir també que els colonitzats, pel fet de ser-ho, sempre reaccionen. Que no fan acció sinó reacció. I que això els posa necessàriament en situació de dependència, de subalternitat. Per això la via unilateral, com s’ha demostrat a Catalunya, és l’única eficaç a l’hora de canviar la percepció de la gent sobre la seua capacitat. I quina unilateralitat hi ha més potent que desobeir la força armada de l’estat, es demana Fanon, vinculant-se en aquest punt amb els grans teòrics de la desobediència civil i el moviment pels drets humans.

Del 14 d’octubre ençà, els catalans hem entrat en una nova fase del moviment per la independència. I moltes de les coses que preocupaven Fanon, sobre les quals va teoritzar, comencen a passar entre nosaltres. Per això avui el catalanisme que comença a dibuixar-se al carrer, quan tot just si ha passat un mes, un catalanisme independentista que seria l’equivalent de la ‘negritud’ definida per Fanon, es pot començar a entendre també com un moviment antiimperialista, anticolonial, si acceptem i excusem la inexactitud del terme.

Per això és un nou catalanisme que no espera que s’accepte ni es beneesca de Madrid estant res de tot allò que fa. Per això no demana permís per a fer res ni es pregunta com s’interpretarà allà el que faça. I per això qüestiona les bases de tot, fins i tot el mapa artificial imposat des de l’estat. En aquest sentit, el redescobriment dels catalans del nord és un símptoma extraordinari que les coses van canviant. Perquè la Catalunya de les quatre províncies autonòmiques tan sols s’explica com una invenció espanyola per a reduir la catalanitat i mirar d’espanyolitzar-la. En canvi, el reconeixement que a l’estat francès hi ha catalans que són tan catalans com els de les quatre províncies espanyoles és un fet que tot sol desmunta l’equació, bàsica per a mantenir la dominació espanyola, segons la qual ser català, al final, no és sinó una manera de ser espanyol. Júlia Taurinyà ho ha expressat a la perfecció en un piulet: ‘El que m’encanta del tall del Pertús és la nostra capacitat de treure profit de la frontera. D’un drama fer-ne una arma.’ Fanon n’estaria ben content.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Pepi Borrego
Pepi Borrego
13.11.2019  ·  22:20

És extraordinari. No puc estar més d’acord, ho he llegit això que dius Vicent en algunes respostes i he pensat, ja és hora que se’ls respongui de manera directa, com de tu a tu, i no com si t’estigues justificant i disculpant.
Anem bé, aquest és el camí.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
13.11.2019  ·  22:42

Molt agut lo dels Catalans del Nord, encara que els hi queden moltes sopetes a menjar. No es diu que voten Le Pen?
Doncs alerta, no ens surti el tret x culata..

Jaume Bosch
Jaume Bosch
13.11.2019  ·  22:50

Moltes gràcies, Vicent, per la il·lustració.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
13.11.2019  ·  22:54

Quin goig llegir que el meu NO a la prosti el 1978 ja mostrava que era cabal tot i ser tan jove llavors. Tots els francos de sempre s’havien apuntat al pezoe i votaven sí molts cops a molts pobles. El cens elàstic és molt convenient quan vols guanyar. Sí, jo ja era independentista el 1978 i no ho allarguem massa que ho vull viure. Gràcies a tot el jovent que ho fa possible.

Francesc Xavier Bueno
Francesc Xavier Bueno
13.11.2019  ·  22:55

Parlem del fracàs de Tsunami a la Jonquera / El Voló d’aquests dies passats.
Tsunami democràtic va organitzar un cop de força ambiciós, de tres dies de durada: tallar la principal via que uneix França i Europa amb Espanya i que just passa per terres catalanes.
Parlem en termes militars, simples però entenedors, de la derrota i els seus efectes.
Tsunami va enviar un contingent d’efectius per dur a terme una acció rotunda, llampec i colpidora amb efecte sorpresa i sobretot de llarga durada (72h!) en un punt neuràlgic.
Tsunami no va tenir en compte principis elementals de l’art de la guerra:
1.- El contingent era escàs per la magnitud de la operació.
2.- El lloc triat és de difícil accés i perillós: un atzucac: una ratera.
3.-NO hi havien tropes de refresc A PROP per reforçar la primera tropa enviada.
4.- El gruix de tropes de reserva  eran lluny, a les ciutats de les àrees metropolitanes, sense posibilitat de movilitatzar-les a temps i a lloc del combat.
5.- De seguida tot l’estol va quedar isolat: la temuda “copada” militar (el sisè cos d’exercit de Von Paulus a Stalingrad…).
6.- La tropa aïllada i embolsada va haver de fer front per davant i per darrera a tropes enemigues molt superiors en nombre i ben equipades (amb tropes de refresc i inesgotables tropes de reserva): A les Termòpiles els 300 de Leònides van caure per la traïció d’Efialtes (els Mossos, els nostres Sipais) donant pas als Immortals (GC PN i Gendarmeria) a un atac per la reraguarda.
7.- La derrota total va esdevenir al cap de 24h.
8.- Pèrdua de bagatges (vehicles, material de campanya, provisions, etc.) i tropa mobilitzada en retirada vergonyant a corre cuita (minva rotunda de confiança en el comandament).
9.- Cap objectiu inicial d’entitat va assolir-se, més enllà del cop defecte del primer moment: la  gran aturada d’abast europeu (bloqueig de estat francès i espanyol) va quedar en un simple tall més de carretera resolt en poques hores de manera eficient. D’una qüestió política a una d’ordre públic.
10.- El replegament de tropes i posterior contraatac a la AP7 Girona ha estat de poca volada i insignificant rellevància: pèrdua total de capacitat ofensiva i desgast innecessari de tropes: Agreujament de la minva de confiança en el comandament.
Conclusió:
Intranscendència de l’acció duta a terme (objectius no assolits) i pèrdues materials i humanes, tot com a conseqüència d’un operatiu mal dissenyat i pitjor executat.
El pitjor efecte de tots, però, és la desmoralització de la tropa i la desconfiança de TOTHOM en noves accions: pèrdua de crèdit reputacional.
Ens manquen quadres solvents formats a prestigioses escoles d’arreu del mon judicials, d’hisenda, diplomàtiques i militars.

Josep Usó
Josep Usó
13.11.2019  ·  22:59

És com quan et fas major. Un dia descobreixes que els pares no ho saben tot i no són omnipotents. Llavors comença el procés que ens permet fer-nos adults. En el cas dels catalans, del nord i del sud, ja es veu prou clar que els colonitzadors són bastant incompetents i que voler-los salvar només ens durà problemes. D’ací que molta gent, i en especial molts joves, hagen decidit posar-se en marxa sense esperar l’aprovació de ningú. I, havent vist que la cosa funciona, ja no els aturarà ningú. Com ha de ser.

jaume vall
jaume vall
13.11.2019  ·  23:16

Bra-vo !

Robert Joan
Robert Joan
13.11.2019  ·  23:20

Desconeixia l’existència de’n Frantz Fanon i, per tant de la seva obra. Malgrat tot, avuí l’editorial del Dr Partal em sembla brillant. Només tinc un dubte sobre la validesa de l’afirmació: “És evident que Catalunya no és cap colònia, si més no en el sentit clàssic del terme”. Una nació ocupada militarment, expoliada econòmicament, amb sistema judicial imposat per la potència ocupadora, sotmesa als capricis legislatius de l’ocupant i en franc procès d’aculturació en favor de la cultura de l’ocupant, no és una colònia en el sentit clàssic del terme? Que potser la proximitat geogràfica dels territoris de l’ocupador i l’ocupat (Catalunya no està a les Antilles, això si que és obvi) és suficient per desvirtuar el concepte de colònia?

joan rovira
joan rovira
13.11.2019  ·  23:22

Si després de llegir l’editorial els qui viuen a Catalunya no s’adonen que estan dins un sistema colonial, d’arrel imperial castellana importada i imposada, és que no han viscut mai fora de la península o no han desenvolupat la consciència d’individu independent i lliure.

La història de la dominació imperial castellana-espanyola, al meu entendre, ha anat modulant els personatges de “colonitzador” i “colonitzat” a, “vencedor” i “vençut” en repetides ocasions, a “dominador” i “subordinat” o “subaltern”, actualment; però mai ni independent, ni lliure de manera col•lectiva.

L’ofec individual i col•lectiu en una època de grans transformacions es fa més evident i esdevé per “repetició” dels abusos i arbitrarietats, dels drets i les llibertats individuals i col•lectives, ineficaç, corrupte i indecent; similar a l’esclavitud. Representacions que les mentalitats espanyoles treuen de les places de Barcino mentre el practiquen a la Casa gran amb els seus conciutadans negant-los-hi la llibertat.

No s’és vist enlloc civilitzat que hi hagi personatges submisos i subordinats i més encara que aquests ho reconeguin, no tinguin vergonya i no lluitin per deixar de ser-ho. Si a títol individual és llastimós, acceptar aquest tracte subordinat i subaltern, representant a un col•lectiu, em sembla patètic. I, després de segles de sotmetiment, aberrant!

La situació a la Regió d’Espanya espanyolitzada és tan anòmala dins el continent i en ple segle XXI que forçosament els “personatges” van despullats per l'”obra” col•lectiva que la societat catalana està representant, perquè molts “individus” estem plens de consciència i de ganes de viure en llibertat, dignitat, pau, justícia i alegria. Estem lluitant per alliberar-nos de l’esclavitud-subordinació imposada!

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
13.11.2019  ·  23:25

Genial l’editorial d’avui. Per emmarcar-la. Hi estic totalment d’acord. I gràcies per recordar Fannon, el vaig llegir quan estudiava a Bellaterra amb Enric Ucelay Da Cal.

Eulàlia Bullich
Eulàlia Bullich
13.11.2019  ·  23:33

Dir que les “els dirigents reben condemnes de presó desproporcionades” no seria estar en el marc mental de subalternitat? No seria acceptar la lógica del colonitzador que mereixen condemnes i que el protestable és la seva dimensió? Magnífic editorial per la resta!

Ramon Sans
Ramon Sans
13.11.2019  ·  23:38

El exito de tener la iniciativa ,y aprender nuevas formas de retrasar la abertura de la autopista o de las vías del tren después de dejar el bloqueo , con CERA , VARILLAS CLAVADAS AL SUELO CON TACOS QUÍMICOS , cortando el cable de fibra o prendiendo fuego y dilaatando las vías ( según he leido en tuiter) , hace que la innovación tecnológica informática junto con bricolage a nivel profesional haga que todo me parezca de ciencia ficción … si añado como se para el aeropuerto y condiciona no solo los vuelos de Barcelona sino los que llegan a Barcelona de TODO EL MUNDO , como el cierre de la AP7 condiciona las salidas de camiones de toda España y Europa que tienen que pasar por allí …. ME PARECE TODO INCREIBLE Y SOLO LO ENTIENDO DENTRO DEL CAMBIO DE MENTALIDAD QUE SE EXPLICA EL ARTÍCULO DEL SR, PARTAL .

Cuidaros mucho tod@s.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
13.11.2019  ·  23:44

Sr. Bueno, vostè hi era?. Per què els milers (si, milers) de camions aturats des de la Junquera fins molt després de Figueres a la NII, als pàrquings de les àrees de descans i de les benzineres, o simplement al voral de l’autopista, més tots els que hi havia a França i a Itàlia no semblen una mostra de fracàs, precisament.
Ah! I en els seus càlculs de les forces actives no oblidi d’incloure la pròpia policia, que és qui va fer una part important de la feina, tallant les carreteres i inhabilitant altres sistemes de transport. Igual com van fer a l’aeroport.

Ramon Perera
Ramon Perera
13.11.2019  ·  23:48

Rèplica a Francesc Xavier Bueno, 22:55 amb dades a la mà.
Diu: “El pitjor efecte de tots, però, és la desmoralització de la tropa i la desconfiança de TOTHOM en noves accions: pèrdua de crèdit reputacional.” Això en l’apartat ‘Conclusions’.

Dades.- El dilluns a les 23:02 el Tsunami tenia 401.650 suscriptors al seu compte de twiter. Avui, dimecres, a les 23:36 en te 406.972.
Les dades no avalen ni la desmoralització, ni la desconfiança, ni la pèrdua de crèdit reputacional.

Gemma R.
Gemma R.
14.11.2019  ·  00:12

Amb aquesta editorial realment he al.lucinat. És exactament el que sento que m’ ha passat, però difícilment et pares a explicar-te, només sents que has canviat. Que hi ha hagut un clic al teu cap, i que has deixat de sentir-te amb la necessitat de justificar-te. I t’ ofegues menys, i tot prèn més sentit. I no només això, ara et fa ràbia haver-te justificat sempre davant d’ altres éssers humans igual que tú. Què vols dir amb ” qué pone tu DNI?”, què vols dir que si no m’ agrada España tal i com és que marxi que Catalunya és teva?” Què em dius de que sóc mala persona perquè prioritzo l’ alliberament de la meva nació que tú negues amb tota la teva patxoca?” Què vols dir que no tinc dret a manifestant-me com jo cregui encara que pugui tenir conseqüències?” Què diuen tota aquesta gent? Com ens hem deixat dir totes aquestes coses? Qui són ells? Qui són? Perquè jo sé perfectament qui sóc i els drets que tinc com a ésser humà i com a ciutadana. I espero que el llegeixin tots aquests perquè els hi diré ben clar: conec els meus drets i els exerciré tots i cada un, i si això ” els molesta” o ” trenca la convivència” vol dir que sempre ha estat trencada. Si per no molestar-te he de resignar-me a no exercir els meus drets, és que no mereixes el meu respecte a la teva pau interior. Fés ioga, calma’ t i gaudeix de l’ espectacle col.lega de territori, que no compatriota, ja que tú éts español i jo no. S’ ha acabat la mantequilla home!

Gerber van
Gerber van
14.11.2019  ·  00:21

Francesc Xavier Bueno: encara que no estic d’acord amb la teva critica de tot, l’aprecio moltíssim. Sense critica dobre les actuacions és impossible millorar la nostre estrategia contre l’estat oppressor.

Sobre l’editorial: quant acabem d’aixecar les mans a l’aire davant les policies? Jo personalment crec quant les policies i els ultres fan alguna cosa contre l’integritat físic dels manifestants, com avui l’intent d’atropallar manifestants amb un camió (igual com van fer els terroristes a la Ramblas en l’August 2017), s’ha pasat una ralla que requereix una defensa propia, efectiva, i si cal amb violencia, contre l’agressor.

Francesc Bitlloch
Francesc Bitlloch
14.11.2019  ·  00:55

Algú va dir:

Els catalns del Nord sem la prova que es pot ser català sense ser espanyol (!)

Josep M. Bla
Josep M. Bla
14.11.2019  ·  00:57

Ai, ai, sr. Bueno, se li nota el llautó. Com d’equivocat està, ja li han dit altres abans.
Només li accepto que, com tot en aquest món, es pot millorar. I només amb el mètode prova-error tot millora.
Em sembla que tot això que està passant aquests dies són les fumeroles prèvies a l’erupció del volcà.
Al temps.

Júlia Laforga
Júlia Laforga
14.11.2019  ·  04:52

L’editorial d’avui és per treure’s el barret. Magnifica.
Fa pensar en alló que a cop de fer, no tens temps de veure amb mirada llarga. Una companya de lluïta ho apuntava fa uns 20 dies dient: Tot això que passa ens senta be, ja no tenim aquella pena fonda que no ens deixava. Dincs si. Ella només ho sentia, vosté ens ho documenta i ens ajuda a entendre be que estem vivint.
Fent costat a la Catalunya del Nord és ben cert que són la prova que és pot ser català sense ser espanyol. Té raó. Des de la Franja ho adoptarem dient, som la prova que és pot ser català sense estar censat a Catalunya.

Josu Elorduy
Josu Elorduy
14.11.2019  ·  05:16

Plan Do Chek Act.
Seguro que hay que sacar consecuencias de lo vivido estos dias ….
Una lectura posibke: el agua es cuantas cosas queramos…
Las ciudades son imposbles de evacuar. .. Muchos a la vez en cualquier sitio … Volverán locos a los romanos … que se tendrán que marchar aburrudos … desesperados …
La inteligencia colectiva, de una sociedad, culta, informada, empoderada, determinada y en marcha … Ese es el verdadero tsunami ….

Blanca Anguera
Blanca Anguera
14.11.2019  ·  08:37

Quants subordinats al colonitzador que veig!! És pot ser d’un partit amb centre a Madrid sense ser així?

Sí, lo mental és central i està molt relacionat amb el llenguatge. Dir per exemple:”no ens deixaran marxar” implica demanar o esperar el permís de l’amo. Dir “marxem” és fugir de casa, una altre cosa és dir “fora” a les forces del colonitzador. Però sento que cada vegada hi ha més gent que ha despertat i alliberat de la presó mental.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
14.11.2019  ·  08:39

Resposta a Francesc Xavier Bueno. Tota acció sempre pot ser millorada però discrepo totalment de vostè quan diu que la gent va ser derrotada. Jo no ho vaig percebre en cap dels presents allà. La gent va marxar perquè s’havia compromès amb un dels principis del Tsunami Democràtic que era evitar qualsevol acció violenta i fer totes les accions de manera pacífica.

Marta Sanchis
Marta Sanchis
14.11.2019  ·  08:40

Infinit agraïment, Vicent

Joan Perera
Joan Perera
14.11.2019  ·  08:50

Responc al Partal. Molt bo. En desacord amb la frase: “És evident que Catalunya no és cap colònia, si més no en el sentit clàssic del terme.” Crec que la frase correcta és la contrària. L’única diferència són els kilòmetres -som a tocar-, i que quan abaixem el cap amollen la corda perquè els interessa augmentar la recaudació.
El canvi de mentalitat es consumarà quan a Catalunya parlem sempre en català (els adoradors de ñ fugirien com a rates)

Sergi Guitart
Sergi Guitart
14.11.2019  ·  09:19

El Tsunami ha fet algun comunicat per valorar els resultats electorals o no? O com fan tots des del 27S2015 que quan perden no diuen res i van fent..

be, millor dit, quan perden diuen que han guanyat i van fent.. Van destruint poc a poc la legitimitat i honorabilitat del moviment independentista…

Joan Aguilà
Joan Aguilà
14.11.2019  ·  09:29

Un article extraordinari, Vicent. Trecar la mentalitat de subaltern. Tothom l’hauria de llegir.

humbert roma
humbert roma
14.11.2019  ·  09:31

Bon editorial, Vicent. Gràcies per reivindicar Franz Fanon. Només una cosa en què no estic d’acord: per mi, és més que evident que l’imperi espanyol és això, un imperi. I totes les consideracions que fas a l’article ho confirmen. I els Països Catalans són colònies d’aquest imperi i del francès. Així de clar.

Albert Miret
Albert Miret
14.11.2019  ·  09:34

L’editorial avui m’ha recordat molt el trencament dels paradigmes que ens ensenya el coneixement i l’aprenentatge de gaudir de la convivència amb el caos com a pas previ i necessari per a la construcció d’una nova estructura mental. El meu avi era de Carcassona i la meva àvia de Lion, i després d’haver dut a terme aquests exercicis personals durant anys i de què ja fos una forma de vida normal en mi, em vaig descobrir l’altre dia dient que el meu avi era francès de la Catalunya nord. Em va caure l’ànima als peus i em vaig avergonyir de pensar de la manera que volen i volien els opressors d’una banda i de l’altre. El meu avi era català de Carcassona, és la definició correcte. Dic això, perquè costa molt i molt de temps acabar de desenganxar-nos del tot de la crosta podrida que ens van impregnar des de fa moltes generacions, i de les falsedats amb què hem conviscut tota la vida, i un hi ha de lluitar cada un dels dies de la vida, perquè la impregnació dels malintencionats paradigmes va ser feta a consciència pels tirans. El meu avi era un català. Ni francès ni espanyol. Només català.

Antoni Oller
Antoni Oller
14.11.2019  ·  09:34

Felicitats i gràcies per l’erudit editorial. Però si em permet l’autor, al ser “poc llegit”, jo encara m’he sentit més identificat amb el comentari de la Gemma R., que me’l faig meu al 100%, gràcies. Pel que fa al troll, ni mitja ratlla.

Josep Almar
Josep Almar
14.11.2019  ·  09:35

Una vegada mes, felicitats.
I a La Jonquera, molts ens vàrem limitar a seurà dins del cotxe durant set hores. El bloqueig va ser total.
La meva percepció es que tant importants son la infanteria com la rereguarda . Cada u, segons les seves possibilitats .
I sí, Pirineus enllà, segueix sent Catalunya. No una regió d’Espanya

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
14.11.2019  ·  09:37

Vicent ets un pou de coneixements. Al Nord nomes he anat a les muntanyes. Ara vull coneixer mès a la gent. Als catalans del Nord.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
14.11.2019  ·  09:38

Crec que el Sr. Bueno erra en l’objectiu de Tsunami a la Jonquera. No es tractava, em sembla a mí, de vèncer la força de la policia, sinó de demostrar que la seva victòria no serà fàcil ni immediata i que la mateixa operació és reproduïble un altra dia i fins i tot a una altra escala.
Segueix sent una “guerra” política i no militar.
És una guerra de desgast. Es tracta que els costos polítics i econòmics de l’enemic siguin molt més elevats que els nostres. I que els nostres guanys polítics siguin consistents. I ho són: moral més alta i demostració a l’enemic que li serà molt difícil el control del territori. I encara, mostrar a França que es veurà implicada en el conflicte i als Catalans de les 5 comarques del nord que la nació té existència pràctica.
Són canvis de concepte, de percepció i d’estat d’ànim. A banda de mostrar estratègies de lluita per a les que l’enemic té respostes limitades.
Els que esperen tenir la república en una gran acció d’un o de pocs quants dies, s’entén que cada vegada tinguin un disgust, però els que estem convençuts que es tracta d’un enfrontament de desgast ens sembla que anem ben orientats.

Pep Agulló
Pep Agulló
14.11.2019  ·  09:42

EN CONCRET…

Aquesta presa de consciència del que representa la subalternitat del colonitzat, en terminologia d’en Vicent, que s’ha traduït en aquest canvi de paradigma en la lluita de l’independentisme, té uns factors molt clars que han fet el pas de la lluita reactiva de grans concentracions i dins els marcs legals (autocensura), a la lluita proactiva de desobediència civil oberta. El clic va ser el 14-O.

A grans trets i simplificant els canvis s’ha manifestat, amb els matisos que volgueu, en:

1/ Deixar de banda d’una vegada, el paternalisme dels partits i del govern paralitzats per la por (sorpasso) i agafar la iniciativa al carrer.

2/ L’empoderament del carrer consolida i reforça molt la consciència que “volem i podem”. I empetitim l’Estat. El catalanisme ha deixat per fi el victimisme.

3/ La irrupció, tan esperada, de la joventut com una força de combat àgil, lliure de perjudicis, que permet tàctiques dinàmiques de canvi d’escenaris ràpidament. L’autodefensa és també no-violència.

4/ La utilització de la xarxa com element organitzatiu de les mobilitzacions. Una eina imprescindible en l’autoorganització de la lluita. El tsunami embrió d’un Estat Major…

5/ La clandestinitat, que vol dir determinació, com a protecció davant la repressió furibunda de l’Estat espanyol. Sense ella, tot discurs per més abrandat que sigui, no té credibilitat. Això vol dir donar la màxima continuïtat a la lluita (recanvis) malgrat els embats de la policia.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Antoni Dalmases
Antoni Dalmases
14.11.2019  ·  09:51

Primer, deixar clar que l’editorial d’en Partal m’explica amb claredat enlluernadora on som i com cal funcionar. Text per emmarcar, repassar i reflexionar-hi per tirar endavant i entendre l’entorn propi i el dels psicòpates.

Segon, d’acord que cal ser autocrític, però… buenuuu, donar lliçons d’estratègia militar des del sofà és de militarot panxut que envia la tropa a rebre. Deixant de banda el Barrrufet rondinaire de sota el Pi i algun altre senyor Esteve de la corda del Xànxes-Llibre, vull deixar clar com d’important i necessària -imprescindible!- és la veu de Vilaweb en aquest erm de premsa i mitjans venuts o mitgestites.

Gràcies, senyor Partal! De debò!

Salvador Aregall
Salvador Aregall
14.11.2019  ·  09:57

Fins al primer terç del segle 20 les colònies es mantenien amb la presència de l’exercit dels colonitzadors. La força va ser un argument que també va servir als colonitzats per alliberar-se. Ara estem en un altre paradigma que no se ben bé quin és, però és evident que ni els exercits poden controlar als que han perdut la por ni els colonitzats que han perdut la por poden revertir l’ordre del poder amb l’ús de la força. Fixem-nos amb el que està passant a Xile, un país cremat i un estat que potser haurà de fer canvis però que no canviarà. Fixem-nos amb Hong Kong, algú creu que un país de 7 milions farà claudicar a una potència com la Xina amb l’ús de la força?. Recordem al 2005, els disturbis en les banlieues, més de 9000 cotxes cremats en l’àrea de París però també a la Bretanya, Borgonya, Marsella , … i fora de França a Bèlgica, Països Baixos, Suïssa, Dinamarca, Alemanya. Va canviar l’estat francès? I ho farà ara amb la crisi de les armilles grogues?. És evident que al segle 21 de la força no és un argument per revertir la força dels colonitzadors. Dit això també cal dir que a Catalunya totes les manifestacions i la resistència que hi ha hagut no ha estat ús de la força contra ningú, ha estat resistència i autoprotecció, fins i tot la dita “guerra d’Urquinaona” no té a veure amb amb un policia que ensorra la porta de casa, de matinada i t’encanona amb una pistola, et deté i t’aïlla en una presó sense una causa provada. Tsunami democràtic és una resposta intel·ligent al cul de sac on ens ha dut l’estat espanyol. És una resposta no violenta, no identificable, de bloqueig intermitent i persistent que pot desprestigiar i ferir l’estat. L’acció de la Jonquera ha estat un èxit, pel ressò internacional, per l’organització logística tan complicada que va reeixir, per la contribució dels catalans del nord, per la resposta a la crida que es va fer a Euskal Herria amb el bloqueig de la frontera de Behobia a Irun, pel reforçament de la gent que hi va intervenir, que va persistir en l’acció malgrat la desconvocatòria per part de Ts Dm. Per tot això i perquè se n’anirà aprenent, millorant i polint les accions no estic gens d’acord amb Francesc Xavier Bueno.

Josep Sànchez
Josep Sànchez
14.11.2019  ·  10:07

Molt bo, l’editorial, boníssim. Merci, mestre.

RESPOSTA IMPROVISADA AL SENYOR BUENO

Acostumo a dir que aquesta és només una onada més del procés, i que l’activisme pacífic “vial” (vies frontereres, aeroports, ports…), tot i que és importantíssim, és tan sols una més de les possibilitats de lluita que tenim, I que en vindran més, i més, d’onades i que posarem en joc altres versions d’activisme. Pacífic. Preferiblement, pacífic (és molt, molt més efectiu). Cal continuar millorant i posant en lloc de manera decidida i desacomplexada altres maneres d’enfrontament amb l’Estat imperialista.

De mica en mica s’omple la pica.
A mesura que anem FENT SAL, arribaran més canvis quantitatius i qualitatius. En serem molts més i ho farem molt més bé. Arribarà el dia que tanta i tanta gent que ara es limita a votar i a assistir massivament a les manis, farà una passa endavant, i una altra. De mica en mica o de cop, ja ho anirem veient. Però això no passarà demà ni demà passat. Cal anar perdent la timidesa, els complexos…, i la por.

El dia que MOLTA MÉS GENT perdi el temor i s’incorpori a les activitats proposades pel Tsunami, sense mandra, sense tantes prevencions, sense complexos, sense por de ser detingut, colpejat, humiliat, multat o engarjolat, les observacions del Sr. Bueno ja no ens amoïnaran tant.
Aquell dia, els partits que s’ho miren des de l’escó i se n’aprofiten electoralment, es veuran obligats a fer un pensament, empesos per la vergonya del descrèdit i de la covardia. Aleshores, ells i els seus militants, votants i seguidors s’afegiran massivament a les noves iniciatives.

Si aquell dia arriba, o no, tant fa ara. Ara la tasca és anar endavant, anar sumant, anar fent sal. Si una acció s’acaba o fracassa, n’emprendrem una altra, i una altra. Com va dir el mestre Fabra tot referint-se al tema de la llengua (i també implícitament a la qüestió nacional): “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. ENDAVANT LES ATXES!

Rafael Benavent
Rafael Benavent
14.11.2019  ·  10:08

Vicent, cada dia les teues anàlisis són per emmarcar-les; però huí, si m’ho permets, mereixen ser acompanyades d’un llas groc aprofitant el doble simbolisme que representa. FANTÀSTIC!!!!

Agnès Buscart
Agnès Buscart
14.11.2019  ·  10:16

Només és vençut el qui s’ho creu. diu Fernando de Rojas

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Josep Albà
Josep Albà
14.11.2019  ·  10:35

D’acord en tot amb el Sr. Partal excepte en les “penes de presó desproporcionades”. Estan segrestats per un estat feixista i condemnats en una infame farsa judicial. No hi ha “proporció” possible. Donc per segur que ha estat un lapsus.

I pel que fa al Sr. Bueno, només estic d’acord en una cosa: érem pocs. ON COLLONS ÉREU ELS DEMÉS? Si haguéssem sigut 30.000, només 30.000 d’entre més de dos milions que es proclamen independentistes avui l’estat espanyol estaria agenollat demanant diàleg.

Jordi Estany
Jordi Estany
14.11.2019  ·  10:52

Quan usem el terme “Estat” oblidem que en part també tots ho som: no només els que són funcionaris mentre treballen com a funcionaris (ensenyament, salut, mossos d’esquadra, ajuntaments, diputacions, Generalitat…), sinó quan anem a votar, a fer la declaració d’hisenda, paguem un producte o servei amb el seu IVA, etc. Si no ens adonem de la quotidianitat de l'”Estat” DINS de i ENTRE cadascun de nosaltres mateixos/mateixes (l'”ENTRE” també és important perquè fa d’intermediari entre parts -persones, institucions…-) ens creurem que l”Estat” és fora: és a Madrid, són els funcionaris (concretament els mossos d’esquadra), etc. Moltes manifestacions independentistes s’han fet “fora” de l’horari de la quotidianitat de l'”Estat” o quan l'”Estat” està en més repòs (quan no s’ha fet així hi ha hagut més tensió): després de treballar, caps de setmana, etc. Potser també fent una relació de què és “Estat” en cadascun de i entre nosaltres ens ajudaria personalment a començar a alliberar-nos-en. A vegades el problema no és la por, sinó el desconeixement o tergiversació d’aquesta existència, la del que anomenem “Estat”.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
14.11.2019  ·  11:05

Moltes gràcies per tant magnífica editorial. No puc menys d’estar d’acord, amb tu Vicent, que alguna cosa ha canviat, fa dies que ho observo entre els manifestants, hi ha moral alta i seguretat en les formes, hi ha trempera autèntica. Que Catalunya és una colònia no es pot dubtar, tan sols cal parar l’orellal al passar entre les forces d’ocupació per constatar la singular i pobra expressió dels elements que la composen, que evidencia que no pertanyen a la nostra tribu cultural, son forces d’ocupació.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
14.11.2019  ·  11:12

Magnífica Editorial. Moltes gràcies.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
14.11.2019  ·  11:13

Magnífic editorial el d’avui. I benvinguts/des els qui os “allibereu” mentalment del jou espanyol.
Seguint el fil, per fer més fort el moviment independentista, en la meva opinió, ens caldría un canvi de discurs/objectius dels nostres partits, en la línea de la no-subordinació del carrer per una banda i paral·lelament a la protesta i reivindicació populars, tornar a col.locar en el centre del debat més acadèmic, si voleu, tots els avantatges i possibilitats que ofereix l’independència (únic objectiu, sense desmerèixer altres reivindicacions, justes però parcials).
PS. Moltes gràcies, Josep Salart, per el seu relat.

Anna Maria Niño
Anna Maria Niño
14.11.2019  ·  11:18

Estic en desacord amb en Francesc X. Bueno, no crec que l’acte de Tsunami a la frontera fos un fracàs. 30 hores de tancament no m’ho sembla. Cert que organitzat de forma diferent, potser s’hagués assolit les 72 hores, no ho discutiré, però no el classificaré com a fracàs. Estem aprenent, i molt ràpid.

Una de les coses que no veig gens clara és que els partits no ens facin el salt. Si ERC i JxC s’abstenen o voten a favor del Sánchez, haurem perdut la més important de les batalles, perquè llavors, per molta força que fem el carrer, ningú ens pendrà seriosament al saber que els nostres polítics faran el contrari del que els hi demanem.

Federico Ruiz
Federico Ruiz
14.11.2019  ·  11:19

Enorme editorial de Vicent. I té raó quan diu que “en el sentit clàssic del terme” –no oblidem que està parlant de Fanon — “Catalunya no és cap colònia”. Però això tant és, l’important és entendre en bona mesura la lluita del poble català com una lluita anticolonial, i organitzar-la sota aquesta premissa. Crec que això és lo que té in mente Vicent.
Pel que fa a l’estrateg sr. Bueno, seguint la seva lògica, potser que el millor seria construir secretament una bomba atòmica i després declarar la guerra a Espany. El d’aquesta setmana no va ser, en absolut, una derrota, sr Bueno; llevat que fos l’ùltima acció del tsunami

JOAN CRUSET
JOAN CRUSET
14.11.2019  ·  11:22

Te raó Sr. Albà, però tranquil…… un dia no molt llunyà serem 30.000

Josep Maria Janué
Josep Maria Janué
14.11.2019  ·  11:48

Sembla que ha oblidat que Fanon era deixeble del Dtor. Tusquellas, un exiliat del POUM que després de la guerra va exercir de psiquiatre a França.

AMADO CARRION
AMADO CARRION
14.11.2019  ·  13:07

No entenc com encara no es te clar que Catalunya es una colonia d’ñ. La gran diferència amb p.ex. Palestina, es que Catalunya porta 300 anys d’ocupació, al que s’ha d’afegi l’expoli sistematic que es pateix des de llavors. 300 anys de genocidi i expoli sistematics. Els catalans som presos a casa nostra. Aixo no es ser una colonia???? Pot ser es pitjor, per que no som conscients d’aixo, probablement motivat per tot aquest temps d’ocupacio. Dret a decidir???? NO, l’ocupant ha de marxar i punt.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
14.11.2019  ·  13:50

Erra el sr. Bueno i n’estic en desacord amb el sr. Guitart, tsunami som tots. Fent-ne sal marina a cada onada

Gracies snyr. Pastal

Eduard Samarra
Eduard Samarra
14.11.2019  ·  15:05

Sobre el comentari del Francesc Xavier Bueno em sembla excessivament negatiu, peò segur que hi ha conclusions a extreure’n pel futur. Jo el que li diria és que potser és que n’estem aprenent (que és com s’aprèn) sobre la marxa i considerant d’on venim, aquest tall ha estat un èxit. I al contrari del que diu, una font de motivació. Hem anat un pas més enllà de l’aeoroport.

Crec que les forces de l’ordre espanyoles estan descol·locades perquè es pensaven que sempre hi posaríem l’altra galta i ara això ha canviat. Parlant de marcs mentals, els seus sí que deuen ser completamen trastocats! En aquest sentit, molt d’acord amb el director. Una altra cosa positiva que trobo és que inclús quan Tsunami desconvoca, hi ha gent que es queda amb ganes de seguir.

Potser diria que sí que falta un punt de mobilització i que potser aquesta s’aconseguiria definint objectius, tant generals com de cadascuna de les accions. A mi personalment el “sit and talk” em sembla més o menys acceptable per vendre fora, però no em sento interpel·lat pel missatge. La negociació s’acabarà donant tard o dora i ves a saber en quines condicions, però crec que el nostre leit motif hauria d’anar més per la via de fer fora les forces d’ocupació i controlar el territori. Tot arribarà. Estem madurant i molt ràpid.

I al Josep Salart li diria que gràcies per la narració en primera persona, sensacional. Només un comentari constructiu sobre la frase “A veure si aquest esforç de deixar de ser colonitzats, ERC no ens ho ven per llentíes.” crec que sota el nou marc mental que aquí comentem la frase seria més aviat “si ERC ens ho ven per llenties, acabarà volant pels aires.”

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
14.11.2019  ·  16:28

Gràcies Sr. Partal les seves reflexions semore tan encertades en ajuden a prendre les nostres decisions amb més cineuxements i millors raonaments.
Gràcies per la seva bona i intensa feina periodística. Gràcies també a tots i totes els de l’equip de Vilaweb, lectors i aprenents d’escriptors inclisos

jma vialis
jma vialis
14.11.2019  ·  17:08

Interessant i util escrit però em costa acceptar que Catalunya no sigui desde el 1714 una colonia.
Varem perdre la guerra i amb aquest els furs ,moneda i forces armades i crec no es respectà alguns termes del tractat de Utrecht i Catalunya no va ser respectada en res , Llengua , Cultura , Economia sempres sense cap respecte , base primera de la convivencia , i la relació ha estat la de la colonia amb la metròpoli .
No entenc l’afirmació.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
14.11.2019  ·  18:02

Un editorial fora de sèrie que els caldria llegir als militants d’ERC, sobretot els que van a parlar a Madrid. Només una discrepància: la condició o no de colònia dels Països Catalans. Si no ho som ens ho hauràs d’explicar, Vicent, perquè tot m’ho fa pensar. Ah, i el primer senyal de llibertat mental és parlar català sempre, a tot déu i a tot arreu. Prou de supremacisme.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
14.11.2019  ·  20:04

En tanto que observador (y desde hace unos pocos años partícipe de pleno derecho, puesto que vivo en Catalunya) me sigue llamando la atención el inconmensurable número de artículos, comentarios e incluso de libros escritos que se centran obcecadamente en describir cómo es la Corte del Reino, cuál es la relación de la Corte del Reino con sus súbditos díscolos, en definitivas cuentas, describir lo malvados que son.

Es una pérdida de tiempo.

Ellos lo saben. Nosotros lo sabemos. Y mientras tanto, “La nave va” (“E la nave va”, Federico Fellini, 1983).

La nave de salvar al soldado español va. La nave de encontrar un acuerdo entre pares, ya sea en el acuerdo de Pedralbes (que yo no sé en qué narices consiste) o en el futuro acuerdo de Montserrat, la nave va. Incluso el ínclito Iñaki Gabilondo junto con doscientas y pico personalidades de todo el mundo, incluido Noam Chomsky (el excelente filólogo y opinador político mediocre por desconocedor de como se las gastan en la Corte del Reino), piden al Estado Español un acuerdo político que, la verdad, es como pedir que se suiciden. Luego imposible.

No se trata de salvar a España, ni de describir lo malvada que es España, analizando la cosa como si fuera objeto de laboratorio, se trata de partir peras, partir peras porque se acabó lo que se daba.

Como decía ayer (por una vez me cito) el momento en Catalunya es único. Y lo que lo hace único es que por fin la gente de a pie empieza a despertar más allá de los discursos de sus propios partidos políticos e incluso de sus asociaciones civiles. No lo hace en términos de voto pero sí lo hace en términos de la calle y, mal que pese a los partidos políticos, la calle, en el organigrama, está por encima. Tiempo al tiempo.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
14.11.2019  ·  21:27

Gràcies per la reflexió, Partal.
Després del marasme viscut fina fa tot just un mes, tot està canviant.
I ara és hora de cap fred, molta reflexió i molta acció.
La por va canviant de bàndol i això ja és molt positiu.
Calma i decisions fermes.

Pere Mestre
Pere Mestre
15.11.2019  ·  02:32

Touché!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes